divendres, 31 de maig de 2013

DIVENDRES MUSICALS PENDENTS DEL RELLOTGE

Estic farta, FARTA de dependre del temps, del rellotge.
Estic farta de no tenir temps! De dependre del rellotge i els horaris. I dels terminis. FARTA! Cal que m'extengui en reivindicacions?
Farta d'haver-me de llevar a una hora determinada, tot i que està assumit, estic farta!
Farta de què un cop llevada i amb la cara rentada, tot i que ben esmorzada, no tingui humor per a aguantar la (Poca) velocitat dels nens a primera hora del matí...
Farta d'haver d'estar determinades hores a dins d'una oficina i que A SOBRE aquest horari sigui incoherent!
Farta d'haver de presentar impostos, per a després, el mes següent, haver-ne de presentar més. Qui va inventar el calendari fiscal?

Tot seria molt més fàcil si no tot fos així com dic. Estic segura!

Aquesta setmana els nens (com no) m'han donat una lliçó:

I és que (us ho havia dit?) estic farta d'haver de córrer pels matins per aquesta raó (la del temps). I estic farta de no poder-me controlar i acabar cridant i de mal humor.
Doncs un dia d'aquesta setmana, no sé com va ser... potser ja em vaig donar per vençuda (amb la conseqüent ràbia que dóna el saber-se perdedora). Jo anava bambant per casa. La nena fent la seva. És a dir, fent qualsevol cosa menys esmorzar. Havia aconseguit vestir-la però no sense haver fet un concert de crits i plors (ella, els meus plors van per dins). I el nen... al nen l'havia vestit son pare, però estant encara al llit. I ni s'havia posat de peu. Sort que en algun moment va estar lúcid i sabia que l'havien vestit. Altres vegades no sap com, es troba vestit i es queixa perquè no s'ha pogut acomiadar de son pare, que marxa abans que nosaltres, cap a la feina. Bé, aquell dia sí que va tenir una mínima consciència. Però allà estava, allà continuava, estirat amb el cap sota el coixí, amb el xàndall posat i els keds! i jo aprofitant el temps i calçant-me, fent les darreres coses que es fan abans de marxar al carrer. I de sobte passa pel meu costat amb un bon humor impressionant, amb cara de relaxat, em mira i somriu, encén la llum del bany, se'n va a fer el primer pipí del dia i jo al·lucinant... però el seu somriure me'l va contagiar i vaig demanar-li que es begués la llet, com un cohet! ja que havíem de marxar. Suposo que l'expressió aquesta del cohet li va fer gràcia i sorprenentment em va fer cas. Darrera seu, la nena, qui també com un cohet es va acabar el seu esmorzar.
Vam marxar de casa, cap als "coles", més tard del recomanable, però dins del nostre normal horari i amb satisfacció i bon humor.

I com no tot el relacionat amb rellotges em posa de mal humor. No! Els rellotges són complements per a anar a la moda. Hi ha qui els col·lecciona. N'hi ha d'haver de ben originals, és clar!

Dir l'hora en català, és part del nostre patrimoni català. I en anglès, les hores en punt són (O'clock!) denoten puntualitat anglesa.
Els rellotges són presents a la música, també (us sona, no? allò de "Reloooj no marques las hoorassss"). O títols de cançons en anglès.
Us deixo aquesta cançó:



Per cert, vull posar en pràctica una representació gràfica del temps per a què els nens entenguin que anar a dormir aviat significa dormir més hores... Cada dia se'ns fan les mil!!!

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 28 de maig de 2013

DIMARTS BREU

Tan breu que em semblava dimecres quan m'he llevat... Sort del Basté que m'ho ha recordat des del despertador encara engegat...

AQUÍ HO DEIXO DIT

diumenge, 26 de maig de 2013

MONSTRES DE XOCOLATA

Vaig guardar els residus de candy melts i xocolata fosa per a fer alguna activitat amb els nens, ja que ells no ha van participar en absolut de l'elaboració dels cakes pops.
El primer que vaig pensar va ser pintar amb xocolata. Això alguna vegada ho hem fet amb els nens i pintar, el que es diu pintar, no pinten gaire. Ara això sí, sucar-ho tot a la xocolata, doncs també!
Després vaig pensar en fer bombons, però feia poc havíem fet les piruletes de xocolata.
Unint les dues idees i inspirada en unes "obres d'art" que fa uns dies vaig veure per internet, vaig decidir que faríem monstres de xocolata.
Inspiració: aquí!
 




Es tracta d'agafar la xocolata fosa novament (al microones mateix i a tandes curtes, d'uns 15 segons, depenent de la quantitat de xocolata que hi hagi). Un cop es treu la xocolata del microones, s'ha de remenar bé per a què amb l'escalfor s'acabi de fondre la xocolata i amb una cullera per exemple tirar-la sobre un paper de forn. Moure el paper de forn per a què puguin agafar una mica de forma i posar-li ulls. També podem donar forma amb la cullera. Recordeu que els candy melts em van quedar espessos quan els vaig fondre? No corria gaire bé pel paper de forn i els hi vam donar forma amb la mateixa cullera.
 
Està bé fer-ho amb els nens. És ideal ja que no es requereix una gran precissió.


No us deixeu enganyar pel coloret de pell d'aquest monstre... és un cíclop extraterrestre a punt d'atacar!

Els ulls els vaig fer amb boletes de fondant que tenia per casa i amb retolador comestible.

Retolador comestible?! mmmmmmm
Un altre monstre de xocolata
  


De seguida els nens es van animar a fer boletes i pintar els ulls

Els meus monstres i la xocolata
 

 
 

Aquests monstres també els podríem haver fet enganxats amb uns palets, també... però com quedava poca xocolata i ja dic que últimament no tenim gaire temps per a fer coses, els vam fer així.

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 24 de maig de 2013

DIVENDRES MUSICALS PELATS I PELUTS

Aquesta setmana al nen l'hem portat a pelar (a tallar el cabell...). El tenia, el cabell, ja una mica a lo afro... i el barber, un barber d'aquells de tota la vida li ha tallat. Sense màquina ni res, amb tisores.
 
Ell ja té el tema resolt, si més no per unes setmanes ara que, encara que no ho sembli, arribarà el bon temps.
 
 
Ara, la nena... ai la nena! Amb lo maca que està ben pentinadeta, que si dues cuetes petites, dos monyitos, dues trenetes, una cueta petita, una cua de cavall com la mamà... però que no! que no hi ha manera. Ara l'última és que no es deixa ni pentinar el serrell. Li deu molestar que li passi la pinta per la cara. Així ho deu considerar ella. És el que veig pels seus crits. I ella que ni xixa ni limoná... no té el cabell llis però tampoc arrissat del tot. Se li fan rinxolets a les puntes, molt mona ella, però ja el té tan llarg que ha perdut forma. Hem de tornar a la perruqueria per a arreglar-ho, però intentarem aguantar una miqueta més. Jo sóc de les que va dos cops a l'any, tres si hi hi ha alguna boda pel mig...
 
 
Jo el tema el resolc freqüentment amb una cua de cavall. Altres vegades, si per una d'aquelles casualitats tinc temps, em passo la planxa i ala! "melena al viento". Alguna altra vegada, poques això sí, em faig un monyo. I al nen no li agrada, li fa una ràbia... perquè el monyo no deixa opció a què em s'emboliqui amb el meu cabell. Està obsessionat amb el meu cabell. Alhora d'agitar-se per a anar a dormir, necessita tocar-me el cabell i a mi al principi em feia gràcia, però ara ja molesta, sobretot perquè moltes vegades ho fa amb tanta passió que m'estira els cabells i fa mal. Si el que faig és intentar fer-lo dormir, intento aguantar estoicament. Intento, dic, perquè si s'allarga massa la sessió... molesta. Ara, si això ho fa com quan sovint passava les nits al nostre llit, al de matrimoni... si enmig de la foscor de la nit, trencant dolços somnis o interrompint el descans, si llavors sento l'estirada de cabells surt la fera que porto dins i no importa que qui ho faci sigui el meu nen!
Sovint l'amenaço dient que em tallaré el cabell com el Jordi. (un amic nostre que està rapat). "NOOOOOOOOOO", diu en to queixós.
 
