divendres, 28 de juny del 2013

DIVENDRES MUSICALS JOVES I GUAPOS

L'altre dia, abans d'anar a dormir, teníem la ràdio del despertador posada i sonava la canço "Blaze of Glory" de Jon Bon Jovi (en solitari).

Per cert, que avui he vist a l'Aruscitis (gran programa), que com el Jon Bon Jovi estava per Madrid, una de les germanes del Rei, ha anat amb la seva brusa estampada a veure el concert. I és que resulta que n'és fan!

Un acord tàcit, entre la meva parella i jo, va fer que no apaguéssim la ràdio fins que no acabés la cançó en qüestió. (No marxeu, encara que us mireu el vídeo... Llegiu, llegiu)



Em vaig traslladar uns quants anys enrera, quan aquesta cançó sonava cada X temps a los 40 principales, ja que un estiu d'aquests quants anys enrera (vint-i-tants?), era el número 1.
Formava part de la banda sonora de la pel·lícula "Young Gun", que relatava les aventures d'uns paios guapots de l'oest americà. Representa que un era Billy The Kid i si no recordo malament, era l'Emilio Estévez. També hi sortia el seu germà, Charlie Sheen, el Kieffer Sutherland i algú més, suposo...
"Hijos de" (dels seus pares, vaja) aquests.

Arribada en aquest punt, podria parlar del que significa ser fill d'algú, però com resulta que no ho visc en primera persona. Bé, sí! sóc filla dels meus pares. Però com tothom, vaja! No he hagut de viure patint per haver de demostrar res a ningú. I com puc viure així de dignament, em fa molta però molta ràbia, veure com puja (o ha pujat) segons quin jovent.
És que, mireu, al meu despatx mateix, el meu cap és "fill de" son pare, qui a la vegada també és "fill de" son pare. I aquest últim, ja no sé si ho era per mèrits propis o també era fill d'algú més important d'aquella època. Però en fi, la veritat, és que no tinc massa queixes. Bé, alguna sí, és normal, no? Però, per aquí el despatx veus com alguns fills de clients pares fan i desfan i no tenen seny! I és una pena, la veritat...
I veus les oportunitats que tenen alguns i és una llàstima que moltes vegades el poc coeficient intel·lectual tingui aquestes oportunitats. I  a sobre, quan veus a les noietes, tan mones, tan ben vestides, tan de perruqueria i que tot i els hi senta tan bé... (grrrr).
I una va com pot, amb el poc temps al matí, amb una samarreta i uns pantalons, arreglant-se una mica més si ha d'haver visita, però coi! que si no em dóna temps d'assecar-me el cabell (llarg), doncs una cua i vinga (marxem nens, que és tard...)
I no vull dir que jo en tingui més, d'intel·ligència... NO! Jo vaig fer el que vaig poder, i ho segueixo fent i en tots els casos me'n vaig sortir dignament. Però sempre una es queda amb el dubte de "què haguès passat si..." Si el tema econòmic no hagués sigut handicap, vaja!
Però, bé, que més val no capficar-se i ser feliç. I jo escrivint ara mateix al meu humil bloc, ja em sento feliç, com si fos la gran redactora d'un gran diari.
I els somnis, somnis són!

AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 27 de juny del 2013

TEXTURES


 

 
Novament he volgut pintar de manera diferent amb els nens. El resultat no ha estat el que m’havia imaginat, però vaig intentar no guiar-los, no forçar-los a obtenir el resultat que tenia en ment. Mai les coses surten com imagino al principi… Ja ho tinc assumit!
 
Durant uns quants dies vaig reservar diferents materials que pensava podien deixar una empremta especial damunt el paper.
 
Per exemple, un trosset de paper d’alumini arrugat –fet una boleta-, paper d’aquell que té bombolletes i a tots ens agrada petar…, l’envoltori interior d’un “rulo” de galetes farcides de xocolata –era ondulat-, una mena de tela mosquitera…
Vaig pensar que si els mullàvem amb pintura, aconseguiríem un efecte especial damunt el paper.
 
Tampoc és que es quedessin molt, molt sorpresos, però en principi els agradava anar pintant els materials i després anar fent damunt el paper. Fins que la cosa va desvariar i van començar a estendre pintura i més pintura amb les mans.
A banda de què jo hagués volgut que combinessin diferents colors, per a què quedés més bonic i cada textura sobresaltés, però no van voler.
No em vaig voler posar nerviosa i els vaig deixar fer fins que es va fer l’hora d’anar cap a la banyera…
 

Aquí hi ha algunes fotos del resultat, però he de dir que no és ben bé com jo esperava. Crec que la pintura que vaig utilitzar no és la millor. Quedava un excés de pintura sobre el material i el resultat no era tot lo bonic que jo havia imaginat. Potser hauria de fer servir un altre tipus de pintura, però no sé ben bé quina...
 

 

Reflexionant, vaig pensar que un dia podria deixar-los pintar tot un paper amb els dits. La vella tècnica de pintar amb els dits. El que tinc pensat i és una de les properes activitats més o menys guiades que vull fer amb ells, és que omplin tot un paper de pintura, tal com vulguin i depenent del resultat, a veure si m’inspira a fer algun paisatge en especial, però m’agradaria fer alguna mena de mosaic i que vagin enganxant o retalls o boletes intentant, això sí, que tingui algun sentit.
De totes formes, com vaig guardar algun dels materials emprats per a pintar aquestes textures, se'm passa pel cap una manera de tornar a pintar més senzilla. Recordeu allò de posar una moneda al davall del paper i amb un llàpis fer aparéixer el relleu amb la cara del Franco o del Rei? Una activitat al cole, a la classe de plàstica-dibuix va ser recórrer l'escola en busca de relleus i anar pintant-los, calcar-los a la làmina. Fàcil! i per als meus nens tan petits, pot ser màgic i tot. O fins i tot podrien aparéixer lletres si hi passem el llàpis. Més màgic i interessant, sobretot pel gran, en ple procés de coneixement de les lletres després d'haver acabat P3. Ai...! quin munt d'idees que voldria posar en pràctica!!! Tot i que després, com dic, mai és com ho havia imaginat.

 
AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 25 de juny del 2013

DIMARTS BREU

Disfressat de dilluns.
Dimarts carregat de feina, ja que en breu, s'acaba el termini de presentació de la renda. I si això fos el facebook jo clickaria que m'agrada una pàgina que es diria alguna cosa així com... "Señoras que se hacen las remolonas y no le traen los papeles de la renta a la asesora..."


AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 21 de juny del 2013

DIVENDRES MUSICALS I FINALS… DE CURS


I emocionants!
Avui és un dia estrany.
És el darrer dia d’una etapa, a banda de ser el primer dia d’estiu i no fa gaire bon temps...


 

FOTO GOOGLE ESTIU

El gran avui acaba el seu primer curs al “cole” dels grans. Ja se sent gran perquè el curs que ve farà P4. Tot i que com encara no és gaire conscient del que suposa el temps en global, em pregunta si demà ja farà P4.
-      Nooo, que demà és dissabte. És festa! I diumenge tirarem petards…
-      I a l’altre ja aniré a P4?
-      Nooo, quan s’acabin les vacances. Quan el papà i la mamà tindran molts dies de festa. Llavors, quan s’acabin les festes, tornaràs al cole i aniràs a P4.
De fet, ara entrarem a una nova rutina, la de casal d’estiu… D’això sí que n’és conscient. Ho recorda de l’estiu passat.
A sobre, ara fa uns dies que li estic dient que l’any que ve (curs que ve), sa germana anirà al “cole” amb ell. Ja l’hem embolicat més, perquè representa que la petita no hauria de començar al cole fins que ell fes P5. I em diu "Noooo, que jo encara no faré P5, que faré P4..."

Però hi ha hagut un canvi a les nostres vides, del que vull parlar  aquí extensament, quan tingui temps! i ens veiem “obligats” a canviar d’escola a la petita. Aprofitant que al cole del gran ofereixen servei de Llar d’Infants, començarà el que seria el “P2” allà.

