divendres, 28 de febrer del 2014

DIVENDRES MUSICALS I EUROVISIUS

Què diu...? que ja tenim representant per a Eurovisió...?



Jo me'n recordo quan "La Casa Azul" es va presentar per a anar-hi (i al final va guanyar el Chiquiliquatre).

Sí, jo vaig votar a "La Casa Azul" i la seva Revolución Sexual.







AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 26 de febrer del 2014

LA ESTUPENDA CUENTISTA

El món (i per sort) està ple d'emprenedors.

Per a mostra: dos botons

Virbia (creativitat i disseny gràfic)
La Estupenda Cuentista (contes personalitzats i més)

foto extreta de: http://virbia.com/


http://virbia.com/en/portfolio/la-estupenda-cuentista/

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 25 de febrer del 2014

DIMARTS BREUS

Actuar d'una forma coherent?? Tan difícil és??
 
 
"Me río yo", per no dir que m'indigno...
Deia, "me río yo" de la persona que sembla que advoqui per certes causes (suposo que serà perquè donen diners, fama, estatus o perquè la gent canvia amb el temps o perquè aquestes certes causes poden ajudar a fugir d'altres aspectes de la vida personal, la seva vida personal, gens anteposada, per cert). Respirem fons...
 
 "Me río yo" de la que defensa certs drets i després fa tot lo contrari i no té gens de respecte pel modus vivendi dels demés.
 
"Me río yo". No! M'INDIGNA, que aquesta persona pugui fer mal a certa gent. Aquest tipus de persones em fan sentir impotent, però... però... un dia tot això hauria de tornar-se en contra seva. Hauria de ser així.
 
 
AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 21 de febrer del 2014

DIVENDRES MUSICALS I FENT ANYS

Com deia ahir, acaben de fer anys els nens i com deia, un batibull de sentiments m'envaeixen.
Però no només passen els anys pels nens, és clar! I una també té un batibull de sentiments, ja que per una part em nego a portar determinada roba que podríem considerar de més adulta, però sóc conscient que roba més de "teenager" ja no em queda bé. Que el cos va canviant, que ja no sóc aquella eterna adolescent que es fartava d'haver d'ensenyar el DNI al porter del pub o discoteca de turno perquè aparentava menys edat. No em plantejo l'edat que aparento ara mateix, però sí que tinc clar que ja tinc una edat i que no podré ser eternament una adolescent :P
I per altra banda, em fa por l'adolescència dels meus petits, que quan te'n adones de lo ràpid que han passat els primers cinc anys del gran, penses "uf!"
Que tothom et diu que aquesta, la d'ara, és la millor edat. Tot i que també hi ha qui diu que totes les edats tenen el seu "que".
Però temo l'adolescència dels meus petits i temo no poder estar a l'alçada del que es mereixen per a educar-los de la millor manera possible o com jo voldria o humilment podria... Ser forta i fer-ho amb l'exemple, no amb la teoria.

Que aprenguin a escoltar, estimar. Que se sentin escoltats i estimats. Mantenir per sempre més una relació afectuosa.
Que siguin tolerants, respectuosos...
Que no es deixin portar, que tinguin idees pròpies... jo les escoltaré i si no hi estic d'acord, també diré la meva. Dialogarem.

Que tinguin valors, valors que jo considero importants, les essencials, més que res... que aprenguin a valorar tot els que els envolta, les coses materials i les immaterials, fugir de les coses materials innecessàries... però per sobre de tot això que visquin i aprenguin a viure la vida.

Que sí! que jo també he d'aprendre moltes coses, me'n adono! 
Perquè no és tant important la paraula ensenyar com la d'aprendre.








AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 20 de febrer del 2014

PASTÍS ZEBRA

Recentment hem celebrat els aniversaris dels petits. (Felicitats)

Tota la vida, o si més no, mentre ho organitzi jo... aquests nens, hauran de conviure amb una festa pública conjunta d'aniversari. És el que té portar-se 2 anys i 3 dies. (privadament, cadascú bufa les espelmes d'una apetitosa "pantera rosa" el dia que toca).

No he volgut repetir la mala experiència amb el fondant i aquest any el pastís on posar alternativament l'espelma del 3 i 5, ha estat un pastís zebra.
Que... què és el que és un pastís zebra?
Això!


Tall del pastís zebra o tigre, com varen dir els nens o "animal print" que dirien els fashions

No deixa de ser la típica coca de iogurt, però amb el següent toc de gràcia, més que complicació:

Un cop es té la barreja feta, s'agafa la meitat de la mescla i s'afegeix cacau en pols sense sucre i es barreja suaument.
I el truc o la gràcia que deia:


Al motllo es va tirant una cullerada (amb cullerot, millor) de cada massa crua.
És a dir, si comencem amb la barreja blanca es tira la primera cullerada al centre del motllo i al mateix lloc al damunt, la segona que serà la que porta xocolata, per exemple. La segona cullerada s'anirà fent lloc. Tirem una tercera cullerada, de massa blanca, una quarta de massa amb xocolata i així anar fent, alternativament, fins que s'acabi la massa.
S'aniran formant uns cercles concèntrics. De fet, ja he tingut una idea per a un futur pastís. Amb aquest colors:

Bé, jo no vaig fer fotos del procés...
Però sí que ha buscat alguna per internet per a què es vegi millor tot el que intento descriure:
Foto extreta de: http://taulaposada.com/25/05/2012/pastissets-zebra/


I amb un escuradents li vaig donar aquesta forma... diferent als cercles concèntrics...


Quan el pa de pessic es talli serà com el de la foto de dalt de tot.

I acabat de decorar, era així:

Vaig voler que cridés l'atenció i ho vaig fer combinant el color blau i el rosa típic dels nens i nenes i que a part, són els colors preferits dels nostres fills. El blau, per allò de què el Barça és blau i grana i el rosa perquè no sé quina dèria li ha agafat a la nena darrerament amb el rosa, que tot el que és de color rosa ha decidit que és seu.
Així, la cobertura, que no era més que formatge philadelphia amb sucre glass la vaig tenyir de blau i la massa del pa de pessic que no era de xocolata portava tint vermell per a què quedés més rosadet (Veure tall de dalt)
I uns "lacasitos" petitets a mode de confetti (sabia jo que triomfarien entre els nens -sobretot la nena-) i aquestes banderoles fetes amb post-its donaven un caire festiu al pastís.

AQUÍ HO DEIXO DIT




dimarts, 18 de febrer del 2014

DIMARTS BREU

S'acosta el carnestoltes.
El nen ja té la seva disfressa. La nena... tinc alguna opció per a ella, però cada vegada que veu el catàleg de disfresses que varen deixar a casa, assenyala alguna cosa diferent... mmmmmmm dóna que pensar. Mirant per la xarxa he trobat un bloc que us enllaço, ja que he trobat una cosa que a mi em fa falta. Una caixa per a guardar les disfresses. Les tinc guardades a l'armari, però trobo que no estan gaire a l'abast d'ells i si ho guardo amb una caixa... així tindran més llibertat per a fer volar la imaginació.

http://dracsiprinceses.blogspot.com.es/2011/06/caixa-de-les-disfresses.html

(es veu interessant aquest bloc...)

AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 17 de febrer del 2014

UN GOT D'AIGUA I UN DESIG

L'Hilda obrí l'aixeta per a beure's un got d'aigua abans d'anar a dormir.
Havia caigut la nit, sense lluna, i tothom dormia ja, però ella no. Massa coses al cap, però els seus ulls sí que tenien son. Ella no dormia, però sí que estava esgotada.

La seva visió era borrosa ja. Va tancar el ulls i es va beure tranquil·lament l'aigua. No va poder-se estar de passejar-se per la cuina.

Sentia bufar el vent nocturn.
Sentia repicar els porticons amb ritme.
Era molt tard i els hauria d'anar a tancar, pensava, mentre es mirava de reüll els finestrals.







Les acaballes del dia eren hores cruels per a ella.
Els seus pensaments, a les acaballes del dia, estaven dedicats a la Bruixa Murana, ja que no suportava el poder que estava exercint sobre ella. Era un poder maligne i, conscient d'això, començava a embogir. I, conscient d'això, estava atemorida.
A les acaballes del dia, en plena nit, i amb el got a la mà, amb els llavis mullats, els peus nus i sentint l'aigua freda endinsant-se pel seu cos, pensava en el seu desig de lliurar-se de la bruixa. Però ella no sentia fred, es sentia acalorada desitjant fortament el que desitjava. Un desig que amb tanta força volia que es fes realitat... un desig que no sabia quan el veuria aconseguit. Un desig... una ombra. Només volia que quedés l'ombra de la Bruixa Murana. Només volia silenci, que el cor de la vellota insensible de veu aspra deixés de fer soroll i que tot això acabés per a poder seguir la seva vida amb calma.
En aquell just moment el seu desig va ser un altre. Desitjava el que desitjava. Tenia molta ràbia dins, però en aquell just moment tenia un desig irrefrenable de plorar, però es va tornar a mirar de reüll els finestrals i va anar a tancar els porticons.


AQUÍ HO DEIXO DIT






divendres, 14 de febrer del 2014

DIVENDRES MUSICALS I QUE L'AMOR TRIOMFI

Qui sap quin futur li espera a una parella?
Però la parella protagonista del vídeo de la setmana passada, sobreviu (veure segon 1 del vídeo d'avui).
Ara, sobreviurà el seu amor?
Doncs depèn... perquè si ens deixem endur per materialismes i aparences, doncs segur que no. L'amor és quelcom més profund que hauria de fugir de dates especials, treballar-se cada dia i basar-se en coses simples i de poca importància com per exemple respectar-se i saber escoltar. També saber callar i això ja costa més... però si no, un (o una) pot acabar sent esclau de les seves paraules, però també víctima.
L'amor és companyia, el millor regal, el saber i poder estar junts.
L'amor... no cal explicar-lo.
Ah! i estimar és el que fa el John Newman al cantar aquesta cançó, encara que no sigui del tot correspost.







AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 11 de febrer del 2014

DIMARTS BREU

És inevitable pensar en el més que imminent aniversari del nen i uns dies més tard el de la nena.
És inevitable, també, pensar en les hores prèvies al naixement del nen... tal dia com avui fa cinc anys.

És inevitable sentir-se "xoxa" aquests dies.
És inevitable que hi hagi gent que no entengui determinats sentiments.


AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 7 de febrer del 2014

DIVENDRES MUSICALS I MIRA! AQUESTA TAMBÉ LA TENIA AL MÒVIL


- Mira! Aquesta també la tens al mòvil! - exclamà la nena mentre fèiem la compra al súper.

I és que dies enrere, tenint de fons a la tele el canal de Rac105 van posar el vídeo que penjaré avui. Em va impactar. La cançó em sonava molt, està de moda, es pot sentir a la ràdio, tele... etc. (a les discoteques, poder també, però com que no hi vaig...)
Del vídeo, em varen impactar els balls, així a lo Northern Soul. Em semblaven fora de context, però em van deixar embadalida. Bé, fora de context, les ballaruques del cantant, tot i que segur que li posa molta intenció...
però pel que fa a la resta, em va agradar la recreació de l'ambient: un club britànic als 60.

La cançó... la cançó, no està mal. Què dic?!, si fins i tot podríem dir que és bona. 
Se't queda una mica enganxada al cap. El cantant, que per cert, recorda molt al Jorge Lorenzo (ecs!) té bona veu, és molt jove... tot un artista revelació.


Però el que impacta de veritat, de veritat, és el final del vídeo.
Tant va ser l'emoció del descobriment, que li vàrem estar ensenyant a uns amics un dia que ens vàrem reunir per a prendre uns refrigeris i la nena, que està al tanto de tot, doncs es va quedar amb la copla.





AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 6 de febrer del 2014

NOUS INQUILINS

A casa tenim nous inquilins. I no, no són animals de companyia. Són follets.
M'explico... que el nivell de fantasia no el tenim tan alt a casa...

A teatre, fa unes setmanes, tenien un follet, un titella, un ninot al que els nens feien parlar. Devia caure tan bé el personatge que havien de triar un nom. Una tarda, aquella setmana, ens vàrem assentar i ens vàrem posar a pensar. Ho vàrem estar parlant amb el nen i ell es va inventar un nom amb un idioma estrany i inintel·ligible, però a mi em va sonar com a "Larry Linkam" si intentava traduir-ho i trobar sentit.
A què sembla nom de follet? De follet irlandès, a què sí?

A mi em va agradar molt, però els nens a la classe de teatre van triar, varen consensuar, un altre nom, entre tots i no sé pas quin deu ser perquè el nen no m'ho va saber dir.

Total, que jo volia un Larry Linkam a les nostres vides i em vaig posar a buscar per internet com fer un follet. Varen ser moltes les propostes que veia, però una em va fer gràcia en concret i la vaig adaptar.


Perquè un altre dia, a casa dels meus pares, vaig veure les branquetes de llenya de la barbacoa i vaig pensar que em servirien. Acte seguit, el meu pare i jo ja estàvem treient punta als tronquets. Ho vàrem fer amb una mica de paciència i una navalla.

Fet això, en els successius dies em vaig dedicar a pintar les fustetes.



I així és com varen quedar, el follet Larry Linkam, del Barça i la fadeta Sense Nom (no l'hem batejada encara...), colorits i amb un somriure sincer.









Què més dir...? Que a aquests joves follets els agrada viatjar, tot i el fred, la pluja, el vent o la boira, el Larry Linkam i la seva companya Sense Nom (pobra, sense nom...) van lligadets a les motxilles dels seus amics nens i vinga a rondar i passejar pels matins i per les tardes ;)
Però s'ha d'anar en compte. Te'n poden fer de tots els colors. Estan com una cabra.

Els agrada jugar i el dia que no trobes alguna cosa... Ah! endevina qui t'ho ha pres?!
Si et despertes per la nit... Ah! endevina qui estava cantant a deshores?! Ah! endevina qui ha fet aquest soroll tan horrorós?!

Sí, tu havies recollit, sí... Ah! Qui ho ha desendreçat?!
Però també un dia et trobes les coses recollides i... Ah! Qui ho ha endreçat?! Els follets?... Nooooooooo!!! Un dels adults, que també són unes criatures estranyes que viuen a casa amb els nens.






AQUÍ HO DEIXO DIT


dimarts, 4 de febrer del 2014

DIMARTS BREU





Serà cert?

Mira que estem en plena operació Preparació Aniversaris i m'aniria bé per quan prepari el pastís ;)



AQUÍ HO DEIXO DIT