Bé, si em quedés tan bé com a aquesta, potser sí que m'ho plantejaria més seriosament:



És igual, em quedés com em quedés... estic pensant que tant dona... jo sóc més de Rapunzel.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 23 de maig de 2013

ENTRADA DOLÇA

Avui vull explicar en què va derivar el pastís d'aniversari que volia fer pels nens.

Més o menys era aquest:

Típic pastís tupsy curvy que no sé fer


Del resultat final, no hi ha fotos. No hi ha fotos, perquè ni de lluny va quedar així. M'explico:
Mentre anava muntant els detallets, la gravetat va fer de les seves. Absorta en el meu treball, això que pujo la vista, la baixo, la torno a pujar... Oh-Oh! diria que el grau d'inclinació no havia de ser aquest... (Hom s'imagina que va passar el que havia de passar).


Però en un moment de compostura, i tot i els dies de treball i el temps invertit, em vaig comportar com una adulta i enlloc de posar-me a cridar i plorar o tirar-me al terra... vaig decidir treure tot el fondant, tirar-lo a la brossa i quedar-me amb el pa de pessic. No m'agrada tirar el menjar i llàstima del fondant, però en aquell moment no se'm va ocórrer com aprofitar-lo... Fet a trossets el pà de pessic, el vaig guardar al congelador i quan tingués ganes, ja faria cake pops.
I, mesos després, va arribar el moment... Aprofitant que es celebraria el dia de la mare i que ja havia passat un temps des del desastre del pastís... em vaig tornar a posar mans a l'obra.

Vaig decidir que volia un resultat de professional. Així doncs, i com això de la rebosteria creativa està tan de moda i que fins i tot a Lleida hi ha llocs on pots trobar material, vaig pensar fer-ho més seriosament això dels cake pops. I és que aquesta que explicaré, no és la meva primera experiència, potser és la tercera.
La primera va ser després de cobrir el meu primer pastís de fondant.
Primer recobriment de pastís que vaig fer amb fondant. Intentava ser un Ipod...

Com havia retallat una mica el pa de pessic, vaig guardar els retalls i vaig fer una mena de boletes cobertes de xocolata negra. No s'aguantaven al pal, que era de brotxeta, però les boletes en sí estaven boníssimes.
La segona va ser pel passat aniversari del meu company. Aquesta vegada vaig voler fer cake pops quadrats, com si fossin regalets i sense palet, que encara no estava preparada per a això... Vaig fer-ho amb xocolata blanca tenyida i el resultat, tot i que bo (de gust), no va ser lo vistós que a mi m'hagués agradat. La veritat és que és difícil treballar amb xocolata tenyida. Així, (és per això que us dic que volia fer un treball més professional) vaig comprar candy melts i bastonets especials per a cake pops. Els candy melts és el que he vist que es fa servir per a cobrir les boletes de pa de pessic. Són una mena de botons de xocolata tenyit de colors. Bé, realment no sé si és xocolata només, crec que és quelcom més industrial...
Candy Melts


Si algú encara no sap el que són els cake pops, podríem dir que són una mena de xupa-xups però fets amb pà de pessic, o sigui, unes boletes de pà de pessic enganxades a un pal.

Queden vistosos sobretot per la decoració que se li vulgui (pugui) donar. Són fàcils de fer, però és una feina entretinguda.

Mans (ben netes) a l'obra, com deia... nens fora... i jo sola a la cuina, que desestressa...

* Vaig deixar descongelant una de les bossetes amb restes de pà de pessic.
* El següent pas va ser abocar-lo a un bol. El pà de pessic estava suficientment esmicolat, tot i que encara em vaig ajudar amb l'ajuda d'una forquilla. Com a més portava ja melmelada de cirera i buttercream (una crema feta a base de mantega i sucre), que havia posat quan en un principi havia de ser un pastís de fondant... va ser fàcil treballar la massa. No va caler posar res més.
La massa es treballa amb les mans.
En cas que es facin els cake pops partint de retalls nets de pà de pessic a mi m'agrada esmicolar-lo amb la picadora i afegir-hi formatge fresc (tipus Philadelphia). Hi ha qui posa Nutella o simil·lar, però quan jo ho he provat, no m'ha acabat de convéncer (no pel gust, que segur que és boníssim, si no perquè no he pogut treballar bé la massa).
La consistència... a veure si m'explico... que sigui fàcil fer boletes (a lo pedreta, pedreta ben rodoneta...) i no quedin les mans enganxoses. També hi ha motlles per a fer cake pops i fins i tot una maquineta on afegeixes la massa del pà de pessic dins unes cavitats que tancades donen la forma de boleta..., però vaja! jo penso que no cal tant, que ens omplim de trastos. Fa pena fer un pà de pessic per a destrossar-lo, això sí, però es pot optar per fer-ho amb restes d'algun que no ens haguem acabat, etc. o fins i tot amb galetes.

En fi...

* Es deixen les boletes a la nevera, res una estoneta, uns 15 minuts... mentrestant, es van preparant la resta de materials (els candy melts o xocolata, els palets i el que sigui necessari per a decorar la boleta ja coberta).



* Els candy melts es fonen al microones o al bany maria. Jo vaig optar per la primera opció i poc a poc anava fent. Vaig posar la quantitat que vaig considerar en un bol de vidre (al tanto, que crema!) i a tandes de 20 segons més o menys els vaig anar desfent. He de dir que la meva experiència amb els candy melts va ser un tant nefasta. No obstant, vaig llegir -ja després de tenir fets els cake pops- que es pot afegir una mica d'oli vegetal a la massa fosa. Entenc que es fa així, un cop desfets els candy melts es tira una mica d'oli i es remena per a què quedi ben integrat. Jo, amb els candy melts em vaig trobar que quedaven molt espessos i costava banyar les boletes. Però (coi que m'enrotllo), segueixo amb el procediment...
* Amb els candy melts fosos, es suca la punteta d'un bastonet i es clava a una boleta de pà de pessic. Amb compte. El bastonet hauria de quedar clavat només fins a mitja boleta. Deixar cap per avall i així anar fent.
* Fet això, jo s'haurien de deixar uns 15 minuts les boletes al congelador per a què siguin més consistents. Es tracta de què la boleta quedi ben unida al bastonet gràcies a la xocolata solidificada.

Jo ho vaig provar només deixant-les a la nevera i només em van començar a quedar bé els cake pops quan les boles les havia deixat al congelador. Però no és ben bé una deducció feta després de prova-error. Crec que també hi va tenir a veure el treballar amb els candy melts o amb xocolata. Bé, segueixo...
* Ara és l'hora de banyar les bolets que ja estan enganxades als palets amb els candy melts. De ben segur que els candy melts s'hauran solidificat. Torneu a fondre'ls al microones, amb cura per a què no es cremi la xocolata, i torneu a tirar-hi oli.
* Amb l'ajuda d'una cullereta o una forquilla es banyen les boletes. S'han de donar uns copets al "canto"  del bol on hi ha la cobertura per a ajudar a retirar l'excés que tingui la boleta. Amb compte o la boleta es suicidarà. Seria ideal que la cobertura de xocolata o candy melts fos prima, així nos veuran llepades.
* Decoreu. Jo hi vaig tirar unes perletes de sucre de color blau, que per cert, em van servir per a subornar al nen i fer que em deixés treballar sola. La decoració s'ha de fer abans de que la cobertura de xocolata o candy melts s'assequi.
* Després, es claven el cake pop a una base de forexpan, etc. que s'aguantin drets, vaja.
Això seria més o menys la manera de fer cake pops (o la meva manera o la que he aprés mirant per internet)



Segueixo amb la meva experiència:
Amb el que vaig tenir més problema va ser amb banyar les boletes als candy melts. Jo, novata i no professional..., no vaig posar oli als candy melts. Aquesta mena de xocolata fosa va quedar amb una textura lletja. Després, les boletes queien del seu bastonet. De vegades en banyar-les o si havien superat aquesta prova, un cop estaven punxades a la base...

Com ja estava posada en el tema i aprofitant una sortida del meu company al súper li vaig demanar que em comprés xocolata fondant. Aaaah amigo! Què bé! A més em va comprar xocolata Torras. Molt millor que el de Nestlé per a treballar amb els cake pops. De veritat! no ho dic per fer país.
Què bé que es va fondre i què bé que es sucava!
En aquesta fase ja havia provat també a deixar les boletes al congelador abans de banyar-les però realment crec que el secret d'un millor resultat va ser la xocolata.
Mireu: aquí us deixo un enllaç a la pàgina de l'Alma Obregón. No sé si la coneixeu però és una eminència en el món "cupcakecaire". Explica com fer cake pops d'una manera molt divertida.
I segueixo... Els cake pops eren fets per a commemorar el dia de la mare i no és que decidís fer-me jo mateixa un homenatge, no... En vaig menjar, clar, però era un regal per a la meva santa mare i una altra mare molt propera, la meva germana.
Vaig voler fer una presentació mona. Vaig comprar unes galledetes que són per a cobrir els testos de plantes o flors i vaig posar els cake pops a dins, clavats en perles d'aigua com si fossin plantetes i protegits amb paper del mateix color que la galledeta.
Parèntesi: sí, sí, hem començat a experimentar amb perles d'aigua. El que passa que últimament no anem massa bé de temps a casa i les experiències s'estan començant a quedar aparcades...
Perles d'aigua posades en remull
Aquí, a continuació... teniu el resultat, a punt de portar a casa de ma mare i celebrar el seu dia. Per cert, quina calor que va fer aquell dia! pensava que no arribarien... però sí! van arribar!

Ideals per a regalar a la mare, o al pare, o a la veïna, o a la germana o a la tieta o al tiet, per acompanyar el cafè, el que fas a casa o amb convidats...

 


Ah... Si hi ha algú llegint això i que es pregunta quin pastís vaig fer per l'aniversari dels nens... doncs un pastís de petit-suisse (o Danonino que es diu ara...)
Trobeu les set diferències amb la foto de dalt de tot?

Potser no tant vistós, però boníssim i lleuger.

AQUÍ HO DEIXO DIT.

dimarts, 21 de maig de 2013

DIMARTS BREU

Símptoma evident de que necessites un cafè...
Posar-hi sal enlloc de sucre.

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 17 de maig de 2013

DIVENDRES MUSICALS I SALVATGES

L'altre dia, sense saber com el meu company va començar a tararejar una cançó d'Àlex i Christina. Aquella de "dulce maldición... nanananananananannana corazón". Sense saber com, em vaig recordar una mica de l'estrofa en qüestió i amb el sopar ja a taula ho vam començar a cantar ben fort. A la nena li va agradar i només feia que dir-nos "més!" i nosaltres, vinga, una altra vegada a cantar.
Un altre dia vaig buscar-li el vídeo al Youtube i la nena se'l mirava embobada... i és que ja vaig dir alguna vegada que a la nena li agrada el "chas y aparezco a tu lado". I em feia molta gràcia com se'l mirava el vídeo i més i més que demanava i li vaig dir que la senyora que canta aquesta cançó es diu "Christina Rosenvinge" i quin fart de riure quan la nena ho repetia "quitina Totevige". Son pare no hi era i vaig pensar que seria divertit que s'ho aprengués i després li digués, però... no ho va fer.

I mentre em mirava a la nena entusiasmada amb el vídeo, vaig pensar que estava molt bé que li agradés aquesta música, ja que a mi, de més joveneta també m'agradava molt i que tot i que ara li he perdut la pista, crec que és una noia a la que li agrada molt la música i que, en el fons, ho fa bé i que té cert estatus en el món indie.
I mentre em mirava a la nena entusiasmada amb el vídeo, me la vaig imaginar fent-se gran i a lo "Christina Rosenvinge", passejant pel costat salvatge de la vida amb el Lou Reed vestit tot "entrajat" (com en aquesta cançó que us poso)




Bé, millor que la nena s'aparti una mica de la vida aquesta, ja que la cançó està dedicada a una antiga companya de pis, que es deia Sara (bonic nom, per cert) i que va caure en el món de les drogues.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 14 de maig de 2013

DIMARTS BREU

Avui, dimarts, enceto una nova secció, ja que darrerament tinc molta feina i el bloc queda en un terme ben apartat de les coses a fer. Però, hi penso i sovint i com no vull deixar-lo, vull obligar-me a, si més no un cop a la setmana fer una entrada, breu. Amb els dimarts breus i els divendres musicals espero donar-li vidilla al bloc.

El meu company prepara a la nena un cop s'ha llevat. Jo encara estic acabant de pentinar-me i quan la veig passar li dic: "Ves a despertar a ton germà". I ella, decidida, se'n va cap a l'habitació de matrimoni i torna estranyada "On està?", pregunta. "Doncs al seu llit!", contesto.
I és que dóna que pensar...

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 10 de maig de 2013

DIVENDRES MUSICALS I DE FESTA MAJOR

Ahir, tret de sortida a la Festa Major de Lleida, la de maig, la de en honor a Sant Anastasi (soldat romà originari de Lleida i mort a Badalona, on també ara mateix celebren la seva festa).
Aquesta és (en teoria), la gran, la festa gran...
On s'han quedat els grans concerts de rock d'anys anteriors? És que aquest any ni tan sols ve ni el Loquillo, ni La Unión, ni la Luz Casal...
Destacaria el desmembrament dels Sunday Drivers. Teníem al Jero Romero, pero venen uns tal Mucho. Potser seria el que es salvaria del que és festa nocturna. Menys mal que encara tenim Gegants i Capgrossos, Lo Marraco, el Parc de Somriures i la Batalla de les Flors.




I ahir també, tret de sortida a les primeres gotetes. Ahir a la nit vaig veure ploure, tot i que a hores d'ara llueix un sol espatarrant. Aguantarà així tot el cap de setmana?

Les estadístiques diuen que no!

Aquí us deixo una cançó dels Jeevas, per si trobeu la pluja, la podeu cantar:


 

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 3 de maig de 2013

DIVENDRES MUSICALS D'UN MAIG FESTIU

A Lleida, el mes de maig és sinònim de festa!
Primer comencem amb la fira de titelles (http://www.firatitelles.com/), que just avui comença.
Després ve la Festa Major (aniré informant...), els Moros i Cristians, l'Aplec del Cargol... i que si ara anem a les Firetes també... És un no parar. A més, aquest mes, recordeu! també és fa l'Aplec Modernista de Ponent (facebook.com/NatrosSols)
I aquest divendres, he pensat que podia posar una cançó que ens rememorés festes. I he triat aquesta de Bon Jovi, que si heu vist la sèrie "Como conocí a vuestra madre", (gran sèrie, per cert...) és aquella que sona a la limusina del Barney quan surten d'una festa de CAP D'ANY.




El sentir la cançó, després de veure la sèrie em fa estar de bon humor i més si a sobre és maig i tenim la sort de que faci bon temps, tot i un petit inconvenient que va tenir el meu peu ahir...

AQUÍ HO DEIXO DIT