dimarts, 18 de desembre de 2012

UN CONTE TÍPIC

L’ Hilda va conèixer una bruixa, la bruixa Murana.
Abans de començar a tenir un tracte més habitual amb ella, l’havia vist un cop.
L’Hilda era una persona despreocupada i en aquell moment no va malpensar. A més, altres coses tenia al cap per aquella època!
Simplement va considerar anecdòtic haver conegut aquella persona. Però més tard, s'adonaria de què aquell primer encontre coincidia amb l'inici d'una nova era. Els astres estaven començant a alinear-se per a fer canviar el món. És així, en poques hores es produirien molts canvis a nivell global. Ella vivia arrossegada per tots aquests canvis, sense cap mena de por del que pogués portar-li el futur. S’adaptaria, perquè no quedava més remei.
El que no sabia era com canviaria el seu món, el seu món personal. A tots ens havia d'afectar aquesta nova era que s’iniciaria. Però amb l’Hilda estava anant així:

El seu món estava canviant. L’Hilda estava començant a avançar. Passaria de tenir una vida avorrida a estar a les portes de la felicitat extrema. Per aquells dies, l’Hilda estava regenerant-se. Una nova energia alimentava el seu cos.
Durant els següents mesos i anys l’Hilda va estar vivint en un núvol i era fantàstic. La seva vida era rodona. Durant aquell temps, tanta perfecció fins i tot feia fàstic. Va saber conviure amb persones envejoses i tòxiques. Ho va superar. Era forta. La vida li oferia el millor dels seus somriures. Però el que sembla que no estava superant i que començava a afectar-la del tot era la influència d’aquesta bruixa Murana, una professional de la maldat.


Quan l’Hilda va conèixer a la bruixa no va malpensar, però sí que es va fixar en el seu llarg i fi nas, fora de lo normal. I per aquell nas queien unes ulleretes. La bruixa va mirar a l’Hilda per sobre de les ulleres. La bruixa de seguida es va adonar que l'Hilda tenia una bellesa especial. No era tant la seva bellesa física, si no aquella llum que envoltava la seva figura.
L'Hilda també es va fixar en els seus llavis, però eren tant i tant fins que gairebé eren inexistents. Tot i així dibuixaven un somriure, però en el fons era un somriure maliciós. Però ella no se’n va adonar de tot això, perquè sempre havia topat amb gent bona i, era massa jove com per a amargar-se la vida amb històries rares. Es va sentir una mica incòmoda ja que es va sentir massa observada, però res més.
Quan l’Hilda va conèixer a la bruixa també es va fixar en la seva curta alçada i en aquella gepa. Però no li va donar més voltes, només va pensar que era una persona poc agraciada.
Realment era una persona poc agraciada i amargada, una mala vella. La maldat se l’anava menjant per dins. És per això que la bruixa necessitava alimentar-se de la llum de persones bones com l'Hilda.
També s'alimentava d'infants. Els adulava regalant-los xocolata i dolços, joguines... així els nens, innocents, feien més forta la seva llum natural, però després els feia madurar precoçment i allunyant-los de les seves famílies els nens perdien la seva mirada neta i acabaven perdent-se. S'esvaïen amb l'ajuda del marit de la bruixa Murana, un monstre que menjava nens, només li agradaven els nens al forn, de cap altra manera.
L'Hilda recorda de la bruixa Murana i aquella primera trobada l'olor a tabac que feia. I com no recordar aquella olor?
Molts cops, tot i que la bruixa Murana no estigués present, sentia aquella pudor i la incomodava de mala manera.
En resum, aquesta primera vegada la bruixa Murana va saber actuar com una persona pacífica. Amb el temps va voler guanyar-se a l'Hilda, sigilosament, va voler entrar al cercle més íntim de la noia.
A la bruixa Murana només li faltava portar un barret punxegut. Era la típica bruixa, de debó, però ensarronava a qualsevol.





En un principi la força fosca de la bruixa va estar aletargada i en obrir-se un nou cicle a la vida de l’Hilda, va començar a expandir-se. O potser l’Hilda ja estava madurant i es començava a adonar de certes coses. El dia que va obrir els ulls va ser un dia en què va veure a la bruixa al seu hort. L'Hilda passava per l'era amb la bicicleta i la bruixa en veure-la, va saludar-la amb la mà i la va fer parar. La bruixa mentre li anava parlant anava agafant herbetes del seu hort.
L'Hilda va adonar-se de la taca en forma d'estrella al clatell i va ser partícep de la passió que tenia la bruixa per les plantes. Les coneixia totes i la bruixa Murana anava explicant què era cada una d'elles a la jove. L'Hilda observant-la, va veure una pulsera de cristall que queia pel seu canell. Aquella imatge se li va quedar gravada i poc a poc va anar lligant caps. Aquella pulsera era l'amulet de la bruixa, era l'amulet que la protegia o una mania de vella, una superstició, ja que estava ben trastocada, la pobra.



Com treballava la bruixa?
La bruixa, sempre vestida amb roba fosca i ampla, primer de tot seia en un balancí i encenia una pipa. Llavors, començava a fer rodar el seu cap pensant mil i una malifetes mentre la foscor anava envaint l’estància. Agafava el telèfon i començava a fer trucades a les persones que triava com a víctimes. El destinatari de la trucada mai rebia una resposta. Aquestes intromissions a la vida dels demés contrariaven i importunaven moltíssim a les seves víctimes i molts cops, degut a les obsessions de la bruixa Murana, eren massa repetitives. Quan ja havia pensat la malifeta, l'escrivia en un paper. L'arrugava en forma de bola i l'enterrava al seu hort, al costat d'un arbre musti que tenia arraconat.
Omplia d'energia negativa a les seves víctimes deixant carbó amagat per les cases de les víctimes.


No sempre la víctima havia estat l’Hilda. No, la seva feina ja venia de lluny. Tant donava, homes o dones, quan algú es posava al camí de la bruixa, ja tenia una nova víctima. Fins i tot la Martina, la seva pròpia filla, ja no volia saber res d’ella. Durant anys la va estar maltractant psicològicament. La Martina va fugir lluny, lluny. No va arribar a esvair-se, perquè va saber o va poder desaparéixer a temps de la vida de la bruixa. Va ser gràcies a l'amor. Ara vivia en un altre país i semblava que estava reconduint la seva vida. Estava curant-se dels mals que li havia provocat la seva pròpia mare i la cosa anava bé. A més, el seu company es desfeia per la Martina.

Les víctimes acabaven sotmeses sota el seus poders i això, com deia, encara donava més força a bruixa.

La primavera estava arribant. L'Hilda estava contenta. Li agradava que els dies de boira haguéssin acabat. Tampoc s'esperaven neus i aquelles tardes podia sortir a passejar sense jaqueta. Era magnífic. En un soleiós dia però encara fred d'aquesta incipient primavera, van arribar a la vida de l'Hilda dos éssers fantàstics i amigables: un cavaller i una fada. L'Hilda ja tenia una felicitat més que completa. Aquests dos personatges venien a acompanyar a l'Hilda, donar-li alegria i a protegir-la.

La primavera no li estava agradant tant a la bruixa. Necessitava més energia i poc a poc va començar a enverinar a l'Hilda. A més la bruixa Murana en saber de l'aparició del cavaller i la fada, va entrar en còlera i va descarregar la seva ira amb gran força sobre l'Hilda.
Els dies anaven passant i la noieta no es va adonar del que estava passant i es notava més i més cansada. Hi havia dies que aixecava una mica el cap, però es sentia molt malament. Semblava que tot arribava a la fi. La feina no li anava gaire bé últimament i ja podia estar a una habitació plena de gent, que ella es sentia sola.
L'Hilda es trobava tan i tan cansada que no podia caminar. Li faltava l'aire. Estava arribant a la porta de casa seva però no tenia més forces. No es veia en cor d'apropar-se més. Va seure's en un banc a descansar. El cavaller i la fada, que estaven amb ella, no van dir res, només van mirar als ulls de l'Hilda. Ella estava amb ulls plorosos perquè es sentia molt malament. A part del cansament físic  no sabia per quin motiu la seva vida estava canviant tant; si ella era tan feliç amb el que tenia, si la primavera no havia estat tot lo bonica que ella hauria desitjat, que l'estiu el va passar gairebé com un vegetal, amb continues malalties que feien que passés dies estirada al llit i ara que arribava l'hivern es sentia nua, com un arbre en ple hivern, sense fulles, sense color. Ella volia sentir-se com a la primavera passada, sense fer res més que prendre el sol i gaudir del seu calor i color i gaudir de la companyia del cavaller i la fada.


