divendres, 28 de març del 2014

DIVENDRES MUSICALS I PARAPARAPARAPARAPARAPAAA

Fa uns dies vaig enxampar a la meva filla cantant una cançó. 
Oh! Quina novetat, no?

Cantava això:
paraparaparapara

i de seguida em va venir al cap una melodia més o menys coneguda. Però m'estranyava que ella l'estigués cantant. Més que res perquè no la coneix la cançó aquesta, però ves a saber si la Maite també li ha ensenyat i la Maite ha sofert una evolució culturo-musical-ultra-ràpida.

i de seguida vaig agafar l'I-pad i li vaig buscar la cançó d'avui. 
Quina injecció de bon rotllo.
Quin paraparaparaparaparapaaaaaaaaaa més enganxifós. (Què guai).








Entrada relacionada: http://aquihodeixodit.blogspot.com.es/2014/01/divendres-musicals-i-cantarins.html



AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 26 de març del 2014

WE DID IT

"Sí, lo hicimos"...

Hicimos las pulseritas de gomitas que están tan de modita... ¡Lo hicimos, lo hicimos!
(música de la Dora Exploradora per a entendre la frase aquesta tan absurda).






Hi ha gent que és (o som) allò que es diu "culo veo, culo quiero". I el meu fill, com no, no ha de ser menys que els demés.
Fa uns dies vaig descobrir al parc un parell de nenes enfeinades amb les polseretes. Jo encara no les havia vist mai i en veure el resultat em va semblar... curiós? No sé com definir-ho.
Em va recordar la meva infància i les polseres d'escubidú, etc. etc. etc.... aquelles modes, aquelles febres, que no se sap com arriben però que envaeixen cada punt de la geografia mundial. Fa 30 anys ja havia globalització...


Dies més tard, em fixava en què tota l'escola n'anava plena. Ja està. Ja ens havien envaït definitivament. Bé, definitivament... ho va ser quan el meu fill me'n va començar a demanar. Però no! definitivament podem dir que ho va ser quan va arribar a casa amb una polsereta. I és que la setmana passada, en sortir del cole, el nen venia amb una de les polseres en qüestió. Resulta que una nena de classe li havia regalat.

No sóc gaire amiga de què es deixi regalar coses. Però si es tracta d'un cromo o alguna cosa que no té massa valor, però que pel nen sí, l'aviso i ja està, i intento que torni el regalet. En aquest cas, vaig considerar oportú que el nen li fes una altra polsereta a la seva amiga. Les polseres aquestes, vaig considerar, podien donar-nos una lliçó important: fer regals a gent que estimem o apreciem.

Però tenint en compte que jo encara no sabia fer polseres de gometes... i a data d'avui, tothom, però tothom en sap fer...
Com coi quedaven tan xules aquelles polseres fetes amb unes gometes que semblen les del cabell de les nenes??






Google??? On eeeets????




Recerques al google o youtube tals com "pulseras gomitas", "polseres gometes"... em van donar la solució i dijous, tot sortint de la feina, vaig parar a la botiga multipreu més propera i vaig agafar una bosseta de gometes de colors variats.





Divendres, ja a casa, ens vàrem posar mans a l'obra i, la veritat, difícil no és i enganxa. (a adults també).



Vaig encoratjar a què el meu fill aprengués a fer les polseres i així va ser.


Fins i tot el pare va voler apuntar-se
M'ho vaig prendre en plan: són exercicis de motricitat fina, seriacions com les que fan a matemàtiques al cole i una activitat artística, perquè això de combinar els colors, al final és art.
I al final, és una estona que no estem mirant ni la tele i oblidem altres distraccions poc constructives. És a dir, fem tot el contrari, ens concentrem i aprenem què és la paciència.

A més, és barat: 0,85 € em va costar la primera bosseta, però en vàrem comprar altres per 0,60 €. A cada bossa hi van unes 200 gometes més unes quantes tanques en forma de "S" i una bossa portava inclús una agulla d'aquelles de ganxet.


Total, que això de les polseres em va semblar fantàstic, però més després de provar-ho jo mateixa.




