dilluns, 21 de desembre del 2015

QUÈ VOLS SER DE GRAN?

Jo, de petita, devia tenir uns tres o quatre anys... pensava que per a ser "senyoreta" (mestra) s'havia de fer una carrera. Però una carrera corrent i la primera que arribava a la meta es feia senyoreta. Això era una mena d'examen final. No recordo haver pensat que s'havia d'estudiar res. Suposo que amb lo que ensenyaven al cole n'hi havia prou. Tampoc sabia, a aquella edat, quants anys durava el cole. Les nenes de BUP eren mooooooooolt grans sota el meu punt de vista.


Jo, com altres nenes, recordo que volia ser "senyoreta" de gran.
Crec que durant bona part de la meva infantesa és el que volia. Era una feina que em tocava de prop, però pel simple fet de ser una nena que va al cole cada dia i les mestres ser figures de referència. Res més que això.

Però vaig passar per diverses etapes.



Després, quan ja s'atansa el moment de deixar l'EGB vaig canviar de parer i vaig decidir que volia ser arquitecta o dissenyadora. Eren els 80 i estava de moda el disseny gràfic.
També locutora de radio, però mai he tingut molta facilitat de paraula. Però com m'agradava tant la música, tenia la radio posada tot el dia i m'agradava sentir aquelles veus i imaginar-me com eren els locutors. Escriure se'm donava millor, era com una passió. De fet, el bloc d'ara es una via d'escapament... Em premiaven les redaccions, sempre m'havia agradat llegir i treia bona nota a català i castellà, a les llengües en general.
Tenia clar que ser periodista seria una bona sortida.



Però les notes no acompanyaven i vaig tirar cap a la FP, buscant, mig obligada per no disgustar-los a casa, aquella sortida laboral més segura. La informàtica m'apassionava, però el programar amb aquells llenguatges inintel·ligibles era dur.

Després, les notes van acompanyar i vaig seguir estudiant. Em vaig decantar per les ciències empresarials. M'apassionava el poder ser "jefe"...

Després vaig descobrir que estudiar ciències empresarials no suposava exactament ser "jefe".

I allà fruïa amb l'assignatura de marketing i somiava en obrir un negoci propi: volia tenir una botiga de discos. De tant en tant anava al Satchmo de Lleida i jo volia ser una mena de successora del Satchmo o la competència. Així estava jo, als núvols. No estudiava aquells apunts perquè tenia el cap a la botiga de discos (i merchandising) i les notes ja van tornar a anar molt malament, però molt... Em vaig intentar posar les piles. La meva motivació era la botiga de discos i a més, per aquella època, també, independitzar-me... Els quadrimestres anaven passant com podien i els mp3 també. I napster...!!! HORROR!!! Sembla el conte de la lletera, però el meu somni, la meva botiga de discos se'n havia anat en orris,... abans de començar. Junt amb els estudis de periodisme, que es van quedar allà, a l'imaginari individual.


Finalment, la meva professió és la d'assessora tributària. Una feina que fa que pensi que mai tocaré sostre. El dret tributari és una matèria tan canviant que, crec, mai arribaré a dominar-la i m'ho passo bé, contenta, quan els clients em plantegen alguna situació i m'endinso dins les bases de dades, articles i consultes vàries buscant una resposta.

Això i el ser mare i compartir la vida amb una persona molt especial, fan que tot arribant als 40 anys, pensi que sí, que m'he fet gran, però que és guay.

Però de gran, segurament hauré canviat una miqueta més. Tindré més arrugues per tot arreu, potser m'hauré engreixat (espero que no), tindré canes, però arribarà un moment en què serà inevitable tenyir-se i no es notaran...
D'aquí a uns anyets, ens plantejarem més seriosament què seran els nens de grans. Però la vida dóna tantes voltes...! Què qui sap lo que seran? El nen, ja fa temps que diu que serà futbolista i corredor de Moto gp i fórmula 1.
La nena, de moment, no es preocupa gaire del seu futur. Però sí que té molt clar què no li dirà als seus fills i que els hi deixarà fer (és a dir, no repetirà els meus sermons i els hi deixarà fer tot el que no els hi deixo fer a ells ... ja!). De moment, juga, i és un plaer veure-la jugar i participar en els seus jocs.

De gran, vull ser com ara.
Feliç.
I qui sap?
... encara falta per a fer-me més gran i potser sí que acabo sent periodista... 


AQUÍ HO DEIXO DIT





dijous, 17 de desembre del 2015

S'OBRE EL TELÓ

S'obre el teló i servidora, viu una situació una mica incòmoda... i desagradable, pel meu gust.


Així de bon matí, acabant de sortir al carrer...
i m'he quedat ben neguitosa i no m'ho puc treure del cap.
LA CAUSA?

La veritat és que no sé ni com començar a explicar-ho. Crec que deixar-ho dit aquí m'ajudarà a ordenar idees. És una cosa que no m'afecta directament, però se m'ha quedat gravada al cap.
Suposo que per un seguit de casualitats.

Aquests dies al cole s'està celebrant el Nadal. Una de les activitats que es fa és el Festival, on els nens i nenes més petits mostren als familiars les nadales que han après i han preparat amb tanta i tanta cura.
Seguint les concretes instruccions de cada tutora (que si han d'anar de tals colors o amb la camisa blanca, etc.), els petits arriben una mica mudats. I a més encara que no ho diguin les instruccions, els portem ben pentinats.
Tothom, jo crec, està disposat a donar el millor de sí.

Dimarts van actuar els de primer i segon, dimecres els de P4 i P5 i dijous els de P2 i P3...

Aquell vespre, la meva nena no havia corregut mai tan ràpid per a arribar a l'escola. De fet, potser mai havia corregut tan ràpid, ni el dia que va córrer a una cursa infantil i va quedar quarta... I no es va queixar perquè tenia flato ni res...

Estava ben emocionada, fins i tot nerviosa per l'esdeveniment.
Ni cal dir que els festivals sempre surten bé, però bé del tot, els nens i nenes ho fan de meravella i el públic aplaudeix com en el millor dels espectacles.


Doncs just sortint de casa ens hem trobat a una companya de classe de la nena acompanyada de la seva àvia.
Després de saludar-nos, l'àvia m'ha dit. "Me han dicho que iban muy guapas ayer". i Jo li he contestat que i que ho havien fet molt bé.
Llavors, m'ha començat a explicar que la seva filla a ella no li havia dit que es feia el festival i que li hagués fet molta il·lusió veure-la...
Jo anava fent que sí amb el cap pensant que què li podia dir a aquella pobra dona que fins i tot la veia a punt de plorar. Amb lo antisocial que sóc jo i lo poc que agrada a la gent la gent antisocial. I més si a sobre aquesta gent està a punt de plorar.


Bé... Al cap i a la fi la mare de la nena, què sé jo havia pogut pensar per decidir no dir-li a la seva mare ni convidar-la?!. En qualsevol cas, entenc que la mare de la nena volgués gaudir de l'esdeveniment sense massa pompositats, amb orgull de mare (i pare) i ja està, Jo què sé!? Potser no la gaudeix tot el que voldria. NI IDEA. No obstant, posades a pensar en aquelles hores del matí emboirat...

Però quan m'ha dit que a la sogra sí que li havien dit... Buf! Si sóc pobra en paraules, en aquell precís instant, més.
Sort que el nen, sense voler, m'anava rescatant. M'estava interrompent preguntant coses sense importància però vitals per a ell. Era un d'aquells moments de la vida de "tierra trágame". En tota regla.


És obvi que la relació entre mare/àvia (per a entendre'ns) i filla no és bona. I llavors he recordat un incident en el que també em vaig quedar que no sabia on posar-me. Vaig sentir vergona aliena, i que no era ni el lloc ni el moment...:
Estàvem a la sortida de l'escola esperant a les nens. Aquesta Mare/àvia i la seva filla, acompanyades de la nena més petita (la germaneta de la companya de la meva nena, per a entendre'ns) anaven cada una per la seva banda, més o menys. La mare/àvia amb la néta petita i la filla parlant amb la resta de mares que estàvem esperant a la porta. De cop, la mare/àvia va dir-li a la seva filla: "Mira, si le pregunto que quien es la bruja te señala. Te llama bruja haha".
O quelcom així. Jo em vaig quedar "patidifusa". Què era el que havia dit? Què estava passant?!?! Li ha dit bruixa a la seva filla i davant de tothom? I, realment, li està ensenyant a dir a la néta petita? No m'ho podia creure.
Evidentment la seva filla es va quedar amb una cara... però va saber reaccionar i li va contestar amb un somriure a la boca... "Sí, es que me viene de genética".
Buá.

Avui la mare/àvia estava tant queixosa que fins i tot em deia alguna cosa como "esto Dios lo devuelve...". No he entès com Dios lo devuelve... Jo en aquell moment he deixat d'escoltar-la, lo poc que l'anava escoltant, perquè ella ja anava ben airada i entre les qüestions de vital importància del nen i que jo volia atansar-me al contenidor per a tirar una bossa que portava i entre que a mi això ja m'ha fet pensar en el karma..................... m'he quedat neguitosa i ja no m'ho podia treure del cap.


Tot això són problemes que haurien de solucionar, si volen, elles dos. Que jo no sé qui és la més dolenta de totes. Però una cosa sí ha de ser ben certa, espero, que existeixi el karma, perquè hi ha gent que realment es mereix que li retornin ben retornades. De tant en tant hi penso, tot i que moltes vegades la que va airada per la vida sóc jo... Hauria de pensar més en el karma. Em serveix de refugi pensar que hi ha gent que es mereix que la vida es giri i li retorni algunes coses que fan.
HA!

I entre aquesta anècdota d'avui i que he llegit el post de Un Papá como Darth Daver, m'ha fet pensar...
Bé, si cada dia penso el mateix: cada dia vull fer-ho millor.
Però no vull que un dia la meva nena em digui bruixa o com em va confessar una vegada una noia, sobre la seva mare, que era dolenta i estava boja. Oh No! Si us plaaaaaaaaaaaaaau!!! S'ha de poder fer millor, no? no vull viure amb la idea de què no es pot fer millor. Què pot haver passat entre una mare i una filla per a que en aquestes alçades una li digui bruixa i l'altra digui que és dolenta i està boja? Perquè no s'estimen aquestes dos parelles de mares i filles?
És complicat això dels sentiments.



