dimecres, 24 de desembre de 2014

LA CANÇÓ DEL "AIGUA NAUI"

Sí... aquella que fa... "aigua naui iu a merri crisma"







I com és Nadal i al "cole", al Festival, les alumnes de dansa i gimnàstica rítmica van deixar bocabadada a la nena amb el seu moviment tant marxós en sonar, entre d'altres, aquesta cançó, i ara demana que jo li canti (Oh! si us plau, no...)... aprofito i felicito el Nadal i l'Any Nou a tots els companys i amics amb l'ajuda dels Boney M.

I com s'acostuma a fer en aquestes dates, es fa una petita revisió del passat i arriba un temps d'esperança tot pensant en el proper any. Que alguns pensaran: que sigui millor que l'anterior, altres, que com a mínim sigui igual i uns altres estaran desitjant que el 2014 acabi i que no torni mai més.

Una recorda desitjos no complerts. Dies d'enfonsament. Dies d'alegria. Somriures. Enrabiades. Agraïment pels bons moments. Queixes.

I al cap a la fi, aquesta pensa, que tot hauria d'arribar així que una mica de Keep Calm no estaria malament... de tant en tant... ;) i, sobretot, no tirar la tovallola.
2014, no has acabat de fer net...

Espero que el 2015 sigui una mica més perfecte, s'endugui tot el que s'ha d'endur i ens porti tot el que ens ha de portar.





I que no quedi cap desig sense complir.
MOLT BONES FESTES.

AQUÍ HO DEIXO DIT.






dimecres, 10 de desembre de 2014

TERRATRÈMOL

Era una nit freda, tranquil·la.
L'Hilda intentava dormir, estava morta del cansament, però el fred no la deixava. Estava tota encongida i amb el pes de les mantes al damunt. Tot i així, l'Hilda no podia dormir.


Sembla que la Murana estava fent de les seves.
La vida havia anat passant pausadament i la bruixa, s'avorria. Darrers esdeveniments de la seva penosa vida la pertorbaven i buscava altre cop desfogar-se amb l'Hilda.
Li encantava, com a bona bruixa que era, moure el dit índex de la seva arrugada mà i fer fluir la seva malèfica màgia a través d'ell. Dirigia el moviment del seu llarg dit observant a través dels seus petits ulls, per damunt de les seves ulleres, recolzades sobre la punta del puntiagut nas.
Sobretot tot això li provocava grans riallades si la víctima era la seva odiada Hilda.

I l'Hilda, acurrucada al seu llit, sentia la fredor que la màgia negra de la bruixa li provocava.
Pensava que s'estava posant malalta. Pensava que estava agafant febre.
De sobte, va sentir una tremolor, però no era la provocada pel fred. Una sacsejada. D'un costat a l'altre.
Sentia trons. Sentia els porticons de la finestra. 

Un gran soroll.

Sentia que tot sota seu, llit inclòs, trontollava i no podia cridar. No li sortia la veu. I aquell gran soroll que l'envoltava era esgarrifós.
Tenia por. Li feia mal la panxa. Es sentia fràgil i estava perdent el coneixement.

La llum del sol entrava tímidament per la finestra. Els porticons havien quedat mig oberts i la llum il·luminava la cara de l'Hilda.
En despertar-se, va notar una sensació inexplicablement, de tranquil·litat.





AQUÍ HO DEIXO DIT


dimarts, 9 de desembre de 2014

DIMARTS BREUS

I una manera com qualsevol altra de començar una conversa (el nen)

- Mamà, quan viatgem a l'espasio...

I, clar, ja no recordo la resta de conversa perquè em pixava de riure
:)
Potser volia preguntar per si havia de portar cinturó de seguretat, si li agafaria son al coet, si les butaques serien còmodes, quin idioma parlarien...


AQUÍ HO DEIXO DIT

diumenge, 9 de novembre de 2014

UNA DATA HISTÒRICA

Tal dia com avui, fa dos anys, el 9 de novembre de 2012, publicava la primera entrada al bloc.

http://www.keepcalm-o-matic.co.uk/

Últimament no escric massa i és que suposo que la inspiració volta per altres indrets. Tampoc em passen coses súper interessants i no trobo la gràcia a explicar altres coses que em passen.
Segueixo ocupada amb els qui ocupen la meva vida i amb la feina, que ja és molt.
Però no cal donar tantes explicacions, el bloc no ha de ser cap obligació si no una mena de via d'escapament, un lloc on deixar dit el que se'm passa pel cap.

Gràcies a les personetes que algun cop es passen per aquí i tenen la molèstia de llegir el que escric i gràcies a les personetes que a més de passar-se per aquí i prendre's molèstia de llegir el que escric, a més, em deixen algun comentari. No sabeu la il·lusió que em fa veure'ls a la meva bústia de correu! Gràcies i gràcies i gràcies

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 24 d’octubre de 2014

DIVENDRES MUSICALS I VA DE NOMS LA COSA

De la poca gent que visita el bloc, veig que de tant en quant hi ha algú que hi entre interessat per noms de nena.
Evidentment, jo parlo del nom de la meva nena, però aquest divendres musical poso una cançó que es titula "SARA", d'El Último de la fila, un grup que m'agradava molt (bé i encara m'agrada). Sara és un nom que m'hagués agradat també per a la meva nena. Suposo que em va començar a agradar per la cançó i perquè jo no coneixia cap més Sara que em donés mal rotllo.

Bueno, sempre li podem posar SARA de nom a alguna nina...






AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 7 d’octubre de 2014

DIMARTS BREUS

De vegades esperes, penses una cosa, i passa.
I altres vegades (les més), esperes, desitges, anheles, vols una cosa, però amb molta força, molta, molta, però molta i no passa!

Buuuuuuuuuuuu

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 3 d’octubre de 2014

DIVENDRES MUSICALS I FA SON

Hi ha dies que t'aixeques comptant les hores que queden per a què sigui una altra vegada la nit per a poder tornar al sobre i dormir com una marmota.
Et lleves i dius... "avui fa son". I li dius a la teva parella "avui fa son". I ell et respon que sí, que "fa molta son".

I penses... que bé! és divendres, demà dissabt... ohoh... Si em volia aixecar d'hora per a anar a córrer...
I se't cau el món a sobre, que no saps si serà bona idea fer cas al despertador, i fer-li cas a la primera.. però després recordes que no està tan malament lo de sortir a córrer i que faràs l'esforç. Que perdre el "michelín", bé val la pena, que aprofita ara que encara no fa molt fred... que si fa son i fred és lo pitjor que et pot passar.


Mentre badalles i notes aquesta fresqueta de la primera hora i dels primers dies de tardor, busques alguna cosa que et desperti, que t'obri els ulls i et netegi les lleganyes.


La dutxa, val. El cafè amb llet, també. i ja després entres en aquell bucle que es diu rutina, però que té un regust diferent perquè és divendres. I a més, sembla que la boira avui no hi és.


yujuuuuuuuuuuuuuu




dimecres, 24 de setembre de 2014

RUMORE, RUMORE, RUMORE

Des de dilluns a la tarda i durant més de 24 hores, Lleida s'ha mantingut al mapa però envoltada d'un núvol. I no, no ha arribat la boira, encara... El núvol, metafòric, és un núvol de rumors.

Tot arrel del inicialment misteriós apunyalador de Lleida.
Inicialment...
Inicialment (és a dir, a través del boca a boca, whatsapps...) es va dir que un magrebí anava apunyalant a diestro i siniestro a gent pel carrer a Lleida.
Per la tele, poca informació. Ara, el whatsapp treia fum i ja arribaven fotos de l'enrenou que teníem ben a prop.
Reconec que tenia ànsies d'informació i a través del facebook anava enterant-me de coses. De la veritat? No ho sabia si era la veritat, però la informació (o desinformació) i el morbo anava arribant de forma més que instantània.
Casualment, havia una noticia que el Diari el País havia donat el mateix dia i es colava entre la informació de les agressions de dilluns passat a Lleida. La gent, i entenc que ofuscada, va començar a relacionar una cosa amb l'altra. I, sí, clar, estava claríssim que l'agressor era un moro que estava perpetrant un atemptat terrorista yihadista a Lleida. Per tant, podia ser que no fos un agressor sol si no que anés acompanyat. A més, la gent deia que havia hagut agressions a diferents barris de Lleida.
I jo què sé...?! Les cinc persones que van resultar apunyalades estaven dins un radi molt reduït i en el que fàcilment s'hi pot arribar caminant d'un punt a un altre en poca estona i molt més ràpid, corrent. I ho dic amb bastant coneixement de causa, ja que és una zona que conec.
Ara, si resulta que a Cap-pont també n'havia fet de les seves, doncs, ja potser sí que n'havia més d'un i més si a sobre a una des les víctimes havia deixat el ganivet clavat. O en portava més d'un o n'havia més d'un d'individus.
AIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII


Molt confús tot, no?
Més tard, se sabia que les víctimes tenien diferents procedències, per dir-ho d'alguna manera... (un sudamericà, una algeriana, un espanyol, un xinès i un pakistaní). Tot i que sembli un acudit, no ho és i així, a la gent com li podia semblar estrany que un "moro" hagués agredit a una algeriana ja es va començar a dir que era un home de pell fosca.
De veritat, aquelles hores varen ser realment boges, tothom dient de tot. Llegint i escoltant de tot...

Total, que ara resulta que el yihadista ha resultat ser tot lo contrari, un xenòfob, membre o simpatitzant d'una organització neo-nazi de Logronyo, d'on resulta que és aquest paio, que estudiava medicina a Lleida... Apa!

Deu n'hi do

i a mi aquests dies, amb tant rumor i tant informació confusa... Bé, informació, qui l'han donat, que n'hi ha que també pensem que en certa manera ha faltat informació. O simplement, és que volíem saber i saber i no sabíem on trobar la informació... potser encara no es podia fer públic o no es sabia més.
Deia, que amb tant rumor i informació confusa, amb tan pànic...
m'ha vingut al cap una cosa que va passar fa temps.
Està relacionada amb les riuades que van passar a Lleida al 1982. Una nena, era jo. Les riuades les recordo, perquè, igual que això que ha passat ara, va ser una situació excepcional.
El meu cole estava a prop de la Rambla Ferran, carrer que va quedar totalment inundat, però com des d'aquí el cole ja quedava més alt, no va arribar a passar res. Jo encara vivia una mica més lluny i el riu quedava lluny, lluny, però no podia evitar aquells dies mirar cap enrera quan ma mare em va venir a buscar amb el paraigües, sota la pluja...
Després, tot, aparentment va tornar a la normalitat. Bé, la gent que ho va patir de primera mà, devia tardar més en tornar a la normalitat... em faig càrrec.
Però deia, que tot això de les riuades ja estava més controlat, anàvem al cole i de repent una altra notícia.
Recordo com la srta. Imma de segon d'EGB ens feia recollir ràpid, ràpid, era divendres i ens deia que li havien dit que una muntanya s'estava ensorrant i que corríem perill. JO no entenia res. No em podia imaginar com una muntanya es podia ensorrar així tan fàcil, però clar si ho deia la Srta. Imma i amb aquella histèria...
Tot, tinc la impressió, va quedar en res. Que va resultar ser un bulo.
Recordo que el dilluns, la senyoreta em va renyar per no haver fet els deures (unes operacions de restes dels quaderns Rubio de l'època). Jo, innocent, a la pregunta de si m'havia oblidat de fer-los o bé m'ho havia deixat després de l'estat de confusió arrel de la notícia, vaig respondre amb la veritat. La veritat és que m'havia oblidat completament de fer-los, inclús recordo haver estat jugant tant tranquil·la i feliç a la meva habitació amb les meves nines i pensar que aquell cap de setmana havia acabat els deures molt aviat...
...
...
I bé, ha anat passant el temps i jo sempre he recordat lo de la muntanya. Em venia al cap la imatge d'un arbre talat que cau i no sabia com podia passar el mateix amb una muntanya. I no entenia, que la planeta Terraferma tingués una muntanya tan a prop que ens pugués fer tant mal...

Gràcies a l'internet, crec que ja entenc el que va passar
Durant els aiguats del novembre de 1982, el poble (vell) de Pont de Bar va patir l'esllavissada de la muntanya i va desaparèixer. La quantitat de terra que arrossegava el riu era un perill, degut a l'efecte de la presa que es podia formar i la posterior força de l'aigua.
Els rumors van arribar fins a Balaguer i Lleida on, sembla ser, es va demanar evacuar les zones properes al riu... les que ja havien patit dies abans el desbordament del riu al pas per la ciutat.

Millor explicat, aquí:



Compte amb els rumoooors...

AQUÍ HO DEIXO DIT



dimarts, 23 de setembre de 2014

DIMARTS BREUS

Ahir a la tarda, Lleida va entrar en pànic.

http://www.lleida.com/noticia/sembra-el-panic-lapunyalar-cinc-transeunts-en-ple-carrer-lleida


A mi em va arribar la informació per whatsapp.
Segons després arribava el meu company a casa.
Ho comentem i a la tele... poca cosa.
Les notícies ens arriben per whatsapp, per facebook, mitjans locals i Rumorologia!

Avui les coses semblen més calmades, però no... Tots esperem que es resolgui la situació.
Lleida és una ciutat tranquil·la i així ens agrada.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 16 de setembre de 2014

DIMARTS BREUS

Ja vaig passar pel Decathlon i tinc els meus pirates Kalenji i la meva samarreta Kalenji fúcsia i els meus mitjons Kalenki fucsia, tota conjuntada que vaig... Uns keds júnior, que no són Kalenji, per anar començant i de moment, un parell de dies a la setmana a fer això que està tan de moda: el running.
Que duri.

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 12 de setembre de 2014

DIVENDRES MUSICALS I REBELS

La nena se'ns ha tornat rebel. La nena, la nostra nena... i no sé perquè...

Està en contra nostra.

I fa que em qüestioni com a mare. I sí, ja sé que són etapes... però cal recordar-ho en ple moment rebel això amb uns quants ulls darrera meu, que miren altivament, al mig del súpermercat amb una calor de mil dimonis.


JA!

I rondinaire, també... Sen's ha tornat rondinaire. Res li està bé.
I plorona...

Embogiré?

AQUÍ HO DEIXO DIT










dimecres, 3 de setembre de 2014

POSA-LI SAL A LA VIDA

Sí, perquè aviat arriba la rutina un altre cop i així, amb una mica de sal, la vida no és tan avorrida.

Fa temps vaig veure una idea a un bloc (no recordo ben bé quin): sal aromatitzada. Era ben fàcil i donava el pego. Sobretot si ho fas així mono...
La vaig dur a terme pel passat dia de la mare i no cal dir que està fet amb tot l'amor del món.
Tot i que ara no és precisament l'època típica de fer regals, he decidit explicar-la.


Vaig fer quatre ampolletes. Tres amb sal grossa i una amb sal normal.

Necessitarem:

- Sal, la que més agradi.
- Diferents ingredients per a barrejar a la sal.
Les quantitats, molt important, a ull

- Etiquetes adhesives.
- Potets de vidre, que prèviament esterilitzarem (al rentavaixelles, per exemple):
- Algun cordill per a acabar d'ornamentar.





Les variants que vaig fer jo van ser:

Sal amb diferents herbes campestres.
Sal amb timó i olives
Sal amb cítrics
Sal amb vi.

Per a fer la primera, la sal amb diferents herbes campestres, únicament vaig barrejar la sal grossa amb una barreja d'herbetes seques (de les de condimentar)
www.ducros.es

i vinga, cap al potet.

Val a dir, que molt més natural si les herbes són agafades del camp o del test del balcó. Però jo sóc mala cuidadora de plantes... i, és clar, tampoc no tenia res més a mà.
Si s'opta per fer-ho amb herbetes collides del camp, s'hauran d'assecar prèviament. Una manera fàcil i ràpida és fer-ho al microones.
Es posen les herbetes sobre un paper de cuina per a què aquest xucli la humitat i a intervals de 20 segons per exemple, posar-ho al microones, com deia. Si s'ha de seguir, baixar el temps i anar provant a veure si s'aconsegueix l'efecte desitjat. Picar una mica les herbes i fer-les servir. No haurien de quedar en pols.







La Sal amb timó i olives va tenir una mica més de curro... No gaire, per això. Simplement, les olives (negres) les vaig posar al forn per a què perdessin la humitat i les vaig esmicolar. No cal convertir-les en pols, queda bonic que els trossos es vegin una mica.
Vaig triar-les negres, perquè vaig pensar que el contrast de color amb la sal faria goig.

Altra vegada, tot barrejant-ho amb el timó que tenia per a condimentar, i la sal i cap al potet.



La Sal amb cítrics, porta més curro encara... Tampoc no gaire... no!
El que vaig fer en aquest cas és ratllar la pell d'una llimona i una taronja, evitant que caigués la part blanca, i la vaig deixar assecar. De fet, la vaig assecar amb la calor residual del forn, després d'haver deshidratat les olives.
Altre cop ho vaig barrejar amb la sal i cap al potet.



I la Sal amb vi, aquest cop vaig utilitzar sal normal. La vaig tenyir amb unes gotetes de vi negre (la sal queda d'un color lila molt bonic) i ho vaig deixar assecar per a què la sal tornés a quedar ben solta. Estant així, també, cap al potet. En aquest cas, cal dir que la sal costa més d'assecar-se. Cal anar removent i si està en un lloc càlid, també ajuda. A més, a mesura que es vol que quedi amb més color i sabor i s'afegeix més vi, requereix més preparació que les altres sals.
























Vaig decorar una mica els potets amb el que tenia. Una mica de washi-tape, cordills, etiquetes, en aquest cas escrites per mi, perquè se'm va tirar a sobre el temps i no podia imprimir-ne de mones, però va quedar força "resultón".




La primera barreja de sal, la d'herbetes campestres, i la de vi, crec que pot resultar ideal per a condimentar carns.

La d'olives, potser per una pasta, mmm, un menjar típic italià..., una amanida..., per una salsa...



I la de cítrics, pel peix, eh? amanides...

És una activitat que vaig fer jo sola, més que res, perquè com deia, se'm tirava el temps a sobre. Però trobo que és ideal per a fer amb nens, ja a què a part de manipul·lar objectes naturals, pot resultar una activitat sensorial, trasvassen la sal a dins els potets, etc.

Per 25 pessetes, altres activitats per a fer amb els nens relacionades amb la sal:


- Excursió a les muntanyes de sal de Cardona.

- Un clàssic: Tenyir la sal de colors amb guixos

- Fer pasta de sal. (jo personalment no n'he fet mai, però a l'escola bressol, sovint en feien, i em tenia fascinada el resultat).

- Escriure lletres o números sobre la sal que hi ha dins una safata

- Jugar al "Un, dos, tres, pica paret" (o a les estàtues de sal)

- Fer pa

- Ajudar a cuinar

- Una que vaig fer l'any passat amb els nens: vaig posar dins un brick de llet, aigua i ho vaig congelar. Després, quan ho vaig treure, els hi vaig donar als nens i amb colorants i sal (la sal va desfent el gel) vàrem fer una escultura (no tinc fotos.........)


I del bloc "manetes i cosetes", que segueixo i m'encanta...

- Aquesta, que fa temps que vull fer: http://manetesicosetes.wordpress.com/2014/07/04/pintar-amb-cola-sal-i-colorants/

I una de molt cruel que em va explicar una vegada un company d'universitat, però que em petava de riure (ho sento):
Diu que al seu gosset li oferia sucre, una vegada i una altra, i una altra i el gosset se li atansava felicíssim, fins que la darrera vegada, li donava  sal...

Ja no dic res més.
AQUÍ HO DEIXO DIT




dilluns, 1 de setembre de 2014

SETEMBRE

Visc a una de les zones d'expansió de la ciutat més emblemàtica. M'encanta on visc, però no ens enganyem, encant, encant, tampoc en té tant. Ho dic perquè no és habitual trobar-te guiris pel carrer.
L'altre dia en vaig veure un. AQUEST
Ja em va cridar l'atenció per lo ros que era, però sobretot per la seva alçada.
Ens anàvem a creuar, però ja anava distreta amb els nens. Des d'un metre de distància noto que em comença a parlar. I jo, entre la distància i lo poc que vocalitzava el noi no vaig entendre res. Ah! no...! que em parlava amb anglès!!!

Només vaig entendre la darrera paraula de la frase "Basketball".

Visc a una de les zones d'expansió de la ciutat on hi ha un (o dos) pavellons de bàsquet, per tant, li vaig contestar amb la mà indicant-li tot recte "Right now" li vaig dir. "Oh, Straight, ok thank you" va dir ell. (o algo així...)


Right now? RIGHT NOW???


Vols dir que no escoltes massa cançons dels 80? Què és Right now??

Jolíiiiiiiiiiiiiiiiiiin
Ja passo a ser una d'aquelles persones que formen part de les estadístiques de catalans que no saben anglès.
coi! i els meus cinc anys d'escola oficial?!?! I a la carrera, també vaig estudiar una mica d'anglès?!?! I els meus inicis a l'EGB... Si jo era d'excel·lents i notables en anglès!!!

A afegir a la llista de possibles propòsits de setembre:

Practicar anglès

Els altres...

Practicar esport
Fer dieta

hahahaha
No en compliré cap
hahahhaha

AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 28 d’agost de 2014

UNA DE COLLIT

La situació podria ser idíl·lica... Tots quatre dormint al mateix llit...
Peeeeeròooo...

És estiu. Ell llit, és gran, sí, però tampoc tant. Quatre cossos tan empegats... què vols que et digui? Sobretot tenint en compte que sembla que fa dos dies que comença a fer calor de veritat. Quin estiu més estrany, per cert!

El nen, al mig del pare i de la mare, va pegant cops de mà i de peu a "diestro i siniestro". És mogut fins i tot dormint el dimoniet aquest.

Menys mal que la nena té un detall bonic. No parla en somnis. Riu. RIU!!!
Què deu estar somiant?
Quant pagaria per poder entrar a la seva ment en aquell moment...
L'observo.
Una llum il·lumina la seva cara. No sé si era la llum de la tauleta de nit, que sempre hem de deixar encesa si ella dorm amb nosaltres, si era la del passadís, que també havia quedat encesa, si era l'albada entrant pels foradets de la persiana o és que ella té una llum pròpia.


És igual, deixa-ho estar, que el nen t'ha tornat a estirar del cabell... i s'ha trencat l'encant del moment, però estic desitjant que arribi la nit.



AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 6 de juny de 2014

DIVENDRES MUSICALS I HIPNÒTICS

NO.
NO parlaré sobre hipnosi perquè no tinc ni pajolera idea. Tot i que la idea de la hipnosi em té com a fascinada.

Peeeerò, de tant en tant, si no hi ha els "dibujos" posats a la tele, o el canal 3/24, tinc el canal de Rac105 a la tele. I vas fent per la cuina, ja se sap, la tele (malhauradament) acompanya.
I si sona la d'avui, hem quedo com a hipnotitzada.

I també és fàcil anar cantant allò de "Uoooo ooo ooo oooh"



AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 28 de maig de 2014

PA

Recentment hem pogut provar un nou producte. Al seu dia, quan el vàrem aconseguir era un producte que estava en fase de proves. Però ara mateix m'han dit que una gent de Barcelona ho ven. 

Es tracta d'una barreja de farines, un preparat, per a fer pa.

Sempre havia tingut ganes de fer pa, però em feia una mica de pressa, sobretot el tema del temps per a deixar fermentar la massa i tal, però ara he tingut l'excusa perfecta i ens hem atrevit a posar-nos-hi. A més, que està de moda. Trending topic :)





Sempre és agradable, satisfactori, compartir aquesta experiència amb els nens: el combinat de farina, sal, aigua i paciència, que de vegades falta. Als nens i a mi. La veritat, és que el procés és fàcil, però s'ha d'esperar a obtenir el resultat i cansa. I si a sobre ho volem tocar tot... buf! salten xispes. Però, sobretot el gran, va voler estar atent en la mesura que li va resultar possible.



Així doncs, amb l'ajuda de la maquineta, vàrem barrejar la mescla de farina (500 g), 285 ml. d'aigua i una culleradeta de postre de sal.
La màquina aquesta del Lidl, es fantàstica, treballa sola i té el bol el suficientment gran com per a treballar a gust.



















També ens vàrem ajudar una miqueta amb les mans per a amassar.
Crec que és important amassar i amassar. També reconec que el resultat final queda lluny de la perfecció, perquè vàrem considerar que era més divertit treballar-ho amb les mans i les mans de nens, són lo que són, tenen molta energia ells, però encara no tenen la traça que caldria (bé, jo tampoc tinc la traça que faria falta).


Estant la barreja dureta, fem una bola i ho deixem reposar durant una hora i mitja.
Després, seguim sobre la taula espolvorejada de farina, que sembla més professional i tornem a treballar la massa i donem forma de pa. Fem els talls, que sempre queda com a més rústic...




Una estona més deixant reposar (20 minuts o així) i després al forn que estarà ben calent.
Ho fornejarem a uns 230-240 graus i quedaran com a la foto.

Després de tastar-ho...


Hem pensat que un ratet més al forn, no hagués estat malament...

No som professionals del tema, però tot i no ser un pa perfecte, si més no pel que fa a la seva execució, el vàrem trobar bo, comestible. Vale! sí! a mi el pa em fascina... soc una gran devoradora de pa: aquelles torradetes de l'esmorzar, entrepans variats, pa amb tomàquet sal i oli, mmmmmmmmm....
Reconec que el resultat queda lluny de ser un pa artesanal, d'aquells de forn de llenya, però si al final serveix per a què els nens se'n adonin de tot el procés, que treballin amb les mans, que sembli màgia... (i evitem, de pas, tenir-los avorrint-se davant la caixa tonta)... súper bé! :D 
I què dir de l'oloreta que queda a la casa?!
Però quin goig!


AQUÍ HO DEIXO DIT







dilluns, 26 de maig de 2014

UN SOMNI MOLT REAL

era l'hora aquella en la que el despertador estava a punt de sonar. encara no havia sonat i el son era lleuger, allò que el subconscient ho nota però el cos, físicament, no.
L'arma poderosa de la bruixa Murana va aprofitar aquell moment per entrar dins la ment de l'Hilda.
La noia no sabia ben bé què passava. Va sentir unes paraules, una veu d'home familiar que es dirigia a ella i de cop una porta que es tancà.

De sobte, es va despertar. Esverada, no sabia si havia estat real o un somni, però va tenir por, molta por. Era com una senyal.

Temps enrere, l'Hilda havia somiat que trobava el seu moment. Li havia semblat una via d'escapament i es va aferrar a aquella idea, a aquell desig, més aviat, que no s'havia complit. No es va voler esfonsar i va tirar endavant, com sempre intentava fer. Pensava que algun dia arribaria el seu moment i podria escapar.

De moment, però, havia de seguir amb la seva rutina. Era dilluns i s'havia d'aixecar, això sí, amb una sensació estranya i que no sabia explicar bé. I junt amb aquesta sensació... mal humor, molt mal humor. Potser necessitava dormir més, però en aquell moment, el llit li feia por. Algú havia osat entrar a la seva ment



dimarts, 20 de maig de 2014

DIMARTS BREUS

Ahir vaig confirmar una cosa. Em faig gran.
Per un moment vaig sentir com si jo mateixa hagués sortit del meu cos i em veia en la distància.

distància la que vaig haver de deixar entre els meus ulls i el terminal de telèfon mentre marcava per a fer una trucada...

M'estic fent gran i m'haig de fer mirar la vista.

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 16 de maig de 2014

DIVENDRES MUSICALS I AL DIA

Al dia amb això de la música ens hem de posar...



Aquesta setmana hem rebut una proposta per a acompanyar a un amic al concert dels Crystal Fighters a Saragossa i, malhauradament, no l'acompanyarem.

I no és només perquè és l'Aplec Modernista de Ponent.

O vulguem aprofitar el 2x1 a les firetes de Lleida

O perquè fan la festa dels Moros i Cristians

O haguéssim previst fer una escapadeta per a canviar d'aires



No.



És que ni punyetera idea de qui són els Crystal Fighters.

Ay cómo nos hemos de ver...........









Sona modern, no?
Sona bé.


AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 13 de maig de 2014

divendres, 9 de maig de 2014

DIVENDRES MUSICALS I FESTIVALERS

I no ho dic perquè demà és Eurovisión.
Ho dic perquè la Festa Major de Lleida ha començat ueueeeeeeeeeeeeee!!!
Aquest any amb una mica de polèmica, per allò de que ve el Paquirrin a punxar. Discos, a punxar discos!
Bueno, o CDs o emepetres o fer veure que ho fa ;)

Però bé, a banda d'això, fiestuqui de la bona aquesta nit a la Glorieta (després dels "petardos"): Black Party amb, entre d'altres, "The Excitements". 
Black Party

O a Ricardo Vinyes bona música amb Renaldo i Clara.


Natros gaudirem més de la festa diürna amb el parc dels Somriures; les mostres de cultura popular, com per exemple els Castellers o altres mostres de cultura popular com la d'aquesta iniciativa:

Segur que no ens perdem la multitudinària i alegre batalla de les flors (kilos de confetis i serpentines...), les tres voltes. Serem uns més entre els milers que es congregaran a la Rambla Ferran per a gaudir del goig de veure la via plena de paperets. Serà molt divertit tirar-nos-els a sobre.



I, a sobre!, diuen que farà bon temps. (Vols dir? mira que és la Festa Major...)



AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 8 de maig de 2014

GUARDAR LA COMPOSTURA

Nerviós. Intentant guardar la compostura. Més blanc que un paper de fumar. Intentant pentinar-se amb les mans per a semblar una persona pulcra, neta i polida.
Ell, que sempre havia tingut aquell "savoir faire", aquell saber estar...

Es mirava al mirall i ja no veia a aquell jove que irradiava vida temps enrere, ara semblava que veiés una persona embogida, però que, això, intentava guardar la compostura. Aquella compostura que ja feia temps havia perdut.

Els ulls, vermells.
Es va rentar la cara amb aquella aigua gelada que rajava per l'aixeta.
Va sortir del lavabo.

Caminava, però sense ganes. Intentant guardar la compostura, la poca que li quedava. Si més no, pel temps que li quedava per endavant, que no era poc. El dia s'estava fent massa llarg.



Havia de sortir a atendre la sala de premsa. Ho havia de fer, però intentant guardar la compostura. Tot i la vergonya que sentia. Tot i les ganes de plorar que sentia. Tampoc li sortia cap llàgrima, però tenia ganes de plorar. Se sentia una ruïna amb cames.
Tenia les emocions a flor de pell. Les emocions ascendien pel seu torrent sanguini. Es sentia alterat i allà es van quedar a la gola, en forma de nus i les llàgrimes no acabaven de sortir. Havia d'ignorar aquestes emocions ja que havia de sortir a la sala de premsa a donar la cara, la seva cara més amable.






Feia cinc mesos que no consumia.
Ja no estava enganxat? Ja no estava enganxat a l'heroina?
Va mirar-se els braços.



Es preguntava si ja arribava al final del calvari.

Aquest calvari havia començat arrel d'un gran èxit professional. Arrel d'aquell cas que el va catapultar a l'èxit professional.
Ja se sap, quan a un les coses li van bé apareixen tota mena de maldats en els altres. Enveges. Sabotatges. Va patir un munt. Això i junt a la seva feblesa -en el fons era feble-, l'havien portat on era. Havia passat del tot al no res. Allà estava. A la misèria absoluta. Envoltat de dimonis. I envoltat de deutes.
Abandonat per la seva família.
Abandonat per la seva professió.


I no només és que fos feble. Ell tenia uns ideals que no havia sabut defensar, ja que es va haver de dedicar a defensar els "ideals" dels que més tenien. Total, era la seva feina. I això també se sap, "qui paga, mana".




Necessitava, ara, estar en pau amb ell mateix.

Però era una figura pública i no se li perdonava res. No obstant, el seu assessor li havia recomanat sortir i donar explicacions davant un ampli grapat de periodistes.
Lluny quedaven els dies aquells en què les reunions amb els periodistes ho eren per a parlar del seu gran èxit, de la seva gran professionalitat, dels enfrontaments que li donaren aquella fama... Ara, havia de donar la cara.
Va passar a la sala de premsa i es va asseure a l'endimoniada cadira a la taula llarga. Ja notava el mal d'esquena. Potser eren els nervis.
Tot i els col·legues que l'acompanyaven, tot i el públic que l'esperava, es sentia sol. 
Havia d'intentar guardar la compostura, en tot moment., per a mostrar una bona actitud i fer veure que tot havia passat. Perquè tot havia passat ja, no?
Una copa hi ajudaria, va pensar. Però només li faltava fer la roda de premsa borratxo. Que això sí que ja ho tenia superat. Que el temps de les bogeries havia passat.
Volia tornar a treballar, a la vida activa, i no sabia si ho aconseguiria.


AQUÍ HO DEIXO DIT








dimarts, 6 de maig de 2014

dilluns, 5 de maig de 2014

IA

IA, podria ser intel·ligència artificial. Però jo, que no sóc experta de res, no sóc experta en sistemes d'intel·ligència artificial. I menys en intel·ligència, que una és bastant simple.

No.
El IA és un senyor.

Com el vàrem conèixer?
Passant en cotxe a prop de la presó.

.
.
.

M'explico. Traurem dramatisme a l'assumpte:

el nen està molt conscienciat en què no s'ha de córrer per la carretera anant en cotxe. Certes experiències de les que no vull parlar i que són d'aquelles que toquen la butxaca i fins aquí puc llegir... i el fet de què a Lleida proliferin els radars com si fossin bolets i que fins i tot n'hi ha un a la cantonada de casa anant cap al "cole"... han conscienciat al nen.
A més, que el nen, sord no és. I l'altre dia, estic segura, que va sentir com li explicava al meu company el cas d'un senyor que conec que va passar la nit a comissaria pel simple fet d'haver sortit a sopar un divendres per la nit. Al cas aquest li vaig afegir detalls tals com, "a aquest tio l'han vist a aquell bar de La Bordeta", o tals com "aquell tio estrenava un cotxàs que no vegis", o tals com "aquest tio, a més, és reincident, que sí, que li havien tret punts ja", "i a més, aquest tio, aquest dimarts ha hagut d'anar a un judici ràpid, que ho sé de bona tinta", "aquest tio, ja veuràs com a la propera vegada va a la presó".

Doncs això, que anant en cotxe i passant a prop de la presó de Lleida, el nen la va assenyalar. Però el fet de què es fixés en ella, tenia un motiu, no ho era per la novetat, ja que estem farts de passar per allà.
Era un avís.

- "Papà, no corris que si no aniràs aquí a la presó"
Ens vàrem quedar una mica parats, però vàrem entendre el seu raonament. I mira que ell poc sap de les desventures de l'Ortega Cano i la presó de Zuera.
Però el comentari no es va acabar així. Va continuar
- "Et portaran davant del IA"
El pare i jo ens vàrem mirar els dos amb una cara... una cara de no entendre res.
- "De quí??" -vàrem preguntar estranyats.
- "Del IA!" - va dir el nen súper contundent o més aviat ofès.
Com podia ser que no coneguéssim a l'IA.
Però davant la nostra insistència es va explicar millor.
Que es veu que un dia el Bob Esponja no sé què devia fer, però alguna de forta i el van portar davant el IA.
Menys mal que el pare ho va pillar ràpid, perquè jo no en treia l'aigua clara.
El IA és.. el senyor IA és a dir SEÑORÍA. Vamos, lo jutge, que es coneix...

Trobat aquí: http://spongebob.wikia.com/wiki/File:Judge_sardine.jpg


Juasssssssssssssss! quin fart de riure.
I llavors et quedes pensant que això no té preu i que dóna gust tenir nens. (Encara que siguin nens que vegin molt la tele, sí...)


AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 30 d’abril de 2014

PARLAR AMB UN NEN DE CINC ANYS

La frase podria seguir així... és com parlar amb la paret.
Que noooo, que el nen es porta súper bé. Li costa una mica fer cas, però, la veritat, no m'hauria de queixar, que és un encant! Tot i les seves, algunes, rebequeries i tossuderies.


Ell és un nen que no destaca per la seva facilitat de paraula (en alguna cosa s'havia de semblar a mi, no?).
Però poc a poc es fa evident el nou vocabulari, les noves expressions... La majoria de vegades és influència del "cole". Tant lo bo com lo dolent, tot s'ha de dir.
Lo bo, ho aplaudim i ho felicitem. Quan descobrim una paraula nova, un nou coneixement, el felicito.
I lo dolent, intentem corregir-ho i indagar una mica, per curiositat, d'on prové.
De tota manera, encara queden fites per a assolir pel que fa a vocabulari. O més pel que fa al vocabulari, en la correcta pronunciació de paraules, o encara millor dit, d'alguns sons, com seria la S i la R.



Aquest matí, s'han acabat els mocadors de paper, els que van dins una caixa i et vas servint.
En quedaven poquets, sí, però trobo que el nen no calia que n'agafés tants, amb un segur que en feia. M'ha semblat estrany, però no li he donat més importància. Llavors, ha vingut amb la caixa i em diu que l'ha de portar al "cole".
Jo m'he estranyat una mica, no molt, però he preguntat.
- Una caixa de mocadors has de portar al cole?
- Sí. És que estem treballant això...
- Lo què?
- Les caixes
- de mocadors?

Què estrany! he pensat jo.
Però com no veia que fos dolent portar una caixa de mocadors buida al "cole", li he deixat fer.
No obstant, jo anava donant-li voltes. I li anava insistint. 
- Però, qui t'ho ha dit que has de portar una caixa de mocadors? La Magda? - (la professora) -
- Sí.
- Ah bueno! ja li preguntaré.
- Mamà, li vols preguntar a la Magda si hem de portar una caixa de mocadors?
- vols que li pregunti? Bueno, em refio de tu. Si tu em dius que la Magda ha dit que has de portar una caixa, porta-la.
I llavors se m'ha encès la llumeta!
- Nen, que esteu treballant els prismes?
- Sí, mira que té sis costats, un, dos, tres, quatre, cinc i sis. -comptava mentre anava girant la caixa i assenyalava cada un dels sis costats.

- Oh! Vaja! Ara sí que m'has convençut. Molt bé, molt bé.

De tota manera, en arribar a l'escola, m'he trobat amb la seva mestra i li preguntat si era veritat que havien de portar una caixa. I sí, m'ha confirmat que estan treballant els prismes (que desconfiada que sóc).

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 29 d’abril de 2014

divendres, 25 d’abril de 2014

DIVENDRES MUSICALS I NEGATIUSd

Darrerament hi ha una paraula que em treu de polleguera. La paraula NO, però dita per ma filla. 
OIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII!!!

Mafalda (Quino)


Tot és que NO, que NO, que NO, que NO, que NO, que NO.
I se m'acaben els arguments i si és en algun moment en què no regna la pau a casa (entengui's els matins a l'hora de marxar cap al cole o també entengui's al final del dia volent-la fer entrar a la banyera o fer-la sortir), ja tenim l'embolic a sobre.

Quan regna la pau a casa nostra, m'ho prenc a risa, però costa. 
I si regna la pau, sóc capaç de deixar-li fer les coses a ella soleta, que ja li agrada. Però jo també em sento confosa quan de sobte té tanta dependència, que vol esmorzar o sopar a la meva falda... Em sento contrariada.

És una cosa que tinc bastant present.
I si no és el NO, és el plor aquell que se't clava al cap i que va pujant de forma desmesurada el volum a la que no fas cas, tot aquest plor per sortir-se amb la seva. Ala! a veure qui pot més?!

UF!
On és aquella nena que sempre reia?
No, si també riu, però ara plora més que abans i el cas és que se li veu el llautó.


En pocs dies de diferència em vaig trobar a dues de les educadores que va tenir la nena a l'altra escola-bressol. Com és obvi em van preguntar per ella. Una de les coses que els vaig dir, és el que més em preocupa darrerament d'ella, això del no. I em van contestar que els antics companys de la nena, el que estan ara és a l'etapa dels "perquès". Jo, llavors, vaig contestar que ella això dels "perquès" no ho feia tant, però que son germà sí que ho recordo més. Però bé, que ara m'he començat a fixar més i també pregunta el "perquè" de determinades coses. Com a contrapartida, el nen que SEMPRE havia estat més negatiu, ara em compensa ja que és un angelet. I que consti que abans d'ahir me'n va muntar una... però és un angelet.

L'altra ex-educadora, em va dir que és que la nena ja apuntava maneres de ben petita, que sempre havia estat una mica rebel. Sí, deia jo, però de petiteta el seu geni feia gràcia, però ara... 
Comentant-ho amb aquesta educadora i amb allò que sempre intentes evitar, però que sempre fas, que no és més que comparar els germans, vàrem constatar com podia viure les etapes de cada un d'ells i que... passarà. I que és una cosa molt normal.





L'altre dia sonava al cotxe la cançó que penjo avui i em vaig girar cap a la nena i li dic "Mira! La teva cançó... que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no..., com sempre dius que no a tot..."
I va i la tia s'ho pren a risa 
HA!






AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 24 d’abril de 2014

LA PAULA

Dimecres.
17,00 h.
Arriba triomfant el director de l'empresa i després de saludar al personal es dirigeix al despatx de la Paula.
Allà està ella, atrafegada, papers amunt i papers avall, ratolí amunt i ratolí avall, mirada dirigida a la pantalla i mirada dirigida als papers, fent feina.
El Sr. Lluís, amb edat de jubilar-se, però amant del treball i poc amant de l'oci i el plaer, excepte de si es tractava d'anar a jugar al golf... el Sr. Lluís, un home pràctic, amb una gran experiència en el sector i amb fama entre els que el coneixen, un mestre, es podria dir, va donar-li una altra feineta a la pobra Paula, que esbufegava, però per dins. No podia demostrar feblesa i sobretot en cap moment volia negar-se. Assumiria més feina. El que fes falta.

Perquè la Paula era una noia de 35 anys, amb empenta, amb ambicions, treballadora i forta. Una bona professional, molt bona dins l'àmbit de l'empresa i negociació. A la par que simpàtica, atractiva i rossa, molt rossa.
Ella no es negava a res, però ningú acostumava a negar-li res tampoc. Bé, ella no estava acostumada a rebre un no com a resposta o que algú li fes un lleig. Es podria dir que la vida li mostrava la seva cara més amable. I ella es mostrava amable també amb els demés, tot i que, qui la coneixen, també temien el geni d'aquella noia, dona, altiva, però baixeta, poc més de 1,60 m...




El Sr. Lluís portava una maleta plena de papers per a què ella s'ho mirés. La cara de la Paula era un poema, més que res, perquè no sabia on posar tot allò. No hi cabia ni una agulla a la taula, plena a més no poder...
El Sr. Lluís se'n va adonar i li va proposar que s'ho miressin junts, però a la sala de juntes. Allà estarien més amples i ell li explicaria de què anava tot això.
Entrava un client nou al despatx i necessitava que la Paula, com a dona de la seva confiança que era, es mirés tots aquells antecedents. Però el client nou tenia tel·la. Es tractava d'un home poderós i el tema, a més de feixuc, requeria certa confidencialitat. La Paula, considerava el Sr. Lluís, era la persona ideal, tenia talent per a fer aquesta feina. Ell fugia de la feina bruta. Sort d'ella, sovint pensava.


La Paula de seguida va entendre de què anava tot aquest tema, quines gestions i estudis podia fer. Va arramblar amb tot aquell paperam i s'ho va endur cap al seu despatx. Tot passant la porta, ja al seu territori, va fer un gran sospir, però intentant que ningú se'n adonés. No sabia on deixar tot allò. Ho va deixar a un espai que quedava lliure a la prestatgeria. No quedava molt a la vista. Es va apuntar a l'agenda una nova programació de feina. Això semblava primordial. Mentre escrivia, creuava els dits per a que no s'enfonsés la balda de la prestatgeria. El ridícul seria horrible. No suportava tanta desorganització, semblava, amb tant paperam que la situació no estava controlada. No suportava no controlar les coses.


Van anar passant els dies i la Paula hi va posar moltes ganes i va acabar molt digna l'informe que li havia demanat el seu cap.

Dimarts
15,00 h
Restaurant

La Paula estava dinant amb el seu cap per acabar d'ultimar els temes de la reunió amb el nou client. Establien una mica de guió. Tot i que més que res, la Paula el que feia era intentar resumir la feina, l'estudi que havia fet els darrers quatre dies, d'una forma molt intensa. Intentava resumir les conclusions en el que podia durar aquell dinar.

A les 17,00 h arriben els clients al bufet.

El Sr. Lluís atenia les darreres trucades abans d'entrar a la reunió.
La Paula ja notava els nervis fent de les seves a la panxa.

Ella va acabar de classificar els papers, tot amb carpetetes de colors. Tenia el seu informe imprimit. Dues copies. Una per ella i una altra pel seu cap.
Va respirar fons quan va sentir que el seu cap donava per acabada la conversa telefònica.
Va fer un glop d'aigua.

El Sr. Lluís va entrar al seu despatx:
- Em dones tot això? -referint-se als informes.
- Sí aquí ho tinc tot preparat.
La Paula va acabar d'explicar-li com ho havia ordenat.
- Miri, aquí m'havia fet una mica de guió.
- Ahá
El Sr. Lluis es va emportar el guió i l'informe. Tota la resta de papers els hi va deixar a la Paula, qui no entraria a la reunió. Va veure, allà plantada, darrera la seva taula i la muntanya de papers, com el Sr. Lluís marxava després de posar-se aquelles ulleretes que li quedaven a la punta del nas i es llegia tot caminant el guió, una repassada ràpida allunyant-se el paper de la cara. No hi veia prou bé. Però era molt intel·ligent i amb el que li havia explicat la Paula en tenia prou per a lidiar amb els nous clients.

La Paula es va quedar decepcionada pel fet de què el Sr. Lluís no la convidés a entrar a la reunió. Al cap i a la fi, ella era qui havia fet tot l'estudi i sabia perfectament de què anava el tema. En aquell precís instant sentia que no se li estava reconeixent la feina i se li estava restant credibilitat. Qualsevol intent de sentir-se important en aquell moment quedava ben lluny.


Però també estava acostumada. No era el primer cop que passava una cosa així.
Va intentar mirar-s'ho pel costat bo: podria aprofitar millor la tarda i avançar amb aquells altres expedients que havia deixat endarrerits per haver-se dedicat a aquell nou client. "Coi! Deu ser súper important", va pensar. Una mica de ràbia si tenia. Sempre havia de quedar-se en un àmbit més silenciós i no gaudir dels èxits.
Els que la coneixien bé, sí que confiaven en ella i ella ja estava satisfeta, però allà, a la Sala de juntes, ella sabia que s'estava coent quelcom interessant i que podia comportar grans beneficis. I, "coi!", es repetia. Ella volia participar de la festa.




Minuts més tard sentia la porta de la Sala de juntes. Sortia el Sr. Lluís de la sala de juntes. La venia a buscar perquè s'hauria trobat amb algun punt que no dominava prou bé.
- Paula, pots venir un moment? Et presentaré als Srs. Peris.
La Paula, immediatament es va aixecar de la cadira i va seguir al seu cap a aquella Sala de juntes degudament climatitzada. La Paula vestia elegant normalment, però aquell dia encara més. Al matí es preparà la roba ja que, intuïa, seria un dia important.

Si abans s'havia sentit com una merdeta, ara es creia més ben considerada. S'ho havia de creure per a projectar seguretat. Anava a conèixer al Sr. Peris, amb qui havia estat entretinguda els darrers dies. Coneixia els seus negocis i ara el coneixeria en persona.



El Sr. Peris anava molt repentinat i duia un petit bigotet. Mirava a la Paula amb recel. Ella intentava entendre-ho ja que el que s'estaven tractant allà en aquells moments, ella ben bé ho sabia, eren temes molt importants per a ell. Estava dipositant la seva confiança i gairebé el seu futur en ells, però ella desconeixia fins a quin punt el Sr. Lluís i el Sr. Peris es coneixien. Anava acompanyat de la seva esposa, una senyora que es veia afable, vestida d'una manera molt conservadora. D'ella, el que li va cridar l'atenció, a part del seu pentinat ben marcat i el collar de perles, va ser una piga damunt el llavi. No podia evitar deixar de mirar-la, hipnotitzada, preguntant-se si estava creixent per moments i preguntant-se si era real. Estava molt ben col·locada.


- Srs. Peris, els hi presento a la Paula Martínez, companya del despatx i que és qui ha fet l'estudi pormenoritzat que li estem presentant.

La Sra. Peris va respondre a la presentació amb un somriure que semblava ben cordial. No es va moure gairebé de la seva cadira. La Paula, no obstant, sí que li va oferir la mà per a saludar-la després de la presentació. Ella, la Sra. Peris, li va atansar la mà, però sense ganes. Es notava. La Paula semblava que xocava la mà amb un peix bullit.

El Sr. Peris, però, no va dubtar en estendre-li la mà d'una manera més ferma, però es notava nerviós, cosa que va de seguida va notar la Paula. Va quedar desconcertada.



Tant nerviós devia estar que no va saber comportar-se com requeria la situació.

- Una dona? una dona s'està encarregant d'aquest assumpte?
La Paula, aquella dona que es sentia la millor del món, en aquells moments no es podia creure el que estava sentint i es sentia incòmoda i tenia por que la seva sensibilitat, sovint amagada, li jugués una mala passada. Tenia ganes de cridar-lo, però sabia que no eren formes. Si ell no sabia comportar-se, ella sí, sabia posar bona cara en els moment més crítics, encara que després volgués despotricar i desfogar-se amb el primer que es creués amb ella. En aquells moments, s'hagués teletransportat a la barra d'aquell bareto que tant li agradava amb un gin-tònic a la mà i un dels seus amics assegut al seu costat, xerrant i xerrant... Seguia amb els ulls oberts com a plats quan es va adonar que no estava al garito, que estava a la Sala de Juntes.
Ella, la Paula Martínez, no podia permetre's el luxe de perdre el control.




El Sr.Lluís no va dubtar ni un segon en posar-se al costat de la seva treballadora i va replicar ràpidament.

- Sr. Peris, disculpi'm, però la Srta. Martínez és una dona molt competent, una excel·lent, fantàstica professional en qui m'he recolzat des de què forma part del nostre equip. Fa més de 10 anys que treballa amb nosaltres i li tinc posada tota la meva confiança. Si no cregués en la seva vàlua, cregui'm, que ella no hagués participat d'aquest tema. Pot estar segur que la Paula, la Srta. Martínez, podrà resoldre aquestes qüestions com ningú i amb absoluta confidencialitat. No sé què és el que li preocupa exactament. Però si vostè ara mateix no ho veu clar i no està d'acord amb la nostra forma de treballar, és lliure de trencar la nostra relació contractual.

En aquell moment, tot i els pensaments més abruptes que va tenir quan el seu cap va entrar a la reunió, es va sentir una dona respectada.

El Sr. Peris es va disculpar i semblava que estava avergonyit. Va voler seguir amb la reunió. Intentant fent veure que res havia passat.

La Paula, que encara estava una mica en estat de xoc i plantada al costat del seu cap, va asseure's a la dreta del Sr. Lluís a fi de poder participar en el que fos possible de la reunió. A part dels seus coneixements, una de les seves aptituds era la de saber escoltar i ser atenta. Això, unit amb la seva capacitat de retenció, era el que la duia a l'èxit.


AQUÍ HO DEIXO DIT













dimecres, 23 d’abril de 2014

BONA DIADA

I felicitats a tots els Jordis i Jordines i Jorges i Jorginas i Gorkas i Gorkinas?
I que tingueu:
Llibres, contes, manuscrits, poesies, roses, roses de plastilina, roses molt grans, roses vermelles, roses de llaminadura, roses de floristeria, roses de la paradeta dels estudiants que treuen diners pel viatge de final de curs, llibretes en blanc per a poder escriure el que us peti, que us tallin una rosa d'un roser i us la regalin, un ram de roses vermelles, roses en una safata, roses de paper, llibres signats, llibres sense signar, llibres sense signar però amb dedicatòria de qui fa el regal, llibres de misteri, llibres eròtics, llibres romàntics, prosa, vers, clauers en forma de rosa, clauers en forma de llibre, llibres de butxaca, llibres de tapa dura, roses de foam, roses pintades amb una carxofa, pastissos en forma de llibre, roses de fondant, galetes amb roses de fondant!, roses de feltre, folre pels llibres, un diari amb el que després podem folrar el llibre, roses de ganxet, que us hagueu despertat amb una rosa, que us la donin al vespre, que us la porti un missatger a la feina, que el vostre enamorat o enamorada us porti la rosa a la feina, que dineu plegats, que el llibre hagi estat amb el que hagueu començat el dia, que el llibre us el donin al vespre i us adormiu començant a llegir-lo, un llibre d'en Shakespeare, llibres amb molta lletra, llibres amb molts dibuixos.


