Ponent Roots

Hola,

Ja hem tornat del cap de setmana. Com l'altre dia vaig parlar del Festival Ponent Roots, però en la versió més familiar, no estaria de més explicar la nostra experiència.

En arribar al Cafè del teatre, el que més em va sobtar és veure la gran quantitat de públic que hi havia. Estava ple, a petar. Més gent que altres vegades en què havíem estat nosaltres en espectacles no encarats a un públic familiar.

Quan vam arribar estava ambientant el DJ Sr. Oró i mentrestant nosaltres anàvem integrant-nos en l'ambient, demanant-nos uns sucs, cocacoles i birrites. Un cop els nens van estar contents amb el seu suc, vam voler anar a buscar d'on sortien els nens de les cares pintades. Però abans de trobar-ho, vam posar-nos a jugar amb les instal·lacions de fusta que havien portat la gent de Tombs Creatius (www.tombscreatius.com). Imagineu-vos els nens, tot ho volien tocar. Davant la sorpresa meva, els meus van saber esperar el seu torn, amb forta dosi de paciència que jo no hauria tingut. Els altres nens s'ho tenien tot abarrotat. El que més els hi va cridar l'atenció va ser un joc que consistia en pescar unes boletes. S'havia de fer passar la canya a través d'uns forats i gràcies a la imantació que portaven aquestes boletes i el que seria l'esquer, podies anar fent col·lecció de trofeus. El Pau va ser força hàbil, caçant cinc o sis boletes en el temps que hi va estar. Fins que es va cansar i va decidir que l'atracció de darrera seu també era interessant.

Al concert d'en Carles Belda i Lo Pardal Roquer no li vam fer gaire cas, la veritat. Els nens s'ho passaven millor tocant-ho tot.

Finalment, vam trobar les noies que pintaven les cares i els nens es van pintar de Spiderman i Marieta (vola, vola...)

En acabar el concert, el DJ Sr. Oró va seguir punxant. Personalment ens ho vam passar molt bé i els nens també, que eren feliços al damunt de l'escenari fent les seves performances. Es va poder sentir i ballar l'Alaska y Dinarama (Mi novio es un zombi), Els Doctor Explosion (Eres feo chaval, Drácula ye-ye), Jackson Five (a, b, c...), Loquillo (Yo para ser feliz quiero un camión), La Casa azul...

En definitiva, trobo que ha estat una gran iniciativa del col·lectiu PONENT ROOTS (I no B-Sides, com pensava al principi...). Tant pel que fa al Festival en sí. Tot i que ja no sortim com abans, m'agrada que es segueixin fent coses interessants a Lleida. Com pel fet d'obrir-ho a un públic més familiar.

AQUÍ HO DEIXO DIT.