dilluns, 17 de desembre de 2012

YOLANDA

Avui és el meu dia, però no és el meu dia. No ha començat bé el dia. Espero que el dia acabi millor.

Un ocell s’ha posat damunt d’un arbust dels que hi ha a la terrasseta al costat de la meva finestra. Serà alguna senyal d’alguna cosa? Deixem-ho aquí.

Avui és dia 17 de desembre, el meu sant. Tant a prop del Nadal i després del meu aniversari, que des de ben petita, he rebut algun petit detallet. Tot i que altres vegades, amb regals més grans, m’he hagut de sentir a dir “mira això és regal de Sant, de Nadal i d’aniversari” Ala! No celebro res més que dedicar-me un dia a mi o al meu nom, una excusa, vaja! Res, relacionat amb la religió...


Avui em dedicaré l’entrada a mi. Bé, al meu nom.

Ara llegia una mica de la vida de Santa Yolanda.
Es veu que ella volia ser monja i que la seva mare no volia. Per a evitar-ho la mare s’afanava en mostrar-li el mundanal món i festes i tal. Però ella preferia estar sola a tot això.
M’ha fet gràcia llegir, que un cop la Yolanda es va amagar a una cova per a què ningú la veiés.
He de reconèixer que això algun cop ho he fet. Quan m’he sentit “agobiada”, fora de lloc, incompresa o enfadada, he marxat i m’he amagat. Però la vida segueix i penses, “qui et trobarà a faltar?”. Algunes persones no em trobaran a faltar, però jo sí que en trobaria a faltar a algunes, per tant, no em queda més remei que sortir a l’exterior, intentar fer bona cara i mimetitzar-me amb el món, per poder estar a gust amb les persones que trobaria a faltar. Perquè sortir a l’exterior? Doncs, per por. Per por a quedar-me sola. Si sola s’està molt bé, de vegades, però fa por que la solitud no vulgui deixar-me. No sé si la vull per sempre més amb mi.

Mireu, escolteu, quina cançó li van dedicar un dia a una altra Yolanda...



Yolanda és una variant de Violant, del color violeta. Per cert, el meu color preferit. I aprofito i canvio el color del bloc. Com la cosa està en pràctiques encara....
Altres connotacions que se li puguin donar al nom, prefereixo ignorar-les. Que cadascú és com és, es digui com es digui, aquí o a la Xina popular.

I és que jo trobo que el meu nom sona bonic. M’agrada perquè porta la lletra Y. La trobo bonica també, per ser diferent. I, per cert, el meu nom l’escric amb Y, no amb I. No m’agrada com queda escrit amb I. I relacionat amb això, el meu nick, ja que “lambda” és com una Y invertida (λ) –també un símbol grec-, que crec que vaig veure per primera vegada a l’assignatura de física (Ara, no em pregunteu res més, que no me’n recordo...)


Odio el diminutiu “Yoli”. Queda com a molt choni i si a sobre li poses un "La" al davant (pfffffff pa flipar, nen...), sona com a personatge de Gandia Shore...

I a mi perquè em van posar aquest nom?
Doncs el va triar el meu pare. Segons m’ha explicat alguna vegada. Diu que (no sé si al barri, al seu poble...) havia una noia molt guapa que es deia Yolanda i per això em va posar aquest nom. I acabava dient, perquè tu ets molt guapa, també. Però clar, què ha de dir ell si jo sóc la seva filla... :P

AQUÍ HO DEIXO DIT





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada