dimarts, 21 de febrer de 2017

ÍNDIA

Com passa el temps!
Molt temps sense posar-me a escriure al bloc i tenia pendent escriure una vivència molt important. El nostre viatge a l'Índia. Tot just farà dos anys...


Sempre havia somiat viatjar a l'Índia i el febrer de fa dos anys, coincidint amb que volíem gaudir d'un viatge de noces, ens hi vam anar cap allà, després d'unes quantes hores en avió, aperitius variats (gaudint-los...), voler dormir i no poder, llegir la guia i veure pelis...
L'Índia. La vàrem conèixer amb els nostres propis ulls.



Guardo records i sensacions molt especials i difícils d'explicar. Moltes, contradictòries. El xoc cultural és obvi, és un tòpic, tot i que no m'esperava tant xoc, la veritat.



Vam recórrer part de l'estat de Rajasthan i fins i tot vam poder arribar fins a la ciutat sagrada de Varanasi.

Tot i recórrer la part més típica del que seria un viatge a l'India, reitero que no em va deixar indiferent en cap moment:
Des de la primera impressió, el primer que ens sorprèn i que és la ciutat que primer coneixem, la sorollosa Delhi i la seva boira especial, passant per les olors a espècies (masalas varis) i gustosa cuina (em va encantar), els colors del Holi



i fins a l'espiritualitat de la ciutat sagrada de Varanasi, tot i el seu brut riu Ganges... i les divinitats infinites que et vas trobant per tot el recorregut.

Tot i això... Sí, vaig tenir la sensació de què ho vivia tot molt des de la perspectiva de la distància. Era una espectadora privilegiada que visionava íntimament el paisatge des de la finestreta d'un cotxe, com si d'una pantalla de televisió es tractés. Una turista, al cap i a la fi, que no té res a veure amb la gent que està fora del cotxe.
Una noia que en prou feines havia sortit de casa i allà estava:
A L'INDIA!!!
Mirant per la finestra del cotxe el paisatge va canviant: ciutats més grans, més petites, autopistes, el desert i tota mena d'animals passegen com si res, sense avisar, pel que es podria dir que és un asfalt, pels carrers... "L'Índia és un zoo", acostumava a dir el nostre conductor.
També recordo els colors de les vestimentes de les dones, dones valentes que travessen distàncies segurament llarguíssimes, prop del desert, per a anar a buscar aigua, càntir al cap o dones que anaven pel carrer, dones una mica més modernes, però que igualment vestien amb els seus saris.



Però fins i tot des d'aquest primer pla, però a distància, penses. Penses en lo privilegiada que ets. Saps que oblidaràs el viscut aviat quan tornis a la teva rutina, però aquella gent seguirà vivint fora del cotxe en el que viatjàvem, allà entre muntanyes de brossa i la seva pobresa, entre el soroll i el tràfic desordenat, però és al que estan acostumats i sembla que ja els hi estigui bé. La gent amb qui vam topar, en tot moment va ser encantadora. Fins i tot malpenses, com pot ser que siguin així?

Potser no coneixen res més. Què lleig que sona pensar això, no? és difícil d'explicar i entendre...
Bé, això són divagacions vàries... Com dic, és difícil, difícil d'explicar.


Ara sí, especialment encantadors el nostre conductor i la seva companya: l'Anil i la Mònika. Eren ells els qui capitanejaven el viatge mitjançant la ruta que havien dissenyat i el seu cotxe. Anar amb conductor per l'Índia ens va donar certa llibertat que, creiem, amb un circuit no haguéssim tingut. Tot i haver de complir amb el pla de cada dia, podíem parar si ens venia de gust fer algun mos o beure alguna coseta. O fer fotos al paisatge.


Van fer que estiguéssim còmodes en tot moment. No em puc imaginar, ara, el viatge sense ells.
Bé, què dic? Conductor? Molt més que això!!! Grans companys de viatge, ambdós. Grans conversadors.  Un llarg viatge dóna per a molta conversa i a més l'Anil parla una espanyol perfecte. -Cosa que una noia com jo que té rovellat l'anglès i a més una sí que és poc conversadora... agraeix.-
 

L'Anil és una persona discreta, amable i amb molt sentit de l'humor. No t'agobia en cap moment, té solucions per a tot...
Al final van resultat fins i tot consellers... Amics!


Des d'aquí vull aprofitar i recomanar-los, sens dubte. No és com anar en un circuit prefixat, tot i tenir el viatge programat des d'aquí, dóna lloc a la improvització, ja que ell, millor que nosaltres, sabia què veure, com arribar als llocs... Fins i tot sabia a quin hotel portar-nos i a quin no, en funció de les nostres expectatives, pressupost... No ens va forçar a res, nosaltres érem qui al final decidíem si ens quedàvem a l'hotel o no.

https://anilconductorindia.wordpress.com/

I aquí les opinions a tripadvisor (certificat d'excel·lència): tripadvisor


I després d'aquesta petita introducció... parlem de gastronomia. De cuinetes.
Sí, ara que molta gent ha aprofitat el nou any per a començar-lo amb nous i bons propòsits, sí... ara.

De l'Índia guardem molt bons records de la cuina vegetariana en general, els talis, el pollastre tandoori, els lassis i el pa chapati (mmmmmmmmmmmm)
I un dia vaig tenir un antull. Tenia al congelador una bossa de verduretes congelades d'aquelles per a fer "fajitas mexicanes" i la volia gastar. I com no teníem "fajitas" i sempre recordaré el chapati indi, vaig fer-ne uns quants en un plis plas.
Amb els meus pinxes, és clar.



No és gens complicat. Fer el chapati està a l'abast de qualsevol rebost: farina de blat, aigua, sal i oli.

Jo, mirant ràpidament per internet, vaig adequar la recepta de manera que tal que així varen quedar vuit chapatis:

250 g de farina de blat
125 ml d'aigua
2 cullerades d'oli
1 culleradeta de sal

Ho vàrem barrejar tot al robot de cuina: primer la farina amb la sal, a continuació l'oli i per últim l'aigua, molt poquet a poquet per a veure si la massa començava a convertir-se en una mena de plastilina. Tot barrejat ho vàrem treballar una mica amb les mans. Va fer falta afegir una miqueta més de farina. Un cop vàrem aconseguir la consistència desitjada, és a dir, que no s'enganxés a les mans, vàrem deixar reposar la massa. (Ens vàrem anar a jugar una estona).

I després d'una estona ja ens vàrem jugar, però aquest cop amb la massa. Més divertit que jugar amb la plastilina, on va a parar!

Es juga així: fem un cilindre (vamos lo que vindria a ser un xurro dels de tota la vida)
Després petites esferes que amb l'ajuda del rodet convertirem en cercles (bé, cercles perfectes, perfectes, no).


El que sí s'ha de vigilar és en evitar que els chapatis crus entrin en contacte els uns amb els altres perquè s'enganxen (buuuuuuuuuuu)

Per últim, a una paella ben calenta i coure. Amb uns 30 segons per cada cara pot ser suficient.



Bé, lo últim, lo últim és menjar-se'ls mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm


Nosaltres en aquest cas amb les verduretes. Jo hi vaig afegir l'adob mexicat, que ja de per sí és una mica picant (cuina de fusió)


Pels amants de les emocions fortes (com el meu marit), una mica de salsa tandoori.
O com un àpat que recordaré sempre. Va! una de les anècdotes del viatge...
Havíem portat uns obsequis per l'Anil. Un d'ells era uns sobres de pernil salat, però resulta que no li agrada massa i ens vam quedar per a nosaltres un dels sobres, per un possible cas d'emergència, ja se sap. El que passa és que emergència no en va haver cap ja que menjàvem de fàbula. El cas és que no volíem que el sobre de pernil viatgés més, ja que la següent parada era a Udaipur per a celebrar el Holi i després ja agafaríem un avió per a anar a Varanasi. Vam decidir, que aquell vespre, donat que no era tard, ens el soparíem. Estàvem a Jodhpur. Després de visitar el llac a la posta de sol, li vàrem demanar a l'Anil que ens acompanyés a comprar unes chapatis i unes birres. segur que ell sabia on aconseguir-les. Mmmmmmm quin sopar més bo! Dutxadets i descansadets al llit mateix unes xapatis amb pernil salat i unes Kingfishers.

Exquisit!






AQUÍ HO DEIXO DIT





dilluns, 21 de desembre de 2015

QUÈ VOLS SER DE GRAN?

Jo, de petita, devia tenir uns tres o quatre anys... pensava que per a ser "senyoreta" (mestra) s'havia de fer una carrera. Però una carrera corrent i la primera que arribava a la meta es feia senyoreta. Això era una mena d'examen final. No recordo haver pensat que s'havia d'estudiar res. Suposo que amb lo que ensenyaven al cole n'hi havia prou. Tampoc sabia, a aquella edat, quants anys durava el cole. Les nenes de BUP eren mooooooooolt grans sota el meu punt de vista.


Jo, com altres nenes, recordo que volia ser "senyoreta" de gran.
Crec que durant bona part de la meva infantesa és el que volia. Era una feina que em tocava de prop, però pel simple fet de ser una nena que va al cole cada dia i les mestres ser figures de referència. Res més que això.

Però vaig passar per diverses etapes.



Després, quan ja s'atansa el moment de deixar l'EGB vaig canviar de parer i vaig decidir que volia ser arquitecta o dissenyadora. Eren els 80 i estava de moda el disseny gràfic.
També locutora de radio, però mai he tingut molta facilitat de paraula. Però com m'agradava tant la música, tenia la radio posada tot el dia i m'agradava sentir aquelles veus i imaginar-me com eren els locutors. Escriure se'm donava millor, era com una passió. De fet, el bloc d'ara es una via d'escapament... Em premiaven les redaccions, sempre m'havia agradat llegir i treia bona nota a català i castellà, a les llengües en general.
Tenia clar que ser periodista seria una bona sortida.



Però les notes no acompanyaven i vaig tirar cap a la FP, buscant, mig obligada per no disgustar-los a casa, aquella sortida laboral més segura. La informàtica m'apassionava, però el programar amb aquells llenguatges inintel·ligibles era dur.

Després, les notes van acompanyar i vaig seguir estudiant. Em vaig decantar per les ciències empresarials. M'apassionava el poder ser "jefe"...

Després vaig descobrir que estudiar ciències empresarials no suposava exactament ser "jefe".

I allà fruïa amb l'assignatura de marketing i somiava en obrir un negoci propi: volia tenir una botiga de discos. De tant en tant anava al Satchmo de Lleida i jo volia ser una mena de successora del Satchmo o la competència. Així estava jo, als núvols. No estudiava aquells apunts perquè tenia el cap a la botiga de discos (i merchandising) i les notes ja van tornar a anar molt malament, però molt... Em vaig intentar posar les piles. La meva motivació era la botiga de discos i a més, per aquella època, també, independitzar-me... Els quadrimestres anaven passant com podien i els mp3 també. I napster...!!! HORROR!!! Sembla el conte de la lletera, però el meu somni, la meva botiga de discos se'n havia anat en orris,... abans de començar. Junt amb els estudis de periodisme, que es van quedar allà, a l'imaginari individual.


Finalment, la meva professió és la d'assessora tributària. Una feina que fa que pensi que mai tocaré sostre. El dret tributari és una matèria tan canviant que, crec, mai arribaré a dominar-la i m'ho passo bé, contenta, quan els clients em plantegen alguna situació i m'endinso dins les bases de dades, articles i consultes vàries buscant una resposta.

Això i el ser mare i compartir la vida amb una persona molt especial, fan que tot arribant als 40 anys, pensi que sí, que m'he fet gran, però que és guay.

Però de gran, segurament hauré canviat una miqueta més. Tindré més arrugues per tot arreu, potser m'hauré engreixat (espero que no), tindré canes, però arribarà un moment en què serà inevitable tenyir-se i no es notaran...
D'aquí a uns anyets, ens plantejarem més seriosament què seran els nens de grans. Però la vida dóna tantes voltes...! Què qui sap lo que seran? El nen, ja fa temps que diu que serà futbolista i corredor de Moto gp i fórmula 1.
La nena, de moment, no es preocupa gaire del seu futur. Però sí que té molt clar què no li dirà als seus fills i que els hi deixarà fer (és a dir, no repetirà els meus sermons i els hi deixarà fer tot el que no els hi deixo fer a ells ... ja!). De moment, juga, i és un plaer veure-la jugar i participar en els seus jocs.

De gran, vull ser com ara.
Feliç.
I qui sap?
... encara falta per a fer-me més gran i potser sí que acabo sent periodista... 


AQUÍ HO DEIXO DIT





dijous, 17 de desembre de 2015

S'OBRE EL TELÓ

S'obre el teló i servidora, viu una situació una mica incòmoda... i desagradable, pel meu gust.


Així de bon matí, acabant de sortir al carrer...
i m'he quedat ben neguitosa i no m'ho puc treure del cap.
LA CAUSA?

La veritat és que no sé ni com començar a explicar-ho. Crec que deixar-ho dit aquí m'ajudarà a ordenar idees. És una cosa que no m'afecta directament, però se m'ha quedat gravada al cap.
Suposo que per un seguit de casualitats.

Aquests dies al cole s'està celebrant el Nadal. Una de les activitats que es fa és el Festival, on els nens i nenes més petits mostren als familiars les nadales que han après i han preparat amb tanta i tanta cura.
Seguint les concretes instruccions de cada tutora (que si han d'anar de tals colors o amb la camisa blanca, etc.), els petits arriben una mica mudats. I a més encara que no ho diguin les instruccions, els portem ben pentinats.
Tothom, jo crec, està disposat a donar el millor de sí.

Dimarts van actuar els de primer i segon, dimecres els de P4 i P5 i dijous els de P2 i P3...

Aquell vespre, la meva nena no havia corregut mai tan ràpid per a arribar a l'escola. De fet, potser mai havia corregut tan ràpid, ni el dia que va córrer a una cursa infantil i va quedar quarta... I no es va queixar perquè tenia flato ni res...

Estava ben emocionada, fins i tot nerviosa per l'esdeveniment.
Ni cal dir que els festivals sempre surten bé, però bé del tot, els nens i nenes ho fan de meravella i el públic aplaudeix com en el millor dels espectacles.


Doncs just sortint de casa ens hem trobat a una companya de classe de la nena acompanyada de la seva àvia.
Després de saludar-nos, l'àvia m'ha dit. "Me han dicho que iban muy guapas ayer". i Jo li he contestat que i que ho havien fet molt bé.
Llavors, m'ha començat a explicar que la seva filla a ella no li havia dit que es feia el festival i que li hagués fet molta il·lusió veure-la...
Jo anava fent que sí amb el cap pensant que què li podia dir a aquella pobra dona que fins i tot la veia a punt de plorar. Amb lo antisocial que sóc jo i lo poc que agrada a la gent la gent antisocial. I més si a sobre aquesta gent està a punt de plorar.


Bé... Al cap i a la fi la mare de la nena, què sé jo havia pogut pensar per decidir no dir-li a la seva mare ni convidar-la?!. En qualsevol cas, entenc que la mare de la nena volgués gaudir de l'esdeveniment sense massa pompositats, amb orgull de mare (i pare) i ja està, Jo què sé!? Potser no la gaudeix tot el que voldria. NI IDEA. No obstant, posades a pensar en aquelles hores del matí emboirat...

Però quan m'ha dit que a la sogra sí que li havien dit... Buf! Si sóc pobra en paraules, en aquell precís instant, més.
Sort que el nen, sense voler, m'anava rescatant. M'estava interrompent preguntant coses sense importància però vitals per a ell. Era un d'aquells moments de la vida de "tierra trágame". En tota regla.


És obvi que la relació entre mare/àvia (per a entendre'ns) i filla no és bona. I llavors he recordat un incident en el que també em vaig quedar que no sabia on posar-me. Vaig sentir vergona aliena, i que no era ni el lloc ni el moment...:
Estàvem a la sortida de l'escola esperant a les nens. Aquesta Mare/àvia i la seva filla, acompanyades de la nena més petita (la germaneta de la companya de la meva nena, per a entendre'ns) anaven cada una per la seva banda, més o menys. La mare/àvia amb la néta petita i la filla parlant amb la resta de mares que estàvem esperant a la porta. De cop, la mare/àvia va dir-li a la seva filla: "Mira, si le pregunto que quien es la bruja te señala. Te llama bruja haha".
O quelcom així. Jo em vaig quedar "patidifusa". Què era el que havia dit? Què estava passant?!?! Li ha dit bruixa a la seva filla i davant de tothom? I, realment, li està ensenyant a dir a la néta petita? No m'ho podia creure.
Evidentment la seva filla es va quedar amb una cara... però va saber reaccionar i li va contestar amb un somriure a la boca... "Sí, es que me viene de genética".
Buá.

Avui la mare/àvia estava tant queixosa que fins i tot em deia alguna cosa como "esto Dios lo devuelve...". No he entès com Dios lo devuelve... Jo en aquell moment he deixat d'escoltar-la, lo poc que l'anava escoltant, perquè ella ja anava ben airada i entre les qüestions de vital importància del nen i que jo volia atansar-me al contenidor per a tirar una bossa que portava i entre que a mi això ja m'ha fet pensar en el karma..................... m'he quedat neguitosa i ja no m'ho podia treure del cap.


Tot això són problemes que haurien de solucionar, si volen, elles dos. Que jo no sé qui és la més dolenta de totes. Però una cosa sí ha de ser ben certa, espero, que existeixi el karma, perquè hi ha gent que realment es mereix que li retornin ben retornades. De tant en tant hi penso, tot i que moltes vegades la que va airada per la vida sóc jo... Hauria de pensar més en el karma. Em serveix de refugi pensar que hi ha gent que es mereix que la vida es giri i li retorni algunes coses que fan.
HA!

I entre aquesta anècdota d'avui i que he llegit el post de Un Papá como Darth Daver, m'ha fet pensar...
Bé, si cada dia penso el mateix: cada dia vull fer-ho millor.
Però no vull que un dia la meva nena em digui bruixa o com em va confessar una vegada una noia, sobre la seva mare, que era dolenta i estava boja. Oh No! Si us plaaaaaaaaaaaaaau!!! S'ha de poder fer millor, no? no vull viure amb la idea de què no es pot fer millor. Què pot haver passat entre una mare i una filla per a que en aquestes alçades una li digui bruixa i l'altra digui que és dolenta i està boja? Perquè no s'estimen aquestes dos parelles de mares i filles?
És complicat això dels sentiments.



Ah! i lo pitjor de tot, que quan em torni a trobar a aquesta "bona dona", quina cara li posaré???
Apa, ara sortir al carrer per a portar els nens al cole serà una situació de risc, amb lo poc que em va el risc a mi... sento certa estima per mi mateixa i pel meu benestar, la meva seguretat... Una és així i sortir al carrer així a lo boig no m'apassiona.

Es tanca el teló.








AQUÍ HO DEIXO DIT





dilluns, 14 de desembre de 2015

UNA COSA...

Una cosa volia dir.
evident, que és.
Fa temps que no actualitzo el bloc.
Més que res per què no sé de què parlar.
Ja passa...

I de vegades em pregunto que perquè no actualitzo... 
Si vaig corrent pel carrer i cent mil sensacions, noves sensacions, sento i m'agradaria deixar-les plasmades aquí. Però no trobo el moment.
Si esperant el bus sento el fred i m'agradaria explicar-ho. Però tothom parla del fred i la boira de Lleida. Al final no és un tema tan original. I no ho faig. No ho explico.
Per cert, una mica farta de la boira ja. Sento que ens estem perdent moltes coses per culpa de la boira... Sento que hem de fugir d'ella... però encara és dilluns.

En definitiva, res ho considero amb dignitat suficient per a obrir el blogger per a començar a escriure.
aixxxxx quina pena.

No tinc intenció de deixar el bloc. És el meu raconet... però mentrestant... una cosa volia dir:

BONES FESTES!!!

AQUÍ HO DEIXO DIT


dimarts, 20 d’octubre de 2015

DIMARTS BREUS

Sembla mentida que demà sigui el dia aquell en què el Marty Mcfly arriba al futur i que estiguem patint velocitats de cargol al sistema informàtic per un canvi de servidor i que a sobre la pàgina web de l'agència tributària quedi col·lapsada. Tot, el 20 d'octubre que és l'últim dia de presentació de moltes declaracions.
Japodrienampliareltermini


Indignant aquest futur que de vegades ens toca viure.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 22 de setembre de 2015

DIMARTS BREUS

Em resisteixo a què acabi l'estiu...


Encara que la jaqueta es quedi penjada... s'acaba l'estiu.
Encara que em posi un fulard per a protegir el meu coll... s'acaba l'estiu.
Encara que vagi de blau marí, els dies de platja s'acaben... s'acaba l'estiu!



Ja fa dies que el bronzejat es va difuminant i difuminant, perquè s'acaba l'estiu.
Matino. surto a córrer. És de nit!!! S'acaba l'estiu

Demà amb la jaqueta pel matí, direm Hola a la tardor i buscarem les coses bones que ens dóna la tardor. No hi ha més.


AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 14 de setembre de 2015

QUÈ HEM FET AQUEST ESTIU?

Doncs sobretot, sobretot, sobretot, amortitzar la piscina comunitària.
Que ja que la tenim...



Amb això ja tinc als dos nens nedant com a peixos. Sense "manguitos". (Molt bé!!!)
Suposo que sí que es nota el que fan durant el curs a la piscina

Ara, els "manguitos" sí que han fet falta UN DIA a la platja. ens va arrossegar una onada gegant i tot i que vàrem riure molt, jo vaig sentir una força taaaan graaan que no l'havia sentida mai. (Sóc de secà, sí...)


I també...

Blandiblú rosa:


La culpa d'això, la tenen els phoskitos, però uns que no són marca phoskitos.
No és que sigui una activitat pròpia de l'estiu, però els nens un parell de vegades es van menjar uns phoskitos (però dels que no són phoskitos) i regalaven una conya dels Slugterra que anava dins un cilindre ple d'una mena de blandiblú.
(Si és que no es pot anar a comprar amb ells... en fin!)

Vaig recordar  la meva infància (sí, pels Phoskitos, també) i vaig recordar que fa temps vaig veure que se'n podia fer a casa (sí, de Phoskitos també, però estic parlant del Blandiblú).

Jo no tenia borax i ho vaig provar amb detergent en pols i va funcionar. (o si més no, no va quedar malament).

Més o menys la recepta és aquesta:

Una tassa d'aigua calenta
Una tassa de pegament blanc
Una mica de colorant
Una culleradeta de detergent en pols (del més barat...)

Primer de tot vàrem barrejar el pegament amb la meitat d'aigua i vàrem afegir el colorant.
Fèiem servir un escuradents per a anar remenant.
Després vàrem dissoldre el detergent amb l'aigua i ho vàrem abocar a la mescla anterior. Poc a poc anava agafant la consistència esperada del moc.

















Una mica de deures...



ESPORTS

I jo també m'he estrenat amb això de les curses populars. Que jo també faig coses... Motivació a tope! I amb el nen també hem corregut una mini cursa.



I la nena, ha aprés ha anat en bici sense rodetes!!!

ASTRONOMIA

Amb tanta activitat... hem intentat veure la pluja de Sant Llorens però ha estat impossible. a part el temps no acompanyava...
Els nens a les Estades han conegut coses sobre els planetes.





VIATGES



Hem passat moltes hores en cotxe.
Hem iniciat als nens en allò de la música Mod...




Hem passat moltes hores junts i també ens hem enfadat. Moltes hores per a què s'acabi la paciència. Una no suporta la "hiperactivitat" dels altres, però en fi...........

Hem visitat la ciutat de la llum i, com no, el parc que hi ha molt a prop.



Hem passat calor i també fred.

Hem cantat les cançons de la Frozen.


Hem gaudit de la platja i la muntanya.

MASS MEDIAS

Hem redescobert al Willy wonka i els Umpa Lumpa. ;)
I les espases de Jedi, tot i que els nens, no sàpiguin massa com va la cosa. (Què? Que la quarta pel·lícula és la primera? QUÈ? QQQUUUÈEEEEEEEE??!?!?)

Hem anat al cinema...



Hem seguit mirant la tele. Això és difícil de treure...

GASTRONOMIA

Hem menjat bocatas de bimbo amb nocilla. i GELATS!!
I Xuxes!!!
I hem fet gaspatxo
Gaspatxo

L'estiu és temps de fruits dels horts i ens varen regalar uns cogombres. A mi no m'agraden els cogombres... però al meu home, sí i el gaspatxo, a ell... molt.


Una tarda de gossos que no vàrem baixar a la piscina, vàrem fer gaspatxo. I els nens em van ajudar activament. Tot i que ells no són massa amics d'aquelles hortalisses, el fet de preparar un plat sorpresa pel seu pare, els va agradar.
amb ganivets de plàstic van anar tallant les verduretes i abocant-los al got del túrmix.

Per torns van anar donant-li al botó i veient com tot allò canviava de forma i color.
I quan el pare va arribar... Tatxxaaaaaaaan!!! Triomfants li van obrir la nevera i li van mostrar el que havien fet ;)


Per cert, parlant d'això de la cuina. Els nens s'han aficionat a veure les reposicions de Masterchef a la tele (i tot i que ja he dit molts cops que no m'agrada que vegin tanta tele, el Masterchef és de lo menys dolent que poden veure...). Doncs lligat a això, vaig veure per internet uns ganivets aptes per a ser fets servir per nens. N'he d'aconseguir uns per a, de pas, així aconseguir uns pinxes de cuina. Ells utilitzen els ganivets de plàstics o els rodons que no punxen, però de vegades, és difícil treballar-hi.


Què més, què més...?

Han caigut dents...

També li he fet un mini-intensiu al nen per a què aprengui a cordar-se els cordons. Resulta que els keds que li agradaven, amb el seu número ja no els fan amb velcro. Doncs, apa! ja saps què toca. Se'n ha sortit bastant bé :) Ara falta pràctica.
Hem intentat que el gran guanyés autonomia en això d'anar al lavabo sol (per a tot). Tot i que un dia també va patir, ja que es va quedar tancat. (Pobre!)
La nena, en això, massa autonomia no ha guanyat i ens crida cantant "He fet caca i pipi". Fa molta gràcia, no obstant, i hem instrumentat i tot la cançoneta.






I... ara ja tornem a l'escola. Ells ja tenien ganes també.
Jo no massa, però tornar a la rutina també va bé.

AQUÍ HO DEIXO DIT