Ah! i lo pitjor de tot, que quan em torni a trobar a aquesta "bona dona", quina cara li posaré???
Apa, ara sortir al carrer per a portar els nens al cole serà una situació de risc, amb lo poc que em va el risc a mi... sento certa estima per mi mateixa i pel meu benestar, la meva seguretat... Una és així i sortir al carrer així a lo boig no m'apassiona.

Es tanca el teló.








AQUÍ HO DEIXO DIT





dilluns, 14 de desembre del 2015

UNA COSA...

Una cosa volia dir.
evident, que és.
Fa temps que no actualitzo el bloc.
Més que res per què no sé de què parlar.
Ja passa...

I de vegades em pregunto que perquè no actualitzo... 
Si vaig corrent pel carrer i cent mil sensacions, noves sensacions, sento i m'agradaria deixar-les plasmades aquí. Però no trobo el moment.
Si esperant el bus sento el fred i m'agradaria explicar-ho. Però tothom parla del fred i la boira de Lleida. Al final no és un tema tan original. I no ho faig. No ho explico.
Per cert, una mica farta de la boira ja. Sento que ens estem perdent moltes coses per culpa de la boira... Sento que hem de fugir d'ella... però encara és dilluns.

En definitiva, res ho considero amb dignitat suficient per a obrir el blogger per a començar a escriure.
aixxxxx quina pena.

No tinc intenció de deixar el bloc. És el meu raconet... però mentrestant... una cosa volia dir:

BONES FESTES!!!

AQUÍ HO DEIXO DIT


dimarts, 20 d’octubre del 2015

DIMARTS BREUS

Sembla mentida que demà sigui el dia aquell en què el Marty Mcfly arriba al futur i que estiguem patint velocitats de cargol al sistema informàtic per un canvi de servidor i que a sobre la pàgina web de l'agència tributària quedi col·lapsada. Tot, el 20 d'octubre que és l'últim dia de presentació de moltes declaracions.
Japodrienampliareltermini


Indignant aquest futur que de vegades ens toca viure.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 22 de setembre del 2015

DIMARTS BREUS

Em resisteixo a què acabi l'estiu...


Encara que la jaqueta es quedi penjada... s'acaba l'estiu.
Encara que em posi un fulard per a protegir el meu coll... s'acaba l'estiu.
Encara que vagi de blau marí, els dies de platja s'acaben... s'acaba l'estiu!



Ja fa dies que el bronzejat es va difuminant i difuminant, perquè s'acaba l'estiu.
Matino. surto a córrer. És de nit!!! S'acaba l'estiu

Demà amb la jaqueta pel matí, direm Hola a la tardor i buscarem les coses bones que ens dóna la tardor. No hi ha més.


AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 14 de setembre del 2015

QUÈ HEM FET AQUEST ESTIU?

Doncs sobretot, sobretot, sobretot, amortitzar la piscina comunitària.
Que ja que la tenim...



Amb això ja tinc als dos nens nedant com a peixos. Sense "manguitos". (Molt bé!!!)
Suposo que sí que es nota el que fan durant el curs a la piscina

Ara, els "manguitos" sí que han fet falta UN DIA a la platja. ens va arrossegar una onada gegant i tot i que vàrem riure molt, jo vaig sentir una força taaaan graaan que no l'havia sentida mai. (Sóc de secà, sí...)


I també...

Blandiblú rosa:


La culpa d'això, la tenen els phoskitos, però uns que no són marca phoskitos.
No és que sigui una activitat pròpia de l'estiu, però els nens un parell de vegades es van menjar uns phoskitos (però dels que no són phoskitos) i regalaven una conya dels Slugterra que anava dins un cilindre ple d'una mena de blandiblú.
(Si és que no es pot anar a comprar amb ells... en fin!)

Vaig recordar  la meva infància (sí, pels Phoskitos, també) i vaig recordar que fa temps vaig veure que se'n podia fer a casa (sí, de Phoskitos també, però estic parlant del Blandiblú).

Jo no tenia borax i ho vaig provar amb detergent en pols i va funcionar. (o si més no, no va quedar malament).

Més o menys la recepta és aquesta:

Una tassa d'aigua calenta
Una tassa de pegament blanc
Una mica de colorant
Una culleradeta de detergent en pols (del més barat...)

Primer de tot vàrem barrejar el pegament amb la meitat d'aigua i vàrem afegir el colorant.
Fèiem servir un escuradents per a anar remenant.
Després vàrem dissoldre el detergent amb l'aigua i ho vàrem abocar a la mescla anterior. Poc a poc anava agafant la consistència esperada del moc.

















Una mica de deures...



ESPORTS

I jo també m'he estrenat amb això de les curses populars. Que jo també faig coses... Motivació a tope! I amb el nen també hem corregut una mini cursa.



I la nena, ha aprés ha anat en bici sense rodetes!!!

ASTRONOMIA

Amb tanta activitat... hem intentat veure la pluja de Sant Llorens però ha estat impossible. a part el temps no acompanyava...
Els nens a les Estades han conegut coses sobre els planetes.





VIATGES



Hem passat moltes hores en cotxe.
Hem iniciat als nens en allò de la música Mod...




Hem passat moltes hores junts i també ens hem enfadat. Moltes hores per a què s'acabi la paciència. Una no suporta la "hiperactivitat" dels altres, però en fi...........

Hem visitat la ciutat de la llum i, com no, el parc que hi ha molt a prop.



Hem passat calor i també fred.

Hem cantat les cançons de la Frozen.


Hem gaudit de la platja i la muntanya.

MASS MEDIAS

Hem redescobert al Willy wonka i els Umpa Lumpa. ;)
I les espases de Jedi, tot i que els nens, no sàpiguin massa com va la cosa. (Què? Que la quarta pel·lícula és la primera? QUÈ? QQQUUUÈEEEEEEEE??!?!?)

Hem anat al cinema...



Hem seguit mirant la tele. Això és difícil de treure...

GASTRONOMIA

Hem menjat bocatas de bimbo amb nocilla. i GELATS!!
I Xuxes!!!
I hem fet gaspatxo
Gaspatxo

L'estiu és temps de fruits dels horts i ens varen regalar uns cogombres. A mi no m'agraden els cogombres... però al meu home, sí i el gaspatxo, a ell... molt.


Una tarda de gossos que no vàrem baixar a la piscina, vàrem fer gaspatxo. I els nens em van ajudar activament. Tot i que ells no són massa amics d'aquelles hortalisses, el fet de preparar un plat sorpresa pel seu pare, els va agradar.
amb ganivets de plàstic van anar tallant les verduretes i abocant-los al got del túrmix.

Per torns van anar donant-li al botó i veient com tot allò canviava de forma i color.
I quan el pare va arribar... Tatxxaaaaaaaan!!! Triomfants li van obrir la nevera i li van mostrar el que havien fet ;)


Per cert, parlant d'això de la cuina. Els nens s'han aficionat a veure les reposicions de Masterchef a la tele (i tot i que ja he dit molts cops que no m'agrada que vegin tanta tele, el Masterchef és de lo menys dolent que poden veure...). Doncs lligat a això, vaig veure per internet uns ganivets aptes per a ser fets servir per nens. N'he d'aconseguir uns per a, de pas, així aconseguir uns pinxes de cuina. Ells utilitzen els ganivets de plàstics o els rodons que no punxen, però de vegades, és difícil treballar-hi.


Què més, què més...?

Han caigut dents...

També li he fet un mini-intensiu al nen per a què aprengui a cordar-se els cordons. Resulta que els keds que li agradaven, amb el seu número ja no els fan amb velcro. Doncs, apa! ja saps què toca. Se'n ha sortit bastant bé :) Ara falta pràctica.
Hem intentat que el gran guanyés autonomia en això d'anar al lavabo sol (per a tot). Tot i que un dia també va patir, ja que es va quedar tancat. (Pobre!)
La nena, en això, massa autonomia no ha guanyat i ens crida cantant "He fet caca i pipi". Fa molta gràcia, no obstant, i hem instrumentat i tot la cançoneta.






I... ara ja tornem a l'escola. Ells ja tenien ganes també.
Jo no massa, però tornar a la rutina també va bé.

AQUÍ HO DEIXO DIT










dimarts, 2 de juny del 2015

dilluns, 1 de juny del 2015

HORRIBLE SERENDIPITY

Ja feia un temps que en Jess havia deixat aquest món. Inesperadament.
A mi m'havia marcat molt haver-lo conegut. Inesperadament, també.
Tot i que només l'havia conegut fugaçment arran d'haver coincidit un dia a un bar.
Un dia vàrem conversar i a partir d'aquí l'única cosa que vàrem compartir va ser, "hola" i "adéu" perquè teníem amics comuns i havíem seguit coincidint i un dia, no sé quan, ja no el vaig veure més. No va haver moments més intensos.



No érem amics. 
No el coneixia tant. 
Però, tot i així, em va marcar molt més la seva pèrdua, física.
Física i mentalment, em va marcar.

Física, perquè en veure com l'acorralaven per a atracar-lo vaig voler sortir corrents cap a ell. Mentre corria avinguda avall pensava "Quina putada, i ara què? ara què faré quan arribi on és ell?" "realment sóc capaç de frustrar l'atracament?" "No estic preparada per a això".

I em vaig aturar. No sé si conscient o inconscientment.
Em vaig quedar paralitzada, fora de joc.  Estava veient com en un núvol de confusió el Jess quedava envoltat d'aquella gent...

No sabia on posar-me, si girar cua, si entrar al supermercat gairebé buit a aquelles hores, com si no veient què passava,  jo hagués de fer que allò no succeís, o bé demanar ajuda. Me'n adonava de què estava a punt de perdre tota la meva dignitat. No sabia què fer.
"Perdó! perdó! perdó! perdó" em repetia mentalment mentre començava a plorar.


Què fràgil és el present!
Quines casualitats que té la vida! Quin pla tenia la vida per a en Jess?
Es podria haver evitat d'alguna manera? Realment han d'existir aquests casualitats?
Era el seu destí? Destí macabre...



Uns instants abans, patint per si aquell noi que treia diners del caixer es giraria tot passant jo, em reconeixeria i em diria un simple "Hola" o "Adéu", si jo al final acabaria dissimulant per vergonya... i ara... patint per la seva agressió i veient com marxava d'aquest món.



Mentalment tocada, perquè una cosa així, tan dantesca, tan feroç, no s'oblida tan fàcilment.
No puc oblidar el que vaig presenciar i des de llavors tinc la impressió de què la vida ja no és normal.


els dos atracadors van fugir quan un grup de gent més valenta que jo, sí que va seguir corrent. Però el mal ja estava fet i el desenllaç... fatal. Li havien assestat una ganivetada mortal i després, diuen, van pujar-se a un cotxe blanc que havia aparcat a un altre carrer, però molt a prop.

Els individus que l'havien estat intimidant portaven la cara mig tapada i ulleres però vaig veure que algú els hi feia fotos amb el seu mòbil. Tot podia ser d'ajuda per a trobar-los i que la policia pogués esclarir els fets.





I, sí, era ell. Era en Jess. Ara, ferit de mort.

M'ho havia semblat de lluny i me l'anava mirant mentre jo continuava caminant. Inconscientment jo anava reduint la marxa, suposo que per vergonya. Em preguntava si en creuar-nos em veuria, em saludaria. No el recordava excessivament extravertit i jo, menys. Potser jo respiraria fons, li diria "hola" o potser només em limitaria a aixecar el cap com a signe de salutació o bé només el miraria tímidament... Potser, seguiria fent la transacció al caixer i jo passaria darrera seu i ni em veuria.

I mentre jo continuava caminant anava recordant la freda nit que el vaig conèixer. Devia fer deu o dotze anys, però com si fos ahir.


De peu, recolzats a la barra d'aquell bar, vàrem començar a parlar d'una manera entusiasmada.


Aquella nit, aquella freda nit en què ens vàrem conèixer, també me l'anava mirant. Jo intentava treure'n l'aigua clara. "Aquell noi em recorda a algú i no sé a qui...". Ell, imagino, va interpretar tanta mirada d'una altra forma. I, de cop, em va venir a parlar. Durant uns segons vaig voler baixar-me del món... Em desfeia per aquella mirada efímera.



Jo, seguia parlant amb ell, amb el neguit de què la meva parella estava amb la resta de colla prenent-se unes birres i em miraven de reüll. I com sembla que un noi i una noia no poden ser amics... Fins llavors mai m'havia sentit temptada. Però jo em sentia molt còmoda parlant amb ell. Ara suposo que amb el temps havia idealitzat aquella estona...


Jo vivia una vida plena i plena de perfeccions. Potser no hi havia lloc per a ell. Ja patia només per estar parlant amb ell.
Qui sap què hagués pogut passar si jo no... Però ens vàrem limitar a parlar. Em va semblar un noi força engrescador.




La conversa em va semblar interessant i sempre més l'he recordat. I quan algú m'ha parlat de frikades com les que em va explicar ell, però des d'una vessant més que culta, l'he recordat amb un somriure.  Vàrem parlar de música, sèries de televisió. Érem joves... Moltíssim més que ara.

He recordat la seva copa a la mà mentre parlàvem i he volgut pensar que ara mateix estaria brindant...
He recordat la sensació d'aquella estona.
He recordat la pel·lícula "Serendipity" i m'he sentit com la noia de la pel·lícula.
Després he recordat lo molt que m'agrada el John Cusack. Després he recordat la pel·lícula "alta fidelitat" i després he tornat a recordar al Jess. He recordat que mai havia oblidat el seu nom.


No volia pensar en patiments, dolors, llàgrimes i plors.
Bé, estava pensant moltes coses. S'amuntegaven emocions, històries... En Jess, hauria trobat parella? Diuen que li agradava la seva feina. Què més li agradava fer? No, no el coneixia tant, però m'havia marcat.

La tristesa m'acompanyava i no podia parar de plorar perquè les llàgrimes se m'escapaven. Tancava els ulls i les llàgrimes encara queien més ràpidament.

Estava afectada i nerviosa.
Massa emocions acumulades.
Tenia l'ànima en un puny.



És que demà havia d'anar al judici a fer de testimoni.


Com devia estar la seva família? Plorant desconsoladament i sotmesos a una gran tristesa des de llavors, convulsats, buits, imagino. Segur... Si el temps havia començat a curar alguna cosa, el judici de demà estava destapant tota mena d'emocions, des de la tristesa fins la ràbia. I fins i tot l'esperança perquè la condemna fos llarga. Justícia, reclamaven.




Els hi van arrencar, massa d'hora i d'una manera incomprensible, sobtada... I ja podia passar el temps, ja, que sempre estaria a la seva memòria.
No era gran, encara. Me'l imagino començant a viure. Encarant la seva vida... El meu cap no parava de pensar amb el que havia passat.

A més d'estar nerviosa, seguia amb el cor encongit. 
Donava voltes al llit i va sonar el despertador. -Maleït despertador.- Però no podia dormir.

Vaig decidir continuar el dia amb les seves rutines. No podia dormir més, així que em vaig llevar i vestir amb la roba esportiva, vaig acabar de calçar-me els keds, vaig agafar les claus i vaig sortir a córrer. Segurament corrent seguiria pensant, però havia de continuar. Jo podia continuar.



AQUÍ HO DEIXO DIT




dimarts, 26 de maig del 2015

DIMARTS BREUS

Introducció:
La nena avui porta aquesta samarreta
www.hm.com
Diàleg:

Nena: - Saps qui és la "Batgirl"?
Jo: - Sí, tu! Guapa! (Besitos)
La nena m'aparta i em diu:
Nena: -No! és la "nòvia" de l'Spiderman

hihihih

quin cacao de bon matí!

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 19 de maig del 2015

DIMARTS BREUS

Anar a una coneguda cadena de menjar ràpid i que els nens vulguin de postres una "Happy-pera"
XD


AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 18 de maig del 2015

I NOSALTRES VOLEM SENTIR-NOS JOVES

Sí. Més joves. Rondant la quarentena i ens volem (vull) sentir jove.
O així em vaig sentir a la darrera sortida nocturna.
A la penúltima també, perquè em van portar a uns garitos... que ufff!!! la mitjana d'edat era la d'un dinosauri. Ecs!
Però després de donar-nos un homenatge amb un bon soparet, vàrem rememorar les nostres sortidetes unes tres maries que de tant en tant ens trobàvem el divendres per la nit.
I vàrem tornar al penta. Que l'han tornat a obrir. (síiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!)


Sí, l'altre dia, tornant a casa amb la meva flamant família vàrem veure que tardet, a l'hora de sopar, havia gent que hi treballava dins. "OSTI! tornen a obrir el Pentaaa?!?!?" -ens vàrem dir/preguntar- 
(bieeeeeeeeeeeeeen)
Una ja no surt tant (o res), però s'alegra de les iniciatives xules que van sorgint.
Casualitats de la vida, en obrir el Facebook, no sé si la mateixa nit o al dia següent... veig que un amic meu ha posat "Me gusta" a la pàgina del Penta i veig que anaven a obrir coincidint amb la Festa Major de Lleida.

Així que aquell divendres que ens tocava sortir a les tres maries, quan vaig proposar on aniríem a fer el beure després de sopar, indubtablement, va haver quòrum.

No havia gaire gent, però.
La sensació inicial va ser que era molt més gran del que recordàvem. És clar, realment és un espai reduit, però quan hi anàvem estava a petar, però quan dic a petar és a petar! I el divendres passat, doncs no.
I la veritat és que es mereix que torni a estar a petar. Tanta gent que ha passat per allà... El Penta és tot un símbol de la "movida" a Lleida. I des de llavors, n'hem anat uns quants. Ha canviat de mans molt cops. Jo hi devia començar a anar per entre el 93-94-95-96-97-98-99-2000 i jo què sé! Però existeix des de molt abans i sempre al Carrer Alfred Perenya.



I aquest va per la nova reobertura del Penta. Reformat. Emblemàtic.
Volent recuperar tot el seu esplendor (el que jo ja recordo del segle passat, inclús)
Que volia sentir-me jove? Deia?

foto treta d'aquí: http://www.lleida.com/noticia_canal/el-mitic-pentagrama-tanca-portes-amb-musica-i-teatre
on es donava notícia al darrer tancament del Penta, però que ara ha tornat a obrir les seves portes
I per què sí, per la gent valenta, aventurera, per la gent de Lleida i perquè la música va ser genial. Què he de dir jo? Vaig tenir la sensació durant una bona estona que el DJ m'havia agafat d'amagatotis el meu I-pod, el que agafo quan vaig a córrer, que havia deixat a la tauleta de nit i que no actualitzo des de fa sis anys... sí aquell.

El que té música com aquesta:







 



Sorpresivament, aquesta no la vàrem sentir (tot i que l'esperàvem):



I aquesta tampoc!!!
O és que ja estava molt despistada... però diria que no.
Si realment no va sonar, va ser un fallo. Perquè el Penta sempre recordo que tancava (a les 3) amb aquesta cançó.



I per trobar un altre fallo... No tenien cervesa San Miquel (Oh my god!!!!), però bé, al cap i a la fi, la reobertura del Penta, en sí, ja és una bona notícia.

Estèticament renovat. Així que pugui dir per a comparar amb el que recordi de l'antic... Per començar han pintat per fora i ja no queden restes de la diana mod (fallo, també, ehem), per dins l'han pintat de negre. La paret és pintada, crec recordar que abans (quan hi anava jo...) havia paper així com uns dibuixets una mica psicodèlics. Ens varen dir que els lavabos estaven renovats, però no vam arribar a entrar. No puc dir res.
El terra és el mateix: de rajoles blanques i negres. També crec recordar que a la paret havia alguna cosa on deixar gots, penjar jaquetes, això ja no hi és.
També han renovat la imatge, el xut, que ara és aquest:
foto treta del perfil de facebook del Pentagrama 2015


Abans:

foto treta del facebook de Pentagrama 2015
Per cert, que el "duenyo" portava una samarreta amb el nou logo i jo li vaig demanar una. Em va dir que era l'única que tenia. Espero que facin "merxandantge" ;)

Per a més info... he trobat això:


AQUÍ HO DEIXO DIT




dimecres, 6 de maig del 2015

SI ÉS QUE ES FAN GRANS

I els dracs viuen per sempre, com diu la cançó.


L'altre dia vaig somiar que al nen se li queia una dent. Ell està obsessionat amb el tema. Però, en part, és normal. A molts companys seus ja se li ha caigut alguna que altra. Estan a l'edat.
Si és que es fan grans. Aquell tòpic que pares i mares hem sentit fins a la sacietat i, sí, és cert, no?


I l'observo, al nen, i a la nena... i els veig tan alts...!

I l'escolto, al nen, i a la nena... i com parlen i de què parlen. Com compten i fins a quant compten.
I dormen, el nen i la nena... Ja dormen!!! (vale, sí, algun dia trobaré a faltar les incursions nocturnes al nostre llit).
I fa coses, el nen, i la nena
I l'observo, al nen, i a la nena... i em cau la baba i m'inquieto.
I l'observo, al nen, i a la nena... i han fet una estirada i veig que creixen massa ràpid. Em plena d'orgull però m'inquieta.





Si és que es fan grans.
Si fins i tot l'altre dia el nen em va preguntar que quan deixaria de beure's la llet sense palleta... "Quan tu vulguis", li vaig contestar. "Vols prendre't la llet com jo?"
I la nena...?
una petita harpia... les nenes són diferents... Quins problemes que tenen!!!



Si és que es fan grans. (O la roba encongeix a l'armari)


Poc a poc me'n vaig adonant i sempre amb la por de no gaudir tot, tot, tot el que podria gaudir amb ells. Aquestes xorrades de mare que hi ha gent que no acaba d'entendre, però.
Doncs això, que poc a poc me'n vaig adonant, però un dia ja serà una cosa òbvia i em trobaré a casa dos personetes que sí que s'hauran fet grans.
L'una amb parella, l'altre fotent-se una birra... jo què sé.... Però una vertadera metamorfosi.
I jo, mentrestant... cansada, esgotada... Pensant que no sé jugar prou amb ells i que si en sé, molts cops estic... això, cansada.


Si és que es fan grans, però, sí! encara queda molt per endavant.

AQUÍ HO DEIXO DIT


dimecres, 1 d’abril del 2015

FELICITATS

Per res en especial
O per tot. Per tot lo bo que tenen els meus peques. Encara que siguin uns nens especialment desobedients i hagi a qui li facin ràbia els nens desobedients.
Perquè, a veure... no és part d'una personalitat ben marcada que siguin desobedients? (estic intentant convèncer-me a mi mateixa, d'acord).

L'altre dia se'm va ocórrer felicitar-los. No per res en especial. Bé, sí! Per les coses bones que tenen, (que en tenen) i en definitiva i més concretament pel següent. Va... aquí va el rotllo.

A la nena, durant dues o tres nits seguides se li va escapar el pipí per la nit. La veritat és que ens hem anat acomodant i no l'hem obligada a fer pipí abans d'anar a dormir i mira! ha passat.
Aquella nit, l'anterior a la de la felicitació, sí que la vaig portar a fer pipí, però no li va sortir ni gota. Així que no vaig insistir-hi més i la vaig portar a dormir.
Al matí següent, "Oh! Sorpresa!", estava tan fresca com una rosa. Bé, amb una son... de boja, com sempre, però seca.
Ella i el llit, els llençols.

ueeeeeeeeeeeeeee

En treure el cap per la porta de la seva habitació, mentre son pare l'anava vestint, no vaig poder més que felicitar-la. FELICITATS, li vaig dir. La seva careta de son  va canviar completament, era una careta de son, però més alegre. I em mirava amb un somriure.
No estava fastiguejada per no poder dormir més... Que si ella està fastiguejada de bon matí, la mare encara més, per cert. És que al llit s'està tan bé...


Jo em vaig sentir satisfeta, notòriament satisfeta, molt satisfeta, per començar el matí d'aquella manera tan agradable i no amb els crits de "va, va" a la que estem tan acostumats ("Vinga nena! Amunt! Va aixeca't que farem tard al cole. Aixeca't!! AAIXECAAA'T!!!) i que acaben en una vertadera batalla campal i amb ganes de tirar totes les obligacions per la finestra, darrera de tots els rellotges de la casa. I és que la mandra de la nena dura i dura...

Els primers minuts del dia són tot: corre, corre... A les 6,30 h quan surto a fer running. I ràpid cap a dalt, a la dutxa i corre, corre, a aixecar els nens, fer-los esmorzar, vestir-los. i bla bla bla. (bla bla bla però corrent...)

Si és que és igual, passi el que passi, l'hora se'ns tira a sobre i amb l'hora, els nervis.


No ho sé fer d'una altra manera i mira que sóc fan de la criança "amb apego" que es diu... Si més no, quan llegeixo sobre el tema, m'agrada i m'agradaria ser una mare així. Però al final no em surt i el que surt és un crit. I de vegades un crit de boja.
I total, si tampoc fan cas encara que cridi. Aquella virtut que els fa tan especials... la de la desobediència...
Per això, està clar que no fan cas si intento fer les coses correctament: deixo la roba preparada el dia d'abans, l'esmorzar que s'han d'emportar al "cole", fins i tot moltes vegades la llet que ens prenem està preparada o gairebé... (total, que tampoc ens posem a esmorzar ous amb bacon, no cal tanta planificació), però tot el que pugui deixar preparat ho deixo preparat. No obstant, a l'hora de sortir per la porta, sempre passa alguna cosa. I sí, és súper important que els nens portin a la mà una joguina quan surtin de casa. (Ja sé que no poden portar joguines a l'escola, però qui els hi explica a ells, qui?)
Doncs, com jo sé que és important per ells, els hi dic que es preparin la joguina la nit abans. Doncs bé, la nit abans sempre hi ha coses més importants que fer...

Penso que els crits em deuen servir per a desfogar-me, però crec que tampoc són útils, perquè després em sento fatal... I no vull ni imaginar-me com em veuen els demés.
Però en aquell moment no sé fer-ho d'una altra manera. Potser caldria deixar preparat també per a fer-ho pel matí uns minutets de mimitos i així potseeeeeeeeeer tot aniria més rodat.


De totes maneres i tornant a aquell "Felicitats", tenia una altra traducció i era "PERDONA, PERQUÈ HE DUBTAT DE TU. PENSAVA QUE T'AIXECARIES PIXADA I QUE NI TE'N HAURIES ADONAT DURANT LA NIT, QUE NI M'HAURIES CRIDAT PER LA NIT PER A DIR-M'HO... PERDONA, PERQUÈ HE DUBTAT DE TU I HAS AGUANTAT TOTA LA NIT SENSE PIXAR-TE, COM UNA CAMPIONA".
Però sóc dona de poques paraules i només li vaig dir Felicitats (Felicitats, vaig explicar-li, perquè no s'havia pixat -I ja està-).

I la casualitat i el dia Molt Bon Dia que estava començant, va fer que també felicités al meu fill gran.
Aquell matí, s'havia vestit sol, s'havia begut tota la llet, s'havia rentat la cara solet, les dents, s'havia posat la jaqueta, la motxilla, i com encara sobrava temps mentre jo acabava d'axuxar a la petita, va netejar-se les sabates i em va ajudar a recollir alguns coberts del rentavaixelles.
Homeeeeeee! Es mereixia una felicitació i tant que sí.
i un altre cop, la cara de satisfacció del nen. I la meva, perquè al cap i a la fi, aquella felicitació no és una manera de motivar-lo a què vegi lo bo del seu comportament? És que, clar, igual que quan es "porta malament", li dic, també l'he d'elogiar si m'ha agradat el que ha fet. En certa manera, encoratjar-lo a seguir així.
I, d'acord, a la que haguem comptat tres, me'n oblidaré de tot això perquè ell farà la seva feina, la de nen.
És a dir, escalar per aquell mur, saltar quatre esglaons i donar voltes sobre sí mateix com si no hi hagués un demà. I sa germana, és clar, farà el mateix i jo, víctima de la gana que tinc a aquelles hores de la tarda. Bé, víctima de la falta de paciència, perquè estaré pensant que he de cosir cinc botons, preparar el dinar, el sopar i la roba................. Bé, víctima de ser com sóc.............. voldré fotre un parell de crits........ Aiiiiii la crianza con apego.




I aquell matí, obro el facebook i trobo tot de pàgines compartides que m'inspiren:
sobre la crianza con apego.
Com si llegint-ho, jo canviés.



Detente Mamá, no hay necesidad de apurarse.
Detente Mamá, por qué tanto alboroto?
Detente Mamá, prepárate una taza de té.
Detente Mamá, ven a pasar un poco de tiempo conmigo.
Detente Mamá, vamos a ponernos nuestras botas y salgamos a pasear, levantemos un montón de hojas, sonriamos, riamos y hablemos.
Detente Mamá, siempre te ves tan cansada, vamos a echarnos y acurrucarnos en la cama y quédate allí conmigo.
Detente Mamá, esos platos sucios pueden esperar.
Detente Mamá, divirtámonos un poco y preparemos una torta!
Detente Mamá, yo sé que tienes mucho trabajo...
Pero a veces mami es tan lindo cuando tú simplemente te detienes.
Siéntate con nosotros un momento, y escucha sobre nuestro día.
Pasemos un momento preciado.
Porque nuestra niñez mami, no se detiene.
-R. Knight
Però, llegir, m'obre nous horitzons i crec que potser en algun moment de no tenir motius per a felicitar als nens, podria ser capaç de pensar-m'ho dues vegades (o tres o quatre o què dic...? 10 vegades) i actuar d'una forma exquisida.
Ja m'agradaria a mi. Però la vida és així i no la he inventado yo. I és curiós, però mentre no estic amb ells, somio en estones agradables amb ells: parlant, que m'expliquessin com ha anat el dia... jo sé escoltar molt.
Somio en estar tota l'estona abraçats. Ja se sap allò de 'sofà i manta'... però ben abraçadets en família, llegint contes. També estaria guai posar la música molt alta i ballar la música que a mi m'agrada :P
Enlloc d'això, les tardes, després de deixar que es desfoguin corrent i jugant pel pati o pel parc amb els amics, les passem ja tancats a casa... la vida idealitzada acaba en crits. Sempre acabo renyant-los per alguna cosa i ells dos acaben de la grenya i alguna acaba plorant... amb la tele de fons i és que ja no sé què fer per a què passin d'ella grrrrrrrrrrrrrrr

Algun dia ho aconseguim, per això, ja deixem la tele per a última hora del dia. Però costa uiiiiiiii si costa!

AQUÍ HO DEIXO DIT






dimarts, 10 de febrer del 2015