I pa de Sant Jordi.





I titelles de Sant Jordi, el Drac i la Princesa.
I punts de llibre




I bon temps.
I espases de fusta per lluitar contra el drac.
I princeses, medievals.
I dracs de cartró.

I petons i molt amor.




AQUÍ HO DEIXO DIT


dimarts, 22 d’abril de 2014

DIMARTS BREUS

I dies de festa que passen d'una manera molt breu, també.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 15 d’abril de 2014

DIMARTS BREUS

jolineeeeees La inspectora s'ho ha pres molt al peu de la lletra que em paguen per a anar a atendre inspeccions...
Que "a ver si encuentra un gasto que no se tenía que deducir", diu...
I mentrestant, la menda lerenda, recopilant factures i factures... i si no troba cap factura que no s'hagués de deduir? (pregunto).
Aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii què ens depararà el futur?

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 11 d’abril de 2014

DIVENDRES MUSICALS AMB HISENDA

És divendres i estic atrafegada amb Hisenda. Però, si més no, a mi em paguen per atrafegar-me amb Hisenda, però no us penseu que "sarna con gusto no pica". Això d'aixecar-se per a anar a treballar i haver de treballar sempre a contra-rellotge, em toca els... picarols ;)
Avui ordenava papers per a la punyetera inspecció de dimarts i em volia morir, quin soponciooooooooooo.

Però, com deia, a mi em paguen per això.
Hi ha una altra gent que ha de pagar, a Hisenda, vull dir. I molt.
Perquè... què fort, no? lo de l'Ana Torroja...
Bé, no em treurà el son, per això... Demà, espero poder aixecar-me (a l'hora que em peti -això ja és conya-).



AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 8 d’abril de 2014

DIMARTS BREUS

Entretemps, això què és?

* Agafar l'abric pel matí. Suar durant la resta del dia o maleir-lo perquè molesta portar-lo a la mà...

* Sentir-te un bitxo estrany portant un jersei de punt quan la resta de gent va amb bermudes

* Agafar un refredat

* Són aquells quatre dies abans de les típiques pluges i ventades de setmana santa i posterior festa Major de Lleida... abans de què arribi la veritable calor.



AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 4 d’abril de 2014

DIVENDRES MUSICALS I D'AIGUA

Sí, avui llueix el sol, sí. Però ahir va ploure. I molt. Tot el sant dia.
Però parlar de bon temps és avorrit. Fa sol i ja està. Ala. Quan plou passen coses divertides.

9 COSES DIVERTIDES QUE PODEN PASSAR QUAN PLOU I 1 MENYS DIVERTIDA:


1. A què són divertits  els tolls que es formen? i saltar-los com les granotes...

2. I observar que segons per on passes sembla que s'hi hagi format un llac o hagi nascut un riu nou.




3. I el fang? I la terra mullada?
4. Però com més plogui, millor... tot i que pels que van en moto, como que no, que en el millor dels casos acaben xops... Però després es divertit escriure-ho al facebook. NO! No! És més divertit explicar-ho a un amic mentre et prens una canya a bar.


5. Qui no ha intentat menjar-se la pluja? Obrir la boca i mirar cap al cel esperant que alguna gota ens la puguem empassar. És divertit.

6. Cantar "I'm singing in the rain" i pujar-se a una farola, tot mullant-se.

7. Posar un dibuix dels nens a l'estenedor i veure què passa. Menys divertit seria adonar-se de què la roba segueix estesa...

8. Anar a plegar cargols.




9. I l'emoció dels nens en agafar el paraigües o l'impermeable o, o, o, o les botes!

10. O el meu enuig en haver-lo d'agafar carregada fins a dalt de bosses i motxilles per a acabar mullant-me.
I el meu enuig arribant a casa i deixant tot de petjades sobre el terra net i gotetes de l'aigua que regalima del paraigües... (Quedem-nos amb la part divertida de tot això...)







AQUÍ HO DEIXO DIT




dijous, 3 d’abril de 2014

POP ART

Tenim aquest llibre, gràcies a la recomanació de l'Onavis del Bloc "aprenent a ser mare".

http://aprenentasermare.blogspot.com.es/2013/06/llibres-infantils-pels-pares.html
I és que el vaig comprar perquè jo sento predilecció per l'obra de l'Andy Warhol, principal representant del Pop Art i un revolucionari, convertint en art coses que en principi no es veien massa artístiques...



A la nena, li encanta el llibre aquest, tot i que no és gaire adequat per a la seva edat. Moltes vegades me'l demana i anem obrint solapes i pestanyes i passant les pàgines.

L'altre dia, la tenia asseguda a la falda i l'anàvem mirant abans d'intentar anar a dormir i, ho sento, però jo anava una mica avorrida amb la situació... i se'm va ocórrer una cosa: un dia faríem un retrat pop art, així com els de la Marilyn...

La veritat, és que les fotos que han fet als nens a l'escola estan donant molt de sí (que sí carnet del Club Súper 3, Club Banyetes, copies per a la família...) i ara en faríem retrats pop-art.
Com tenia les fotos escanejades, les vaig imprimir en blanc i negre. Vaig intentar aclarir-les una mica per a què no quedessin molt fosques. M'interessava que la cara es veiés més aviat blanqueta.
Després vaig agafar uns draps finets i vaig calcar les cares dels nens.





La idea era que pintessin els draps tenint a sota el foli amb la fotografia impressa d'ells.

Imaginava que la pintura aniria traspassant al paper, d'una manera no gaire regular i que el resultat seria un quadre d'aquests pop-art de l'estil de l'Andy Warhol.


La pintura no va traspassar la tela tal i com jo m'havia imaginat. Per tant, no predomina molt el color a les nostres obres. Suposo que hauríen d'haver apretat una mica més quan pintaven. Si la pintura hagués estat més líquida hagués traspassat però em feia por que el paper de davall quedés massa desfet.

Però ha estat una experiència per ells.
Pintar sobre tela, amb els colors que han volgut... l'única condició era que no podien utilitzar el negre per a la cara, que més aviat un color claret, però que no calia que fos color rosa o color carn.
Vàrem deixar secar el drap abans de descobrir com havia quedat el foli. No volia  muntar massa merder... Al matí següent el nen estava ansiós per anar a veure si ja s'havia assecat la tela i podia veure com havia quedat el paper.
Tot i que a mi no m'acabava de fer el pes el resultat, als nens sí. Amb la nena, que l'altre dia tenia ganes de pintar amb les aquarel·les de la Minnie que li varen regalar pel seu aniversari vàrem acabar enllestint l'obra.
Vale, sí... el cabell i els llavis els vaig pintar jo...
I repassar la careta amb retolador també va ser idea meva. Pensava que donaria encara un aire més pop, però no sé... no ho acabo de veure clar...



Un cop vist el resultat, al nen, que no domina tant el tema Andy Warhol, li vaig ensenyar les pàgines del llibre que m'interessaven per a què veiés com s'assemblava el que havíem fet nosaltres amb el que havia en aquell llibre.






Sí, vaig notar certa emoció, sorpresa i interès. Només per això ja havia valgut la pena el que havíem fet tot i que no fos una obra molt colorida.


AQUÍ HO DEIXO DIT