diumenge, 30 de desembre de 2012

EL MEU NOU ANY, EL NOSTRE I FELIÇ ANY NOU


Happy Birthday Candles
Imatge extreta de free-extras.com



Un més. Intentant que sigui lleuger, però que hi sigui. Sumat als anteriors: del més vell al més nou. Formant part de mi, dels meus somriures, de les meves llàgrimes i al meu cor. Que hi sigui. Que hi sigui i que en vinguin més, que aquí estaré esperant amb paraules boniques, una clicada d’ull, per a seguir endavant i com diu en Xoel l'esperaré "bien peinada, limpia y aseada".

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 28 de desembre de 2012

LA VEU MÉS BONICA DEL MÓN MUNDIAL

M'uneixo amb això dels divendres musicals com fa l'Onavis. (http://aprenentasermare.blogspot.com.es/)
La música m'encanta i obre la "secció" el cantant amb la veu més bonica que conec. És del grup Deluxe i ell es diu Xoel :)
Fa un parell de dies que em rondava un verset de la cançó que ara posaré i no havia manera de trobar-la... Total, que porto una estona anant escoltant cançons d'ell (tot un plaer) i per fi l'he trobada. És aquesta:



Aquí la lletra:

En este mundo de mierda donde todo se compra,
en este mundo de mierda donde todo está en venta,
no hay moneda que me pague ni uno solo de los ratos que contigo compartí.
Por eso, todavía me acelero cuando te imagino entrando a mi portal.

Por lo demás, no ha cambiado nada, pero nada sigue igual.
No se puede vivir del recuerdo, ni vivir sin recordar,
ni vivir sin recordar.

Demasiado joven para estar cansado,
demasiado viejo para echarme atrás,
cuando rueden las cabezas que nos cojan peinados,
limpios y aseados, con ganas de dejarlo ya.

Por lo demás no ha cambiado nada, pero nada sigue igual.
No se puede vivir del recuerdo, ni vivir sin recordar.

Por lo demás no ha cambiado nada, pero nada sigue igual.
No se puede vivir del recuerdo, ni vivir sin recordar,
ni vivir sin recordar.


Ah! no ho sabia però es veu que això és una versió. La cançó original és d'un grup que no conec (però ja investigaré) i que es diu "LE PUNK".


AQUÍ HO DEIXO DIT

dissabte, 22 de desembre de 2012

SOMIAR

Una vegada més he somiat.
Durant alguna estoneta durant el dia. He somiat què faria si em toqués la loteria.
Indubtablement, deixaria de treballar. Bé, no! No treballaria tant com treballo ara. No voldria desvincular-me de la feina de cop. La meva feina requereix un reciclatge continu i mai se sap que podria passar durant el que em restaria de vida (que no sé si és poca o molta).
El que sí que sí és indubtable és que passaria més estona amb els meus. Sí, ejem... i potser alguna operació d’estètica ejem, ejem. I no m’imagino sortint per la tele amb l’ampolla de cava, no... Sóc tant tímida, que no, que no ho faria.
 
 
I parlant de coses a fer amb els premis de la loteria, em ve al cap la sèrie “ME LLAMO EARL”. Trobo encantador al personatge i també a la resta dels seus companys. I sóc fan del seu nou modus vivendi. Recordeu que va rectificant actes “vandàlics” de la seva anterior vida perquè això és el que vol el karma? Ho té anotat tot en una llista. És genial.
 
Tornant a la loteria de Nadal...
Avui no he estat gens atenta al sorteig, ni molt menys... Coses més importants he fet, però arribant a casa, hem posat la ràdio i la grossa no havia caigut a Lleida... i arribada a casa hem consultat els dècims i... Llàstima! Dilluns hauré de tornar a treballar…
Gastem bastant en dècims i alguna participació de la grossa de Nadal i el que rebem a canvi és res o ben poc. Si ens haguessin tocat els 400.000,00 € de la grossa... ai, si ens haguessin tocat. Però no, en canvi tinc al meu costat el xorro de dècims no premiats i millor no comptar el que ha suposat. Un consol: durant la resta d’any no juguem a res.
 
Però el dret a somiar ja és tot un premi. És una estona més que agradable.
 
 
Encara ens queda una oportunitat amb la “lotería del Niño”. Potser aquest any la nena ens porti sort, ja que jugo el seu número.
 
 
 
AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 21 de desembre de 2012

LA FI DEL MÓN

Que la fi del món no m’enxampi a Hisenda, asseguda al costat d’un borratxo i esperant a què ens toqui per a anar a signar un paperet.
Que la fi del món no m’enxampi asseguda davant l’ordinador del despatx.
Que la fi del món no sigui un gran terratrèmol que em faci caure de cul en sentit literal i també en el figurat. Ja que no m’hagués cregut mai de la vida que passés res a les 12:12 del dia d’avui.

Que em penediria de força coses.
Que vull celebrar els nous anys i demanar desitjos.
Que vull ser tan feliç que no hagi de demanar cap desig més.

Que no hi hagi fi del món i pugui anar a buscar aquesta tarda al nen al cole.
Que no hi hagi fi del món i pugui veure a la meva filla fer cagar la soca.
Que no hi hagi fi del món i em toqui la grossa demà, que no vull treballaaar

Que s’acabi el món si no hem de poder viure en llibertat.
Que s’acabi el món si ha de durar molt aquesta crisi.
Que s’acabi el món si han de seguir desnonant injustament.

Que no s’acabi el món perquè vull veure a la gent canviar a millor (jo inclosa)
Que no s’acabi el món perquè no el conec prou bé.
Que no s’acabi el món perquè m’agrada veure gent lluitadora i traient ànims.

I ara que no s’ha acabat el món, quina una s’inventaran?
I ara que no s’ha acabat el món podrem gaudir de propers dies festius.
I ara que no s’ha acabat el món podré seguir escrivint un bloc.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 20 de desembre de 2012

GRIMM

Novament obro el google i em trobo un Doodle. En aquest cas el trobo encantador, ja que és la caputxeta vermella.
Novament penso en les casualitats de la vida. Tot just fa dos dies que havia publicat un conte al bloc. Un conte típic, que deia jo, i em trobo que google homenatja als Germans Grimm (i no puc evitar que un somriure es dibuixi a la meva cara).
Perquè?

Perquè Grimm, aquesta parauleta, la tinc molt vista i sentida i fins i tot cantada. Des de fa més de tres anys que cada dia, dels dies escolars, me’n vaig cap a la Grimm, l’escola bressol dels meus fills. Primer del nen i ara també de la nena. Ells dos van estar simultanejant el curs passat. Ara s’han separat. Al principi em feia pena. Estan molt units i s’estimen molt. La meva filla no sap estar sense el seu germà. El gran sí que gaudeix més dels moments sense germaneta i sobretot si té “mimitos” per part dels pares.
El meu fill “gran” va començar a la classe dels Cigronets i ell mateix era ben bé un cigronet. Un nen rodonet amb cara de bonàs, amb un borrissol al cap i per on ja s’adivinava algun rinxolet. Va acabar el curs més estirat i amb el cap ple de rínxols, rínxols d’or.
“La rínxols d’or”, un conte, que per cert, no és dels germans Grimm... és el conte que vam regalar-li a la meva filla el Sant Jordi passat. És un llibre amb els fulls de cartró i textures a l’interior. Té una mica de lletres i així ja es familiaritzarà amb el sentir contes i veure com es llegeixen. De tant en tant l’he trobat amb el llibre i explicant amb les seves paraules la historieta.
Ara està encantada amb un llibre, que de fet és de son germà i que és un llibre tridimensional. D’aquests pop-up i a sobre amb so. “Conte Bitxos” demana, i sovint per a anar a dormir. En aquestes que te’n vas a buscar-lo, tardes una miqueta més i ja està la neneta dormideta.
I així parlant de contes i havent llegit el que diu el Google sobre els Germans Grimm, que així de pas, em serveix no per a inspirar-me i escriure al bloc, si no també per a culturitzar-me us escric quatre ratlles sobre el que he vist.
Ara fa 200 anys de la publicació del primer conte dels Germans Grimm (Jacob i Wilhelm Grimm). “Contes per a nens i familiars”.
I és que els Germans Grimm ben bé no són els autors de contes tan sentits, llegits, coneguts, teatralitzats i portats a la petita o gran pantalla com “La Bella Dorment”, “Els músics de Bremen”, “La Blancaneu” i “La Caputxeta”, si no que recullen la tradició oral alemanya i la transformen així en aquests contes. Arriben a això a través d’un mètode d’investigació històrica aprés durant els seus passos per la Universitat, on van estudiar dret i van conèixer també la poesia tradicional. I una dona anomenada Pastora facilita als Germans Grimm gran part de les històries.

Curiosament, les pretensions dels Germans Grimm no eren el fer contes per a nens si no que era un recull dels folklore tradicional alemany.
Per aquella època Alemanya estava ocupada per exèrcits napoleònics i el nou governant pretenia suprimir la cultura local (font: wikipedia)
Us sona això...?

Els primers llibres foren il·lustrats per editors anglesos. Una vegada que els germans Grimm van descobrir el seu nou públic infantil es van dedicar a regnar i suavitzar els seus contes.
Avui en dia els contes disten molt dels originals publicats a principis del segle XIX, han patit moltes adaptacions, traduccions i canvis destinats a suprimir-ne les parts censurables. (font: wikipedia)

Jacob Grimm a més, inicià un treball sobre la gramàtica alemanya, a més de realitzar altres estudis filològics, mitologia, diccionaris  i pràctiques legislatives, per exemple.

Toodle d'avui, 20/12/12 (200 anys contes Germans Grimm)



Ai, La Caputxeta... això em recorda que arribat el fred a Lleida, cal tapar bé als nenets i als meus els hi costa molt posar-se res. Com a molt accedeixen a portar bufanda o buf i la caputxa de l’anorak. A la nena li agrada i em diu “mamà, caputxeta verda”, perquè l’anorak que porta normalment és de color verd. I trobo que això dels colors a la nena li costa una miqueta, tot i que altres vegades em sorprèn i em ve dient de quin color és tal o qual cosa.
Crec que m’hauria d’espavilar més en aquest sentit. Per exemple, adjectivant sempre amb colors la descripció d’una cosa. Ara, la cançó dels colors se la sap bastant bé i és que si una cosa té és que li agrada cantar.

I respecte als colors, el gran, que els té bastant més clars ara mostra gran interès per saber què passa si ajuntem els colors, per exemple, el vermell i el groc, doncs taronja li dic jo... i el vermell i el blau, doncs lila li dic jo... i el blau i el groc, doncs verd li dic jo... i si li posem més blau, doncs verd més fort... i si ajuntem tots els colors... doncs un color molt lleig, color marró/caca o negre. Negre, com el carbó que d’aquí uns dies haurien de rebre certs personatges.


AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 18 de desembre de 2012

UN CONTE TÍPIC

L’ Hilda va conèixer una bruixa, la bruixa Murana.
Abans de començar a tenir un tracte més habitual amb ella, l’havia vist un cop.
L’Hilda era una persona despreocupada i en aquell moment no va malpensar. A més, altres coses tenia al cap per aquella època!
Simplement va considerar anecdòtic haver conegut aquella persona. Però més tard, s'adonaria de què aquell primer encontre coincidia amb l'inici d'una nova era. Els astres estaven començant a alinear-se per a fer canviar el món. És així, en poques hores es produirien molts canvis a nivell global. Ella vivia arrossegada per tots aquests canvis, sense cap mena de por del que pogués portar-li el futur. S’adaptaria, perquè no quedava més remei.
El que no sabia era com canviaria el seu món, el seu món personal. A tots ens havia d'afectar aquesta nova era que s’iniciaria. Però amb l’Hilda estava anant així:

El seu món estava canviant. L’Hilda estava començant a avançar. Passaria de tenir una vida avorrida a estar a les portes de la felicitat extrema. Per aquells dies, l’Hilda estava regenerant-se. Una nova energia alimentava el seu cos.
Durant els següents mesos i anys l’Hilda va estar vivint en un núvol i era fantàstic. La seva vida era rodona. Durant aquell temps, tanta perfecció fins i tot feia fàstic. Va saber conviure amb persones envejoses i tòxiques. Ho va superar. Era forta. La vida li oferia el millor dels seus somriures. Però el que sembla que no estava superant i que començava a afectar-la del tot era la influència d’aquesta bruixa Murana, una professional de la maldat.


Quan l’Hilda va conèixer a la bruixa no va malpensar, però sí que es va fixar en el seu llarg i fi nas, fora de lo normal. I per aquell nas queien unes ulleretes. La bruixa va mirar a l’Hilda per sobre de les ulleres. La bruixa de seguida es va adonar que l'Hilda tenia una bellesa especial. No era tant la seva bellesa física, si no aquella llum que envoltava la seva figura.
L'Hilda també es va fixar en els seus llavis, però eren tant i tant fins que gairebé eren inexistents. Tot i així dibuixaven un somriure, però en el fons era un somriure maliciós. Però ella no se’n va adonar de tot això, perquè sempre havia topat amb gent bona i, era massa jove com per a amargar-se la vida amb històries rares. Es va sentir una mica incòmoda ja que es va sentir massa observada, però res més.
Quan l’Hilda va conèixer a la bruixa també es va fixar en la seva curta alçada i en aquella gepa. Però no li va donar més voltes, només va pensar que era una persona poc agraciada.
Realment era una persona poc agraciada i amargada, una mala vella. La maldat se l’anava menjant per dins. És per això que la bruixa necessitava alimentar-se de la llum de persones bones com l'Hilda.
També s'alimentava d'infants. Els adulava regalant-los xocolata i dolços, joguines... així els nens, innocents, feien més forta la seva llum natural, però després els feia madurar precoçment i allunyant-los de les seves famílies els nens perdien la seva mirada neta i acabaven perdent-se. S'esvaïen amb l'ajuda del marit de la bruixa Murana, un monstre que menjava nens, només li agradaven els nens al forn, de cap altra manera.
L'Hilda recorda de la bruixa Murana i aquella primera trobada l'olor a tabac que feia. I com no recordar aquella olor?
Molts cops, tot i que la bruixa Murana no estigués present, sentia aquella pudor i la incomodava de mala manera.
En resum, aquesta primera vegada la bruixa Murana va saber actuar com una persona pacífica. Amb el temps va voler guanyar-se a l'Hilda, sigilosament, va voler entrar al cercle més íntim de la noia.
A la bruixa Murana només li faltava portar un barret punxegut. Era la típica bruixa, de debó, però ensarronava a qualsevol.





En un principi la força fosca de la bruixa va estar aletargada i en obrir-se un nou cicle a la vida de l’Hilda, va començar a expandir-se. O potser l’Hilda ja estava madurant i es començava a adonar de certes coses. El dia que va obrir els ulls va ser un dia en què va veure a la bruixa al seu hort. L'Hilda passava per l'era amb la bicicleta i la bruixa en veure-la, va saludar-la amb la mà i la va fer parar. La bruixa mentre li anava parlant anava agafant herbetes del seu hort.
L'Hilda va adonar-se de la taca en forma d'estrella al clatell i va ser partícep de la passió que tenia la bruixa per les plantes. Les coneixia totes i la bruixa Murana anava explicant què era cada una d'elles a la jove. L'Hilda observant-la, va veure una pulsera de cristall que queia pel seu canell. Aquella imatge se li va quedar gravada i poc a poc va anar lligant caps. Aquella pulsera era l'amulet de la bruixa, era l'amulet que la protegia o una mania de vella, una superstició, ja que estava ben trastocada, la pobra.



Com treballava la bruixa?
La bruixa, sempre vestida amb roba fosca i ampla, primer de tot seia en un balancí i encenia una pipa. Llavors, començava a fer rodar el seu cap pensant mil i una malifetes mentre la foscor anava envaint l’estància. Agafava el telèfon i començava a fer trucades a les persones que triava com a víctimes. El destinatari de la trucada mai rebia una resposta. Aquestes intromissions a la vida dels demés contrariaven i importunaven moltíssim a les seves víctimes i molts cops, degut a les obsessions de la bruixa Murana, eren massa repetitives. Quan ja havia pensat la malifeta, l'escrivia en un paper. L'arrugava en forma de bola i l'enterrava al seu hort, al costat d'un arbre musti que tenia arraconat.
Omplia d'energia negativa a les seves víctimes deixant carbó amagat per les cases de les víctimes.


No sempre la víctima havia estat l’Hilda. No, la seva feina ja venia de lluny. Tant donava, homes o dones, quan algú es posava al camí de la bruixa, ja tenia una nova víctima. Fins i tot la Martina, la seva pròpia filla, ja no volia saber res d’ella. Durant anys la va estar maltractant psicològicament. La Martina va fugir lluny, lluny. No va arribar a esvair-se, perquè va saber o va poder desaparéixer a temps de la vida de la bruixa. Va ser gràcies a l'amor. Ara vivia en un altre país i semblava que estava reconduint la seva vida. Estava curant-se dels mals que li havia provocat la seva pròpia mare i la cosa anava bé. A més, el seu company es desfeia per la Martina.

Les víctimes acabaven sotmeses sota el seus poders i això, com deia, encara donava més força a bruixa.

La primavera estava arribant. L'Hilda estava contenta. Li agradava que els dies de boira haguéssin acabat. Tampoc s'esperaven neus i aquelles tardes podia sortir a passejar sense jaqueta. Era magnífic. En un soleiós dia però encara fred d'aquesta incipient primavera, van arribar a la vida de l'Hilda dos éssers fantàstics i amigables: un cavaller i una fada. L'Hilda ja tenia una felicitat més que completa. Aquests dos personatges venien a acompanyar a l'Hilda, donar-li alegria i a protegir-la.

La primavera no li estava agradant tant a la bruixa. Necessitava més energia i poc a poc va començar a enverinar a l'Hilda. A més la bruixa Murana en saber de l'aparició del cavaller i la fada, va entrar en còlera i va descarregar la seva ira amb gran força sobre l'Hilda.
Els dies anaven passant i la noieta no es va adonar del que estava passant i es notava més i més cansada. Hi havia dies que aixecava una mica el cap, però es sentia molt malament. Semblava que tot arribava a la fi. La feina no li anava gaire bé últimament i ja podia estar a una habitació plena de gent, que ella es sentia sola.
L'Hilda es trobava tan i tan cansada que no podia caminar. Li faltava l'aire. Estava arribant a la porta de casa seva però no tenia més forces. No es veia en cor d'apropar-se més. Va seure's en un banc a descansar. El cavaller i la fada, que estaven amb ella, no van dir res, només van mirar als ulls de l'Hilda. Ella estava amb ulls plorosos perquè es sentia molt malament. A part del cansament físic  no sabia per quin motiu la seva vida estava canviant tant; si ella era tan feliç amb el que tenia, si la primavera no havia estat tot lo bonica que ella hauria desitjat, que l'estiu el va passar gairebé com un vegetal, amb continues malalties que feien que passés dies estirada al llit i ara que arribava l'hivern es sentia nua, com un arbre en ple hivern, sense fulles, sense color. Ella volia sentir-se com a la primavera passada, sense fer res més que prendre el sol i gaudir del seu calor i color i gaudir de la companyia del cavaller i la fada.


Els ulls de la fada eren ulls  innocents, amb aquella xispa de la vida que l'Hilda estava perdent. Els ulls del cavaller eren, a part de grans, negres amb una mirada penetrant.

Finalment el cavaller i la fada van parlar. Només van dir-li que anés molt amb compte amb la bruixa, que encara quedaven dies horrorosos, però que havia de ser forta.
No sabia com actuar davant l'astúcia de la bruixa. Els dies anaven passant i l'Hilda anava aguantant.
Com la llum de l'Hilda ja no era tan forta com abans, la bruixa tampoc podia alimentar-se de la mateixa manera. Necessitava encara més força si volia lluitar contra els poderosos amics que ara acompanyaven a l'Hilda.
Ah... però la bruixa era tan malèvola que ben aviat va descobrir una llum tan o més forta que la de l'Hilda. Un dia, per casualitat es va retrobar amb la mare de l'Hilda, a qui ja coneixia de temps enrera. La mare de l'Hilda no li feia nosa a la bruixa i per això mai es va capficar amb ella, però ara li feia falta la seva energia. Una freda nit de tardor, la bruixa va anar a visitar a la mare de l'Hilda, amb l'excusa de portar-li una cistella de fruites i verdures del seu hort. La mare de l'Hilda va acceptar el present, això sí, amb molta desconfiança. Aquest present no era tal, si no que era una gran quantitat de verí per a atacar amb força a la mare de l'Hilda. No era verí en el sentit literal de la paraula. La bruixa va començar a parlar i parlar i a parlar sobre l'Hilda, buscant influir, de mala manera, sobre la mare de la noia. La bruixa dominava l'art de la paraula i volia embaucar la seva nova víctima, persuadir-la per a portar-la al seu terreny i seguir xuclant la llum de l'Hilda i sobretot la del valent cavaller i la bonica fada. Les paraules poden ferir tant o més que una estaca. La bruixa volia clavar aquesta estaca al bell mig del cor de la mare de l'Hilda.

La mare es va quedar estorada amb tot el que estava sentint. Com  semblava que la bruixa anava perdent facultats, de seguida la bona dona li va veure el llautó. A més, si hi ha un amor vertader és el d'una mare amb el fruit del seu ventre, i aquest amor podia lluitar contra les paraules de la vella bruixota.
Li va seguir la corrent i molt amablement la va acompanyar fins a la porta. La mare es va quedar molt preocupada per la sort de la seva filla i va asseure's a la butaca plorant ja que tenia por de perdre a la noia. Les llàgrimes anaven caient i surcant l'arrugadeta cara de la marona.
De seguida la mare va anar a explicar a la filla el que estava passant.
Era un dels primers dies de fred i l'Hilda estava a punt d'esclatar. Estava veient que podia perdre la seva estimada vida. Passejant pel parc amb el cavaller i la fada, l'Hilda seure en un banc, aquell de davant de casa seva. L'Hilda va tornar a mirar als ulls dels dos acompanyants, ulls grans i amb xispa. Ella s'hi va veure reflexada i no es va agradar ja que la imatge que veia era ja molt fosca, massa. Necessitava novament tenir força i llum. El cavaller i la fada estaven amb ella per a ajudar-la.

El cavaller proporcionava la valentia que li faria falta per a lluitar contra les adversitats de la vida i la fada li proporcionava alegria i màgia.
No van fer res més que acompanyar-la, però a totes hores.
En poc temps, l'Hilda va anar recuperant la seva llum ja que estava reconeixent la força del seu enemic.
Era el moment de marcar límits i moure's amb cautela. Ara tenia el cavaller i la fada i eren la seva raó de viure ja que li estaven tornant aquella força tota perduda. Van anar tots tres cap a casa.
En entrar a casa feia molt fred. L'Hilda va trobar la finestra de la seva habitació oberta de bat a bat i a aquelles hores del vespre tot el fred del carrer entrava cap a dins. Mentre anava a tancar-la va poder percebre l'olor a tabac tan característic de la bruixa Murana. Abans de tancar els porticons es va assomar. El cavaller li va dir que havia estat la bruixa Murana. Semblava que la bruixa Murana havia fugit de la casa en sentir que l'Hilda arribava, però com no les tenia totes, amb passes silencioses va travessar tota la casa. Sí, efectivament, la bruixa Murana havia entrat a casa i a més havia deixat un "regalet". Estava el menjador ple d'una mena de fulletes de flor de diferents colors, blau, lila, blanc, groc, rosa... L'Hilda es va fer enrera. La bruixa Murana era gran coneixedora de plantes estranyes i va tenir la impressió de què allò podia ser pur verí.


El cavaller i la fada es van quedar observant a l'Hilda i no es podien creure el que estaven veient. L'Hilda estava emetent una llum nova. "S'estava curant", per dir-ho d'alguna manera. I van començar a cridar "T'estàs curant, Hilda, t'estàs curant, mira". L'Hilda no entenia què passava fins que va veure's reflexada en el mirall del rebedor. Realment era evident aquella nova llum que desprenia. Es va desmoronar, però per emoció, per l'emoció de veure que finalment tot podria superar-se.
El cavaller va córrer a abraçar a l'Hilda i la fada estava dempeus al costat d'ells dos acaronant l'Hilda.
El follet va dir que el final d'aquesta trista història estava a punt d'arribar. Havien de ser forts i fer fora tots els mals. L'Hilda va agafar l'escombra i es va posar a recollir tot l'escampall que hi havia al menjador. Tenia molta confiança en ella mateixa i no tenia por. Amb el cap ben alt, va tirar-ho a la brossa i s'ho va endur al contenidor més pròxim. S'havien acabat les tonteries.

El Nadal s'apropava i novament la bruixa Murana el passaria sola, sola amb el seu marit, el monstre, un individu sense voluntat que havia estat vivint a mercés de la bruixa Murana. Aquest any, no obstant, no hi arribaria, ni sola ni no sola. La nova llum de l'Hilda estava fent que la pròpia maldat que la bruixa Murana portava dins s'estigués apoderant, tant, que literalment se la menjaria. En pocs dies la bruixa Murana es va anar tornant verda i després groga, groga i més groga. El seu cabell va anar caient i la seva arrugada pell encara ho estava més. Un picor molt fort no la deixava viure, fins que va passar això, que va deixar de viure. Amb ella, el monstre que vivia amb ella, qui va passar les seves darreres hores ajupit a la seva vora. Tanta dependència havia tingut de la bruixa Murana que ara no sabia què fer i poc a poc, hora rera hora va quedar-se allà descansant al seu costat fins que la vida sense sentit del monstre poca-pena també es va esfumar.


I així és com l'Hilda, recuperant una llum perduda, ara amb més força, confiança amb ella mateixa, recuperant les ganes de viure i d'estimar va poder acabar amb la vida de la bruixa Murana i de retruc del monstre que menjava nens al forn. El tenir l'esperança de poder viure amb aquesta alegria durant la resta dels temps va ser el millor regal de Nadal que podia esperar.

Bruixes del món! Sempre hi haura gent bona que un dia, de cop i amb valentia us vencerà!


AQUÍ HO DEIXO DIT



dilluns, 17 de desembre de 2012

YOLANDA

Avui és el meu dia, però no és el meu dia. No ha començat bé el dia. Espero que el dia acabi millor.

Un ocell s’ha posat damunt d’un arbust dels que hi ha a la terrasseta al costat de la meva finestra. Serà alguna senyal d’alguna cosa? Deixem-ho aquí.

Avui és dia 17 de desembre, el meu sant. Tant a prop del Nadal i després del meu aniversari, que des de ben petita, he rebut algun petit detallet. Tot i que altres vegades, amb regals més grans, m’he hagut de sentir a dir “mira això és regal de Sant, de Nadal i d’aniversari” Ala! No celebro res més que dedicar-me un dia a mi o al meu nom, una excusa, vaja! Res, relacionat amb la religió...


Avui em dedicaré l’entrada a mi. Bé, al meu nom.

Ara llegia una mica de la vida de Santa Yolanda.
Es veu que ella volia ser monja i que la seva mare no volia. Per a evitar-ho la mare s’afanava en mostrar-li el mundanal món i festes i tal. Però ella preferia estar sola a tot això.
M’ha fet gràcia llegir, que un cop la Yolanda es va amagar a una cova per a què ningú la veiés.
He de reconèixer que això algun cop ho he fet. Quan m’he sentit “agobiada”, fora de lloc, incompresa o enfadada, he marxat i m’he amagat. Però la vida segueix i penses, “qui et trobarà a faltar?”. Algunes persones no em trobaran a faltar, però jo sí que en trobaria a faltar a algunes, per tant, no em queda més remei que sortir a l’exterior, intentar fer bona cara i mimetitzar-me amb el món, per poder estar a gust amb les persones que trobaria a faltar. Perquè sortir a l’exterior? Doncs, per por. Per por a quedar-me sola. Si sola s’està molt bé, de vegades, però fa por que la solitud no vulgui deixar-me. No sé si la vull per sempre més amb mi.

Mireu, escolteu, quina cançó li van dedicar un dia a una altra Yolanda...



Yolanda és una variant de Violant, del color violeta. Per cert, el meu color preferit. I aprofito i canvio el color del bloc. Com la cosa està en pràctiques encara....
Altres connotacions que se li puguin donar al nom, prefereixo ignorar-les. Que cadascú és com és, es digui com es digui, aquí o a la Xina popular.

I és que jo trobo que el meu nom sona bonic. M’agrada perquè porta la lletra Y. La trobo bonica també, per ser diferent. I, per cert, el meu nom l’escric amb Y, no amb I. No m’agrada com queda escrit amb I. I relacionat amb això, el meu nick, ja que “lambda” és com una Y invertida (λ) –també un símbol grec-, que crec que vaig veure per primera vegada a l’assignatura de física (Ara, no em pregunteu res més, que no me’n recordo...)


Odio el diminutiu “Yoli”. Queda com a molt choni i si a sobre li poses un "La" al davant (pfffffff pa flipar, nen...), sona com a personatge de Gandia Shore...

I a mi perquè em van posar aquest nom?
Doncs el va triar el meu pare. Segons m’ha explicat alguna vegada. Diu que (no sé si al barri, al seu poble...) havia una noia molt guapa que es deia Yolanda i per això em va posar aquest nom. I acabava dient, perquè tu ets molt guapa, també. Però clar, què ha de dir ell si jo sóc la seva filla... :P

AQUÍ HO DEIXO DIT





dimarts, 11 de desembre de 2012

PAU

Si l’anterior entrada estava dedicada a l’Ada i al nom d’Ada, aquesta i en aquests dies (tant propers al Nadal…) s’ha de dedicar al Pau i a la paraula Pau.

El Pau es diu Pau perquè Pau significa Pau. Un mot en el que hi crec, en absolut.

Hi hauríem de pensar més sovint amb la pau. Ja no parlo de guerres ni tot això, que a mi això em queda gran, si no de pau interior, no ser violent, viure en tranquil·litat i tenir bona relació amb la gent... evitar l’odi vers els demés. Podem resoldre els nostres problemes si no és així?
Sovint m’ho pregunto.
Però mireu, tot està al nostre cap. Ens anem fent cabòries i al final això se’ns menja. Podem fer fluir la nostra ment i ser més feliços i viure en pau?
Espero que sí...
El nom de Pau el vaig decidir quan deuria tenir uns 20 i poquets anys. Devia estar en una època hippy i m’agradava pel que us deia. Per a nena, m’agradava el nom de Llibertat. Però tot i que amb el meu company de seguida ens vam posar d’acord amb el nom del nen, aquest de Llibertat no li agradava en absolut.
Jo m’imaginava amb els meus cabells llargs, una faldilla hippy, anant descalça pel camp amb dos nens rossets amb cabells llargs, un Pau i una Llibertat.
Per aquella època també va influir el Pau Donés? (El cantant de Jarabe de Palo, que es va fer famós amb la cançó de La Flaca, després de sortir en un anunci de la tele) 
Jo què sé, quantes vegades vaig arribar a anar a un concert de Jarabe de Palo durant el 1997........... Si tenia la carpeta folrada amb fotos seves i tot!

Tornant al meu Pau...


El meu Pau no és precisament un nen pacífic. És tot un belluguet. No fa honor al seu nom. De vegades em donen ganes de rendir-me, però no ho faré perquè sempre serà el meu fill, el que he parit i fill del meu company!!! De nosaltres dos.
Vull inculcar-li uns valors. Uns valors que facin honor al seu nom. I odio amb força quan el veig jugant emulant que porta una pistola “pam, pam”, diu... Bé, si juga a ser un Sant Jordi que mata dracs, em fa una miqueta més de gràcia, però també por. Sí, perquè no mesura la seva força i temo que ens tregui un ull...
El Pau està en pau tocant-me el cabell a l’hora d’anar a dormir (sempre...) o asseguts al sofà. A mi tot sovint em molesta, perquè no només toca el cabell si no que l’estira i fa mal. Però altres vegades penso que serà bonic que ens quedi aquest record. Com serà la nostra vida materno-filial d’aquí uns anys?
Al Pau li agrada jugar a fer curses. És bastant competitiu i sempre guanya ell. Encara que no hagi guanyat, ha guanyat ell. Jo el que vull ensenyar-li és que l’important és participar, no? És una utopia? Bé, canviem aquestes paraules tan sentides. No és millor intentar una cosa? No s’és feliç havent intentat una cosa i si després te’n surts, doncs millor i si ets el millor, millor.

I ara va i li donen el premi Nobel de la Pau a la Unió Europea... Ai, doncs no sé si la pau que predica la Unió Europea va amb la pau que predico jo... A veure, que jo no sé a qui li hagués donat tampoc... però a la Unió Europea?? Doncs que voleu que us digui, si les mesures que ens imposen des de la Unió Europea fomenten la pau... Jo he vist manifestacions diguéssim que tirant a violentes per aquest motiu. Que sí, que després de les famoses i continuades guerres durant el segle XX ara vivim més en pau, doncs sí, però segons com es miri. I no parlem massa alt que estem en una època en la que sembla que hi haurà canvis.




AQUÍ HO DEIXO DIT




dilluns, 10 de desembre de 2012

ADA


Obro el google i un doodle em diu que avui és el 197è aniversari de l’Ada Lovelace. És a dir, que tal dia com avui de l’any 1815 va néixer aquesta senyora.

Ni idea de qui era, fins que vam decidir posar-li Ada a la nostra segona filla.

A sobre avui me’n adono de què per aquestes dates era el sant de l’Ada. Catxis quin fallo!!!!! Va ser el 4 de desembre. Per tant, mira, aprofito i faig un homenatge dedicant-li una entrada al bloc.

Ada és un nom que no està gaire sentit. A mi m’agradava molt i buscant informació sobre el nom, sempre apareixia aquesta Ada Lovelace.
Quan vam decidir posar aquest nom a l’Ada, la gent va reaccionar de diferents maneres. La majoria, estranyats. Tot i que la gent s’ha acostumat. Després hi ha els típics idiotes que diuen “Com? Ada? Ada madrina?” I una és massa prudent, però acabes dient. “No, Ada, Sense H”. Tot i que probablement, molta gent a una fada, en castellà, l’escriuria sense H. Hi ha molt inculte pel món. Hi ha incultura en castellà i en català. Però això són figues d’un altre paner. No vull tractar aquest tema avui, que m’enceeeenc!

Altres van dir que Ada era un nom molt bonic. (I tant!)
Molta gent pregunta... i què significa Ada? Joder, i què significa Laia o Martina o Àlex o Èric o Hugo o Aina...? Què els hi pregunto a la gent que posa noms més comuns?
Bé, però pel que he vist és un nom d’orígen hebreu. Surt a la Bíblia, era la dona d’algú... un tal Esaú i el que significa és “la que dóna alegria”. Doncs, sí, potser té raó. La meva Ada és, sense dubte, la persona més alegre que conec i per tant, dóna alegria als demés. Tot i que també tenia entès que significa “bellesa”. També, no? L’Ada és la nena més bonica... del món, com replica ella. S’ho té tan aprés. Ho ha sentit tantes vegades. És la nena de la casa!!!
La veritat és que si em poso a llegir les coses aquestes, d’internet, sobre el que significa el nom, veig a la meva Ada, però què voleu que us digui? A mi em sona això a com llegir l’horòscop. T'ho creus o no t’ho creus o depèn del dia.


Ada és un nom que ara per ara, genera sorpresa o algun comentari. Per a persones tan tímides com nosaltres, els pares de l’Ada, és una mica incòmode. L’Ada no sé com ho portarà, però estic segura que amb orgull i serà una nena única, com el seu nom. Apunta maneres, la nena. Jo la veig amb ulls de mare, és clar, però és que és bonica com el seu nom i llesta… ui si és llesta! I valenta! Ooooooh i com canta! Sempre està cantant, i ballant. Ah! I no oblidem el geni que té… Serà geni i figura.
El meu cunyat, informàtic per a més inri, en saber el nom va contestar, “Ah! Com l’Ada Lovelace”. Ja! Jo ja havia buscat informació per internet i sabia que va ser la primera programadora, informàtica, de la història. De fet, hi ha un llenguatge informàtic que porta el seu nom.
Avui, fent memòria a través de la xarxa, veig que és filla de Lord Byron, l’única. Crec que l’Ada Lovelace (Ada Byron de soltera) va ser una barreja de ment científica i poètica. Tot i que els seus pares es van divorciar al mes de néixer ella. He de dir que m’encanta aquesta mescla, però a la mare de l’Ada no li agradava el tema poètic (ella tindria els seus motius, no?) i va inculcar a l’Ada la millor formació científica.
Jo, a la meva Ada, la veig més en una vessant artística. Però ja veurem com evoluciona. Ara pera ara, que la nena sigui feliç és el més important. Quan busques pel google el nom d’Ada, també apareix una altra Ada (Ada Negri), que resulta que era poetessa.


L’Ada Lovelace va morir quan li faltaven pocs dies per a fer 37 anys. Jove. Jo gairebé tinc 37 anys, en falten pocs dies també. I em sento jove. No m’imagino acabar ara amb la meva vida. Em queden molts anys per viure i estar amb la gent que estimo. Només voldria estar amb la gent que estimo. Tot i que  això no quedaria reduït a les tres persones que tinc més a prop. El cercle és una miqueta més ampli. Però poc. De tant en tant et trobes amb gent dolenta i egoista. A aquests, ho sento, però no els vull al meu costat. Jo crec en el karma i crec que la vida sabrà posar a tothom al seu lloc. Un altre dia ja escriuré sobre la gent dolenta, egoista i el karma. Mentrestant, dir que me’n adono que amb l’edat és una de les coses que veig que he aprés últimament. I sabeu què? Encara m’agradaria aprendre bé una altra cosa: a no posar-me nerviosa, a parlar amb calma, per a què els que m’ataquin, encara es posin més nerviosos. I aquí entro en conflicte: què vull ser, una persona tova, suau? O una filla de puta? Doncs, m’agradaria ser tot un personatge. Tan de bo jo pogués ser una gran persona a qui poder dedicar un “doodle”.






AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 5 de desembre de 2012

BYE BYE CHUPETE (2)


Si a l’anterior entrada us explicava com està deixant el xumet, l’Ada. Avui us explicaré com ho va deixar el Pau.
Ell tenia 26 mesos. Ja portàvem temps dient-li, que si era gran, que si no li feia falta xumet. Tenia aprés que abans de sortir per la porta l’havia de deixar, però a casa a la mínima l’agafava. Per Sant Jordi, li havíem regalat un llibre que es titula “L’Edu ja no necessita xumet”. Era ideal, ja que vam adaptar-lo perfectament a la seva situació. L’Edu, no era l’Edu, era el Pau un nen que a les il·lustracions del llibre apareix com un nen rosset, com el nostre Pau i amb una germaneta petita, com la nostra Ada. Apareix un gosset al conte i és el nostre peluix “Chío”. El llibre no ens va servir per a fer-li deixar el xumet, però sí per a què anés prenent consciència. Veient la “seva història” tampoc va fer falta inventar-nos històries fantasioses. El que teníem clar és que no volíem ser molts durs. Cal recordar, que el xumet li havíem donat nosaltres. Per tant, el fet d’arrebatar-se’l és un fet contrariant. Des de que havíem deixat el pit, el xumet havia estat molt més present. No cal dir que el pit i els braços d’una mare tenen un gran poder.
Doncs no volíem ser durs, perquè per a més inri, l’Ada acabava de néixer, feia poc que dormia al llit de grans i en una altra habitació, estàvem traient el bolquer... Massa canvis! Però ja us dic que el Pau es va adaptar a la perfecció a tota aquesta nova situació.

El xumet del Pau va passar a la història d’aquesta manera:



Era Setmana Santa i vàrem anar a passar els dies de festa fora. Ja vam marxar el dijous per la tarda i en arribar a la casa i anar a dormir va demanar el xumet. Li vam dir que fes memòria d’on l’havíem deixat. Que s’havia quedat a Lleida damunt del llit. Ell va mirar cap a dalt, com recordant i es va quedar conforme. Realment en teníem un nosaltres, però va colar i va anar a dormir. No recordo la nit especialment dura, tenint en compte que ell sempre ha dormit molt malament. I durant la resta de dies de vacances, si va preguntar, li recordàvem que estava a Lleida, però era conscient de la situació i per tant gairebé ni el demanava.
Dilluns al vespre, en tornar a casa, venia dormit del cotxe i va empalmar la nit. Ai, però, dimarts! Va passar el dia bé. Val a dir que ja feia setmanes que el xumet de l’escola per a les migdiades me l’havien tornat. Doncs aquell dimarts, en acabar de banyar-se ja va demanar el xumet. Ens va sobtar. I nosaltres, reconec, que ens vam enfadar una mica ja que si havia superat quatre dies sense xumet, perquè coi el demanava?!?!?! Son pare li deia que no teníem xumet, que no teníem xumet, que no en teníem... que se l’havia emportat un gat! I jo recordo que estava a la meva habitació donant-li el pit a l’Ada i li vaig dir “sí, el gat aquell que veiem quan anem cap a l’escola”. Uooooooooo! Va venir, es va assomar a la porta de l’habitació i una mica més seré que segons abans, molt suaument em va preguntar “Què? Què has dit?”. I jo també suaument li vaig dir que el gat que vèiem de camí a l’escola havia vingut i s’havia endut el xumet del tren.
Com recorda ell el seu xumet vermell amb un tren dibuixat i el gat dolent que li va prendre. Novament, va assumir la nova situació i vam continuar. Se’n va anar a dormir. Potser sí que li va costar una mica més. En aquell temps es va aferrar més al biberó amb lleteta abans d’anar a dormir. Però a partir de llavors, no recordem cap situació traumàtica. Si algun dia demanava pel xumet, li recordàvem la història del gat i ja està!. Impensable, que ens resultés tant fàcil.


Com se’ns va ocórrer la idea del gat...?
Doncs, quan nosaltres encara no teníem ni pensaments de tenir nens, vam visitar a una amiga que sí que en tenia. Feia pocs dies que li havien tret el xumet a la nena i més o menys tindria aquests dos anys o dos anyets i poc... Sa mare ens va explicar que un gat s’havia menjat el xumet (i que això va ser la proposta que li havia fet el seu pediatra). Segur que hi ha mil i una maneres de treure el xumet a un nen, però aquesta va ser la nostra. No és la més original, ni la més divertida, ni la més fantàstica. Però nosaltres ho hem fet així, perquè així ens ha sortit i així ens han deixat.


AQUÍ HO DEIXO DIT.

divendres, 30 de novembre de 2012

BYE BYE CHUPETE

Els nens se’ns fan grans.
Prova d’això, la història que us explicaré ara. VA! No us adormiu…

Fa unes setmanes, a l’Ada li va sortir una granissada al voltant de la boca. En un principi em vaig pensar que era algun brot de pell atòpica. Fins ara ella no havia patit d’aquest mal, però coincidint amb això sí que vaig veure que al dors de les cames li havien començat a sortir aquestes plaques, que ja conec pel seu germà.
Li vam començar a posar crema, sobretot a la cara, que pobreta! està feta un cromo.
Donada la forma que anava adquirint la granissada, també vaig pensar que venia donat pel xumet. Reconec que el xumet la calma i molt, però també que n’estava fent un ús il·lògic. Però jo sucumbia a la primera de canvi... També se’m va passar pel cap que no fos un fong, ja que allò no marxava ni a la de tres.
Total, que me’n vaig anar al metge i em va dir una de les coses que suposava. Que era una irritació provocada pel xumet i les babes... Em va donar una crema i em va dir que mentre no eliminéssim la causa que provocava això, s’aniria repetint el tema.
Em devia agafar amb més força de voluntat que de costum. Així que aquella mateixa nit, l’Ada se’n va anar a dormir sense xumet. Com era divendres a la nit, vaig deixar que anés a dormir més tard. Tot i així, li va costar molt agafar el son. Jo en tot moment li vaig anar explicant que no li podia donar el xumet ja que li estava sortint mal a la boca. Ella semblava que ho entenia i que li feia molta ràbia.
I així es va anar repetint durant les següents nits. Durant el dia, si ho demanava li anava recordant que tenia mal a la boca per culpa del xumet i fins i tot la vaig posar davant un mirall per a què ho veiés. Aparentment, ho entenia.
La nit de dimarts va ser molt dolenta. Li va costar gairebé una hora adormir-se, i quan ja la son arribava ella estava molt rabiosa. Que si papà cap aquí, que si mamà cap allà, que si el conte dels bitxos, que si en braços, que si a la cadira i tot això amb els seus crits i plors. Em feia molta pena i m’estava plantejant tornar a donar-li un xumet, però també vaig pensar que quan li volguéssim tornar a treure, de nou, ens trobaríem amb el mateix drama. El que tenia clar és que no volia provocar un trauma ni fer patir a la nena.

Del que em vaig adonar era que necessitava tornar a ensenyar a l’Ada a dormir.
Curiosament, sembla que les migdiades a l’escola bressol han estat molt més pacífiques, tot i que veu que altres nens encara porten xumet. De fet, diumenge va veure a son cosí, més petitet ell, amb el xumet i ni el va anomenar.
La nit de dimecres va ser molt més pacífica. Ella se’n va anar a dormir més tard q de costum. No va ser una cosa planificada, però com son germà estava veient una pel·lícula de dibuixos a la “tele”, ella es va quedar amb ell. Jo aprofitava per a fer una mica de feina. Però quan ja vaig considerar que era suficient, li vaig dir “anem a dormir?” i va dir que sí.
Me la vaig assentar a la falda a una cadireta al costat del seu bressol i li anava cantant cançons. Mireu, vaig recordar una que cantàvem al “cole” i sembla que li va agradar. I després una altra de la meva joventut. L’Ada preguntava, “què cantes, mamà?” mentre anava agafant el son.
Al primer badall, cap al bressol. Ben tapadeta. Em vaig quedar al seu costat. Ja li vaig dir. “Em quedaré aquí fins que t’adormis”. Però com a molt devia quedar-me cinc minuts.
Ahir vaig repetir la sessió, tot i que es va allargar una mica ja que havia d’acabar de recollir l’enrenou de l’habitació...

Aquí us deixo enllaços de les cançons que us deia. La primera, no la canto sencera. En primer lloc perquè no la recordava sencera, però també perquè sabia que en realitat no és una cançó de bressol. Però això de "duerme, duerme negrito... a l'Ada li va agradar i sempre me la demana"

Aquesta segona, ni molt menys és una cançó de bressol, però cantada suaument a l'Ada la va reconfortar.




Quan l’Ada va néixer, el Pau encara portava xumet. Mesos més tard, vam aconseguir que ho deixés. (un altre dia ja us explicaré com ho vam fer). Estava molt viciat i així que vaig decidir que el xumet de l’Ada seria jo mentre pogués. Durant les primeres setmanes l’Ada no portava xumet. La consolava jo amb el meu pit. El vam començar a agafar quan sortíem al carrer per si es posava a plorar desconsoladament. El fet de portar-lo a mà va fer que poc a poc li anéssim introduint. Però no em penedeixo, no! Gràcies al xumet s’han pogut salvar moltes situacions. Jo no estic en contra d’ell, en absolut. Tot a la seva mesura. Les primeres setmanes no em volia desvincular d’ella donant-li un xumet perquè plorava. De cop, vaig veure que era molt més fàcil tot. Jo li vaig ensenyar i jo li he tret. Ella ha estat una víctima, per dir-ho d’alguna manera.
L’Ada i els xumets han tingut una relació curiosa. En un principi no era una nena massa de portar xumet. Tot és així que hem perdut infinitat d’ells. De vegades han aparegut en els llocs més inversemblants, d’altres vegades els hem trobat pel carrer aixafats o intactes, tot i haver passat hores des de la pèrdua...
A més, últimament ha aparegut un sentiment de possessió molt fort. Tot és “mío”. Així, en castellà que sembla que soni contundent. Vaig insinuar-li que li donaríem al Tronc de Nadal i em va dir taxativament que “No. És Mío!!!!!”

(vaaaaaaaaaaaale)

Ara, podem dir que porta tota una setmana sense xumet. Espero no estar cantant victòria massa aviat.
Hauria estat millor una cosa més paulatina? En el nostre cas, ho hem anat intentat i no ha funcionat.

AQUÍ HO DEIXO DIT.

diumenge, 25 de novembre de 2012

Petita entrada sobre la tardor lleidatana...

S’acaba la tardor. Sí, estem encara al novembre, però la campanya nadalenca s’olora, massa.
Les fulles dels arbres han caigut totes de cop. Els parcs, el paisatge en general està molt bonic.
Aquest cap de setmana hem estat passejant una miqueta pel parc municipal de La Mitjana. Tardor en sentit pur i és que ha esta màgic veure caure les fulles dels arbres. Ha estat un continu. Els nens, evidentment, han flipat. A més, perquè han pogut viure en primera persona l’escenari d’un dels seus contes preferits: “El Banyetes i el Riu Segre”. Sí, sí, se'n han adonat de què els àlbers eren altíssims i que les fulles, que quedaven, eren blanques per un costat i verdes per l'altre.
 
I també han pogut viure el significat de les cançons que porten setmanes cantant a l’escola (i a casa).
 
El nostre bosc és un bosc de ribera, bell i enmig de la ciutat, al barri de Pardinyes.
 
Hem arribat fins a aquí, fins al pont que travessa el riu.
 
 
 
El parc de la Mitjana està gestionat per l'Ajuntament de Lleida, per tant, més informació a: http://sostenibilitat.paeria.cat/espais-naturals/la-mitjana
 
 
Recomanable... A visitar-lo.
 
 
AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 20 de novembre de 2012

Dia dels Infants



Segons Google avui és el dia dels infants.
Segons jo, cada dia és el dia dels meus infants.
Segons la societat, no pot ser cada dia…

Com moltes altres mares, em sento malament havent de deixar els nens a les seves respectives escoles i (a sobre) haver d’anar a treballar. Els temps no estan per a queixar-se massa i encara sort de tenir una feina i una feina que m’agrada. Tot i que més afortunada em sento de ser mare, tenir uns fills tan guapos i tan llestos i un company tan comprensiu, tan bon pare, tan, tan...
I el meu cap està totes les hores pensant amb ells. Pensant en com puc passar el (poc) temps que tinc amb ells, pensant en com educar-los millor (als petits), pensant en què podríem fer per a sopar, què preparem per a l'esmorzar que s'haurà de portar a l'escola, etc.
I tant pensar, tant pensar, la feina remunerada es veurà afectada (aix!).
M’agradaria que el (poc) temps que passo amb ells fos de qualitat, però influències externes fan que no sigui així. Sempre penso que m’hauria de relaxar més. Les persones que més estimo del món, sovint reben un crit. :(
Els nens són adorables, sí, però també fan perdre la paciència. Però perquè fan perdre la paciència? Doncs perquè si quan estic a la feina tinc el cap pensant en ells, quan sóc amb ells, tinc el cap pensant, en què “ara juguem una mica, sí, però després ràpid a banyar-se o a posar-se el pijama, perquè després han de sopar i si pot ser a dormir d’hora, ja que encara he de preparar tota la roba de l’endemà i no la tinc planxada blablabla i vull anar a dormir que ja no m’aguanto de son o em fa mal el cap”. RELAAAAAAAAAX SI US PLAU!!!
I els caps de setmana passen ràpid i els nens tenen una energia que ja la voldria jo. Alguna dia he pensat en menjar el mateix que mengen ells, però crec que em moriria de gana :S

Bé, i aprofitant l’avinantesa (s’escriu així?) he googlejat una mica i he vist que avui 20 de novembre es commemora la signatura de la Declaració dels Drets del Infants (1959) i l’aprovació de la Convenció sobre els Drets de l’Infant (1989). Us deixo enllaç a la pàgina de les Nacions Unides:

Ells ho van dir així i jo...
AQUÍ HO DEIXO DIT