dilluns, 3 de març de 2014

UN RETROBAMENT

Vaig anar reduint la marxa perquè ja estàvem arribant al destí. Vaig posar l'intermitent dret.
Vaig aparcar el cotxe i ara havia d'anar ajudant als meus fills a baixar, amb cura. Ells ja estaven irritats perquè em va costar aparcar... Sort, que el meu cotxe és un cotxe i no un vaixell.
Si no fos perquè estaven lligats, haguessin baixat del cotxe quan encara no havia acabat d'aparcar.

Primer vaig fer baixar el nen, que estava més a prop de la vorera i després la nena. La nena seguia al seu seient mirant els cotxes que passaven. Jo m'embotia dins el cotxe i feia les mil i una contorsions per a descordar-li el cinturó i fer-la baixar.

Faltava treure altres artefactes, com el cotxet, del maleter i ja podríem anar cap a la Biblioteca.
La nena, trapella com ella sola, mentre estava als meus braços es dedicava a tirar la joguina que tenia a les mans: un nou descobriment. Ella es veia il·lusionada per poder palpar la llibertat. Jo respirava.
Respirava, perquè realment jo m'estava començant a airejar, però, al cap i a la fi, intentava pensar, la cosa no tenia més importància i em vaig dedicar a recollir la joguina cada cop que la tirava. La nena, com no, reia.
En una d'aquestes, tot recollint la joguina la meva mirada es va creuar amb la d'una dona prima, de cabells  negres molt llargs, d'edat indefinida, però volent aparentar menys de la que realment tenia, que travessava el carrer. La dona va murmurar quelcom que no vaig arribar a entendre. No suporto tota aquesta mena de comentaris, perquè em sento qüestionada. M'ho prenc com atacs a la meva persona. Així que no em vaig poder estar de contestar-li, o més aviat preguntar-li:


- Què has dit?

La dona va seguir murmurant i jo, realment, no arribava a entendre el que em deia. Així que em vaig fer meva  aquella expressió de "a oídos sordos..." i vaig seguir amb els nens i l'aventura de sortir del cotxe i descarregar el maleter.
Sentia una presència darrera meu, però no vaig voler fer-li cas. No entenia que pretenia aquella dona.

Quan ja vaig acabar i em dirigia a seguir el meu camí, però aquest cop ja caminant, em vaig adonar de qui era la presència que sentia al darrera. Aquella dona estranya ja havia marxat.

Era la Núria, que amb el seu bon humor característic em va espetar:

- Dona, per fi et dignes a mirar-me. Em sembla mentida que...
- Ai no! que no saps que m'ha passat! -i vaig intentar explicar-li l'anècdota de la dona "metomentodo".
Ella semblava no escoltar o no entendre, tampoc sabria dir-ho bé. El cas és que m'anava dient:
- Com pot ser que no vulguis dirigir-me la paraula? Amb tot el que hem viscut juntes i tot el que hem arribat a confiar l'una amb l'altra i ara no vols saber res de mi...
Les seves paraules anaven ressonant i jo vaig parar d'escoltar-la... Jo estava tirant la tovallola perquè la Núria no entenia res... i jo tampoc, sincerament.
Vàrem seguir juntes el camí i vàrem intentar tenir una petita conversa de l'estil... "i així, tu quants nens tens?" "i els teus? ja deuen estar grans" "i ara què fas?" "a què et dediques". Ella m'anava preguntant i jo intentava no donar massa detalls de la meva vida. Sabia que qualsevol cosa que digués no li agradaria. No estaria d'acord amb què a mi les coses m'haguessin anat més o menys bé. Que no era per a tirar coets, però ella, com dir-ho? m'envejava.
Jo, a ella, la veia, si més no en aquell moment, gris. O sèpia o marró o beige. Potser el dia no acompanyava, però no estava esplendorosa. Anava amb el cabell molt despentinat. Vaig pensar que jo  no era ningú per a criticar, que vaja una sóc jo! que vaig deixada... però ella no havia estat així temps enrere. Quan les nostres vides es varen creuar, ella era una dona segura de sí mateixa, creguda... Jo molts cops l'escoltava embadalida, però a fi de mantenir una bona salut mental vaig deixar de prestar atenció a tot el que deia. Bajanades, molts cops.

Vaig intentar no donar massa més detalls de la meva vida i li vaig explicar que anava a la Biblioteca amb els nens, a una sessió infantil... i ella es va apuntar.
Què malament ho vaig passar!
Perquè un cop allà, ella asseguda al meu costat, només feia que preguntar-me coses i no guardava silenci, com seria d'esperar. A més... què hi pintava ella sense nens?
Em va semblar que havia perdut molt aquesta xiqueta...
La sessió a la biblioteca no va durar massa més i, al final, vaig aconseguir escapolir-me.

AQUÍ HO DEIXO DIT




2 comentaris:

  1. uf! no suporto aquesta gent... això és tóxic total! :) i amb la descripció que has fet me l'ha he imaginat com aquells monstres de les pelis japonesses que sol tenen cabell llarg negre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs dins la meva imaginació, potser la veia més com la mare de la Rapunzel... però rellegint-ho, sí, també pot emblar un monstre d'aquest que dius hehe. Una abraçada!!!

      Elimina