Vam superar el primer cap de setmana confinats.
La veritat és que va ser una sort tenir accés a internet i xarxes socials. La gent s'ho ha anat prenent amb filosofia i humor i així ens anàvem entretenint.
Tot i així, el primer cap de setmana ha estat de "sofing" i "relaxing" i "panxing".
El coronavirus ha fet que accedim a un lloc de la casa que nosaltres teníem relegat a un molt secundari pla: el balcó.
Al balcó, a part de sortir a respirar i observar als que passejaven els gossos, hem sortit a aplaudir. Els nens no sabien massa de què anava aquella petita manifestació col·lectiva, però aquells cinc minuts a les 20,00h ens donen la vida. Jo no sé si realment pensem amb la gent que segueix treballant pels necessitats (malalts o ciutadans en general), però realment sí que es mereixen els nostres pensaments i aquest petit, molt petit detall.
Doncs, jo dissabte, abans de què es decretés l'estat d'Alarma, m'havia plantejat anar a córrer al matí, però m'ho vaig repensar. Tot el moviment de #joemquedoacasa m'havia convençut. També, cal tenir en compte, que darrerament no sortia gaire a córrer i vaig pensar que "ja no ve d'aquí". Una sensació difícil d'explicar tot plegat. Sabia que havia de sortir a fer exercici però també sabia que tenia una responsabilitat social i m'havia de quedar a casa.
Els horaris els deixàvem per a l'inici de la setmana. Sobretot perquè el meu marit es quedava teletreballant sol amb els nens i havíem de tenir cert ordre programat.
 |
| el nostre horari i els dibuixos esperançadors dels nens |
Els nens no expliquen massa el que estan sentint aquests dies. Més o menys són conscients del que passa però la casa i l'estar tancats passa factura. Sobretot, quan les friccions entre ells fan saltar xispes. Necessiten una vàlvula d'escapament.
Seguim amb salut mental, que no tan psíquica, però seguim.
AQUÍ HO DEIXO DIT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada