dimarts, 2 de juny del 2015

dilluns, 1 de juny del 2015

HORRIBLE SERENDIPITY

Ja feia un temps que en Jess havia deixat aquest món. Inesperadament.
A mi m'havia marcat molt haver-lo conegut. Inesperadament, també.
Tot i que només l'havia conegut fugaçment arran d'haver coincidit un dia a un bar.
Un dia vàrem conversar i a partir d'aquí l'única cosa que vàrem compartir va ser, "hola" i "adéu" perquè teníem amics comuns i havíem seguit coincidint i un dia, no sé quan, ja no el vaig veure més. No va haver moments més intensos.



No érem amics. 
No el coneixia tant. 
Però, tot i així, em va marcar molt més la seva pèrdua, física.
Física i mentalment, em va marcar.

Física, perquè en veure com l'acorralaven per a atracar-lo vaig voler sortir corrents cap a ell. Mentre corria avinguda avall pensava "Quina putada, i ara què? ara què faré quan arribi on és ell?" "realment sóc capaç de frustrar l'atracament?" "No estic preparada per a això".

I em vaig aturar. No sé si conscient o inconscientment.
Em vaig quedar paralitzada, fora de joc.  Estava veient com en un núvol de confusió el Jess quedava envoltat d'aquella gent...

No sabia on posar-me, si girar cua, si entrar al supermercat gairebé buit a aquelles hores, com si no veient què passava,  jo hagués de fer que allò no succeís, o bé demanar ajuda. Me'n adonava de què estava a punt de perdre tota la meva dignitat. No sabia què fer.
"Perdó! perdó! perdó! perdó" em repetia mentalment mentre començava a plorar.


Què fràgil és el present!
Quines casualitats que té la vida! Quin pla tenia la vida per a en Jess?
Es podria haver evitat d'alguna manera? Realment han d'existir aquests casualitats?
Era el seu destí? Destí macabre...



Uns instants abans, patint per si aquell noi que treia diners del caixer es giraria tot passant jo, em reconeixeria i em diria un simple "Hola" o "Adéu", si jo al final acabaria dissimulant per vergonya... i ara... patint per la seva agressió i veient com marxava d'aquest món.



Mentalment tocada, perquè una cosa així, tan dantesca, tan feroç, no s'oblida tan fàcilment.
No puc oblidar el que vaig presenciar i des de llavors tinc la impressió de què la vida ja no és normal.


els dos atracadors van fugir quan un grup de gent més valenta que jo, sí que va seguir corrent. Però el mal ja estava fet i el desenllaç... fatal. Li havien assestat una ganivetada mortal i després, diuen, van pujar-se a un cotxe blanc que havia aparcat a un altre carrer, però molt a prop.

Els individus que l'havien estat intimidant portaven la cara mig tapada i ulleres però vaig veure que algú els hi feia fotos amb el seu mòbil. Tot podia ser d'ajuda per a trobar-los i que la policia pogués esclarir els fets.





I, sí, era ell. Era en Jess. Ara, ferit de mort.

M'ho havia semblat de lluny i me l'anava mirant mentre jo continuava caminant. Inconscientment jo anava reduint la marxa, suposo que per vergonya. Em preguntava si en creuar-nos em veuria, em saludaria. No el recordava excessivament extravertit i jo, menys. Potser jo respiraria fons, li diria "hola" o potser només em limitaria a aixecar el cap com a signe de salutació o bé només el miraria tímidament... Potser, seguiria fent la transacció al caixer i jo passaria darrera seu i ni em veuria.

I mentre jo continuava caminant anava recordant la freda nit que el vaig conèixer. Devia fer deu o dotze anys, però com si fos ahir.


De peu, recolzats a la barra d'aquell bar, vàrem començar a parlar d'una manera entusiasmada.


Aquella nit, aquella freda nit en què ens vàrem conèixer, també me l'anava mirant. Jo intentava treure'n l'aigua clara. "Aquell noi em recorda a algú i no sé a qui...". Ell, imagino, va interpretar tanta mirada d'una altra forma. I, de cop, em va venir a parlar. Durant uns segons vaig voler baixar-me del món... Em desfeia per aquella mirada efímera.



Jo, seguia parlant amb ell, amb el neguit de què la meva parella estava amb la resta de colla prenent-se unes birres i em miraven de reüll. I com sembla que un noi i una noia no poden ser amics... Fins llavors mai m'havia sentit temptada. Però jo em sentia molt còmoda parlant amb ell. Ara suposo que amb el temps havia idealitzat aquella estona...


Jo vivia una vida plena i plena de perfeccions. Potser no hi havia lloc per a ell. Ja patia només per estar parlant amb ell.
Qui sap què hagués pogut passar si jo no... Però ens vàrem limitar a parlar. Em va semblar un noi força engrescador.




La conversa em va semblar interessant i sempre més l'he recordat. I quan algú m'ha parlat de frikades com les que em va explicar ell, però des d'una vessant més que culta, l'he recordat amb un somriure.  Vàrem parlar de música, sèries de televisió. Érem joves... Moltíssim més que ara.

He recordat la seva copa a la mà mentre parlàvem i he volgut pensar que ara mateix estaria brindant...
He recordat la sensació d'aquella estona.
He recordat la pel·lícula "Serendipity" i m'he sentit com la noia de la pel·lícula.
Després he recordat lo molt que m'agrada el John Cusack. Després he recordat la pel·lícula "alta fidelitat" i després he tornat a recordar al Jess. He recordat que mai havia oblidat el seu nom.


No volia pensar en patiments, dolors, llàgrimes i plors.
Bé, estava pensant moltes coses. S'amuntegaven emocions, històries... En Jess, hauria trobat parella? Diuen que li agradava la seva feina. Què més li agradava fer? No, no el coneixia tant, però m'havia marcat.

La tristesa m'acompanyava i no podia parar de plorar perquè les llàgrimes se m'escapaven. Tancava els ulls i les llàgrimes encara queien més ràpidament.

Estava afectada i nerviosa.
Massa emocions acumulades.
Tenia l'ànima en un puny.



És que demà havia d'anar al judici a fer de testimoni.


Com devia estar la seva família? Plorant desconsoladament i sotmesos a una gran tristesa des de llavors, convulsats, buits, imagino. Segur... Si el temps havia començat a curar alguna cosa, el judici de demà estava destapant tota mena d'emocions, des de la tristesa fins la ràbia. I fins i tot l'esperança perquè la condemna fos llarga. Justícia, reclamaven.




Els hi van arrencar, massa d'hora i d'una manera incomprensible, sobtada... I ja podia passar el temps, ja, que sempre estaria a la seva memòria.
No era gran, encara. Me'l imagino començant a viure. Encarant la seva vida... El meu cap no parava de pensar amb el que havia passat.

A més d'estar nerviosa, seguia amb el cor encongit. 
Donava voltes al llit i va sonar el despertador. -Maleït despertador.- Però no podia dormir.

Vaig decidir continuar el dia amb les seves rutines. No podia dormir més, així que em vaig llevar i vestir amb la roba esportiva, vaig acabar de calçar-me els keds, vaig agafar les claus i vaig sortir a córrer. Segurament corrent seguiria pensant, però havia de continuar. Jo podia continuar.



AQUÍ HO DEIXO DIT