Així doncs, vaig deixar que el nen triés els colors que volia (coneixent-lo era fàcil encertar quins colors agafaria: sí, els del Barça)

Polseres blau-grana i amb els colors de la segona equipació i una que vaig fer jo que també se la va quedar el nen

I apa! Classifica. Li vaig dir que fes línies de 5 gometes de cada color. Ell anava comptant i controlant. Al final vàrem aconseguir 30 gometes (6 línies de 5 gometes cada una).
I vàrem començar la seriació seguint l'ordre de la de més amunt a la de més avall i treballant-ho tot amb els seus ditets. Al principi el vaig ajudar aguantant una mica les gometes per a què no se li soltessin, però va haver alguna estona que va continuar solet. Però, com sempre, necessita companyia. I allà estàvem, "mano a mano" amb les nostres polseretes a mig confeccionar.
Al principi feia una cara rara perquè allò no semblava una polsera, però li anava explicant que a mesura que anés avançant veuria clar com sí. I sí, sí, unes quantes passades més i la polsera anava prenent la forma desitjada.

Doncs això, com tothom en sap fer, passo de fer un tutorial... hehehe i deixo uns enllaços interessants sobre aquest tipus de polseres:

Un altre dia ja intentaré buscar variacions a aquests tipus de polseres... que enganxa que dóna gust.

AQUÍ HO DEIXO DIT



dimarts, 25 de març del 2014

DIMARTS BREUS

Per casualitat vaig trobar l'altre dia això per internet:

I potser no són les més boniques del món, però l'activitat, força interessant, sí que em va semblar.
I em vaig posar a mirar més per internet:

http://minibu.me/2012/03/25/como-hacer-piruletas-caseras/



http://www.thanksmailcarrier.com/2012/02/homemade-jolly-rancher-lollipops-recipe.html

http://www.directoalamesa.com/piruletas-caseras-con-caramelos-de-calidad/



Aixxxxxxx, ja tinc ganes de provar-ho amb els nens. 
Anem demanant hora al dentista??

AQUÍ HO DEIXO DIT


divendres, 21 de març del 2014

DIVENDRES MUSICALS I CONGELATS

Portem uns dies amb una caloreta... que fa gust estar pel carrer. Per a més inri, ha arribat la primavera, l'equinocci.
Comencem a regar unes llavoretes que tenim al balcó i, esperem, que arribin les nostres flors aviat.
Peeeròo! diuen els homes i dones del temps que això s'acaba, gent! que arriba el cap de setmana i haurem de tornar a agafar els abrics i els buffs i els guants i les bufandes i... aixxxxxxx quina mandra!
Apa... a tornar a encendre calefaccions ... o com acabarà tot plegat?
De tota manera, el flaire de primavera ja no ens el treu ningú. Al súper està d'oferta la nata per a acompanyar les maduixes.

D'acord, potser exagero i no ens congelarem aquest primer cap de setmana de primavera, així rotllo Frozen... No haurem d'anar a rescatar cap princesa per a què torni el bon temps, que tot això que passa deu ser del tot normal, que de repent fa una calor que te mueres i a l'altre dia et torna a moquejar el nas..  
No i tampoc acabarem fets uns "rollitos de primavera congelats"... no em vull referir a tot això quan parlo de primavera, rotllos i congelats.. Es que... avui portava un grupet de noies darrera mentre anava caminant cap a la feina i parlaven de lo "súper fuerte" (però SÚPER FUERTE, EH?) que és lo ràpid que passa el temps. Que aquest curs els hi ha passat més ràpid que els demés. 

Bé, pensava jo, no sé de quin curs parlen, però si és d'un curs normal d'aquells que comencen al setembre i acaben al juny... normal que els hi hagi passat ràpid, ja que tenint en compte que encara no s'acaba el curs...
I jo he tornat amb les meves cabòries i lo típic que pensa una mare, que sí, que passa el temps ràpid. Que els nens ja tenen 5 i 3, que fa quatre dies ens plantejàvem ser pares, que fa cinc dies anàvem de solters per la vida el meu company i jo, que fa sis dies ens coneixíem i que tot just la setmana passada acabava l'EGB...
Quan s'inventarà una màquina per a congelar el temps?




dimecres, 19 de març del 2014

AVUI ÉS EL DIA DEL PARE


Primer de tot, felicitats a tos els pares pel seu dia.

Dia del pare, dia de la mare... i quan érem petits dèiem, perquè no hi ha un dia del fill? I ara que sóc mare jo penso... si cada dia és el dia del fill, encara que ells no ho sentin així. No ho senten així perquè estem immersos a les presses del dia a dia a les obligacions a les normes... però quan ens relaxem, ells són els protagonistes de les nostres vides, dels que som pares i mares.


Avui, dia del pare, vull escriure aquí al bloc que la nena té por a un dels pares més famosos (del cinema):

Darth Vader

És que fa uns dies feien a la tele les pel·lícules de Star Wars i ella s'havia despertat i estava amb mi al sofà. Jo feia zapping i vaig deixar la pel·li en qüestió... Ella no es va queixar i no li vaig donar més importància pensant que es tornaria a dormir aviat. Però suposo que se li va quedar gravat al cervell el paio aquest. El "marciano negre" que diu ella.
Ara hem de deixar llums enceses per tot arreu per a què no vingui el "marciano negre". I a mi que em fa més por la factura de l'electricitat que el "marciano negre"...

I per a treure-li ferro, son pare li deia que a ell li agrada molt el "marciano negre", que és pare... també...

Però sí que és guapo., no?
I jo afegia, però si és súper guapo, el senyor que hi ha dins del casc aquest. Si es treu la màscara aquesta segur que no li tens por...
En aquell moment, em vaig adonar que la meva filla no és la Jimaguari i, de moment, no s'ennubila amb els joves i guapos...













Llavors, vaig pensar que potser li agradaria més un nen de la seva mida...

Però que quan el "marciano negre" era petit així més o menys com ella, també era molt mono... insistia jo.




Però res, tu!

I si la nena sapigués llegir potser podria passar-se per aquest bloc:

Que avui, dia del pare i dia en el que parlo d'una de les pors de la meva filla, em va com anell al dit recomanar. Jo que sóc més de blocs de mares, mira, avui un d'un pare.


AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 18 de març del 2014

DIMARTS BREUS

Ahir, per casualitat, vaig llegir això i em vaig sentir tan identificada que no me'n he pogut estar de compartir-ho aquí:

AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 17 de març del 2014

"MARE IMPLICADA I GUAI"

Quins problemes ser mare...

Intento ser una mare implicada i guai.

I llavors agafo el patinet i patapam! caic a terra. Quin mal de cul!!! DE VERITAT. NO FA GRÀCIA.
I me'n adono que no tot està amb la meva poca traça on en què faci les coses de la manera més esbojarrada possible..., que el tacó dels botins està bastant gastat i per això he relliscat, tot girant-me perquè el nen no sé què em deia. Bé, sí, em donava instruccions. Ell havia traçat un circuit imaginari de patinet i jo l'havia de seguir: "ara quan arribis allà has de girar", em deia i jo, com deia, patapam!
Crec que no em va veure ningú...

I llavors, juguem a pilota, i en anar a rescatar-la, patapam! em torço el peu. Però falsa alarma. No obstant els fantasmes dels esguinços em van perseguir durant uns minuts.

I llavors, em molesta el cabell que em ve tot a la cara i no trobo la pilota...

Feines pendents:
portar els botins al sabater
mirar a veure si ja m'ha crescut prou el cabell com per a fer-me una cua o posar-me clips, passadors, diademes...

HEHE, com m'agrada explicar aquestes batalletes! Però he sobreviscut al cap de setmana.



AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 14 de març del 2014

DIVENDRES MUSICALS I FELIÇOS

Només perquè és divendres, ja una pot dir que és feliç.

I referent al tema musical:
Fa unes setmanes vaig descobrir aquest personatge: el Pharrell Williams.



Resulta que volia posar una banda sonora a un vídeo que vaig editar i buscava la cançó de la setmana passada i em sortia aquest Pharrell Williams i jo pensava... "no, no... que és de Daft Punk, la de Get Lucky... que no sé pas qui és aquest tio...". Fins que vaig arribar a la conclusió que era el que cantava. ja se sap, aquests grups virtuals...



I moments previs a la baixada de teló d'un dia qualsevol, vaig veure a la tele (Rac105) un vídeo que em va cridar l'atenció per dos motius:

la música, em sonava, però molt.

no sé què deia als crèdits del Pharrell Williams.



Doncs, la cançoneta, em sonava perquè surt a la pel·lícula de "Gru 2" que a casa ens agrada molt i la veiem (bé, els nens) fins a la sacietat. Des de l'estiu passat i el nostre viatge a La Toscana (o millor dit, la nostra tornada de) que ens acompanya i hi ha algun diàleg que fins i tot imitem.


Atenció spoiler: quan el Gru se'n adona de què està enamorat i se sent feliç va cantant aquesta cançó i caminant així de pinxo, com els personatges del vídeo d'avui. És que si una s'hi fixa surt fins i tot un Minion...



Ara la cançó sona a totes hores. L'he vist al Hormiguero, compartida al Facebook i com no, al Youtube per a alegrar-nos les jornades de caixa tonta. I per a estar tota una jornada happy: http://24hoursofhappy.com/ (mooola)






)



AQUÍ HO DEIXO DIT




dimecres, 12 de març del 2014

PREOCUPACIONS

Si no tenia prou amb les meves preocupacions:
les que es poden llegir i plasmo aquí al bloc
les que em reservo per a mi mateixa...
Ara, cal afegir les següents:
No dormo del tot bé. I no és culpa dels nens. No. El cansament passa factura. Arriba un moment, a les acaballes del dia, en què algú prem un botó i m'apaga. Llavors, em deixo caure al sofà i dormo. Però unes horetes. Entrada la matinada, me'n vaig al llit. I això, senyors, no és descansar.
A sobre, una, que és hipocondríaca, troba mil motius malignes al fet...
I quan estic al llit, em torno a preocupar... per què a veure? què ha passat amb l'avió de Malàsia?? Per què no puc evitar pensar que això em recorda a la sèrie "Lost". I no vull semblar friqui i molt menys frívola, eh? Que em poso a la pell dels familiars dels viatgers i pateixo. Però veig paral·lel·lismes.
I a l'hora m'agafa ràbia, perquè segur que allà hi viatjaven un futimé d'innocents i sempre pateix el mateix tipus de gent, com si no hagués gent indesitjable pel món que acabarà impune........... grrrrrrrrrrrrrrrrrr
Per a evitar preocupacions... el millor fer una primitiva amb els número 4, 8, 15, 16, 23, 42.
ala.
AQUÍ HO DEIXO DIT


dimarts, 11 de març del 2014

dissabte, 8 de març del 2014

CANVIS

Ja feia més de deu anys que havia marxat de l'empresa. Necessitava un canvi. Tenia motivacions i metes a la vida. Encara era jove, havia estudiat i no em podia passar la resta dels dies fent aquella feineta.

Però arrel d'un viatge a Castelló, vaig passar pel poble i pel davant d'aquell polígon.Vaig voler entrar i recordar temps passats que ja em venien rodant al cap.

En deixar la rotonda i veure la primera nau industrial em vaig sentir estranya. Aquell camí que tant temps havia fet i que m'havia de resultar tan familiar estava molt canviat. Havia noves naus, nous negocis, restes de negocis ja tancats i cartells agències immobiliàries de "nau en lloguer" o "en venda".

En arribar i aparcar el cotxe, novament, em vaig sentir estranya. No podia aparcar a la meva antiga plaça d'aparcament. Vaig deixar el cotxe a un lloc on no molestés i vaig baixar a veure si veia algú.
Vaig passejar amb cura per la zona ajardinada. No sabia si anar directament cap a les oficines, però vaig veure moviment d'obres i vaig anar a treure el cap.
Allà vaig veure al Joan. Estava atrafegat però va venir a saludar-me, tot i excusant-se una mica per no poder prestar-me atenció. En aquell moment no va ser la típica salutació de "quant de temps...". Em va llençar una mirada sorpresa i vaig veure que s'afanyava a acabar el que tenia entre mans per a venir a parlar amb mi.
Molts operaris, molta feina i em va anar explicant que estaven a punt d'acabar una nova sala a l'escorxador. Però és més, estaven a punt d'obrir un restaurant.
Quan el Joan va estar més tranquil, m'hi va acompanyar.
Als baixos del centre cívic del poble, ells s'havien encarregat de construir un restaurant. Allà vaig descobrir les instal·lacions d'un restaurant dedicat a la cuina italiana. La primera sensació que vaig tenir era la d'un local buit i fosc, però quan en Joan va engegar les llums... "Ooooh!"- havia d'exclamar...
Era elegant, sí senyor. I tot i la sensació inicial, em va semblar un lloc confortable.
L'emoció va ser màxima quan em va mostrar el gran piano que havia al fons del local. Em va explicar que la seva germana Paula, la petita de la família, aquella pre-adolescent que vaig deixar quan vaig marxar, amenitzaria alguna vetllada vespertina. Havia estudiat piano i era mestra de música, però de tant en tant li agradava pujar-se a algun escenari. Com l'oferta cultural local era reduïda, va apuntar-se al carro del negoci d'aquesta manera. Vaig trobar que era una idea encantadora.
També em va explicar que la capacitat era per a unes 30 persones. No esperaven organitzar grans celebracions, si més no, pel moment, però sí havien pensat en instal·lar una pantalla gran per a "lo que se tercie" em va dir, i a mode d'exemple, doncs, "lo típic, veure algun partit de futbol" o en el cas de celebracions familiars, "saps quan posen fotos de quan eres petit?", em va dir.


En definitiva, el local em va semblar un bon lloc per a fer dinars de negocis com per a anar a passar una vetllada tranquil·la un dissabte per la nit.
Estava contenta, ja que els somnis d'aquesta família s'havien anat complint. La veritat, és que s'ho mereixen.

AQUÍ HO DEIXO DIT





divendres, 7 de març del 2014

DIVENDRES MUSICALS I D'ANTICICLÓ

Diuen que farà bon temps aquest cap de setmana, que per fi arriba l'anticicló. iupi!!!
Tot i això, aquest matí el nen es queixava del fred. Si és que ja comencem a estar-ne farts.
I em preguntava que quan s'acabaria. Jo li deia que aquest mes ja començaria la primavera, el dia 21 i que per a això faltaven unes dues setmanes. Ell m'ha dit que era massa.
Però res, que si la primavera ja està aquí i tenint en compte el temps boig de Lleida, d'aquí a poc l'estiu també...
I per no avançar-me tant en el temps, torno enrere i recordo la cançó de l'estiu passat, que a més a més, és com a molt festiva.






AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 6 de març del 2014

LA VICTÒRIA

Estava molt contenta. Cofoia.
La Victòria és una vella amiga meva... Fa més de trenta anys que ho som. I sembla que va ser ahir que estàvem assegudes a la taula del parvulari juntes. Sí, va ser a l'escola que ens vàrem conèixer. Ella era nova a la ciutat. Al seu pare l'havien destinat a Lleida i venien d'un poble de Granada.



La Victòria venia a passar uns dies a Catalunya i volia aprofitar per a veure-la. Des de que va marxar a fer l'Erasmus ha voltat molt, però la nostra relació d'amistat sempre ha estat molt intensa.
Sé que ella s'enyorava, però tenia una nova vida i no era tan fàcil ser radical, deixar-ho tot i tornar. Però ara, ara, venia a passar uns dies a Catalunya.
Potser la convidaria a passar uns dies a la casa de la platja i així podríem fer alguna sortideta juntes, podríem parlar extensament assegudes a la taula davant un cafè, compartir inquietuds... Podríem seure al banc aquell del passeig marítim que m'inspira, on acostumo a treure una llibreta i escriure o dibuixar, aquell dia, però, ens dedicaríem a observar el mar i les onades bategant el diumenge a la tarda sota un cel rogent, a observar els nens fent volar els seus estels, hi haurà un vent que remourà els nostres cabells i me'n adono de què no sé si la Victòria porta el cabell llarg o curt ara... Ens dedicaríem a observar l'horitzó i, somrient, aniríem recordant temps passats i parlaríem d'aquests temps passats amb sinceritat i valentia... Podríem seure al banc aquell sense treure la llibreta, aquest cop, perquè ja em sentiria prou acompanyada.
Podríem passejar fins a casa pel camí més llarg tot rient, tot recordant les batalletes i els drames de la joventut, que tampoc n'hi havia per tant...
Podríem anar a sopar, podríem preparar nosaltres els sopars...

Després d'esmorzar el dilluns, la podria acompanyar a casa i... la Victòria aviat haurà de tornar a marxar, però tinc moltes ganes de veure-la.



Feia molt temps que no ens vèiem però gràcies a les xarxes socials estàvem al dia de les nostres vides. Temps enrere no havíem tingut secrets, però ara mateix feia molts nadals que ja no tornava a casa. La Victòria tenia una altra vida fora, però la vida dona mil voltes i la seva vida, allà lluny, també havia canviat i necessitava reprendre el contacte amb la gent que l'estimava des de feia tant temps: els seus pares, la seva família, la gent del barri, alguns ex-companys de feina, els seus amics i amigues... Quan ella va marxar, la meva vida ordinària i monòtona, també va canviar. La trobava molt a faltar i ara estava commoguda pels darrers esdeveniments.




Feia molt temps que no ens vèiem i tenia moltes ganes de veure-li la cara a la Victòria.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 5 de març del 2014

EL MESTRE DE SUPORT

El nen ja sortia de classe. Venia tot despentinat i amb cara de cansat. La jornada devia haver estat dura, tant a nivell físic com psíquic.

El mestre de suport ajudava al nen perquè aquell dia anava molt carregat amb el material que havia portat per a exposar el seu treball sobre el cos humà i els sentits. La maqueta era tot un artefacte. Havia explicat el funcionament de l'olfacte i el sistema respiratori i el material emprat bàsicament eren globus i ampolles, però també portava una altra carpeta amb fotos. Evidentment, tot allò ocupava lo seu.

La mare, en veure-ho, es va afanyar a anar a recollir-ho i a carregar ella amb tot aquest material. Va agrair l'amabilitat del noi, qui es va excusar dient que no volia que es fes malbé l'obra que havia portat a l'escola.

La tutora del nen, la que mai reia, la que estava amargada com ella sola i que embadalia en secret pel noiet que l'ajudava, no va poder evitar treure les urpes i tirar-li una mirada assassina a la mare... La mare ja patia també per si aquella bruixa havia qüestionat l'exposició del nen... perquè mira que hi havien passat hores preparant-ho a casa.


AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 4 de març del 2014

DIMARTS BREUS

D'anècdotes. Dels nens, és clar.

La nena... que resulta que s'havia tirat un pet i son pare li diu:
-T'has petat?
- Nooooooo -contesta ella- que no sóc un globus!!!

El nen... que resulta que no agafar el son si no està acompanyat. Jo estava amb ell al llit i em vaig enrecordar de què havia de posar la rentadora i com tenia por de quedar-me adormida jo també li vaig dir que anava a posar la rentadora i tornava. Quan vaig tornar estava tranquil·let al llit. Em va semblar que no dormia, més que res perquè tenia els ulls oberts. Li vaig dir que em semblava que es podria dormir sol i em vaig contestar que ja estava adormit. I i dic:
- Per què em parles?
- Per a què ho sapiguis (que estic dormit, vaja)


AQUÍ HO DEIXO DIT



dilluns, 3 de març del 2014

UN RETROBAMENT

Vaig anar reduint la marxa perquè ja estàvem arribant al destí. Vaig posar l'intermitent dret.
Vaig aparcar el cotxe i ara havia d'anar ajudant als meus fills a baixar, amb cura. Ells ja estaven irritats perquè em va costar aparcar... Sort, que el meu cotxe és un cotxe i no un vaixell.
Si no fos perquè estaven lligats, haguessin baixat del cotxe quan encara no havia acabat d'aparcar.

Primer vaig fer baixar el nen, que estava més a prop de la vorera i després la nena. La nena seguia al seu seient mirant els cotxes que passaven. Jo m'embotia dins el cotxe i feia les mil i una contorsions per a descordar-li el cinturó i fer-la baixar.

Faltava treure altres artefactes, com el cotxet, del maleter i ja podríem anar cap a la Biblioteca.
La nena, trapella com ella sola, mentre estava als meus braços es dedicava a tirar la joguina que tenia a les mans: un nou descobriment. Ella es veia il·lusionada per poder palpar la llibertat. Jo respirava.
Respirava, perquè realment jo m'estava començant a airejar, però, al cap i a la fi, intentava pensar, la cosa no tenia més importància i em vaig dedicar a recollir la joguina cada cop que la tirava. La nena, com no, reia.
En una d'aquestes, tot recollint la joguina la meva mirada es va creuar amb la d'una dona prima, de cabells  negres molt llargs, d'edat indefinida, però volent aparentar menys de la que realment tenia, que travessava el carrer. La dona va murmurar quelcom que no vaig arribar a entendre. No suporto tota aquesta mena de comentaris, perquè em sento qüestionada. M'ho prenc com atacs a la meva persona. Així que no em vaig poder estar de contestar-li, o més aviat preguntar-li:


- Què has dit?

La dona va seguir murmurant i jo, realment, no arribava a entendre el que em deia. Així que em vaig fer meva  aquella expressió de "a oídos sordos..." i vaig seguir amb els nens i l'aventura de sortir del cotxe i descarregar el maleter.
Sentia una presència darrera meu, però no vaig voler fer-li cas. No entenia que pretenia aquella dona.

Quan ja vaig acabar i em dirigia a seguir el meu camí, però aquest cop ja caminant, em vaig adonar de qui era la presència que sentia al darrera. Aquella dona estranya ja havia marxat.

Era la Núria, que amb el seu bon humor característic em va espetar:

- Dona, per fi et dignes a mirar-me. Em sembla mentida que...
- Ai no! que no saps que m'ha passat! -i vaig intentar explicar-li l'anècdota de la dona "metomentodo".
Ella semblava no escoltar o no entendre, tampoc sabria dir-ho bé. El cas és que m'anava dient:
- Com pot ser que no vulguis dirigir-me la paraula? Amb tot el que hem viscut juntes i tot el que hem arribat a confiar l'una amb l'altra i ara no vols saber res de mi...
Les seves paraules anaven ressonant i jo vaig parar d'escoltar-la... Jo estava tirant la tovallola perquè la Núria no entenia res... i jo tampoc, sincerament.
Vàrem seguir juntes el camí i vàrem intentar tenir una petita conversa de l'estil... "i així, tu quants nens tens?" "i els teus? ja deuen estar grans" "i ara què fas?" "a què et dediques". Ella m'anava preguntant i jo intentava no donar massa detalls de la meva vida. Sabia que qualsevol cosa que digués no li agradaria. No estaria d'acord amb què a mi les coses m'haguessin anat més o menys bé. Que no era per a tirar coets, però ella, com dir-ho? m'envejava.
Jo, a ella, la veia, si més no en aquell moment, gris. O sèpia o marró o beige. Potser el dia no acompanyava, però no estava esplendorosa. Anava amb el cabell molt despentinat. Vaig pensar que jo  no era ningú per a criticar, que vaja una sóc jo! que vaig deixada... però ella no havia estat així temps enrere. Quan les nostres vides es varen creuar, ella era una dona segura de sí mateixa, creguda... Jo molts cops l'escoltava embadalida, però a fi de mantenir una bona salut mental vaig deixar de prestar atenció a tot el que deia. Bajanades, molts cops.

Vaig intentar no donar massa més detalls de la meva vida i li vaig explicar que anava a la Biblioteca amb els nens, a una sessió infantil... i ella es va apuntar.
Què malament ho vaig passar!
Perquè un cop allà, ella asseguda al meu costat, només feia que preguntar-me coses i no guardava silenci, com seria d'esperar. A més... què hi pintava ella sense nens?
Em va semblar que havia perdut molt aquesta xiqueta...
La sessió a la biblioteca no va durar massa més i, al final, vaig aconseguir escapolir-me.

AQUÍ HO DEIXO DIT