Els ulls de la fada eren ulls  innocents, amb aquella xispa de la vida que l'Hilda estava perdent. Els ulls del cavaller eren, a part de grans, negres amb una mirada penetrant.

Finalment el cavaller i la fada van parlar. Només van dir-li que anés molt amb compte amb la bruixa, que encara quedaven dies horrorosos, però que havia de ser forta.
No sabia com actuar davant l'astúcia de la bruixa. Els dies anaven passant i l'Hilda anava aguantant.
Com la llum de l'Hilda ja no era tan forta com abans, la bruixa tampoc podia alimentar-se de la mateixa manera. Necessitava encara més força si volia lluitar contra els poderosos amics que ara acompanyaven a l'Hilda.
Ah... però la bruixa era tan malèvola que ben aviat va descobrir una llum tan o més forta que la de l'Hilda. Un dia, per casualitat es va retrobar amb la mare de l'Hilda, a qui ja coneixia de temps enrera. La mare de l'Hilda no li feia nosa a la bruixa i per això mai es va capficar amb ella, però ara li feia falta la seva energia. Una freda nit de tardor, la bruixa va anar a visitar a la mare de l'Hilda, amb l'excusa de portar-li una cistella de fruites i verdures del seu hort. La mare de l'Hilda va acceptar el present, això sí, amb molta desconfiança. Aquest present no era tal, si no que era una gran quantitat de verí per a atacar amb força a la mare de l'Hilda. No era verí en el sentit literal de la paraula. La bruixa va començar a parlar i parlar i a parlar sobre l'Hilda, buscant influir, de mala manera, sobre la mare de la noia. La bruixa dominava l'art de la paraula i volia embaucar la seva nova víctima, persuadir-la per a portar-la al seu terreny i seguir xuclant la llum de l'Hilda i sobretot la del valent cavaller i la bonica fada. Les paraules poden ferir tant o més que una estaca. La bruixa volia clavar aquesta estaca al bell mig del cor de la mare de l'Hilda.

La mare es va quedar estorada amb tot el que estava sentint. Com  semblava que la bruixa anava perdent facultats, de seguida la bona dona li va veure el llautó. A més, si hi ha un amor vertader és el d'una mare amb el fruit del seu ventre, i aquest amor podia lluitar contra les paraules de la vella bruixota.
Li va seguir la corrent i molt amablement la va acompanyar fins a la porta. La mare es va quedar molt preocupada per la sort de la seva filla i va asseure's a la butaca plorant ja que tenia por de perdre a la noia. Les llàgrimes anaven caient i surcant l'arrugadeta cara de la marona.
De seguida la mare va anar a explicar a la filla el que estava passant.
Era un dels primers dies de fred i l'Hilda estava a punt d'esclatar. Estava veient que podia perdre la seva estimada vida. Passejant pel parc amb el cavaller i la fada, l'Hilda seure en un banc, aquell de davant de casa seva. L'Hilda va tornar a mirar als ulls dels dos acompanyants, ulls grans i amb xispa. Ella s'hi va veure reflexada i no es va agradar ja que la imatge que veia era ja molt fosca, massa. Necessitava novament tenir força i llum. El cavaller i la fada estaven amb ella per a ajudar-la.

El cavaller proporcionava la valentia que li faria falta per a lluitar contra les adversitats de la vida i la fada li proporcionava alegria i màgia.
No van fer res més que acompanyar-la, però a totes hores.
En poc temps, l'Hilda va anar recuperant la seva llum ja que estava reconeixent la força del seu enemic.
Era el moment de marcar límits i moure's amb cautela. Ara tenia el cavaller i la fada i eren la seva raó de viure ja que li estaven tornant aquella força tota perduda. Van anar tots tres cap a casa.
En entrar a casa feia molt fred. L'Hilda va trobar la finestra de la seva habitació oberta de bat a bat i a aquelles hores del vespre tot el fred del carrer entrava cap a dins. Mentre anava a tancar-la va poder percebre l'olor a tabac tan característic de la bruixa Murana. Abans de tancar els porticons es va assomar. El cavaller li va dir que havia estat la bruixa Murana. Semblava que la bruixa Murana havia fugit de la casa en sentir que l'Hilda arribava, però com no les tenia totes, amb passes silencioses va travessar tota la casa. Sí, efectivament, la bruixa Murana havia entrat a casa i a més havia deixat un "regalet". Estava el menjador ple d'una mena de fulletes de flor de diferents colors, blau, lila, blanc, groc, rosa... L'Hilda es va fer enrera. La bruixa Murana era gran coneixedora de plantes estranyes i va tenir la impressió de què allò podia ser pur verí.


El cavaller i la fada es van quedar observant a l'Hilda i no es podien creure el que estaven veient. L'Hilda estava emetent una llum nova. "S'estava curant", per dir-ho d'alguna manera. I van començar a cridar "T'estàs curant, Hilda, t'estàs curant, mira". L'Hilda no entenia què passava fins que va veure's reflexada en el mirall del rebedor. Realment era evident aquella nova llum que desprenia. Es va desmoronar, però per emoció, per l'emoció de veure que finalment tot podria superar-se.
El cavaller va córrer a abraçar a l'Hilda i la fada estava dempeus al costat d'ells dos acaronant l'Hilda.
El follet va dir que el final d'aquesta trista història estava a punt d'arribar. Havien de ser forts i fer fora tots els mals. L'Hilda va agafar l'escombra i es va posar a recollir tot l'escampall que hi havia al menjador. Tenia molta confiança en ella mateixa i no tenia por. Amb el cap ben alt, va tirar-ho a la brossa i s'ho va endur al contenidor més pròxim. S'havien acabat les tonteries.

El Nadal s'apropava i novament la bruixa Murana el passaria sola, sola amb el seu marit, el monstre, un individu sense voluntat que havia estat vivint a mercés de la bruixa Murana. Aquest any, no obstant, no hi arribaria, ni sola ni no sola. La nova llum de l'Hilda estava fent que la pròpia maldat que la bruixa Murana portava dins s'estigués apoderant, tant, que literalment se la menjaria. En pocs dies la bruixa Murana es va anar tornant verda i després groga, groga i més groga. El seu cabell va anar caient i la seva arrugada pell encara ho estava més. Un picor molt fort no la deixava viure, fins que va passar això, que va deixar de viure. Amb ella, el monstre que vivia amb ella, qui va passar les seves darreres hores ajupit a la seva vora. Tanta dependència havia tingut de la bruixa Murana que ara no sabia què fer i poc a poc, hora rera hora va quedar-se allà descansant al seu costat fins que la vida sense sentit del monstre poca-pena també es va esfumar.


I així és com l'Hilda, recuperant una llum perduda, ara amb més força, confiança amb ella mateixa, recuperant les ganes de viure i d'estimar va poder acabar amb la vida de la bruixa Murana i de retruc del monstre que menjava nens al forn. El tenir l'esperança de poder viure amb aquesta alegria durant la resta dels temps va ser el millor regal de Nadal que podia esperar.

Bruixes del món! Sempre hi haura gent bona que un dia, de cop i amb valentia us vencerà!


AQUÍ HO DEIXO DIT



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada