dijous, 17 de desembre de 2015

S'OBRE EL TELÓ

S'obre el teló i servidora, viu una situació una mica incòmoda... i desagradable, pel meu gust.


Així de bon matí, acabant de sortir al carrer...
i m'he quedat ben neguitosa i no m'ho puc treure del cap.
LA CAUSA?

La veritat és que no sé ni com començar a explicar-ho. Crec que deixar-ho dit aquí m'ajudarà a ordenar idees. És una cosa que no m'afecta directament, però se m'ha quedat gravada al cap.
Suposo que per un seguit de casualitats.

Aquests dies al cole s'està celebrant el Nadal. Una de les activitats que es fa és el Festival, on els nens i nenes més petits mostren als familiars les nadales que han après i han preparat amb tanta i tanta cura.
Seguint les concretes instruccions de cada tutora (que si han d'anar de tals colors o amb la camisa blanca, etc.), els petits arriben una mica mudats. I a més encara que no ho diguin les instruccions, els portem ben pentinats.
Tothom, jo crec, està disposat a donar el millor de sí.

Dimarts van actuar els de primer i segon, dimecres els de P4 i P5 i dijous els de P2 i P3...

Aquell vespre, la meva nena no havia corregut mai tan ràpid per a arribar a l'escola. De fet, potser mai havia corregut tan ràpid, ni el dia que va córrer a una cursa infantil i va quedar quarta... I no es va queixar perquè tenia flato ni res...

Estava ben emocionada, fins i tot nerviosa per l'esdeveniment.
Ni cal dir que els festivals sempre surten bé, però bé del tot, els nens i nenes ho fan de meravella i el públic aplaudeix com en el millor dels espectacles.


Doncs just sortint de casa ens hem trobat a una companya de classe de la nena acompanyada de la seva àvia.
Després de saludar-nos, l'àvia m'ha dit. "Me han dicho que iban muy guapas ayer". i Jo li he contestat que i que ho havien fet molt bé.
Llavors, m'ha començat a explicar que la seva filla a ella no li havia dit que es feia el festival i que li hagués fet molta il·lusió veure-la...
Jo anava fent que sí amb el cap pensant que què li podia dir a aquella pobra dona que fins i tot la veia a punt de plorar. Amb lo antisocial que sóc jo i lo poc que agrada a la gent la gent antisocial. I més si a sobre aquesta gent està a punt de plorar.


Bé... Al cap i a la fi la mare de la nena, què sé jo havia pogut pensar per decidir no dir-li a la seva mare ni convidar-la?!. En qualsevol cas, entenc que la mare de la nena volgués gaudir de l'esdeveniment sense massa pompositats, amb orgull de mare (i pare) i ja està, Jo què sé!? Potser no la gaudeix tot el que voldria. NI IDEA. No obstant, posades a pensar en aquelles hores del matí emboirat...

Però quan m'ha dit que a la sogra sí que li havien dit... Buf! Si sóc pobra en paraules, en aquell precís instant, més.
Sort que el nen, sense voler, m'anava rescatant. M'estava interrompent preguntant coses sense importància però vitals per a ell. Era un d'aquells moments de la vida de "tierra trágame". En tota regla.


És obvi que la relació entre mare/àvia (per a entendre'ns) i filla no és bona. I llavors he recordat un incident en el que també em vaig quedar que no sabia on posar-me. Vaig sentir vergona aliena, i que no era ni el lloc ni el moment...:
Estàvem a la sortida de l'escola esperant a les nens. Aquesta Mare/àvia i la seva filla, acompanyades de la nena més petita (la germaneta de la companya de la meva nena, per a entendre'ns) anaven cada una per la seva banda, més o menys. La mare/àvia amb la néta petita i la filla parlant amb la resta de mares que estàvem esperant a la porta. De cop, la mare/àvia va dir-li a la seva filla: "Mira, si le pregunto que quien es la bruja te señala. Te llama bruja haha".
O quelcom així. Jo em vaig quedar "patidifusa". Què era el que havia dit? Què estava passant?!?! Li ha dit bruixa a la seva filla i davant de tothom? I, realment, li està ensenyant a dir a la néta petita? No m'ho podia creure.
Evidentment la seva filla es va quedar amb una cara... però va saber reaccionar i li va contestar amb un somriure a la boca... "Sí, es que me viene de genética".
Buá.

Avui la mare/àvia estava tant queixosa que fins i tot em deia alguna cosa como "esto Dios lo devuelve...". No he entès com Dios lo devuelve... Jo en aquell moment he deixat d'escoltar-la, lo poc que l'anava escoltant, perquè ella ja anava ben airada i entre les qüestions de vital importància del nen i que jo volia atansar-me al contenidor per a tirar una bossa que portava i entre que a mi això ja m'ha fet pensar en el karma..................... m'he quedat neguitosa i ja no m'ho podia treure del cap.


Tot això són problemes que haurien de solucionar, si volen, elles dos. Que jo no sé qui és la més dolenta de totes. Però una cosa sí ha de ser ben certa, espero, que existeixi el karma, perquè hi ha gent que realment es mereix que li retornin ben retornades. De tant en tant hi penso, tot i que moltes vegades la que va airada per la vida sóc jo... Hauria de pensar més en el karma. Em serveix de refugi pensar que hi ha gent que es mereix que la vida es giri i li retorni algunes coses que fan.
HA!

I entre aquesta anècdota d'avui i que he llegit el post de Un Papá como Darth Daver, m'ha fet pensar...
Bé, si cada dia penso el mateix: cada dia vull fer-ho millor.
Però no vull que un dia la meva nena em digui bruixa o com em va confessar una vegada una noia, sobre la seva mare, que era dolenta i estava boja. Oh No! Si us plaaaaaaaaaaaaaau!!! S'ha de poder fer millor, no? no vull viure amb la idea de què no es pot fer millor. Què pot haver passat entre una mare i una filla per a que en aquestes alçades una li digui bruixa i l'altra digui que és dolenta i està boja? Perquè no s'estimen aquestes dos parelles de mares i filles?
És complicat això dels sentiments.



Ah! i lo pitjor de tot, que quan em torni a trobar a aquesta "bona dona", quina cara li posaré???
Apa, ara sortir al carrer per a portar els nens al cole serà una situació de risc, amb lo poc que em va el risc a mi... sento certa estima per mi mateixa i pel meu benestar, la meva seguretat... Una és així i sortir al carrer així a lo boig no m'apassiona.

Es tanca el teló.








AQUÍ HO DEIXO DIT





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada