divendres, 30 de novembre de 2012

BYE BYE CHUPETE

Els nens se’ns fan grans.
Prova d’això, la història que us explicaré ara. VA! No us adormiu…

Fa unes setmanes, a l’Ada li va sortir una granissada al voltant de la boca. En un principi em vaig pensar que era algun brot de pell atòpica. Fins ara ella no havia patit d’aquest mal, però coincidint amb això sí que vaig veure que al dors de les cames li havien començat a sortir aquestes plaques, que ja conec pel seu germà.
Li vam començar a posar crema, sobretot a la cara, que pobreta! està feta un cromo.
Donada la forma que anava adquirint la granissada, també vaig pensar que venia donat pel xumet. Reconec que el xumet la calma i molt, però també que n’estava fent un ús il·lògic. Però jo sucumbia a la primera de canvi... També se’m va passar pel cap que no fos un fong, ja que allò no marxava ni a la de tres.
Total, que me’n vaig anar al metge i em va dir una de les coses que suposava. Que era una irritació provocada pel xumet i les babes... Em va donar una crema i em va dir que mentre no eliminéssim la causa que provocava això, s’aniria repetint el tema.
Em devia agafar amb més força de voluntat que de costum. Així que aquella mateixa nit, l’Ada se’n va anar a dormir sense xumet. Com era divendres a la nit, vaig deixar que anés a dormir més tard. Tot i així, li va costar molt agafar el son. Jo en tot moment li vaig anar explicant que no li podia donar el xumet ja que li estava sortint mal a la boca. Ella semblava que ho entenia i que li feia molta ràbia.
I així es va anar repetint durant les següents nits. Durant el dia, si ho demanava li anava recordant que tenia mal a la boca per culpa del xumet i fins i tot la vaig posar davant un mirall per a què ho veiés. Aparentment, ho entenia.
La nit de dimarts va ser molt dolenta. Li va costar gairebé una hora adormir-se, i quan ja la son arribava ella estava molt rabiosa. Que si papà cap aquí, que si mamà cap allà, que si el conte dels bitxos, que si en braços, que si a la cadira i tot això amb els seus crits i plors. Em feia molta pena i m’estava plantejant tornar a donar-li un xumet, però també vaig pensar que quan li volguéssim tornar a treure, de nou, ens trobaríem amb el mateix drama. El que tenia clar és que no volia provocar un trauma ni fer patir a la nena.

Del que em vaig adonar era que necessitava tornar a ensenyar a l’Ada a dormir.
Curiosament, sembla que les migdiades a l’escola bressol han estat molt més pacífiques, tot i que veu que altres nens encara porten xumet. De fet, diumenge va veure a son cosí, més petitet ell, amb el xumet i ni el va anomenar.
La nit de dimecres va ser molt més pacífica. Ella se’n va anar a dormir més tard q de costum. No va ser una cosa planificada, però com son germà estava veient una pel·lícula de dibuixos a la “tele”, ella es va quedar amb ell. Jo aprofitava per a fer una mica de feina. Però quan ja vaig considerar que era suficient, li vaig dir “anem a dormir?” i va dir que sí.
Me la vaig assentar a la falda a una cadireta al costat del seu bressol i li anava cantant cançons. Mireu, vaig recordar una que cantàvem al “cole” i sembla que li va agradar. I després una altra de la meva joventut. L’Ada preguntava, “què cantes, mamà?” mentre anava agafant el son.
Al primer badall, cap al bressol. Ben tapadeta. Em vaig quedar al seu costat. Ja li vaig dir. “Em quedaré aquí fins que t’adormis”. Però com a molt devia quedar-me cinc minuts.
Ahir vaig repetir la sessió, tot i que es va allargar una mica ja que havia d’acabar de recollir l’enrenou de l’habitació...

Aquí us deixo enllaços de les cançons que us deia. La primera, no la canto sencera. En primer lloc perquè no la recordava sencera, però també perquè sabia que en realitat no és una cançó de bressol. Però això de "duerme, duerme negrito... a l'Ada li va agradar i sempre me la demana"

Aquesta segona, ni molt menys és una cançó de bressol, però cantada suaument a l'Ada la va reconfortar.




Quan l’Ada va néixer, el Pau encara portava xumet. Mesos més tard, vam aconseguir que ho deixés. (un altre dia ja us explicaré com ho vam fer). Estava molt viciat i així que vaig decidir que el xumet de l’Ada seria jo mentre pogués. Durant les primeres setmanes l’Ada no portava xumet. La consolava jo amb el meu pit. El vam començar a agafar quan sortíem al carrer per si es posava a plorar desconsoladament. El fet de portar-lo a mà va fer que poc a poc li anéssim introduint. Però no em penedeixo, no! Gràcies al xumet s’han pogut salvar moltes situacions. Jo no estic en contra d’ell, en absolut. Tot a la seva mesura. Les primeres setmanes no em volia desvincular d’ella donant-li un xumet perquè plorava. De cop, vaig veure que era molt més fàcil tot. Jo li vaig ensenyar i jo li he tret. Ella ha estat una víctima, per dir-ho d’alguna manera.
L’Ada i els xumets han tingut una relació curiosa. En un principi no era una nena massa de portar xumet. Tot és així que hem perdut infinitat d’ells. De vegades han aparegut en els llocs més inversemblants, d’altres vegades els hem trobat pel carrer aixafats o intactes, tot i haver passat hores des de la pèrdua...
A més, últimament ha aparegut un sentiment de possessió molt fort. Tot és “mío”. Així, en castellà que sembla que soni contundent. Vaig insinuar-li que li donaríem al Tronc de Nadal i em va dir taxativament que “No. És Mío!!!!!”

(vaaaaaaaaaaaale)

Ara, podem dir que porta tota una setmana sense xumet. Espero no estar cantant victòria massa aviat.
Hauria estat millor una cosa més paulatina? En el nostre cas, ho hem anat intentat i no ha funcionat.

AQUÍ HO DEIXO DIT.

diumenge, 25 de novembre de 2012

Petita entrada sobre la tardor lleidatana...

S’acaba la tardor. Sí, estem encara al novembre, però la campanya nadalenca s’olora, massa.
Les fulles dels arbres han caigut totes de cop. Els parcs, el paisatge en general està molt bonic.
Aquest cap de setmana hem estat passejant una miqueta pel parc municipal de La Mitjana. Tardor en sentit pur i és que ha esta màgic veure caure les fulles dels arbres. Ha estat un continu. Els nens, evidentment, han flipat. A més, perquè han pogut viure en primera persona l’escenari d’un dels seus contes preferits: “El Banyetes i el Riu Segre”. Sí, sí, se'n han adonat de què els àlbers eren altíssims i que les fulles, que quedaven, eren blanques per un costat i verdes per l'altre.
 
I també han pogut viure el significat de les cançons que porten setmanes cantant a l’escola (i a casa).
 
El nostre bosc és un bosc de ribera, bell i enmig de la ciutat, al barri de Pardinyes.
 
Hem arribat fins a aquí, fins al pont que travessa el riu.
 
 
 
El parc de la Mitjana està gestionat per l'Ajuntament de Lleida, per tant, més informació a: http://sostenibilitat.paeria.cat/espais-naturals/la-mitjana
 
 
Recomanable... A visitar-lo.
 
 
AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 20 de novembre de 2012

Dia dels Infants



Segons Google avui és el dia dels infants.
Segons jo, cada dia és el dia dels meus infants.
Segons la societat, no pot ser cada dia…

Com moltes altres mares, em sento malament havent de deixar els nens a les seves respectives escoles i (a sobre) haver d’anar a treballar. Els temps no estan per a queixar-se massa i encara sort de tenir una feina i una feina que m’agrada. Tot i que més afortunada em sento de ser mare, tenir uns fills tan guapos i tan llestos i un company tan comprensiu, tan bon pare, tan, tan...
I el meu cap està totes les hores pensant amb ells. Pensant en com puc passar el (poc) temps que tinc amb ells, pensant en com educar-los millor (als petits), pensant en què podríem fer per a sopar, què preparem per a l'esmorzar que s'haurà de portar a l'escola, etc.
I tant pensar, tant pensar, la feina remunerada es veurà afectada (aix!).
M’agradaria que el (poc) temps que passo amb ells fos de qualitat, però influències externes fan que no sigui així. Sempre penso que m’hauria de relaxar més. Les persones que més estimo del món, sovint reben un crit. :(
Els nens són adorables, sí, però també fan perdre la paciència. Però perquè fan perdre la paciència? Doncs perquè si quan estic a la feina tinc el cap pensant en ells, quan sóc amb ells, tinc el cap pensant, en què “ara juguem una mica, sí, però després ràpid a banyar-se o a posar-se el pijama, perquè després han de sopar i si pot ser a dormir d’hora, ja que encara he de preparar tota la roba de l’endemà i no la tinc planxada blablabla i vull anar a dormir que ja no m’aguanto de son o em fa mal el cap”. RELAAAAAAAAAX SI US PLAU!!!
I els caps de setmana passen ràpid i els nens tenen una energia que ja la voldria jo. Alguna dia he pensat en menjar el mateix que mengen ells, però crec que em moriria de gana :S

Bé, i aprofitant l’avinantesa (s’escriu així?) he googlejat una mica i he vist que avui 20 de novembre es commemora la signatura de la Declaració dels Drets del Infants (1959) i l’aprovació de la Convenció sobre els Drets de l’Infant (1989). Us deixo enllaç a la pàgina de les Nacions Unides:

Ells ho van dir així i jo...
AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 19 de novembre de 2012

Ponent Roots

Hola,

Ja hem tornat del cap de setmana. Com l'altre dia vaig parlar del Festival Ponent Roots, però en la versió més familiar, no estaria de més explicar la nostra experiència.

En arribar al Cafè del teatre, el que més em va sobtar és veure la gran quantitat de públic que hi havia. Estava ple, a petar. Més gent que altres vegades en què havíem estat nosaltres en espectacles no encarats a un públic familiar.

Quan vam arribar estava ambientant el DJ Sr. Oró i mentrestant nosaltres anàvem integrant-nos en l'ambient, demanant-nos uns sucs, cocacoles i birrites. Un cop els nens van estar contents amb el seu suc, vam voler anar a buscar d'on sortien els nens de les cares pintades. Però abans de trobar-ho, vam posar-nos a jugar amb les instal·lacions de fusta que havien portat la gent de Tombs Creatius (www.tombscreatius.com). Imagineu-vos els nens, tot ho volien tocar. Davant la sorpresa meva, els meus van saber esperar el seu torn, amb forta dosi de paciència que jo no hauria tingut. Els altres nens s'ho tenien tot abarrotat. El que més els hi va cridar l'atenció va ser un joc que consistia en pescar unes boletes. S'havia de fer passar la canya a través d'uns forats i gràcies a la imantació que portaven aquestes boletes i el que seria l'esquer, podies anar fent col·lecció de trofeus. El Pau va ser força hàbil, caçant cinc o sis boletes en el temps que hi va estar. Fins que es va cansar i va decidir que l'atracció de darrera seu també era interessant.
Al concert d'en Carles Belda i Lo Pardal Roquer no li vam fer gaire cas, la veritat. Els nens s'ho passaven millor tocant-ho tot.
Finalment, vam trobar les noies que pintaven les cares i els nens es van pintar de Spiderman i Marieta (vola, vola...)
En acabar el concert, el DJ Sr. Oró va seguir punxant. Personalment ens ho vam passar molt bé i els nens també, que eren feliços al damunt de l'escenari fent les seves performances. Es va poder sentir i ballar l'Alaska y Dinarama (Mi novio es un zombi), Els Doctor Explosion (Eres feo chaval, Drácula ye-ye), Jackson Five (a, b, c...), Loquillo (Yo para ser feliz quiero un camión), La Casa azul...

En definitiva, trobo que ha estat una gran iniciativa del col·lectiu PONENT ROOTS (I no B-Sides, com pensava al principi...). Tant pel que fa al Festival en sí. Tot i que ja no sortim com abans, m'agrada que es segueixin fent coses interessants a Lleida. Com pel fet d'obrir-ho a un públic més familiar.

AQUÍ HO DEIXO DIT.

divendres, 16 de novembre de 2012

El dia que...

El dia que els meus nens es mengin els meus experiments culinaris seré feliç.

A mi la cuina, de ben petita, no m'interessava gens, però gens... El que sí que m'agradava era la reposteria. Sovint em poso a la cuina i duc a terme alguna recepta que he vist per internet. Podríem dir que les meravelloses fotos que es poden trobar per internet sobre cuina, blogs, recerques fetes degudes a l'avorriment i l'Isma Prados són qui em van fer conéixer i estimar el cuinar. Amb perdó de la meva Santa Mare, que com totes les mares és la que millor cuina del món mundial, però al no mostrar jo gens d'interés, ella suposo que va decidir que no tindria interés en il·lustrar-me.
A l'independitzar-me, vaig tenir clar que volia menjar bé, però fàcil també. I és que és això, era l'època de "Cuina per Solters" i tot i que no podia veure-ho sempre per la tele, visitava el seu bloc i una cosa va portar a l'altra. Ara, m'agrada posar-m'hi, jo em crec que sóc una gran cuinera, però els resultats no sempre són els desitjats.



Ahir, després de dinar i en la poqueta estona que tinc abans de tornar a treballar, vaig tenir ganes de posar-me "manos a la masa". Vaig agafar el paquet de farina, la bàscula (per a mi imprescindible), la batedora i un parell d'ous!
Tenia en ment fer un pà de panses, però al final va sortir un pà dolç de nous (no tenia panses i ja està apuntat a la llista de la compra que hi ha penjada a la nevera).

Ho vaig fer així:

  • Ingredients:
    • 400 g de farina (en el meu cas de reposteria)
    • 2 ous
    • 75 g de sucre
    • 8 cullerades de llet
    • 25 g de margarina
    • 20/25 g de llevat fresc
    • uns 75 g de nous pelades
  • Preparació:
    • Vaig barrejar primer de tot la farina amb el sucre i a la batedora hi vaig posar les clares d'ou i les vaig batre a punt de neu. Aleshores vaig barrejar la mescla anterior a les clares i vaig afegir els rovells.
    • Vaig desfer el llevat a la llet i ho vaig afegir a la mescla que s'estava amassant. Vaig fer servir unes pales amassadores de la batedora, però suposo que hi ha molta diferència amb el que serien les pales d'una panificadora.
    • Vaig estar així uns 5 minuts.
    • Acte seguit vaig afegir les nous i vaig seguir amassant a màquina durant un minut més o menys.
    • Ho vaig fer tot a velocitat mitjana. Em fa por carregar-me la màquina amb tant tute. A més a l'afegir les nous allò feia un soroll infernal.
    • Vaig treure la massa i li vaig donar alguna volta a mà i cap al motlle. Vaig agafar un motlle de plum cake. No es va acabar d'omplir, per això. El vaig folrar amb paper vegetal per a què no s'enganxès.
    • I així ho vaig deixar per a què anés pujant la massa ja que jo me'n vaig anar a treballar. Va estar més de quatre hores, però amb la meitat de temps és més que suficient!
    • En arribar al vespres, vaig posar el forn a 175 º i cap a dins. Vaig voler posar un recipient amb aigua, pensant que amb el vapor potser no s'assecaria tant la massa i seria esponjosa. 15 min.
    • En acabar aquest període de temps, vaig pujar la temperatura del forn a 200 º i ho vaig deixar mitja hora més. I cap a fora.
La crosta, dureta, va quedar molt torradeta. Millor haver-ho posat menys temps. Potser una combinació de 20 minuts i 20 minuts hagués estat òptima.
El resultat, bé.
 
Com jo no pretenc ensenyar res a ningú, si algú es passa pel meu bloc i llegeix això i em vol donar consells... estaré molt agraïda.

El meu company no s'hi va saber estat i vam provar quan encara era calent.
No és un pà espectacular, però a mi el posar-me a la cuina em desestressa. Potser algun altre dia em poso a filosofar sobre les meves experiències a i amb la cuina i amb els aliments en general ;)
El meu fill gran no va voler ni provar-lo.
La meva filla petita aquest matí, ja que ho havia posat per a esmorzar, sí que ha tingut curiositat. Li he donat una llesqueta i ha fet un parell de mossegadetes. Crec que es pensava que era coca i com no devia ser el que s'esperava, m'ho ha tornat.

En fin... el dia que els meus nens es mengin els meus experiments culinaris seré feliç.

AQUÍ HO DEIXO DIT.

dijous, 15 de novembre de 2012

A LLEIDA!

PONENT ROOTS

Hola!!!

Avui m'ha arribat el butlletí del Club Banyetes amb les activitats del cap de setmana. M'ha fet molta gràcia veure'n una en qüestió.

PONENT ROOTS, 1er festival de música negra de Lleida.
Preu entrada: Taquilla: 5€, socis Club Banyetes 3€. (presentant el carnet) - Hora: 12.00 h - Lloc: Cafè Teatre (Lleida)
. 12.00 h. CARLES BELDA & LO PARDAL ROQUER: Ska i rock per fer-nos ballar iguals a petits i grans. Cançons emblemàtiques del pop català i del nostre estimat roquer ponentí.
. 13.15 h. SR. ORÓ: El punxadisc SR. ORÓ, esvalotarà a petits i grans amb una especia sessió dirigida al públic menor d'edat, però amb sons que els adults ens agrada.
Al hall del Café Teatre:
- Jocs de fusta i enginy.
- RECOLLIDA DE JOGUINES: En bon estat i embolicades, per donar-les a la CREU ROJA de Lleida, i així aconseguir que els nens de famílies amb problemes econòmics, es despertin el dia de reis i trobin una bonica sorpresa que els porti la màgia del Nadal a casa seva.
Més informació del festival a: www.ponentroots.com

A poc que puguem hi anirem. Serà divertit visitar el Cafè Teatre amb els nens i a sobre amb activitats per a ells.
El Cafè Teatre de l'Escorxador de Lleida és una emblemàtica sala d'espectacles. Incomptables són les vegades que hem anat a veure algun concert (dels meus preferits, sobretot: "Cooper", "La Habitación Roja", "Lovely Luna"/"Deluxe"), festivals com el "Go!Lleida", Jam Sessions, concursos musicals com el "Directe", així com algun concert internacional ("Càmera Obscura"...)
I també és un lloc on ens agrada quedar amb els amics a prendre alguna cosa i xerrar tranquilament. Això si no hi ha alguna sessió de curtmetratges (Cafècurt), amb la qual cosa, la tertúlia s'hauria de donar per acabada.
Al hall del cafè teatre sovint trobareu exposicions.

Si algú no el coneix... És un local bonic, romàntic, i únic a la ciutat.

Si voleu conéixer més sobre el cafè del teatre: http://www.cafedelteatre.com/ (C/ Roca Llaurador, 4 Lleida, al costat del Teatre Municipal de l'Escorxador)

Tot això ha estat una publicitat gratuita, d'un parell de coses de la meva ciutat que he considerat interessant posar aquí.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 14 de novembre de 2012

Vaga General del 14 de novembre

Reconec que no estic fent gaire cas a la vaga general del 14 de novembre (14N). Per una part sento que això no va amb mi i descobreixo una cara irresponsable de mi mateixa (que no m’agrada). Per l’altra banda és lloable el que fa la gent que té idees tan clares i lluita pel que vol, fins on es pot arribar per uns ideals més que justos. LLOABLE!

Estic tan capficada amb el dia a dia que aquest dilluns passat vaig caure del núvol on estava i em vaig adonar de què dimecres era dia de vaga general.
I és que és una vaga a nivell europeu. Té importància, eh? Hi ha un milió de motius per a fer vaga. Tal i com està el país donen ganes de fer una vaga indefinida. I... o vist d’una altra manera, el país està com està perquè hi ha molta gent que no ha fotut brot en tota la seva vida.


Per sort, tot i queixetes que tinc de la meva feina, em sento privilegiada. Però si ho mirem des de fora, no us explicaré res que no conegueu, ja que qui més qui menys té un familiar a l’atur o més d’un. I qui més qui menys té un familiar funcionari patint les injustes retallades. Per què ho ha de patir la sanitat i l’educació? Per què em sona tant això que estic dient? Quant temps fa que es parla d’això? Massa! I als final qui més ho pateix... els que no tenen un duro. Això està claríssíssím!



La fi d’aquesta recessió no es veu. On està el final del túnel? Quina solució pot haver? Perquè està clar que ni anant a treballant a l’estranger... Allò de “Vente a Alemania, Pepe” no s’està complint. Però la recomanació d’aquesta desconeguda als més joves seria formeu-vos, apreneu idiomes com l’anglès i l’alemany, sigueu responsables, sigueu competitius i responsables!
I per treure ferro a tot aquest assumpte... podríem veure la pel·lícula “Fuga de Cerebros”. No creieu que el títol lliga amb una possible solució? Si més no durant una hora i escaig el nostre cervell s’hauria fugat... Hauríem desconnectat... per després tornar a la trista realitat. Per això és tan lloable que hagi persones que defensin justos ideals!

Però com una anònima com jo no pot aportar res que l’altra gent no sàpigui, he pensat que podria penjar aquest vídeo del Youtube, que si més no, és una ajuda: ens puja la moral i veiem la vida amb optimisme.

AQUÍ HO DEIXO DIT.

dilluns, 12 de novembre de 2012

Encara així

Serveixi això de presentació, encara...
No he donat publicitat al bloc.
De moment, com veieu, tinc una plantilla ben senzilla... Ja trobaré temps per a "currar-me-la" una miqueta més.
Aaaaaaaai el temps! Com m'agrada perdre'l, com m'agrada tenir-lo per fer coses. Com m'agrada passar-lo amb les persones que estimo! Ells ja saben qui són, tot i que n'hi ha dos que de moment no saben llegir.

Però mireu, ara tenia una miqueta de temps i he volgut parar a escriure al bloc. Mireu, és que em crida l'atenció... Això va a temporades. Ara em dóna per un bloc, ara em dóna pel facebook, ara em dóna per escriure contes, ara em dóna per fer pastissos... Aquestes són les meves venades. Qui em coneixen bé, ja saben de què va. Qui no em coneix tant, doncs, alguna cosa li sonarà del que explico. I qui no em coneixeu, si voleu passar per aquí de tant en tant, anireu sabent de què us parlo.

AQUÍ HO DEIXO DIT.

divendres, 9 de novembre de 2012

Presentació


Benvinguts i Passeu, Passeu!

Aquihodeixodit és una manera de deixar per escrit tota mena d’idees que se’m passen pel cap. La creativitat sempre m’ha seduït, tot i que no se m’ha donat mai bé del tot… Però de cop, torno a tenir ganes d’escriure, del que sigui i he pensat que ara que els blocs estan tan de moda… Tinc una feina sedentària i una manera de moure’m és aquesta, fent volar els pardalets que tinc al meu cap. Al meu cap hi tinc als meus fills i company, família i amics per damunt de tot. Això desencadena en pensar coses a fer amb ells… com distreure als nens, on passar el cap de setmana, on quedar amb els amics, de què parlar, podria sorprendre algú amb un pastís, què faig avui per a dinar i per sopar, què em fico avui, no tinc roba, hauria d’ordenar l’armari, podria pintar un quadre, ha canviat la llei de l’IRPF i ara no sé com ens afectarà, bla, bla, bla,… Tantes coses que al final no es fan, però de les que podria deixar constància en aquest bloc. AQUÍ HO DEIXO DIT.