CANVIS

Ja feia més de deu anys que havia marxat de l'empresa. Necessitava un canvi. Tenia motivacions i metes a la vida. Encara era jove, havia estudiat i no em podia passar la resta dels dies fent aquella feineta.

Però arrel d'un viatge a Castelló, vaig passar pel poble i pel davant d'aquell polígon.Vaig voler entrar i recordar temps passats que ja em venien rodant al cap.

En deixar la rotonda i veure la primera nau industrial em vaig sentir estranya. Aquell camí que tant temps havia fet i que m'havia de resultar tan familiar estava molt canviat. Havia noves naus, nous negocis, restes de negocis ja tancats i cartells agències immobiliàries de "nau en lloguer" o "en venda".

En arribar i aparcar el cotxe, novament, em vaig sentir estranya. No podia aparcar a la meva antiga plaça d'aparcament. Vaig deixar el cotxe a un lloc on no molestés i vaig baixar a veure si veia algú.

Vaig passejar amb cura per la zona ajardinada. No sabia si anar directament cap a les oficines, però vaig veure moviment d'obres i vaig anar a treure el cap.

Allà vaig veure al Joan. Estava atrafegat però va venir a saludar-me, tot i excusant-se una mica per no poder prestar-me atenció. En aquell moment no va ser la típica salutació de "quant de temps...". Em va llençar una mirada sorpresa i vaig veure que s'afanyava a acabar el que tenia entre mans per a venir a parlar amb mi.

Molts operaris, molta feina i em va anar explicant que estaven a punt d'acabar una nova sala a l'escorxador. Però és més, estaven a punt d'obrir un restaurant.

Quan el Joan va estar més tranquil, m'hi va acompanyar.

Als baixos del centre cívic del poble, ells s'havien encarregat de construir un restaurant. Allà vaig descobrir les instal·lacions d'un restaurant dedicat a la cuina italiana. La primera sensació que vaig tenir era la d'un local buit i fosc, però quan en Joan va engegar les llums... "Ooooh!"- havia d'exclamar...

Era elegant, sí senyor. I tot i la sensació inicial, em va semblar un lloc confortable.

L'emoció va ser màxima quan em va mostrar el gran piano que havia al fons del local. Em va explicar que la seva germana Paula, la petita de la família, aquella pre-adolescent que vaig deixar quan vaig marxar, amenitzaria alguna vetllada vespertina. Havia estudiat piano i era mestra de música, però de tant en tant li agradava pujar-se a algun escenari. Com l'oferta cultural local era reduïda, va apuntar-se al carro del negoci d'aquesta manera. Vaig trobar que era una idea encantadora.

També em va explicar que la capacitat era per a unes 30 persones. No esperaven organitzar grans celebracions, si més no, pel moment, però sí havien pensat en instal·lar una pantalla gran per a "lo que se tercie" em va dir, i a mode d'exemple, doncs, "lo típic, veure algun partit de futbol" o en el cas de celebracions familiars, "saps quan posen fotos de quan eres petit?", em va dir.

En definitiva, el local em va semblar un bon lloc per a fer dinars de negocis com per a anar a passar una vetllada tranquil·la un dissabte per la nit.

Estava contenta, ja que els somnis d'aquesta família s'havien anat complint. La veritat, és que s'ho mereixen.

AQUÍ HO DEIXO DIT