Estan sent uns dies en els que sento una barreja d’emocions. Per una banda, molt contenta per aquest canvi (d’horari) que vindrà. Però trista perquè si vull compaginar-m’ho bé, la petita havia de canviar d’escola.

Fa uns dies no m’hagués pensat mai que aquell dinar de germanor entre pares i escola bressol no es repetiria el curs vinent.
Fa uns dies no m’hagués pensat mai que aquella exhibició a la piscina no es repetiria el curs vinent.
Fa uns dies no m’hagués pensat mai que la petita no passaria per la classe dels Gegants…

Quin batibull d’emocions!
Plorant mentre prenia la decisió, conscient dels canvis, però contenta.
Plorant a cada comiat amb mestres i pares. No he pogut fer-me la forta.


FOTO ESCOLA FFC


Hem estat tant bé aquests anys a l’escola bressol…! Han estat quatre anys amb un regust dolç. Molt contenta d’haver conegut aquesta escola, de veure com els nens aprenien, es feien autònoms, hi anaven contents, s’embrutaven de pintura, tastaven les seves cuinetes, feien amistats, s’abraçaven a les Mestres quan ja eren conscients de què jo havia de marxar a treballar…  Molt bé a l’escola bressol!


Però avui, primer dia d’estiu, hem de seguir endavant. Els nens estan creixent. La petita dimarts coneixerà a la seva nova tutora. Aviat el record de l’escola bressol quedarà lluny. Més tard s’oblidarà. Bé, ells ho oblidaran, nosaltres no! perquè es faran grans. I segur que un dia ens asseurem al sofà i agafadets i mimosets els nens voldran que els expliqui coses de quan eren petits i segur que sortirà el tema i mirarem fotos i fotos i vídeos, i espero recordar tots els noms dels nens i sobretot els de les Mestres.

I perquè no deixo aquesta melangia?

O podria parlar d’uns altres temps. D’un final de curs, del principi d’un estiu que vaig viure jo en primera persona. Amb la carrera acabada, sense obligacions a l’estiu d’haver d’estudiar per a recuperar assignatures. Havent acabat quart d’anglès a l’EOI. Un company de classe m’havia passat música i per aquell estiu sonava bastant al meu cotxe, al meu “súper 5”, això:




Per cert…
 




AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 18 de juny del 2013

DIMARTS BREU

I plujós...

Pluja, treta d'internet a través de google imatges
Esperem que sigui la pluja la que sigui breu, que avui és la festa de final de curs al cole de la petita.

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 14 de juny del 2013

DIVENDRES MUSICALS I VIRTUALS

Hola,

Avui vull dedicar l'entrada a una amiga virtual que ha encetat nova vida i nou bloc:

L'altre dia vaig veure que, com a mi, li agradava el Richard Ashcroft i com crec que ella està vivint moments dolços i altres, pel que vaig llegir a la darrera entrada, no tant... doncs li dedico aquesta cançó



Felicitats pel canvi! I MOLTA SORT.


AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 13 de juny del 2013

EXQUISIDESES DISFRESSADES

O, novament, rebosteria creativa. Intentant fer art a la cuina.
Tal i com em passa amb els nens, amb qui també intento fer art de tant en quant i com vaig explicant al bloc, altres vegades intento fer art a la cuina (també he anat escrivint sobre això, també).


Fa uns dies vaig voler experimentar amb el fondant líquid.
Tal que això...
Segons vaig llegir, no és una cosa massa complicada de fer. Es tracta d'agafar fondant i calentar-lo al microones per a què es desfaci, però evitant que bulli per a què no es cremi.
Se li posa una mica d'aigua (una cullerada, per exemple, depenent de la quantitat de fondant) i es remena per a què quedi ben integrat i lligat.
Vaig agafar un tros de fondant blanc que tenia i vaig provar. Volia banyar una mena de cake balls o cake-croquetes, perquè volia donar-los-hi forma allargada...
-La meva experiència amb cake-pops: aquí-
Vaig banyar aquesta mena de croquetes de pastís (per dir-ho d'alguna manera, vaja... a veure si m'enteneu) i vaig deixar-los sobre la reixa del forn. No tinc cap altra reixa i ara penso que potser també hauria pogut provar deixant-ho sobre paper de forn. Potser no s'hagués quedat enganxat. O probablement, el problema era la proporció d'aigua i fondant...

Suposo que la proporció de la mescla no era la correcta i va quedar com un glacejat semblant al dels "donuts". Em va quedar més claret que el de la foto que he posat a dalt, però més espés que el dels "donuts".

El bany no va quedar del tot dur, si no més aviat empegalós. Però bo, això sí...!
Com ja dic, el glacejat no era dur i era enganxifós i va quedar tota la marca de la reixeta marcada a la base de les "croquetes".

La imatge és aquesta:
I mentre anava fent aquests experiments, apareix el nen i em pregunta: "Què són?, meduses?" UAHAHAHHAHAHAA
Quina gràcia!!! Crec que el Bob Esponja està fent molt mal al nen...
Meduses amb pèsols, semblen... (el nen em va ajudar amb la decoració).








I un altre dia vàrem anar a veure meduses de veritat... A l'Aquàrium de Barcelona. Tota una experiència. Vàrem fer de turistes totals!
Vàrem anar a Barcelona en cotxe, això sí... però aparcant a la Zona Universitària i des d'allà agafant el metro. Ja ho havíem fet una altra vegada amb els nens, lo d'anar a Barcelona i pujar al metro, però a mesura que van creixent, si més no el gran, són més conscients de les experiències i la del metro, potser feia un any just que havia estat, però sembla que ara molt més intensa, o potser és perquè és recent. Recordo que l'any passat, li vam explicar que era un tren que va per davall del carrer... però ara ja li havíem explicat que aquest tren que va per sota terra es diu metro. Parlem amb propietat!
 
Vam aprofitar una oferta d'internet que ens deixava el preu de les entrades al 50 %. Ideal, perquè si no, ho trobo un robatori. Jo vaig quedar una mica desil·lusionada. No sé què m'esperava o potser tenia unes expectatives molt altes. Els nens, això sí, s'ho van passar pipa. Al principi estaven molt emocionats. Després estaven ja pesadets. L'hora de dinar s'acostava i tot i que els havíem entretingut amb galetes i un petit entrepà, necessitavem un parèntesi. En acabar la visita a la primera planta i passant pel restaurant/cafeteria vàrem parar a dinar, no sense abans estar-nos un munt d'estona trastejant per un submarí.
Vam dinar, amb els nervis a flor de pell. Per a posar-nos en situació... nosaltres dos, els grans, intentant triar el dinar. La paella no feia mala pinta, però jo estava veient patates fregides (mmmmmm  paaataaatees) i el nen havia vist una magnífica foto de Hot Dog. I tota l'estona el tenia cridant-me "vull un entrepà de frankfurt, patates i beguda" i així repetidament. Jo intentava dir-li tranquil·lament que ara ho demanaríem, però ell insistia i insistia buf! Jo al final vaig agafar mig pollastre rostit amb patates amb idea de compartir-lo amb la nena, qui (li vindrà de família) va començar a atiborrar-se de patates i a sobre em deia que volia ketchup (tomate que diu ella). Apa! Aixeca't, ves a buscar ketchup... ah! i una altra forquilla, que li ha caigut al terra... Torna a aixecar-te...
Al final vaig poder seure i començar a dinar. Amb la panxeta plena, la situació ja era més sostenible.
El nen, tan deliri que havia tingut amb el frankfurt i es va menjar un terç, l'altre terç, la nena, però amb poc pà. Després, A SOBRE, els vam comprar un gelat. Sí, som uns tous, però un dia és un dia. Jo no em podia acabar el pollastre. Estava tipa i no només dels nens ;)
Sorprenentment, ens van deixar prendre el cafè bastant pausadament.
Visita als lavabos i seguim amb la visita.
Faltava veure els pingüins, els peixos pallasso (Nemos) i una altra cosa que li va encantar al nen va ser entrar a la "cova", que deia ell a veure les meduses. I junt amb les corredisses per aquest espai, que si meduses avall, Nemos amunt, i l'espai infantil que hi havia a la vora, vam acabar la visita a l'Aquàrium.

Intent de foto a les meduses de l'Aquàrium de Barcelona
Preciosa foto d'una medusa, que no he fet jo. L'he tret de la pàgina de l'Aquàrium de Barcelona
http://www.aquariumbcn.com

Ja més tranquils vam sortir i vam anar passejant fins al Carrer Ample on el meu company va firar. Després vam anar a buscar la botiga dels Donuts de Colors...
Ai la història dels donuts de colors...! Una vegada, no sé a "cuento" de què venia... li vaig explicar al nen que "una vegada el papà i la mamà vam anar a Barcelona i ens vam menjar uns donuts de colors". Ell estava contrariat ja que no ho recordava (evident, va ser quan feia pocs mesos que el meu company i jo sortíem junts). Érem joves, teníem uns tipets... i ens vàrem permetre el luxe de menjar uns (quants) Dunkin Donuts. Vaig voler ensenyar-li aquests donuts al nen i ens vàrem arribar fins al local que hi ha al costat del Born. Fent de turistes, eh?





Oooooh està clar quin agafaria el nen!

Baaarça!!!
Vàrem agafar una caixeta de sis, tot i que agafar una de dotze era molt temptador. La diferència de preu era insignificant, però... no! que algun dia haurem de començar l'operació bikini!!! I enara recordem l'infart que gairebé ens dona el dia que els vam menjar... Jo encara vivia a casa dels meus pares i quan vaig tornar a casa, de Barcelona, ma mare era incapaç d'entendre perquè no podia sopar. Si és que estava tan farta d'haver menjat com a dues o tres o quatre hores abans aquells donuts... Però, no li vaig fer un lleig a la truita de patata que havia fet per sopar i me'n vaig menjar una miqueta (una miqueta...) i apa! a dormir-la.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 11 de juny del 2013

diumenge, 9 de juny del 2013

PERLES DE COLORS

Avui vull explicar la nostra experiència amb perles d'aigua.
Quan ho vaig llegir al bloc de l'Elisabetsalie, de seguida vaig voler fer-ho jo. -Ja se sap: "culo veo, culo quiero"
 
Ensenyar-los les boletes tan petitones i després veure com havien crescut va ser una gran experiència. Pels nens ratllava la màgia. L'experiència sensorial, indescriptible.
Ens hi podríem haver passat hores i hores enfonsant les mans dins la safata plena de boletes de colors.
El primer dia ho vaig fer amb boletes blanques. No volia que resultessin excessivament atractives a la vista, ja que tenia por que, sobretot la petita, s'ho endugués a la boca. Vaig estar tota l'estona amb ells remenant i tocant les boletes, que si apretant, tirant, trencant... ja que no em feia gens de gràcia deixar-los sols amb les boles.
Un cop les van descobrir, un altre dia ja els hi vaig ensenyar boletes de colors. Ooooooooh! Què boniques. Quant color!!!
Vam crear un parc pels ninos. Vaig posar al petit Messi i al petit Puyol, els de la mona, a la seva particular piscina de boles, però novament era més màgic tocar les boles i ja està. La veritat és que a mi em relaxava i tot. I al nen, prudent que és, tampoc li feia gràcia posar als seus ninos tan adorats a dins de les boles...
 
Per altra banda...
 
En aquests dies de primavera, la nena havia pintat a l'escola amb boletes i vaig voler repetir -ho a casa, però en aquest cas amb les perles d'aigua. A l'escola ho van fer amb bales de vidre.
El nen de seguida va recordar la tècnica que igualment havia experimentat durant el seu pas per la mateixa classe dels "Vailets".




Movem cap amunt, cap avall, dreta i esquerra. D'un costat cap a l'altre. (o així, així, així i així... segons llenguatge gestual de la petita). Es tracta de fer córrer les boletes per damunt del paper (o cartró en aquest cas, que es tracta de reciclar...) ajudant-nos d'una safata. També pot anar bé, si en teniu a mà, les tapes de les caixes grans de folis.


 
Obra de la nena (què aplicada ella! no?) Sembla un jardí amb una rosa ben gran al mig
Obra del nen
Té un estil que ha anat evolucionant
Com això d'embrutar-se les mans amb pintura hi ha vegades que no agrada massa (ho tinc més que comprovat... m'han sortit... finolis?) els hi vaig deixar una cullereta a cada un per a què un cop submergida la boleta dins la pintura l'agafessin sense necessitat d'embrutar-se. I així, deixant anar la boleta damunt del cartró havíem de veure l'empremta que anava deixant amb l'ajuda dels moviments.
 

... a un estil... aquàtic?
Vaig deixar fer al nen... i bé, es va emocionar i l'aigua de netejar la cullereta va acabar dins la safata... desfent el cartró... bé, desfent... va acabar fet una pasta... Va ser una obra d'art ben efímera!
 
 
Tot i l'obra aigualida del nen, cal dir que crec que no vaig encertar gaire la tècnica. La pintura era massa espesa i les boles no corrien bé pel cartró. Crec que hauria d'haver afegit una mica d'aigua a la pintura per què la bola escampés la pintura d'una forma més linial. Així que NOTA MENTAL! per a la propera.
 
AQUÍ HO DEIXO DIT


divendres, 7 de juny del 2013

DIVENDRES MUSICALS I MERAVELLOSOS

Sí, ara mateix ja no veig les coses negres com la setmana passada. Ha passat una cosa que m'ho fa veure tot de forma meravellosa.
Que no m'he pres res, no.
Com altres vegades, una cançó amb connotacions... connotacions... relacionada amb drogues, vaja! Però jo... jo no m'he pres res.



Tot i que és cert el que dic, jo no poso cançons relacionades amb drogues perquè m'agradin especialment... és una picada d'ull a l'Alícia, la del país de les meravelles, qui, precissament, em va inspirar el passat Dimarts Breu. Però tot i així, diuen que la pel·lícula de Disney era associada als joves hippies (com aquestos d'aquí baix...). Però altres investigacions científiques, he llegit, venen a dir que l'autor del llibre (Lewis Carroll) patia una malaltia, els símptomes de la qual estan perfectaments descrits a la seva obra (alteracions en el tamany de les coses, il·lusions òptiques, incapacitat per a reconéixer cares...)

I avui, segueixo amb el tema amb aquesta cançó, la del conill blanc. Un conill que sempre va pillat de temps:


Per cert, hauré de rescatar la pel·lícula aquesta de Disney per a veure-la amb els nens... Però la de Disney, la versió del Tim Burton, no l'he vista... però no em crida l'atenció... Vull veure amb els nens com l'Alícia es queda dormida per avorriment i comença a somiar i viure les seves aventures.


Una altra cosa que em té encuriosida és saber quan sabré jo que els nens han somiat alguna cosa per la nit. Bé, saber-ho ho sé, perquè es nota. El nen no ho exterioritza tant, però alguna vegada plora dormit. I la nena, parla més. L'altre dia cridava (Actimeeeeeeeeeeel) i sovint crida el nom de son germà...

I de la història de l'Alícia, recordo haver-la llegit en anglès, però en anglès... d'aquells mini-llibres que ens feien llegir a l'escola, no l'obra original! I recordo tenir fotos amb les cartes de pòquer a Eurodisney. Precissament ahir el nen em diria que quan aniríem allà on hi ha el castell que surt per la tele amb els petardos. Traducció: quan posem una pel·lícula i resulta que es de Disney, surt un castell i focs artificials. El castell aquest està a Eurodisney, no? Doncs, un dia li vaig dir que quan fos més gran hi aniríem. Però quan sigui més gran...




AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 4 de juny del 2013

DIMARTS BREU

Alícia! Sento dir-te que això és el que trobaràs darrera el mirall.


AQUÍ HO DEIXO DIT