divendres, 29 de novembre del 2013

DIVENDRES MUSICALS GUITARRA EN MÀ

Dóna gust veure com els nens aprenen.

Aquest trimestre a l'escola, els de P4 estan fent un projecte sobre el cos humà i quan sento al nen parlar amb una mica més de "tecnicismes" sobre aquest tema em fa molta gràcia. Per molt que jo hagi pogut explicar-li alguna cosa, està clar que els professionals, les mestres, ho faran d'una altra manera.

I l'altre dia, però ja no relacionat amb el cos humà, va i em diu, però així com tot orgullós ell:

- Saps com es diu un que toca la guitarra?

I jo que devia estar distreta fent alguna cosa, doncs instintivament vaig contestar i els dos a l'hora vàrem dir:

- Guitarrista!

I me'l miro, estorada i ràpidament pensava "Com pot ser? No ho havíem parlat mai que el que toca la guitarra té un nom i precisament és guitarrista?"

I li vaig preguntar:

- Qui t'ho ha dit?

- La Mª Carme -va contestar ell.

Sí, la Mª Carme és una mestra, la de música.
Pel que vaig entendre deuen estar treballant alguna cançó o d'una guitarra o d'un guitarrista. Encara no sé si és la que prepararan pel Festival de Nadal.

Sembla una menudència, però quan va començar a dir les seves paraules, una d'elles era "glin-glin" que volia dir guitarra. Ho sabem gràcies al llenguatge gestual que utilitzava ;). Després, evidentment, va saber dir guitarra i ara ha après una paraula nova. Fixa't.
El cas és que hi ha vegades que amb els petits donem per suposades moltes coses. Creiem que ens entenen i el 80 % dels cops deu ser que sí, però altres vegades no deuen acabar d'entendre totes les paraules que diem. Que sí el context, està clar. 
És que mai m'havia parat a pensar amb això del guitarrista i la seva sorpresa, que ara em sorprèn a mi. Suposo que quan havíem parlat d'un guitarrista, només havíem dit "el que toca la guitarra"...
I és que no som massa de parlar-li diferent als nens i menys al gran. Intentem dir cada cosa pel seu nom, però...
Una cosa que ajuda bastant és llegir als nens. Aquest curs ens estem acostumant a anar un parell de cops al mes a la biblioteca i agafem contes nous. Els que triomfen són els del Teo. Els nens pregunten sobre les situacions del nen i això dóna lloc a explicar altres coses relacionades que no venen al cas.
Fins i tot l'altre dia vàrem estar parlant de l'argila, de com usar-la, donar-li forma, que es posava al forn un cop acabat, del torn, de què també es podia fer sense torn, etc. etc. etc.


Però tornant a la guitarra...





AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 28 de novembre del 2013

PENSANT EN ELS REGALS DE NADAL

Ahir vaig estar mirant amb el nen un catàleg de joguines per a tenir una idea de què vol per aquestes festes. 

Fins ara, triàvem nosaltres les joguines, però si volem seguir amb la màgia del Nadal, creiem que va sent el moment de què rebi el que ha escrit a la carta. Està clar que tot no. Està clar que no qualsevol tipus de joguina i per això ahir vaig intentar guiar-lo.
Catàleg en mà, asseguts tranquil·lament al sofà... al principi pensava que s'ho demanaria tot, però tot i que va marcar una quantitat important de joguines, ja ens va servir de guia.
Estava emocionat, el nen. Al principi, va voler marcar els seus desitjos posant-hi el nom a la foto, però després, engrescat, es va limitar a encerclar-los.

Farem una altra tria quan, definitivament, escrivim la carta al Pare Noel i als Reis.
I tot i així és bastant possible que tot no arribi o que hagi alguna cosa diferent que considerem més educativa.

Com la nena és una mica més petita, de moment no tenim aquest "problema". Em fa l'efecte que qualsevol cosa li estarà bé..., tot i que ja assenyala amb cert furor a les MONSTER HIGH (HORROR!!!) Però evidentment que serà partícip de la seva carta al Pare Noel i als Reis. 

Doncs, com deia... Ahir estàvem "mano a mano" mirant i revisant el catàleg. Allà anava marcant les seves preferències, seguint els meus consells (que si això és molt de petits, això amb aquestes piles i aquest soroll no, això sembla... "violent?" va contestar ell -hehehe què mono-, que si això és de molt grans...)
I un dels jocs que va veure per a grans, és un joc de taula, mediàtic... El de "Lo sabe, no lo sabe". Li sona, està clar, perquè el fan a l'hora de sopar o mentre el preparem. (Sí, veiem la tele sopant). És un programa que ens enganxa: intentar reconèixer la geografia (si un dia, fins i tot, van estar a Lleida!), donar-li una repassada als concursants, als vianants, saber si ho saben o no...


Font: http://www.cuatro.com/losabenolosabe/Lo_sabe_no_lo_sabe-juego_de_mesa-comprar-tienda_mediaset_0_1515675430.html
I jo li deia que era per a grans. I em deia (amb segones intencions, està clar...) que me'l demanés jo. Jo al principi, li intentava raonar, que no, que no sé el que vull demanar encara, però això no... I ell insistia i insistia. Al final, vaig pensar que si el joc anava amb el presentador inclòs... doncs, sí, per què no? ;)

Font: http://www.cuatro.com

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 27 de novembre del 2013

GANES DE FER MANUALITATS



“O quiero y no puedo”

És que, de vegades, llegir, sobretot a “internet”, pot fer molt mal.

Darrerament he vist articles en blocs diversos sobre “DIY”, reciclar material, manualitats, etc. Bé, coses d’aquest estil que estan súper tan de moda. Trending topic, o sea!


I quan ho llegeixo, la meva ment comença a treballar. La imaginació vola i vola. Al meu cap tinc imatges precioses sobre creacions meves. I la realitat, la trista realitat, és una altra. I sembla que mai aprenc.

Ja solia passar quan intentava fer un pastís... i ara em passa amb les manualitats. Al cole, m’agradava l’assignatura de plàstica, però també reconec que no m’acabaven de quedar bé els treballs. Sempre n’havia de millors. I, al contrari que la cuina, les manualitats m’estressen, no em desestressen, però com està de moda, dic...



La darrera experiència va ser intentar aprofitar una samarreta blanca de la nena.
Tenia tot el davant brut de dalt a baix d’una taca que, presumeixo, és llet amb colacao. No ho sé del cert, per la forma ho devia ser i per la traça de la nena, també, probablement. Havia rentat la samarreta amb lleixiu, cosa que no faig mai. Però ni així vaig aconseguir treure la taca.
Total que el cap de setmana, a casa, la meva creativitat va sortir enfora.
Durant la setmana ja ho havia anat planejant. Havia buscat un dibuix mono.
En tenia uns quants.

Descartava fer un dibuix a mà alçada, si més no, a la primera samarreta que volia pintar. Així que vaig buscar un dibuix al Sant Google, que em servís de plantilla (tipus stencil).
Em resultava ideal fer el dibuix amb pintura negra, però no en tenia. La pintura de roba que tenia era de colors.

L’altra opció que tenia era fer servir les puntes dels “plastidecors”, que tenia guardades, ja que temps enrere havia vist que es podien estampar samarretes mitjançant aquesta tècnica.

Que per cert, ara veig un vídeo al “Youtube” que està súper ben explicat.

(aix… horror! Ara he vist al youtube, que aquest mateix usuari ha penjat un vídeo de com tenyir una samarreta amb té roig i cafè… com quedarà si ho provo jo??!?!?!)


Ara explico la meva experiència amb els plastidecors.

Jo vaig triar un dibuix que eren diverses papallones de diferents mides per amagar les irregularitats de les taques de la samarreta.
No ho vaig fer com al vídeo. No vaig aprofitar tot el foli amb la plantilla de les papallones, si no que vaig anar retallant les papallones amb un gran marge i així podria col·locar millor cada figura allà on m’anés bé.
Llavors... mec!!!! Error!!!... Al seguir planxant les altres papallones vaig planxar per sobre d’una de les papallones ja estampades. Oooooh!!! Snif!!!
Coses que passen quan no vas poc a poc i amb bona lletra. Era d’esperar!

Comentar també que el paper que vaig utilitzar era molt finet i s’escolaven puntes de les ceres i els dibuixos no quedaven del tot perfilats. Millor utilitzar un foli de bona qualitat o fins i tot cartolina per a fer servir la plantilla. I lo del cúter, ideal. Jo ho vaig fer amb tisora i no acaba de quedar perfecte. Aix! És que a mi em fan una mica de por els cúters... :S
I posar entre la samarreta i la taula de planxar alguna cosa que eviti taques sobre la funda de la planxa...


Doncs, la conclusió... que pel dibuix que pretenia estampar, amb una mica d’experiència, potser sí que hagués quedat bé fet així en diverses planxades, però vigilant molt amb no planxar el dibuix ja estampat i vigilant també el paper o drap que es posa damunt de les ceres per a traspassar l’escalfor, ja que aquest també pot embrutar la samarreta si no ho fem tot de cop.

No! La conclusió va ser que la samarreta va anar a parar al cubell de la brossa. Això sí, sense plors ni rebequeries de cap mena, que em vaig fent adulta ;)
No vaig fer fotos, “vamos, ni de conya”. Així que si algú llegeix això apel·lo a la seva imaginació per a imaginar-se el pitjor dels pitjors. Digne de ser publicat aquí: http://pinstrosity.blogspot.com.es/

I jo…

AQUÍ HO DEIXO DIT



dimarts, 26 de novembre del 2013

DIMARTS BREUS

Reunir el valor, o l’humor, necessari per a cosir el botó d’uns pantalons que fa més d’un any que tenia apartat per això mateix, que havia perdut el botó… BIENN!!

Posar-se els pantalons en qüestió i que t’entrin… BIENN!!


Adonar-se que la jaqueta que va a conjunt et corda justet… L

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 22 de novembre del 2013

DIVENDRES MUSICALS I FREDS

Fuá! Crec que sí, que ara ja està aquí el fred, eh? I, imagino, que la tendència serà a fer més fred encara.

Tot i que si no fos pel vent que bufa aquests dies, potser la sensació de fred no seria tan forta.
Calefaccions enceses i bufandes, gorros i guants ben a la vista. I botes i colls alts i jerseis de llana.

Quedar-nos al pati jugant al sortir de l'escola? mmmm ja comença a ser difícil. Els nens corren i les mares, per què no correm? Estaria millor que quedar-se al banc geladetes de fred.
Quedar-nos al parc...? Doncs, "como que no"

El que hem de fer és estar a l'aguait de les diferents activitats d'interior que s'organitzen o muntar-les a casa. Sobretot ara a l'hivern.

Quedar-se una estona al sofà amb una manta ben gran per tots quatre i menjar palometes també pot ser un bon pla pel cap de setmana, però amb nens... ja se sap!
Però també ens podem quedar una estona al sofà amb una manta ben gran parlant del projecte de P4 (el cos humà). Al nen li encaaaantaaa parlar de quan ell estava a la panxa de la mamà i ara li han sabut explicar millor com s'alimentava dins la panxa, com va sortir... Està descobrint la crua realitat... a la panxa de la mamà no tenia joguines ni tele, com ell afirmava taxatiu temps enrere. Aprofitant tot això, podem fer veure als nens com han canviat. És genial poder tenir una mica de conversa amb els nens, ara. El nen, que mai ha sigut gaire parlador, ara ja està en una bona edat per a poder raonar les coses. I la nena, com és una cotorra, et fot el seu rotllo i si l'entens bé i si no... també!

També el que podem fer és quedar-nos a casa i cuinar algo calòric, que els jerseis de llana ja amagaran les conseqüències. I a la vegada, aprofitar per a amagar la bàscula (Oh! my God!!)
I si els nens deixen, pintar una samarreta o retallar una mica de feltre... O fer-ho amb ells, què coi! (totiqueunanecessitaelseuespaiperferaquestescosesquenose'mdonengairebé)


En dies com els que vindran, el que hem de fer és agafar idees dels diferents blocs que hi ha per la xarxa i muntar-nos les festes a casa, al caliu de la família. Sortir a respirar una mica d'aire fred aprofitant les hores diürnes, encara que siguin una mica esventades. Encara que sigui passejant pel mercadillo... sempre pot caure una paperina de xurros... 
Sortir, aprofitant aquestes hores diürnes, a fer-nos fotos, encara que sortim amb el nas vermell pel fred ;)


Heus aquí unes petites idees, alternatives a emigrar davant els dies que ens esperen i una cançó... freda?
Jo amb quedo amb els "bailoteos" i la idea de què a casa ens podem posar a ballar tots i entrar en calor.



AQUÍ HO DEIXO DIT




dimarts, 19 de novembre del 2013

DIMARTS BREUS

Ara, el monstre ja no només xupa les joguines del germà gran... Ara resulta que és el que ens embruta la roba!
Aaaaiiii aquests monstres!
Pam, pam, al cul!

AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 18 de novembre del 2013

CRÍTIQUES

Ja s'ha acabat el cap de setmana i ja s'ha acabat el Ponent Roots.

La vivència ha tingut moments molt bons i uns altres no és que diguem dolents, però que a nosaltres personalment no ens han agradat tant.

Tot lo bo va estar a la sessió nocturna del Ponent Roots, amb els concerts de Soweto, Pepper Pots i Excitements.

El concert de Soweto gairebé no el vàrem veure perquè quan vàrem arribar ja acabava. Sort que vàrem arribar a veure a The Pepper Pots, que de fet nosaltres anàvem a veure aquest grup, principalment. Alguna vegada ja he dit, que degut a les "nostres obligacions familiars" hem de ser molt selectius a l'hora de triar sortides nocturnes.
"A la menda lerenda", l'espectacle de The Pepper Pots em va agradar, però no em va fascinar tant com l'altra vegada que els havia vist. Comentant-ho amb els amics la conclusió és que es troba a faltar la tercera component (la Marina) i lo conjuntades que anaven i coordinades en la coreografia.
Excitements sí que ens va fascinar. La cantant, Koko Jean, és una artistassa. Una Tina Turner en miniatura i va ser tot un descobriment.
De fet, vàrem fer-nos algunes fotos amb ella (molt maja), vàrem comprar el disc (vinil), ens el va signar...

I aquí, quan ja acabàvem la nit, ve una de les anècdotes.
Se'ns va apropar un noi i ens va preguntar que perquè havíem comprat el disc de "The EXCITEMENTS" i jo vaig comentar-li que "mira, veníem a veure The Pepper Pots, però ens ha agradat tant i tant el concert de The Excitements que hem comprat el disc, perquè ha valgut molt la pena. Ha estat tot un espectacle" (o algo així li vaig dir).
I ell contestà:
- Així que veniu a veure el concert de "The Pepper Pots" i compreu el disc de "The Excitements"...
I no sé, vaig notar un interès una mica estrany fins que vaig caure en què era un dels components del grup (The Pepper Pots).
Jo volia quedar bé i no ofendre, però el meu company és molt més directe i li va dir el que realment pensàvem després de veure l'actuació.

En definitiva... en conclusió...


Es troba a faltar a la tercera component, la Marina. Segons ens va dir el noi, va marxar perquè volia emprendre nous camins en solitari, no perquè ningú l'hagi fet fora... (també val a dir que de vegades la gent veiem fantasmes on no hi ha... potser sí que és veritat això que diu...)


La component moreneta (Adriana) sembla que faci de líder.
Aquí, el noi ens deia que a The Pepper Pots no hi ha cap líder... Jo crec que és el que realment volen, que no hagi cap líder, però no és la imatge que ens va quedar a nosaltres. A nosaltres ens va semblar que l'altra component femenina (Aya Sima Fatty) queda en un segon terme. I no! no mola, què voleu que digui? Però que si volen canviar una mica l'estil, és del tot lícit... però a nosaltres ens agradava l'anterior estil, estètica i coreografia. Ara les noies no van amb vestidets sixties, anaven amb vestidets de "lentejueles"... Diferent!


Crec que el noi (que diria que era el trompetista del grup) va agrair les crítiques del meu company (com a una petita representació del públic -nombrós- que es va congregar al Cotton). Jo espero que s'ho prengués com una crítica constructiva. Això ens va dir, no sé si amb la boca petita o per deixar la conversa per acabada.

Nosaltres ens quedem amb un bon sabor de boca. Els dos concerts que vàrem veure ens van agradar moltíssim, però, mira! el de The Excitements, més.


I la versió familiar del Ponent Roots, que tant esperava... no em va agradar.
També vull deixar clar que la culpa no crec que sigui de l'organització, però si m'arriben a llegir, espero que també s'ho prenguin com una crítica constructiva i molt subjectiva.
Per començar i que quedi clar: a mi el jazz no m'agrada. Per tant... si vaig a un concert de jazz tinc molts números de què no m'agradi. I és el que va passar. La sessió familiar anava a càrrec d'un trio de jazz. Però realment no era música adreçada als menuts (SOTA EL MEU PUNT DE VISTA... HUMIL)
L'any passat amb el Carles Belda i Lo Pardal Roquer ens ho vàrem passar súper bé (tot i que els nens molt cas a la música no fan). Això mateix va passar aquest any. Els nens (els meus, no parlo dels altres) no estan al cas de la música. La meva petita, a qui la música li encanta, sí que volia veure alguna cosa i ballar, però portava més marxa ella, més ritme, que les cançons que s'anaven tocant i cantant. I que consti, que l'Andrea Motis també té una veu espectacular, però repeteixo, t'ha d'agradar el jazz.
Els nens van estar més pendents del jocs de fusta gegants de l'empresa Tombs Creatius que de qualsevol altra cosa. I està bé, eh? Però els grans també hem d'estar pendents, entre tanta mainada, de resoldre conflictes entre menuts. Ja se sap, tots els nens volen tocar-ho tot i això de respectar el torn no sempre agrada. I ho dic pels meus... però també pels dels demés!
Vàrem marxar abans d'hora. Em va saber greu, però jo ja estava un pel... aclaparada per tant jazz, tant xivarri, tanta gent. Això últim, m'agrada, però havia massa gent. I clar, això és una opinió subjectiva... no sóc de massa aglomeracions. Tot i tanta gent, en principi és sinònim d'èxit si muntes un festival a Lleida.

I s'agraeix, de veritat, que facin aquest tipus de coses a Lleida!

AQUÍ HO DEIXO DIT.







dissabte, 16 de novembre del 2013

AQUAREL·LES PERFUMADES

Ens tornem a començar a quedar a casa quan arriba el cap de setmana i cal buscar activitats, oi?
Una activitat típica i tòpica per a fer amb els nens és pintar.

L'altre dia vaig decidir fer-ho una mica diferent...
Vaig agafar les aquarel·les, que no sé perquè sembla que fa més diferent (sempre pintem amb "plastidecors" o ceres o com a molt pintura de dits)
I a l'aigua de pintar li vaig afegir un raig d'oli perfumat.

Després vam anar pintant tal qual el que ens va semblar... Però al cap i a la fi, serien unes obres sensorials...



Colorets, de la nena

I figures humanes que s'imaginen, del nen

Tot això amb una "impregnamenta" ideal per a treballar el sentit de l'olfacte (a la vegada que el de la vista) i deixar-ho escampat per l'ambient de la casa.


I a part d'aquestes, dues obres d'art de regal:
M'encanta com queden els mocadors de paper després de netejar una mica els pinzells !!!

 
Durant uns dies hem tingut aquesta oloreta especial per casa i  als nens crec que els hi ha agradat aquesta proposta una mica diferent. 
 
AQUÍ HO DEIXO DIT


divendres, 15 de novembre del 2013

DIVENDRES MUSICALS ACTIUS

Per què... qui diu que a Lleida no fan res?
Darrerament, immersos en aquesta tardor atípica, a Lleida estem passant d'acte en acte i tiro por que me toca.

Aquest novembre, home... alguna cosa han fet! i FARAN!!!


Primer de tot, el Live Sessions Festival (LSD), que va ser tot un esdeveniment, musical entre altres coses, a Lleida, a finals d'octubre-principis de novembre. Hi havia un futimé de grups per a veure. Però nosaltres, degut a les nostres obligacions familiars, hem de ser molt selectius a l'hora de triar anar a un event fora d'horari infantil.

Així que per la nostra part vàrem viure el concert acústic del Xoel López al Cafè del teatre.


Quan el gallec va treure l'ukelele vaig pensar que faria un "cameo" un altre gallec, l'Ivan Ferreiro, que el dia abans havia estat tocant a l'auditori.



Però no... el Xoel es va valer tot soler de la seva guitarra, dels seus cascabells, marcant ritme discretament, amb el piano i amb l'ukelele, però solet. No com aquí, que quan toca l'ukelele està acompanyat.

Però, ep! no val a badar... que continuen fent més coses...!

Avui anem de concert!!! yuju! a veure "The Pepper Pots" en el marc del Festival Ponent Roots  El grup de les comarques de Girona ve a Lleida a presentar el seu nou disc (We must fight)

Demà, de vermut modernista i aborígen. (Més informació a: https://www.facebook.com/NatrosSols)

I diumenge per la tarda, al Cotton, la sessió familiar del Festival Ponent Roots.

http://ponentroots.com/ponent-roots-xics/


Quina il·lu tant moviment!


AQUÍ HO DEIXO DIT


dimarts, 12 de novembre del 2013

DIMARTS BREU

Acompanyar a la teva parella a mirar-se una jaqueta d'entretemps (el canvi climàtic ha fet que a Lleida, com en altres llocs, no hagi arribat encara aquell fred intens i la boira... encara! i no estem acostumats).

Quedar-te en un segon pla a una botiga exclusivament de roba masculina tot i pegant-li una repassada a la vestimenta de la dependenta (mare meva què petarda, com es pot anar així pel món i més a aquesta edat...)

Que la dependenta en qüestió et faci únicament partícip del procés de venda quan es refereix a com s'ha de rentar la jaqueta.

.
.
.

Mirar a la teva parella.
Veure que la teva parella també s'ha adonat del comentari.

Mirada còmplice.


Evitar riure. Contenir el riure...


Au va!

AQUÍ HO DEIXO DIT

dissabte, 9 de novembre del 2013

NOUS CONEIXEMENTS

1. L'anglès.
 
El nen.
 
 
Alguna paraula ja sabia en anglès, perquè des de que tenia menys de dos anys, ronda per casa un llibre d'aquests de pàgines de cartró amb dibuixos de diversos animalets i el seu nom escrit en anglès. Així que alguna paraula ja la coneixia.
Però ara ja fa anglès al cole i fa gràcia preguntar-li alguna paraula a veure si sap com es diu.
 
I comencem per les fàcils, a part d'algun dels colors i alguns dels números...
 
- Com es diu gos en anglès?
- Dog
- Molt béeeee!!!
I afegeix...
 
- Dog també pot ser aquell senyor vellet del cabell blanc que surt a la tele amb un cotxe, bla, bla, bla
 
De seguida ho vam "pillar"


"Regreso al futuro 2"

2. Cinema clàssic
 
I és que fa unes setmanes la varen fer per la tele i gairebé el vàrem obligar a veure-la. Si s'ha de veure la tele, que sigui de qualitat, ¡oiga!
Va quedar embadalit amb el solo de guitarra elèctrica que es marca el Marty McFly al ball, entre d'altres coses, com pot ser veure un cotxe com el Delorean, volant.
 
Ara ens queda pendent mostrar-li altres clàssics del cinema com ET, ¡Qué bello es vivir! o Aterriza como puedas.
 
Però de moment no lligarem aquests dos coneixements i les veurem en català o castellà. O sí, en anglès????
 
Marchando una de palometes ;)
 
 



AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 8 de novembre del 2013

DIVENDRES MUSICALS DE NOVEMBRE

El novembre de l'any passat feia pública les meves inspiracions a través del meu bloc. I demà fa justament un any de la publicació de la primera entrada. És el meu humil bloc, petitet i no vull muntar cap festassa ni res per l'estil, només aquestes paraules en un divendres musical de novembre, com el de l'any passat. Sí, era un divendres també en el que obria una entrada per a presentar-me. (Per a llegir-la, aquí)
I també donar les gràcies als que anònimament o deixant algun comentari passen alguna vegade per aquí. Gràcies per llegir alguna de les més de cent entrades que he escrit, algunes més interessants que altres, suposo, però aquí estan.




En un any no he perdut la il·lusió per trobar una estoneta i posar-me a escriure en aquest espai, però també reconec que molts cops les idees no apareixen i sort de la meva obligació: els dimarts breus i els divendres musicals... Aquestes dues "seccions" serveixen una mica per a mantenir viu el bloc i explicar alguna coseta, encara que sigui una xorrada.
Però sigui com sigui, encara tinc ganes de continuar i de moment, continuaré. Sona a amenaça...?


Avui porto una cançó dedicada al novembre, el mes en què estem i en el que celebro aquest proper aniversari de bloc.



Sí, són els Guns N Roses, aquella banda rockera, del dur, dels anys... més aviat 90. I aquesta cançó, diria, que del disc més exitós. Per aquella època tots ho escoltàvem, tot i que no tots fossim heavys!!!

Feliç primer aniversari i gràcies als que d'una manera o altra participeu (als que m'inspireu, als que em llegiu...).

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 5 de novembre del 2013

DIMARTS BREU

- Mamà, què diu eliminat?

- Vol dir que no es pot trepitjar la gespa

- Mira, mamà, hi ha per escalar

- Sí, és un rocòdrom, això.



- Mamà i com es va fins allà si no es pot trepitjar la gespa...?


.
.
.
- Mamà!!! que com es va fins allà?!

.
.
.
- MAMÀ!!!

- Booona pregunta, nen!

Juas, juas o la lògica aplastant d'un nen de quatre anys.



AQUÍ HO DEIXO DIT