divendres, 31 de gener de 2014

DIVENDRES MUSICALS I CANTARINS

Per a cantarina, la nena... que va i l'altre dia la sento canturrejar això:




I jo amb aquesta cara:




I li vaig preguntar, què d'on havia tret aquesta cançó i em va dir que de la Maite (la professora de l'altra classe, que deu tenir uns gustos musicals una mica dubtosos, ja que un altre dia també la vaig pillar cantant "La booooooooomba" del King África i li havia ensenyat també la Maite...)

I després em va venir al cap la paròdia i el ressò que va tenir la cançó "setantera", però dins un vídeo més actual (bé actual, que a lo tonto deu tenir quatre o cinc anys això):




No descarto posar-li el vídeo a la nena i que vegi d'on ha sortit la cançó de Paco, Paco, Paco... A veure quina imatge se li queda a la nena de la Beyoncé. Una que no tindrà res a veure...
A mi personalment, m'agrada més com queda la Beyoncé amb la cançó de l'Encarnita Polo.





Ehem... Si algú ha aconseguit veure el vídeo del mig... a què se li ha enganxat la cançó?? Bon "Finde"

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 29 de gener de 2014

PINTANT AMB "APIRETAL"

Això és el que exclamava el nen després de la proposta per a pintar de l'altre dia.
Ja havia vist en diversos blocs que es podia fer pintar als nens amb comptagotes. (no, no vull dir que pintin poc... amb l'estri!)

Se'ns havia acabat l'apiretal (ai! aquestes grips) i vaig decidir guardar el comptagotes. M'encanta trobar formes diferents de pintar i és una proposta habitual que he vist en diversos blocs que vaig visitant.

Mentre la petita dormia plàcidament víctima dels virus, em vaig posar amb el nen a pintar. I es va estar una bona estona, fins que l'activitat va començar a desvariar i vàrem decidir posar punt final. No volia que comencés a pintar a xorro, a les cadires, etc....................

Vàrem gastar els colorants alimentaris que ens quedaven, allargant-los amb aigua, i creant barreges de colors. Al nen li encanta saber com es formen els colors. Sempre ho pregunta...
Espetecs de colors


Vàrem pintar sobre paper de cuina, que també m'encanta: Més enllà de treballar la motricitat fina, el que m'agrada és veure com s'absorbeix la pintura, s'escampen els colors i es van barrejant d'una forma tan interessant. A falta de paper especial per a aquarel·les, és una opció la mar de barata, he!

Amb els papers aquests, encara trobarem alguna proposta interessant!

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 28 de gener de 2014

DIMARTS BREU

Un producte en mal estat provoca que la meva parella i jo estiguem malalts durant un parell de dies.
Ell s'aprima dos kilos i jo em quedo igual.
No és just.

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 24 de gener de 2014

DIVENDRES MUSICALS I DE NENA

Començo a escriure i atenció!!! el contingut, reconec, és clarament sexista.



Volia explicar un descobriment que ha fet la nena: les princeses.

L'altre dia vàrem anar al cine. Volíem anar a veure la pel·lícula de "Turbo", però a l'hora en què ens vàrem plantar al complex, no la feien.
Font: cinemania.es (Dreamworks)


Mirant el que oferia el cine a aquella hora vàrem veure que estava a punt de començar la pel·lícula de "Frozen" i ens vàrem dir "per què no?"


