dimecres, 30 d’abril del 2014

PARLAR AMB UN NEN DE CINC ANYS

La frase podria seguir així... és com parlar amb la paret.
Que noooo, que el nen es porta súper bé. Li costa una mica fer cas, però, la veritat, no m'hauria de queixar, que és un encant! Tot i les seves, algunes, rebequeries i tossuderies.


Ell és un nen que no destaca per la seva facilitat de paraula (en alguna cosa s'havia de semblar a mi, no?).
Però poc a poc es fa evident el nou vocabulari, les noves expressions... La majoria de vegades és influència del "cole". Tant lo bo com lo dolent, tot s'ha de dir.
Lo bo, ho aplaudim i ho felicitem. Quan descobrim una paraula nova, un nou coneixement, el felicito.
I lo dolent, intentem corregir-ho i indagar una mica, per curiositat, d'on prové.
De tota manera, encara queden fites per a assolir pel que fa a vocabulari. O més pel que fa al vocabulari, en la correcta pronunciació de paraules, o encara millor dit, d'alguns sons, com seria la S i la R.



Aquest matí, s'han acabat els mocadors de paper, els que van dins una caixa i et vas servint.
En quedaven poquets, sí, però trobo que el nen no calia que n'agafés tants, amb un segur que en feia. M'ha semblat estrany, però no li he donat més importància. Llavors, ha vingut amb la caixa i em diu que l'ha de portar al "cole".
Jo m'he estranyat una mica, no molt, però he preguntat.
- Una caixa de mocadors has de portar al cole?
- Sí. És que estem treballant això...
- Lo què?
- Les caixes
- de mocadors?

Què estrany! he pensat jo.
Però com no veia que fos dolent portar una caixa de mocadors buida al "cole", li he deixat fer.
No obstant, jo anava donant-li voltes. I li anava insistint. 
- Però, qui t'ho ha dit que has de portar una caixa de mocadors? La Magda? - (la professora) -
- Sí.
- Ah bueno! ja li preguntaré.
- Mamà, li vols preguntar a la Magda si hem de portar una caixa de mocadors?
- vols que li pregunti? Bueno, em refio de tu. Si tu em dius que la Magda ha dit que has de portar una caixa, porta-la.
I llavors se m'ha encès la llumeta!
- Nen, que esteu treballant els prismes?
- Sí, mira que té sis costats, un, dos, tres, quatre, cinc i sis. -comptava mentre anava girant la caixa i assenyalava cada un dels sis costats.

- Oh! Vaja! Ara sí que m'has convençut. Molt bé, molt bé.

De tota manera, en arribar a l'escola, m'he trobat amb la seva mestra i li preguntat si era veritat que havien de portar una caixa. I sí, m'ha confirmat que estan treballant els prismes (que desconfiada que sóc).

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 29 d’abril del 2014

divendres, 25 d’abril del 2014

DIVENDRES MUSICALS I NEGATIUSd

Darrerament hi ha una paraula que em treu de polleguera. La paraula NO, però dita per ma filla. 
OIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII!!!

Mafalda (Quino)


Tot és que NO, que NO, que NO, que NO, que NO, que NO.
I se m'acaben els arguments i si és en algun moment en què no regna la pau a casa (entengui's els matins a l'hora de marxar cap al cole o també entengui's al final del dia volent-la fer entrar a la banyera o fer-la sortir), ja tenim l'embolic a sobre.

Quan regna la pau a casa nostra, m'ho prenc a risa, però costa. 
I si regna la pau, sóc capaç de deixar-li fer les coses a ella soleta, que ja li agrada. Però jo també em sento confosa quan de sobte té tanta dependència, que vol esmorzar o sopar a la meva falda... Em sento contrariada.

És una cosa que tinc bastant present.
I si no és el NO, és el plor aquell que se't clava al cap i que va pujant de forma desmesurada el volum a la que no fas cas, tot aquest plor per sortir-se amb la seva. Ala! a veure qui pot més?!

UF!
On és aquella nena que sempre reia?
No, si també riu, però ara plora més que abans i el cas és que se li veu el llautó.


En pocs dies de diferència em vaig trobar a dues de les educadores que va tenir la nena a l'altra escola-bressol. Com és obvi em van preguntar per ella. Una de les coses que els vaig dir, és el que més em preocupa darrerament d'ella, això del no. I em van contestar que els antics companys de la nena, el que estan ara és a l'etapa dels "perquès". Jo, llavors, vaig contestar que ella això dels "perquès" no ho feia tant, però que son germà sí que ho recordo més. Però bé, que ara m'he començat a fixar més i també pregunta el "perquè" de determinades coses. Com a contrapartida, el nen que SEMPRE havia estat més negatiu, ara em compensa ja que és un angelet. I que consti que abans d'ahir me'n va muntar una... però és un angelet.

L'altra ex-educadora, em va dir que és que la nena ja apuntava maneres de ben petita, que sempre havia estat una mica rebel. Sí, deia jo, però de petiteta el seu geni feia gràcia, però ara... 
Comentant-ho amb aquesta educadora i amb allò que sempre intentes evitar, però que sempre fas, que no és més que comparar els germans, vàrem constatar com podia viure les etapes de cada un d'ells i que... passarà. I que és una cosa molt normal.





L'altre dia sonava al cotxe la cançó que penjo avui i em vaig girar cap a la nena i li dic "Mira! La teva cançó... que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no..., com sempre dius que no a tot..."
I va i la tia s'ho pren a risa 
HA!






AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 24 d’abril del 2014

LA PAULA

Dimecres.
17,00 h.
Arriba triomfant el director de l'empresa i després de saludar al personal es dirigeix al despatx de la Paula.
Allà està ella, atrafegada, papers amunt i papers avall, ratolí amunt i ratolí avall, mirada dirigida a la pantalla i mirada dirigida als papers, fent feina.
El Sr. Lluís, amb edat de jubilar-se, però amant del treball i poc amant de l'oci i el plaer, excepte de si es tractava d'anar a jugar al golf... el Sr. Lluís, un home pràctic, amb una gran experiència en el sector i amb fama entre els que el coneixen, un mestre, es podria dir, va donar-li una altra feineta a la pobra Paula, que esbufegava, però per dins. No podia demostrar feblesa i sobretot en cap moment volia negar-se. Assumiria més feina. El que fes falta.

Perquè la Paula era una noia de 35 anys, amb empenta, amb ambicions, treballadora i forta. Una bona professional, molt bona dins l'àmbit de l'empresa i negociació. A la par que simpàtica, atractiva i rossa, molt rossa.
Ella no es negava a res, però ningú acostumava a negar-li res tampoc. Bé, ella no estava acostumada a rebre un no com a resposta o que algú li fes un lleig. Es podria dir que la vida li mostrava la seva cara més amable. I ella es mostrava amable també amb els demés, tot i que, qui la coneixen, també temien el geni d'aquella noia, dona, altiva, però baixeta, poc més de 1,60 m...




El Sr. Lluís portava una maleta plena de papers per a què ella s'ho mirés. La cara de la Paula era un poema, més que res, perquè no sabia on posar tot allò. No hi cabia ni una agulla a la taula, plena a més no poder...
El Sr. Lluís se'n va adonar i li va proposar que s'ho miressin junts, però a la sala de juntes. Allà estarien més amples i ell li explicaria de què anava tot això.
Entrava un client nou al despatx i necessitava que la Paula, com a dona de la seva confiança que era, es mirés tots aquells antecedents. Però el client nou tenia tel·la. Es tractava d'un home poderós i el tema, a més de feixuc, requeria certa confidencialitat. La Paula, considerava el Sr. Lluís, era la persona ideal, tenia talent per a fer aquesta feina. Ell fugia de la feina bruta. Sort d'ella, sovint pensava.


La Paula de seguida va entendre de què anava tot aquest tema, quines gestions i estudis podia fer. Va arramblar amb tot aquell paperam i s'ho va endur cap al seu despatx. Tot passant la porta, ja al seu territori, va fer un gran sospir, però intentant que ningú se'n adonés. No sabia on deixar tot allò. Ho va deixar a un espai que quedava lliure a la prestatgeria. No quedava molt a la vista. Es va apuntar a l'agenda una nova programació de feina. Això semblava primordial. Mentre escrivia, creuava els dits per a que no s'enfonsés la balda de la prestatgeria. El ridícul seria horrible. No suportava tanta desorganització, semblava, amb tant paperam que la situació no estava controlada. No suportava no controlar les coses.


Van anar passant els dies i la Paula hi va posar moltes ganes i va acabar molt digna l'informe que li havia demanat el seu cap.

Dimarts
15,00 h
Restaurant

La Paula estava dinant amb el seu cap per acabar d'ultimar els temes de la reunió amb el nou client. Establien una mica de guió. Tot i que més que res, la Paula el que feia era intentar resumir la feina, l'estudi que havia fet els darrers quatre dies, d'una forma molt intensa. Intentava resumir les conclusions en el que podia durar aquell dinar.

A les 17,00 h arriben els clients al bufet.

El Sr. Lluís atenia les darreres trucades abans d'entrar a la reunió.
La Paula ja notava els nervis fent de les seves a la panxa.

Ella va acabar de classificar els papers, tot amb carpetetes de colors. Tenia el seu informe imprimit. Dues copies. Una per ella i una altra pel seu cap.
Va respirar fons quan va sentir que el seu cap donava per acabada la conversa telefònica.
Va fer un glop d'aigua.

El Sr. Lluís va entrar al seu despatx:
- Em dones tot això? -referint-se als informes.
- Sí aquí ho tinc tot preparat.
La Paula va acabar d'explicar-li com ho havia ordenat.
- Miri, aquí m'havia fet una mica de guió.
- Ahá
El Sr. Lluis es va emportar el guió i l'informe. Tota la resta de papers els hi va deixar a la Paula, qui no entraria a la reunió. Va veure, allà plantada, darrera la seva taula i la muntanya de papers, com el Sr. Lluís marxava després de posar-se aquelles ulleretes que li quedaven a la punta del nas i es llegia tot caminant el guió, una repassada ràpida allunyant-se el paper de la cara. No hi veia prou bé. Però era molt intel·ligent i amb el que li havia explicat la Paula en tenia prou per a lidiar amb els nous clients.

La Paula es va quedar decepcionada pel fet de què el Sr. Lluís no la convidés a entrar a la reunió. Al cap i a la fi, ella era qui havia fet tot l'estudi i sabia perfectament de què anava el tema. En aquell precís instant sentia que no se li estava reconeixent la feina i se li estava restant credibilitat. Qualsevol intent de sentir-se important en aquell moment quedava ben lluny.


Però també estava acostumada. No era el primer cop que passava una cosa així.
Va intentar mirar-s'ho pel costat bo: podria aprofitar millor la tarda i avançar amb aquells altres expedients que havia deixat endarrerits per haver-se dedicat a aquell nou client. "Coi! Deu ser súper important", va pensar. Una mica de ràbia si tenia. Sempre havia de quedar-se en un àmbit més silenciós i no gaudir dels èxits.
Els que la coneixien bé, sí que confiaven en ella i ella ja estava satisfeta, però allà, a la Sala de juntes, ella sabia que s'estava coent quelcom interessant i que podia comportar grans beneficis. I, "coi!", es repetia. Ella volia participar de la festa.




Minuts més tard sentia la porta de la Sala de juntes. Sortia el Sr. Lluís de la sala de juntes. La venia a buscar perquè s'hauria trobat amb algun punt que no dominava prou bé.
- Paula, pots venir un moment? Et presentaré als Srs. Peris.
La Paula, immediatament es va aixecar de la cadira i va seguir al seu cap a aquella Sala de juntes degudament climatitzada. La Paula vestia elegant normalment, però aquell dia encara més. Al matí es preparà la roba ja que, intuïa, seria un dia important.

Si abans s'havia sentit com una merdeta, ara es creia més ben considerada. S'ho havia de creure per a projectar seguretat. Anava a conèixer al Sr. Peris, amb qui havia estat entretinguda els darrers dies. Coneixia els seus negocis i ara el coneixeria en persona.



El Sr. Peris anava molt repentinat i duia un petit bigotet. Mirava a la Paula amb recel. Ella intentava entendre-ho ja que el que s'estaven tractant allà en aquells moments, ella ben bé ho sabia, eren temes molt importants per a ell. Estava dipositant la seva confiança i gairebé el seu futur en ells, però ella desconeixia fins a quin punt el Sr. Lluís i el Sr. Peris es coneixien. Anava acompanyat de la seva esposa, una senyora que es veia afable, vestida d'una manera molt conservadora. D'ella, el que li va cridar l'atenció, a part del seu pentinat ben marcat i el collar de perles, va ser una piga damunt el llavi. No podia evitar deixar de mirar-la, hipnotitzada, preguntant-se si estava creixent per moments i preguntant-se si era real. Estava molt ben col·locada.


- Srs. Peris, els hi presento a la Paula Martínez, companya del despatx i que és qui ha fet l'estudi pormenoritzat que li estem presentant.

La Sra. Peris va respondre a la presentació amb un somriure que semblava ben cordial. No es va moure gairebé de la seva cadira. La Paula, no obstant, sí que li va oferir la mà per a saludar-la després de la presentació. Ella, la Sra. Peris, li va atansar la mà, però sense ganes. Es notava. La Paula semblava que xocava la mà amb un peix bullit.

El Sr. Peris, però, no va dubtar en estendre-li la mà d'una manera més ferma, però es notava nerviós, cosa que va de seguida va notar la Paula. Va quedar desconcertada.



Tant nerviós devia estar que no va saber comportar-se com requeria la situació.

- Una dona? una dona s'està encarregant d'aquest assumpte?
La Paula, aquella dona que es sentia la millor del món, en aquells moments no es podia creure el que estava sentint i es sentia incòmoda i tenia por que la seva sensibilitat, sovint amagada, li jugués una mala passada. Tenia ganes de cridar-lo, però sabia que no eren formes. Si ell no sabia comportar-se, ella sí, sabia posar bona cara en els moment més crítics, encara que després volgués despotricar i desfogar-se amb el primer que es creués amb ella. En aquells moments, s'hagués teletransportat a la barra d'aquell bareto que tant li agradava amb un gin-tònic a la mà i un dels seus amics assegut al seu costat, xerrant i xerrant... Seguia amb els ulls oberts com a plats quan es va adonar que no estava al garito, que estava a la Sala de Juntes.
Ella, la Paula Martínez, no podia permetre's el luxe de perdre el control.




El Sr.Lluís no va dubtar ni un segon en posar-se al costat de la seva treballadora i va replicar ràpidament.

- Sr. Peris, disculpi'm, però la Srta. Martínez és una dona molt competent, una excel·lent, fantàstica professional en qui m'he recolzat des de què forma part del nostre equip. Fa més de 10 anys que treballa amb nosaltres i li tinc posada tota la meva confiança. Si no cregués en la seva vàlua, cregui'm, que ella no hagués participat d'aquest tema. Pot estar segur que la Paula, la Srta. Martínez, podrà resoldre aquestes qüestions com ningú i amb absoluta confidencialitat. No sé què és el que li preocupa exactament. Però si vostè ara mateix no ho veu clar i no està d'acord amb la nostra forma de treballar, és lliure de trencar la nostra relació contractual.

En aquell moment, tot i els pensaments més abruptes que va tenir quan el seu cap va entrar a la reunió, es va sentir una dona respectada.

El Sr. Peris es va disculpar i semblava que estava avergonyit. Va voler seguir amb la reunió. Intentant fent veure que res havia passat.

La Paula, que encara estava una mica en estat de xoc i plantada al costat del seu cap, va asseure's a la dreta del Sr. Lluís a fi de poder participar en el que fos possible de la reunió. A part dels seus coneixements, una de les seves aptituds era la de saber escoltar i ser atenta. Això, unit amb la seva capacitat de retenció, era el que la duia a l'èxit.


AQUÍ HO DEIXO DIT













dimecres, 23 d’abril del 2014

BONA DIADA

I felicitats a tots els Jordis i Jordines i Jorges i Jorginas i Gorkas i Gorkinas?
I que tingueu:
Llibres, contes, manuscrits, poesies, roses, roses de plastilina, roses molt grans, roses vermelles, roses de llaminadura, roses de floristeria, roses de la paradeta dels estudiants que treuen diners pel viatge de final de curs, llibretes en blanc per a poder escriure el que us peti, que us tallin una rosa d'un roser i us la regalin, un ram de roses vermelles, roses en una safata, roses de paper, llibres signats, llibres sense signar, llibres sense signar però amb dedicatòria de qui fa el regal, llibres de misteri, llibres eròtics, llibres romàntics, prosa, vers, clauers en forma de rosa, clauers en forma de llibre, llibres de butxaca, llibres de tapa dura, roses de foam, roses pintades amb una carxofa, pastissos en forma de llibre, roses de fondant, galetes amb roses de fondant!, roses de feltre, folre pels llibres, un diari amb el que després podem folrar el llibre, roses de ganxet, que us hagueu despertat amb una rosa, que us la donin al vespre, que us la porti un missatger a la feina, que el vostre enamorat o enamorada us porti la rosa a la feina, que dineu plegats, que el llibre hagi estat amb el que hagueu començat el dia, que el llibre us el donin al vespre i us adormiu començant a llegir-lo, un llibre d'en Shakespeare, llibres amb molta lletra, llibres amb molts dibuixos.


I pa de Sant Jordi.





I titelles de Sant Jordi, el Drac i la Princesa.
I punts de llibre




I bon temps.
I espases de fusta per lluitar contra el drac.
I princeses, medievals.
I dracs de cartró.

I petons i molt amor.




AQUÍ HO DEIXO DIT


dimarts, 22 d’abril del 2014

DIMARTS BREUS

I dies de festa que passen d'una manera molt breu, també.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 15 d’abril del 2014

DIMARTS BREUS

jolineeeeees La inspectora s'ho ha pres molt al peu de la lletra que em paguen per a anar a atendre inspeccions...
Que "a ver si encuentra un gasto que no se tenía que deducir", diu...
I mentrestant, la menda lerenda, recopilant factures i factures... i si no troba cap factura que no s'hagués de deduir? (pregunto).
Aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii què ens depararà el futur?

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 11 d’abril del 2014

DIVENDRES MUSICALS AMB HISENDA

És divendres i estic atrafegada amb Hisenda. Però, si més no, a mi em paguen per atrafegar-me amb Hisenda, però no us penseu que "sarna con gusto no pica". Això d'aixecar-se per a anar a treballar i haver de treballar sempre a contra-rellotge, em toca els... picarols ;)
Avui ordenava papers per a la punyetera inspecció de dimarts i em volia morir, quin soponciooooooooooo.

Però, com deia, a mi em paguen per això.
Hi ha una altra gent que ha de pagar, a Hisenda, vull dir. I molt.
Perquè... què fort, no? lo de l'Ana Torroja...
Bé, no em treurà el son, per això... Demà, espero poder aixecar-me (a l'hora que em peti -això ja és conya-).



AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 8 d’abril del 2014

DIMARTS BREUS

Entretemps, això què és?

* Agafar l'abric pel matí. Suar durant la resta del dia o maleir-lo perquè molesta portar-lo a la mà...

* Sentir-te un bitxo estrany portant un jersei de punt quan la resta de gent va amb bermudes

* Agafar un refredat

* Són aquells quatre dies abans de les típiques pluges i ventades de setmana santa i posterior festa Major de Lleida... abans de què arribi la veritable calor.



AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 4 d’abril del 2014

DIVENDRES MUSICALS I D'AIGUA

Sí, avui llueix el sol, sí. Però ahir va ploure. I molt. Tot el sant dia.
Però parlar de bon temps és avorrit. Fa sol i ja està. Ala. Quan plou passen coses divertides.

9 COSES DIVERTIDES QUE PODEN PASSAR QUAN PLOU I 1 MENYS DIVERTIDA:


1. A què són divertits  els tolls que es formen? i saltar-los com les granotes...

2. I observar que segons per on passes sembla que s'hi hagi format un llac o hagi nascut un riu nou.




3. I el fang? I la terra mullada?
4. Però com més plogui, millor... tot i que pels que van en moto, como que no, que en el millor dels casos acaben xops... Però després es divertit escriure-ho al facebook. NO! No! És més divertit explicar-ho a un amic mentre et prens una canya a bar.


5. Qui no ha intentat menjar-se la pluja? Obrir la boca i mirar cap al cel esperant que alguna gota ens la puguem empassar. És divertit.

6. Cantar "I'm singing in the rain" i pujar-se a una farola, tot mullant-se.

7. Posar un dibuix dels nens a l'estenedor i veure què passa. Menys divertit seria adonar-se de què la roba segueix estesa...

8. Anar a plegar cargols.




9. I l'emoció dels nens en agafar el paraigües o l'impermeable o, o, o, o les botes!

10. O el meu enuig en haver-lo d'agafar carregada fins a dalt de bosses i motxilles per a acabar mullant-me.
I el meu enuig arribant a casa i deixant tot de petjades sobre el terra net i gotetes de l'aigua que regalima del paraigües... (Quedem-nos amb la part divertida de tot això...)







AQUÍ HO DEIXO DIT




dijous, 3 d’abril del 2014

POP ART

Tenim aquest llibre, gràcies a la recomanació de l'Onavis del Bloc "aprenent a ser mare".

http://aprenentasermare.blogspot.com.es/2013/06/llibres-infantils-pels-pares.html
I és que el vaig comprar perquè jo sento predilecció per l'obra de l'Andy Warhol, principal representant del Pop Art i un revolucionari, convertint en art coses que en principi no es veien massa artístiques...



A la nena, li encanta el llibre aquest, tot i que no és gaire adequat per a la seva edat. Moltes vegades me'l demana i anem obrint solapes i pestanyes i passant les pàgines.

L'altre dia, la tenia asseguda a la falda i l'anàvem mirant abans d'intentar anar a dormir i, ho sento, però jo anava una mica avorrida amb la situació... i se'm va ocórrer una cosa: un dia faríem un retrat pop art, així com els de la Marilyn...

La veritat, és que les fotos que han fet als nens a l'escola estan donant molt de sí (que sí carnet del Club Súper 3, Club Banyetes, copies per a la família...) i ara en faríem retrats pop-art.
Com tenia les fotos escanejades, les vaig imprimir en blanc i negre. Vaig intentar aclarir-les una mica per a què no quedessin molt fosques. M'interessava que la cara es veiés més aviat blanqueta.
Després vaig agafar uns draps finets i vaig calcar les cares dels nens.





La idea era que pintessin els draps tenint a sota el foli amb la fotografia impressa d'ells.

Imaginava que la pintura aniria traspassant al paper, d'una manera no gaire regular i que el resultat seria un quadre d'aquests pop-art de l'estil de l'Andy Warhol.


La pintura no va traspassar la tela tal i com jo m'havia imaginat. Per tant, no predomina molt el color a les nostres obres. Suposo que hauríen d'haver apretat una mica més quan pintaven. Si la pintura hagués estat més líquida hagués traspassat però em feia por que el paper de davall quedés massa desfet.

Però ha estat una experiència per ells.
Pintar sobre tela, amb els colors que han volgut... l'única condició era que no podien utilitzar el negre per a la cara, que més aviat un color claret, però que no calia que fos color rosa o color carn.
Vàrem deixar secar el drap abans de descobrir com havia quedat el foli. No volia  muntar massa merder... Al matí següent el nen estava ansiós per anar a veure si ja s'havia assecat la tela i podia veure com havia quedat el paper.
Tot i que a mi no m'acabava de fer el pes el resultat, als nens sí. Amb la nena, que l'altre dia tenia ganes de pintar amb les aquarel·les de la Minnie que li varen regalar pel seu aniversari vàrem acabar enllestint l'obra.
Vale, sí... el cabell i els llavis els vaig pintar jo...
I repassar la careta amb retolador també va ser idea meva. Pensava que donaria encara un aire més pop, però no sé... no ho acabo de veure clar...



Un cop vist el resultat, al nen, que no domina tant el tema Andy Warhol, li vaig ensenyar les pàgines del llibre que m'interessaven per a què veiés com s'assemblava el que havíem fet nosaltres amb el que havia en aquell llibre.






Sí, vaig notar certa emoció, sorpresa i interès. Només per això ja havia valgut la pena el que havíem fet tot i que no fos una obra molt colorida.


AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 2 d’abril del 2014

"MARE IMPLICADA I GUAI" I... VELLA...

No havia explicat com continuava la història dels meus botins amb el tacó més que gastat.
Sí. Efectivament, vaig anar al sabater a què fes una reparació del tacó en qüestió.

En portar el calçat, el noi que havia al taulell ja em va mirar raro. Em va dir que si havia cremat els tacons. (hahaha)
Jo intentant guardar la compostura, és clar... i pensant "no mira, és que camino raro, què vols que et digui" i tot i seguint pensant estranyada "com pot ser que no hagin vist mai un cas com el meu...?" 
Bé, passant del tema, vaig deixar les botes i les vaig anar a recollir el dissabte següent al matí.
El sabater em va semblar un senyor molt amable. Em va fer cinc cèntims de la reparació i em va estar explicant quelcom que sonava  a "les sabates d'ara no són com les d'abans". Bé, em deia que ara tot i que el tacó era de fusta, no és una fusta molt bona i que un cop gastes la tapeta és qüestió de quatre dies menjar-se també el següent.
El meu company, va voler ficar cullerada i va fer com si li interessés realment la reparació i la feina del sabater. Aquesta intromissió, m'ho veia venir, em perjudicaria... perquè sí, camino raro... I QUÈ?!?!?!
El que no em podia arribar a imaginar és el que vindria a continuació:
El senyor sabater va continuar explicant coses que no m'interessaven gaire sobre aquest tipus de reparacions. Ens explicava que és molt més fotut quan venen a reparar tacons finets, que no entén com les noies joves no se'n adonen  perquè realment s'ha de fer equilibris per a caminar d'aquesta manera. Jo assentia amb el cap i ell seguia parlant dient que qui se'n adona sempre són les mares... i va i em pregunta: perquè aquestes sabates són de la teva filla, no?
NO, vaig contestar mig rient, com si realment em fes gràcia el que em deia. "Són meves".
Jo no sabia on posar-me...
Per què a veure, a veure, a veure... tan gran semblo com per a tenir una filla diguem adolescent que gasta un 39 de peu? Perquè és que a sobre jo faig un peu gran!
I aquell nen i aquella nena que voltaven pel local qui eren? els meus néts?!?!?!

aiiiiiiiiiiiii on anirem a parar!?! Quin fàstic de vida!!! Sé d'algú que s'ha d'operar de la vistaaa... i com pot ser? anant amb la cara rentada i ni una gota de maquillatge?! serà aquest el problema? O el problema està al cabell? Si només tinc una o dues canes!!! li falta vida al meu cabell? el meu somriure amb dents irregulars no em fa semblar més jove?   O potser és que vaig cansada... què és què és?? bueno, no sé... intentaré hidratar més la pell, a veure si el problema ve per aquí...




En fin... que no em vaig quedar gaire encantada amb la situació, tot s'ha de dir.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 1 d’abril del 2014

DIMARTS BREUS

I tant que són breus!
Més que res perquè no sé què escriure...

Només tinc al cap la notícia amb la que m'he llevat: què diu que s'obre el termini per a confirmar esborranys de la renda? Jolíiiiiiiiiiiiiiiiiin!!! si aquí al despatx encara no he acabat amb els tancaments de 2013. uf uf uf uf
I el dia 15... inspecció! Jolíiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiin

AQUÍ HO DEIXO DIT