En un principi, quan al nen li vàrem oferir l'opció de veure alguna pel·lícula a casa, buscàvem alguna que no fos gaire sexista. La saga "Toy Story" feia treure fum a la tele... Però no sé com vàrem descobrir "Cars". Suposo que li vàrem posar algun dia farts del "Toy Story" i el "nino trencat" que deia ell. (Atenció Spoiler!!!: Al Woody se li trenca un braç a la segona part i el restauren. Per aquest motiu el nen li deia "nino trencat"). I amb "cars" el nen va descobrir tot un món: el Rayo McQueen, la Sally, el Mate i les curses. Fuá! Estava fascinat. I ja teníem successor pel Woody i companyia.
La nena, fins fa no massa, no aguantava massa estona veient una pel·lícula sencera, així que tant li feia el que hagués. Ho veia una estona i després passava a una altra acció.
Ara ja comença a aguantar una mica més.
Total, que aquest dia al cinema va quedar fascinada amb la Princesa Elsa i la Princesa Ana de la pel·lícula "Frozen". La va viure: va patir quan el gir de la història feia patir i va delirar quan el gir de la història s'atansava al final. Es notava la seva emoció. També he de dir que en algun moment va remugar per haver d'estar asseguda tanta estona a la butaca, ho vàrem salvar deixant-la estar a la falda d'algun de nosaltres.

En els següents dies i no sé ben bé com, suposo que trastejant pel YouTube o potser el vàrem veure al Disney Channel, va trobar el video de la noia que fa de Violetta ( Martina Stoessel ), que es veu que canta la cançó principal de la pel·lícula. Ala! Ja tenim els trastes treient fum buscant el vídeo de Frozen...

El Pare Noel li va portar una Barbie "Fashionista". També una Minnie i el vestit que porta, encara que a mi em sembli una mica "playero" és de Princesa, segons ella... Els vestits, en general, són de princesa. Pobra! Acostumada a anar tan còmoda al "cole" amb xàndall, texans o leggins, si es troba algun vestit, flipa.
La Barbie portava de complements per a la nena un anell. Ooooooooooooooh!! "Lo más!" 
I "visto lo visto" els reis, els residuals reis després de tant regal per Nadal, li varen portar una corona de princesa i una vareta.
I la "Sirenita", oh! "La Sirenita", amb el que li agrada cantar a la nena, ara està entusiasmada també amb l'Ariel.
Somia en tenir el cabell tan llarg com la Rapunzel...
No puc deixar de comentar l'obsessió que té per la Hello Kitty i ara també, tot el que sigui de color rosa. Curiosament la meva nova funda de telèfon és de color rosa i ja ha decidit que el telèfon és seu. Només perquè el veu rosa. El meu nou pijama, cortesia del Pare Noel, també és de color rosa. Quina enrabiada quan va veure que no era de la seva talla...



La nena se'ns està fent nena... Està entrant a un altre món.










AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 23 de gener de 2014

CERVESA

Què bé que senta una cervesa, eh? Ens agraden molt les birrites a casa (als adults) i acompanyar-ho tot d'unes olivetes i unes patates... Mmmmmmmmmmm
Visca la dieta!



La cervesa va ser l'ingredient, el que em va motivar per a preparar un senzill pastís d'aniversari. Va ser l'octubre passat, per l'aniversari del meu company.
La cervesa va donar un toc d'esponjositat extraordinari. Dono fe. I també dono fe de què no es nota el gust. O sigui que... o decepció perquè no té gust a cervesa... o tranquils perquè no es nota el gust a cervesa.



Sí... ha plogut una mica des d'octubre... I pensant en la propera celebració (l'aniversari dels nens) i quin pastís fer, m'ha vingut al cap. I aquí va.



Doncs buscant per internet una recepta de pastís fàcil i original vaig arribar a aquest enllaç:


Copio la recepta, tal i com la vaig fer jo:
INGREDIENTS:

* 3 ous L
* 125 ml. de cervesa (la resta, per la menda lerenda hehehe)
* 125 ml. d'oli de girasol 
* 250 gr de farina
* 250 gr de sucre
* 1 sobre de llevat (royal)

PREPARACIÓ:

Tinc una batedora, d'aquestes del Lidl, que van remenant elles soletes. Vaig posar-hi els ous junt amb el sucre i vaig deixar fent mentre anava preparant la resta d'ingredients. Ha de quedar una barreja espumosa i que vingui a doblar el tamany original. Vaig anar afegint l'oli i després la cervesa. 
Afegir llavors la farina barrejada amb el llevat, a cullerades i seguir batent fins que quedi tot barrejat i no es vegi ni una taca blanca de farina. 

La mescla, al motlle i al forn a 180 º (ho vaig deixar entre 30-40 minuts), no sé massa exactament.

Ah! i a part, mireu quina originalitat de motllo:



Per a fer això, és qüestió de posar una mica de massa crua del pa de pessic i fornejar de la manera habitual. La massa més o menys hauria d'ocupar tres quarts de la gerra...

Sí, sobrava massa. La intenció era simular una cervesa i vaig retallar l'excès.



I per a simular l'espumeta de la cervesa, una crema de formatge (o així de guays... frosting de formatge)

I amb motllo tradicional, la resta de la massa:


I aquí el tall:


Mmmmmmmmmmmmmmm
Agrada...


AQUÍ HO DEIXO DIT







dimecres, 22 de gener de 2014

ONE LOVELY BLOG AWARD

Va ser la setmana passada.

Anava al bus pensant amb lo pesat que és el mes de gener i el principi d’any i que no sabia de què parlar al bloc si era dimarts. Només se m’havia d’ocórrer una idea breu per a plasmar. I no venia, la idea.

I, “voilà”, la Lidia em donava la benvinguda al dia virtual a través del seu premi (aquí). I ja ho vaig dir a aquest anterior dimarts breu.

Recomano la lectura del seu bloc (http://mariposasnordicas.blogspot.com.es). Jo m’ho passo súper bé. Es nota que hi posa sentiment: és sincera i valenta. Tenim moltes coses en comú. Ho hem anat veient a través de llegir-nos. I, a més, a través de les seves paraules, jo personalment, em vaig imaginant la vida a Noruega.
Així que, com no, ara em toca agrair des d’aquí que hagi pensat en mi a l’hora d’atorgar un



A seguir llegint, que així sabrem de què va el "One Lovely Blog Award". Quin intríngulis...!

Ara, amb això, he d’explicar deu coses sobre mi, sobre la meva família… al final, coses que m’envolten
(No sé què sortirà d’aquest recull d’idees…)

Idees molt bàsiques (a una no li agrada complicar-se la vida):

Sóc una noia a la que li costa dir-se a sí mateixa dona… sona a molt adult. Però, ehem, acabo de fer 38 anys. Però el que em fa ser més adulta és una altra característica: la de ser mare d’un nen i una nena.

Sóc reservada i poc xerradora, però m’encanta parlar dels nostres nens.

Sóc tímida i em costa fer noves amistats. El meu fill ha heredat aquesta faceta, sembla. La meva filla és més aviat al contrari. Té aquella vena artística que jo tinc amagadeta. 

Sóc feliç passant el temps amb el meu company i els nostres nens, amb les velles i grans amistats.

Sóc germana, filla, tieta, companya, cunyada... 

Sóc de Lleida.

Sóc (o faig) d'assessora. Tot i que no és del tot una feina vocacional, m'agrada. Però m'agrada molt escriure i per això plasmo el que em passa pel cap aquí.

Sóc somiadora. Molts cops, en excés.

Sóc fidel a moltes coses (i persones) i sobretot, sobretot, a la meva colònia (Anaïs Anaïs)

Sóc histèrica... sí...

I ja està. Prou ;)

Ara li passo el testimoni a un bloc que llegeixo cada setmana, tot i que no participo molt comentant. Però m'encanta l'apariència de la pàgina, molt elegant, i les activitats/manualitats que proposa. Surto una mica del meu cercle més habitual de referències blogueres, tot i que algun cop he parlat de la pàgina en qüestió. Tatxaaan!



AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 21 de gener de 2014

DIMARTS BREU

I retro... encara!
Ahir buscant unes fotos, vaig retrocedir com a deu anys enrere en àlbums... i sí! realment puc dir que ja no sóc tan jove...

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 17 de gener de 2014

DIVENDRES MUSICALS I RETROS

És que ahir em vaig reunir amb una vella/bella amiga i els bons minuts de gran conversa van anar derivant en un comentari tal que "aquest any fa 20 anys que em vaig matricular per primer cop a la Universitat".
Toma ya!
No hi havia caigut en això...
I continua
"és que fa 20 anys érem joves, ara ja no... ara som senyores"
I jo que no em veig senyora, discrepo. 
També ens vàrem imaginar com seríem d'aquí uns anys. Seguiríem sent així de guays? (hehe). Seríem bruixes? Seríem dolentes? Seríem bones?

I vàrem continuar parlant i recordant... Jolín! si és que nosaltres ara ja gairebé tenim l'edat que tenien les nostres mares quan nosaltres ens vàrem conèixer. I en plena adolescència-joventut-edat del "pavo", les mares... són senyores.
Horror...
Estic descobrint la crua realitat...
El dia del meu cumple, va un i em diu... "Hace 20 años tenías 18"
Els 18... la plena efervescència, la Universitat, el sortir de nit, les amigues, els amics, l'estudiar, l'estiu, les crisis existencials, maquillar-se, riure, pixar-se de riure, no poder respirar perquè estàs rient, les confessions, els desenganys, les pors, les aparences i escoltar música:




I per a acabar-ho de rematar el grup de whatsapp del cole... Uf! què dur!!!
Per a mi, els millors dies de la meva vida (més jove), els darrers de la secundària i tots els de la Uni, tot i lo dur que era estudiar i treure's les assignatures... Una barreja de sentiments: el sentir-se una miqueta més lliure i la búsqueda de llibertat més absoluta. Potser es podria resumir en això... la llibertat com a finalitat de la vida en aquells dies. El tastar-la, donava felicitat i les limitacions que hi havia, treien el pitjor d'una.
I viure en la incertesa de saber què ens esperava en un futur, em donava embranzida.
Recordo una tarda d'estiu intentant estudiar i no podia. El meu cap fugia. Els apunts de Dret Mercantil no em motivaven a estar atenta... El meu cap estava dins una botiga de discos... la meva botiga de discos. En aquell moment era el meu somni. Acabar la carrera i muntar un negoci. Una botiga tipus el Satchmo de Lleida. Ens faríem competència... però jo, amb la meva gran cultura musical (ehem), tindria lo més alternatiu de tot...
Mesos més tard coneixeria el que són els MP3... Uns altres mesos més tard Napster entrava a les nostres vides... Uns altres mesos més tard la indústria discogràfica se'n anava en orris.

Menys mal que no vaig seguir el meu somni...

Ara, que el futur més proper ha arribat, puc dir que tinc una vida més o menys còmoda. De moment. Que la vida, puc constatar, dona moltes voltes. I també puc dir que sóc feliç amb el que tinc... i que duri! que la vida dóna moltes voltes.




AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 15 de gener de 2014

SENTIMENTS

Crec que a mesura que ens anem fent grans ens costa més expressar els sentiments, però a l'hora també crec que a expressar els sentiments se'n aprèn. Però no és fàcil. Hi ha gent que és més transparent, hi ha gent que vol dissimular els sentiments i crec que sempre costa parlar dels sentiments, sobretot com dic, quan ens anem fent més grans, ja que l'experiència ens fa veure que podem ser vulnerables.
Els nens no pensen tant en tot això, però crec que als nens més petits els costa fer entendre els seus sentiments... o ens costa entendre'ls.



El cap de setmana passat vàrem anar a fer un passeig pel barri. Tapadets i amb llurs patinets i carritos per a passejar nines, vàrem voltar, vàrem estar una estona al parc... Vàrem veure que un basar xinès que hi ha a l'altra banda de parc estava obert i vàrem anar a treure el nas amb la intenció de comprar un conte pels nens d'aquells que estan sense pintar. Donaríem ús als retoladors que ens havien portat els Reis i dels quals ja me'n he adonat que hem perdut un. (grrrrrrrrrrrrr)

Abans d'entrar al basar vàrem deixar aparcats fora al carrer, però lleugerament amagats el carrito i el patinet.
I en sortir... oooooooh! No hi eren.

Varen ser uns segons de desconcert per part dels adults i de plors per part dels nens, que veien perdudes per sempre les seves joguines.
NO ho podíem entendre. Sí que havíem estat una estona dins, però no és un carrer molt transitat i un diumenge al vespre, menys. Era possible que l'única persona que havia pogut passar en aquell moment s'hagués endut les joguines... les dues? I cap on havia anat. M'agafaven ganes de sortir corrents, però cap on?
Llavors, un moment de lucidesa mentre abraçava el nen que era qui pitjor ho portava. I és que em posava a la seva pell... i jo em sentia igual, tot i que jo sóc adulta i podia controlar l'esclat de plor.
Doncs, llavors, vaig pensar en tornar a entrar al basar i preguntar per si algú havia vist res...
Ostras! Les joguines estaven dins. Les havien entrat ells!!
Uf! Crec que tots ens vàrem sentir alleugerats. Tot i que jo sóc molt malpensada i no acabo d'entendre perquè ho entren dins i no ens avisen... Però més val en pensar en la bona intenció del personal i que anaven atrafegats desembolicant aquells paquets, posant etiquetes i bla bla bla i no se'n varen adonar de què nosaltres havíem marxat i no havíem recollit lo nostre.

Al dia següent, ja més tranquils, però amb l'incident recent, vaig voler preguntar al nen com es sentia quan va veure que el patinet ja no estava fora al carrer en sortir de la botiga.
No va aprofundir com jo esperava en explicar detalls. Es va limitar a explicar que va pensar que havia vingut un lladre i havia agafat el seu patinet. I jo li preguntava, insistia, "però com estaves: trist, enfadat, tranquil, content?"
"Trist", em va contestar.
Li vaig preguntar que perquè estava trist i em va contestar que estava trist perquè a ell li agradava molt el seu patinet.

I ja està.
Jo no vaig voler posar-me pesada però sí que li vaig dir que fins que no me'n havia adonat de què havia passat, jo també estava molt trista. Estava intentant empatitzar amb ell. Jo encara no sé si un nen de gairebé cinc anys empatitza o és només el meu que li costa posar-se en el lloc dels demés...
De moment, pel que veig, és un ésser bastant individualista. Però també veig en ell una evolució. Sempre necessita companyia i tot i que hi ha cops que "molesta" estar amb ell només pel fet d'estar amb ell, és una cosa que sé que passarà i trobaré a faltar, per tant, si puc intento gaudir del moment també. Però costa quan tens més coses al cap... No sempre importants aquestes coses al cap, també val a dir-ho...
I altres vegades, el veus que les estones de joc individual van augmentant. Socialitza. La seva germana és una gran companya de jocs i una gran víctima dels seus atacs d'ira. I quan veu la que ha liat, es veu que li sap greu, però li costa dir-ho. Llavors, intento ajudar-lo treient-li les paraules. Socialitza. Amb els companys de classe. Compartir és una cosa apresa, crec que no és una cosa natural en ell. Però ja està bé que ho aprengui... El nen, quan creixi, que sigui com sigui, però una cosa tinc clara: m'agradaria que fos respectuós amb la resta de gent.
Però pel que veig a mesura que el nen creix, és una cosa que s'ha d'anar aprenent i els pares, no només ens hem de cuidar d'ell alimentant-lo, vestint-lo... l'educació... costa, perquè ningú t'ensenya a ser pare o mare. i nosaltres també tenim sentiments i mals dies o bons dies, també!
Però la vida t'ensenya coses, sí. I això sí que em pot servir.
Per exemple i crec que el més importar: escoltar. Per molt que una persona vulgui expressar els seus sentiments si no hi ha ningú que escolti, no ho farà. Per a mi és primordial i una de les virtuts que més valoro en les persones. Per tant, sempre que pugui he d'escoltar als nens, perquè això els servirà, crec, per a expressar els sentiments. Conseqüentment, evitarem escenes airades, rebequeries, etc. Però, costa reprimir-se...
I algú creu que això és cert? NO, NO, NO i ho certifico.
Que la teoria és molt bonica, però per molt que et mosseguis la llengua, per molt que vulguis ser pacient, sempre, sempre, sempre hi ha la possibilitat de què aparegui un crit.
És trist, però és així.

AQUÍ HO DEIXO DIT









dimarts, 14 de gener de 2014

DIMARTS BREU


M'acabo d'assabentar, de la mà del bloc http://mariposasnordicas.blogspot.com.es/ i em fa molta il·lusió. En breu, intento explicar de què va...

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 10 de gener de 2014

DIVENDRES MUSICALS I ZOMBIS

Sóc un zombiiii, sóc un zombiiii...
Dient això, caminant lentament, arrossegant els peus, amb els braços estirats cap endavant a l'alçada del pit... juguem als zombis, que és una versió del clàssic "pilla-pilla". El zombi és el que "para" i si t'agafa el zombi, tu et converteixes en zombi i has d'anar reclutant víctimes.


És una regressió al passat, el jugar amb els nens.
He redescobert el "un, dos, tres pica paret", "l'stop". He descobert el "terra, mar i aire", "l'aranya peluda" i els he ensenyat a jugar a "fet i amagar". I riem, riem molt jugant a això.
Un altre dia vàrem jugar al "mocador" i sovint imiten la postura del que para i es posen a cridar números tot aguantant alguna peça de roba. També ho hem jugat en petit comitè. 

M'han explicat que han jugat al "joc de les cadires". A mi m'encantava.

Al pati no hi ha dia que no es parin a saltar a la "xarranca" que hi ha marcada al terra abans de sortir de l'escola.

Però aquí deixo un altra versió de zombis...






AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 3 de gener de 2014

DIVENDRES MUSICALS I PRIMERS

Primers de l'any! Feliç Any!!! (Espero)

I parlant de primers... de primeres vegades...
El primer cop que vaig escoltar als Dire Straits els vaig confondre amb el Bruce Springsteen. Sí, sempre ho recordaré. Va ser a casa de ma cosina, qui, considero, tenia una gran cultura musical. Allà vaig conèixer una mica de la música de Lou Reed, David Bowie, Tina Turner, Bruce Springsteen, Dire Straits, però també Els Toreros Muertos, Loquillo, Los Rebeldes, Gabinete Caligari. Era la dècada dels 80, es nota, no? Doncs, deia, jo convençuda que el que sonava a aquell radiocassette de doble pletina era el Bruce Springsteen. I encara ara, escoltant això i si tanco els ulls, m'ho puc imaginar. Encara que la gent em prengui per boja :-P





AQUÍ HO DEIXO DIT





dijous, 2 de gener de 2014

2014

Hola,

he estat gaudint, però molt, del temps amb la meva família. És per això, que he deixat de banda el blog i l'ordinador. Com a molt, com a molt, m'he tret el mono d'internet amb el mòbil, però vaja! lo mínim...

Deixant de banda tot lo material d'aquests dies, em quedo amb la companyia de les persones que més estimo i amb les que vull estar tots els dies de l'any, d'aquest i els que vindran. Amb les persones sinceres, les que aprenen a dir mentires, però les pilles, perquè no tenen maldat, amb les persones més bones del món, amb les persones que riuen, amb les que portes molt temps, amb les que veus créixer, amb les que ballen, amb les tímides, amb les que m'estimen de veritat, amb les que estimo de veritat... que deu venir a ser lo mateix.


Aquest és el millor regal del món. 

AQUÍ HO DEIXO DIT