diumenge, 31 de març del 2013

QUÈ MOOOONA!

Què mona la Kitty!!
Sí, la meva nena és de Kittys i com el nen tenia el seu camp de futbol, ella tindrà la seva Kitty. Ara guardadeta a la nevera fins demà.

Per a ser que no em volia complicar la vida amb mones aquest any, tela! però la veritat, fer això és ben fàcil. Ho havia vist feia temps per internet però no ho havia posat en pràctica i ara he tingut l'excusa perfecta. No ha quedat malament del tot.
I dolenta no crec que estigui, és xocolata!!!
De la negra, de la blanca i de la blanca tenyida.
Vaig agafar el dibuix d'una Kitty. Com la nena en té alguns d'aquests que em descarrego per a que pintin... i el vaig calcar a un paper vegetal, de forn. I el vaig girar. Veieu? La Kitty aquesta porta el llaç al costat contrari.

Llavors, ho vaig resseguir amb xocolata. Vaig fondre primer xocolata negra i la vaig posar dins una bossa de congelació. Vaig fer un tallet a una punta i vaig començar a repassar el dibuix.
Vaig deixar que s'assequés la xocolata. Així, doncs, al cap d'una estona, vaig començar a omplir la resta de Kitty. Primer amb xocolata blanca i després amb la xocolata blanca tenyida de vermell (amb els colorants Vahiné). Va quedar un coloret rosa. Hi ha uns colorants especials per a xocolata. Jo no n'he fet servir mai, però per a la petita quantitat que vaig fer servir, ja estava bé!
Un cop sec del tot, que es desenganxés del paper vegetal va ser molt fàcil. Gairebé es desengaxa sol.
Així, doncs, demà una altra mona!
AQUÍ HO DEIXO DIT

dissabte, 30 de març del 2013

DE VACANCES I FENT LA MONA

El dia de la mona el celebrarem dilluns, amb els amics i amb els nens.
Els nens tenen la seva mona, la clàssica, la regalada per la "TITA". Aquest any no em volia complicar la vida i fins i tot jo al meu nebot li he comprat. No tenia temps per a fer-la. Tot i que idees, idees en tenia moltes, però no ha pogut ser!

No obstant, fa uns dies, vaig arribar a casa i em van fer saber que el nen volia una mona que fos un camp de futbol. Realment era fàcil i com, repeteixo, no em volia complicar la vida...

Vam comprar pa de pessic ja fet al supermercat amb forma rectangular. Havia comprat fondant verd (Recordeu les galetes de protagonista?) i blanc!
La Vespa de les galetes de protagonista havia de ser vermella, però em va ser impossible trobar fondant de color roig per Lleida, o bé eren paquets de kilo o s'havia esgotat. Així que vaig comprar fondant verd, perquè la idea de la mona amb forma de camp de futbol ja estava en marxa.
Tornant a la implementació de la mona...

I quina combinació podia fer? doncs el farcit més fàcil... el de crema de cacau.






 

Tant per dins com per fora, la mona... de crema de cacau.

Hi ha un futimé de pàgines web que t'expliquen a fer pastissos de fondant. Jo, com sempre en temes de cuina i de la vida en general, no pretenc res, només mostrar com hem passat el matí amb les feres, per si a algú li agrada llegir-ho.



Sí, m'han ajudat.






El nen m'ha ajudat amb els xurritos blancs també.
 
Ara a la mona li falta afegir dos jugadors. Vaig comprar un parell de figuretes: un Messi i un Puyol, que crec que són els que més li agradaran al nen.
Ah! i li posarem plomes, de color vermell i blau, clar!
No és que sigui el pastís de fondant més bonic del món, però si al nen li agrada... La veritat és que li ha agradat, a veure si la tasta, perquè el que és els nens i els meus experiments culinaris...

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 29 de març del 2013

DIVENDRES MUSICALS I ASSOLELLATS?

Ai sí, ja se sap... La Setmana Santa i el seu temps...
El que sí és cert que tocarà canviar l'hora.
La matinada de dissabte 30 a diumenge 31 haurem d'adelantar els rellotges, de manera que ens saltarem l'hora que va de les 2 a les 3 de la matinada.
Ja sabeu, dormirem una hora menys i a sobre si tenim mainada i això dels horaris no va amb ells... zombis totals.
Bé, com "The Zombies" no, però com "The Kinks", sí, això sí que ho podríem fer, no?
Lazing on a sunny afternoon..., com a reis!

Les tardes a partir d'ara seran més assolellades (espero)
Tant de bo les puguessim passar sense mal de caps i prenent el sol a la bartola.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 27 de març del 2013

HAMBURGUESES

Odio la carn picada... però els nens no...


Doncs que se les facin ells!
 
El resultat:
 

 
A la que te despistes, ja se les han cruspit.
 
AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 26 de març del 2013

AMB EL BON TEMPS...

Hola,

Ja fa dies que els calçots estan a l'ordre del dia, o més ben dit del cap de setmana. Però ara que tindrem uns dies de festa, si aneu de calçotada... el dia de la mona, per exemple, us passo la meva humil recepta de salsa de calçots. La vaig treure fa temps d'internet, (crec que d'aquí: http://www.altcamp.info/calcsalsa.htm) però diria que és una recepta de les més bàsiques que hi ha. Em vaig quedar amb aquesta precisament, perquè em recordava a les que havia vist fer.


1 cabeça d'alls escalivats i 1 all cru
100 g. d'ametlles torrades i pelades
30 g. d'avellanes torrades i pelades
4 o 5 tomàquets madurs i escalivats.
aproximadament 80 cl. d'oli d'oliva i després aneu afegint
1 llesca de pa sec o torrat mullat amb un raig de vinagre
la polpa d'una nyora
sal
i jo hi afegeixo un trosset de pebrot vermell escalibat

Tot a la batedora i llestos!
Quedarà més espesa o menys en funció de l'oli que hi tirem. He de reconéixer que a mi em costa trobar el punt aquell de perfecció. Aquell en què el calçot es suca bé, s'enganxa la salsa, el calçot ben cobert... i que després en menjar-lo que no gotegi. Sí, ja sé que sempre ens podem posar els pitets, però millor que no gotegi salsa.
Important per a què no piqui, que els alls estiguin cuits, massa alls crus faran que la salsa sigui més forta. Si us agrada... endavant. La nyora també fa enfortir el gust de la salsa. N'hi ha qui no en posa, però a mi em sembla que la nyora fa que la salsa de calçots sigui més genuïna. Així doncs, podeu substituïr la nyora per pebrot vermell escalibat i ben bona que estarà també.


AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 25 de març del 2013

AMB EDUCACIÓ, SI US PLAU, QUE ESTEM MOLT CREMATS

Indignada em tenen alguns clients.
És que a part de què alguns clients no ens paguen, a sobre, ens donen més feina del compte.
A mi em paguen el mateix si els hi faig cas com si no, per tant, la meva obligació es donar servei, però indignada em tenen.

L'altre dia un client que té el morro de no pagar-nos i a sobre ni s'immuta, em va demanar una documentació. Per a mi era molt fàcil donar-li ja que tenia una copia en PDF a l'ordinador i "ipso facto" la va tenir. A partir d'aquí, ja va començar a demanar més coses. Al cap d'uns minuts em donava les gràcies per e-mail i em demanava una altra cosa. Aquí ja em vaig començar a molestar. Val a dir que el meu nivell de tolerància, amb segons qui, és bastant baix. Ja em molestava, perquè havia d'aixecar el cul de la cadira per a escanejar el que em demanava. No vaig ser tant ràpida, però ho vaig fer.
Hores més tard, em tornava a agraïr la resposta i em demanava més coses! "Ai, però que s'ha pensat" Doncs, tot el que em sol·licitava aquest bon home no li podia donar perquè jo no ho tenia. Així li vaig contestar, de bones formes, sempre, i la resta de documentació li vaig dir que ja li passaria. Clar, ara havia d'imprimir-li una documentació variada i tornar-li a passar. Vaig deixar passar més o menys expressament un parell de dies, però sóc bona persona i li anava a facilitar tot el que volia. Ara bé, se'm presentava un dubte. De quin any vol les dades, del 2011 o del 2012?

Doncs reprodueixo:

> XXXX,
>
> Dels balanços, quin any vols els de 2011 o 2012?

I va i el tio em contesta, textualment:

> el ultim !!

Aaaaaaaaai! que aquests dos últims (accentuat, per cert, i amb apòstrof aniria)... dic... aquests dos últims signes d'admiració sobraven, ai ai ai...

Vaig estar a punt de contestar-li això "!!... ??"
Però vaig optar per respirar profundament, no enviar-lo a la merda, imprimir el que em demanava i ser més educada que ell:

>Apreciat XXXX,
>Gràcies per aclarir-me quin és el balanç que necessites. No he sabut >interpretar el que em demanaves al dir-me que el banc està comparant la >declaració de patrimoni de 2011 amb els valors que apareixen als balanços.
>Finalment, t'he imprès l'any 2012. Sé que ho estàs esperant i en compliment >d'això, t'ho envio en arxius adjunts.
>
>Cordialment,

No sé com s'ho haurà pres. Si li haurà donat la importància que jo li dóno al correu, però no m'ha contestat res... Segons les meves companyes, contestant així es deu pensar que havent-se posat dur, havent posat els "puntos sobre las íes" ha aconseguit el que volia i que jo ara vaig més fineta.
Jo me'n ric JA JA JA
Que pensi el que vulgui.


I no sé jo si el client sempre té la raó. Si la té, la perd en el moment que em posa els dos signes d'admiració.

AQUÍ HO DEIXO DIT


diumenge, 24 de març del 2013

GALETES DE PROTAGONISTA

Aquesta setmana el nen va ser el protagonista a P3. La veritat és que va ser molt interessant, agafar les fotos que resumeixen la seva trajectòria personal, fer un resum dels seus gustos, deixar-li triar quina joguina volia ensenyar als seus amics. Li va encantar trobar el seu antic xumet, l'últim, el del tren, el vermell. Portar un parell de contes. Va ser tota una experiència.
Jo, a més, em vaig voler involucrar una miqueta més i participar en l'activitat escolar. Les mestres ens van demanar que si algú volia participar explicant algun conte, titelles... el que sigui, que hi estàvem convidats. El dia de la tutoria, era just la setmana en què havien començat amb l'activitat de protagonista de la setmana i li vaig proposar a la tutora el següent: portar galetes fetes de casa i decorar-les amb els nens.
La idea original era buscar un tallador de galetes en forma de Vespa i decorar-les amb glassa.
Vaig trobar el tallador. Vaig fer galetes a casa per a provar, però quedaven molt petites i seria difícil decora-les amb glassa. Per tant, vaig optar per una altra cosa. Fer galetes rodones grans, i amb fondant  enganxar la Vespa. Tal que això:

Fer-ho a l'escola, si més no per mi, va ser divertit. La mestra no sabia què era el fondant i li vaig explicar que era com una plastilina que es menja. Ràpidament li va explicar als nens, advertint que l'altra plastilina, la de classe no es pot menjar perquè si no els agafaria un mal de panxa molt gran. Els nens, la veritat, feien cara d'al·lucinats. Fins i tot en sortir, cada nen amb la seva galeta vaig sentir com un nen li deia a la seva mare algo de plastilina, galeta, menja o no es menja... Total, que la mare estava flipada de què haguéssin ficat plastilina a una galeta. Devia pensar, "sí, ja sé que es poden fer tota classe de manualitats, però això?!"
Vaig haver d'intervenir, dient que no era plastilina, que era sucre, fondant, que sembla plastilina pel seu tacte... i que jo havia estat aquella tarda amb ells fent-ho... "AAAAAAAAAah!!!!! que sí se come" JAJAJA

De l'experiència destacaria al nen fent el cabra per la classe. Se li notava que estava molt content, eufòric i per altra banda, el gran respecte que em van tenir els altres nens. Com em feien cas, mare meva... va ser una situació nova per a mi que nens d'aquesta edat em fessin cas.
Va ser molt divertit i novament una experiència nova, asseure'm davant de tants nens i explicar un conte. Com tots els nens volien dir la seva. Molt bonic! Per uns minuts jo vaig ser la senyoreta i per uns minuts (bastants), vaig pensar que hauria de canviar de feina. A més, l'horari de mestra és millor que el meu...

Tornant a les galetes. Havia de trobar una recepta que no portés llet, ja que hi ha un nen que és intolerant a la lactosa. "Doncs, buscaré una recepta de galetes veganes" o "galetes d'oli". Jo recordava haver fet alguna vegada galetes amb oli, però ves a saber on estava la recepta... Menys mal que "Google es tu amigo"! i el Yotube també, ja que per casualitat, mirant vídeos sobre galetes per a inspirar-me una mica, vaig trobar la recepta ideal. La inspiració la vaig prendre d'aquí:

Però la meva recepta, la vaig variar lleugerament. La fruita que vaig utilitzar jo va ser el plàtan, un plàtan ben madur. Per tant, la cosa queda així:

Ingredients para la massa(aprox. 30 unid.):
250 grs. de farina + 5 grs. de llevat Royal
100 grs. sucre (si és sucre glas, millor, queda més finet)
1 ou
75 ml. d'oli de girasol
1 plàtan
Preparació:
Barrejar la farina i llevat amb el sucre, l'ou, l'oli i el plàtan xafat (també podríem canviar plàtan per taronja, per exemple). La massa l'haurem de deixar reposar. Fer una bola. Embolicar amb paper film transparent i deixar a la nevera durant mínim 30 minuts. Veureu que la massa serà fàcil de treballar. Si veieu que no, afegiu una mica de farina a la taula on treballeu. L'anirà absorbint i quedarà més manejable.
Estirar la massa de manera que quedi un espessor de 3mm. Tallar les galetes segons la forma desitjada.
Un truc: si es posa la massa damunt el paper de forn i ja directament damunt de la safata del forn, per a tallar les galetes, això que us estalvieu.
Al forn, ja calent, a 180º durant 15 minuts. De veritat que no fa falta més.
Ah... i la presentació...?
Vaig fusionar la música i les Vespes. Mireu:

Dins un sobre de CD jejej
La idea, ja fa temps que la vaig veure al bloc de la Cuina Vermella:

Per a acabar, vull presumir d'aquestes galetes. Perquè el protagonista masculí petit de la meva vida les adora. Cosa rara, ja que els meus experiments culinaris no acostumen a cuallar entre els meus dos petits.
Per tant, ara sí, ara sí que ha arribat el dia que... http://aquihodeixodit.blogspot.com.es/2012/11/el-dia-que.html

AQUÍ HO DEIXO DIT

dissabte, 23 de març del 2013

PUGEM AL TREN... XUXUÁ, XUXUÁ..

Ei aquest cap de setmana, si no sabeu què fer...
I si teniu nens als que li agradin els trens...

Logo Expotren

El Saló LLEIDA ExpoTren, fira dedicada a l'oci ferroviari. Al Pavello 4 de la Fira de Lleida (camps elisis).

Hi trobareu un munt d'activitats relacionades amb el món del ferrocarril.
Jo destacaria el modelisme i maquetes, que seran la delícia dels més petits i tot d'informació de turisme en ferrocarril. Una bona alternativa, sí senyor.
Nosaltres fa un temps vam fer el trajecte del Tren dels Llacs i el nen, sobretot, ho va gaudir d'allò més i encara ho recorda. "El tret vellet" diu referint-se a la Garrafeta.
També es podran fer visites al Pla de Vilanoveta i veure les màquines antigues.


Tota la informació a http://www.expotren.com/

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 22 de març del 2013

DIVENDRES MUSICALS I PRIMAVERALS

Aquesta setmana, ja sabeu, la primavera ha arribat.

Els nens ja fa dies que canten cançons sobre la primavera. Els dibuixos d'arbres que tenen penjats a la classe ja han canviat l'estació. Han marxat els flocs de neu i podem llegir PRIMAVERA.

I ara a sobre, vacances. (alguns).

Tot plegat m'ha fet recordar un capítol de la sèrie FRIENDS. Aquell en què el Ross té una novieta molt jove, una alumna seva, i ella vol marxar de vacances a no sé quin lloc súper marxós de la costa, aprofitant les vacances de primavera. Recordo sobretot la darrera escena, on se la veu a ella ballant amb un munt de nois i apareix el Ross, en plan "eh... a ver qué pasa por aquí..."

Aquí podeu veure l'escena que us dic... http://youtu.be/oSY1nxowFNY

I tot això m'ha fet recordar una cançó. I és que les noies també s'ho volen passar bé!

A gaudir del cap de setmana i temps primaveral.

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 15 de març del 2013

DIVENDRES MUSICALS I PETITS


Una de les primeres cançons, modernes, que recordo haver escoltat (potser deuria tenir uns tretze anys) és una que es titula Luka de la Suzanne Vega.
La meva cosina més gran la tenia en cassette i l’escoltava en aquells estius al poble. El cassette tenia les lletres de les cançons i fins i tot l’anava cantant en anglès.


La cançó tracta sobre el maltractament infantil.

Precisament aquesta setmana, un amic meu mostrava la seva indignació a través del facebook, després d’haver sentit una entrevista a CATALUNYA RADIO.

Entre un 23 i un 25 % de les nenes i entre un 10 i un 15 % dels nens, tots ells menors de 17 anys són víctimes d’algun abús sexual. Una burrada, com sentiu a l’àudio! I un fàstic, afegeixo jo.
També és cert que són estadístiques i tenen un marge d’error i que tot i que també és cert que és lleig parlar d’això. No agrada. És un tabú. I és un tema complex, imagino que poc a poc s’aniran destapant i denunciant més casos (espero que no) i afectarà als resultats de les estadístiques.


Però escoltant tot això...
Doncs escoltant tot això, jo no ho veig proper, però fa por. I si un dels meus nens nega un petó a algú a qui no coneix, amb qui no té confiança... perquè s’ha d’obligar-lo? Per a què caigui simpàtic? Doncs, no... Els nens han d’aprendre a dir no, també! I hem de saber respectar els seus NO. Potser la comparació és injusta, desproporcionada... però davant de tot, els nens són personetes i com a tals se'ls ha de respectar.


AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 8 de març del 2013

DIVENDRES MUSICALS I NOSTÀLGICS

A les darreres entrades musicals parlava amb certa nostàlgia d'alguns dels concerts als que havia anat o dels propers que es faran a la ciutat de Lleida.
I amb certa nostàlgia, també, vull recordar aquí el primer concert al que vaig anar.

Va ser al Velòdrom, de Lleida, per unes festes de maig. Diria que va ser el 1993. Amb les amigues de llavors, vam anar a veure Sau. No és que m'agradés especialment el grup, però va ser una excusa per sortir.


Aquesta cançó, "No he nascut per militar", ara potser no té massa sentit, però a l'edat en què jo l'escoltava, sí.
Al final, els meus amics no van fer la mili, per diferents motius: de salut, pròrrogues d'estudis i llavors ja va coincidir amb la supressió del servei militar obligatori, per que van optar per fer objecció de consciència... Altres, coneguts, sí que la van fer. Era una cosa ben normal, llavors.
Jolín... però havia de ser obligatori?! És que llavors, havia noiets que fent la mili els havien enviat a la guerra del Golf. "enemigo, ¿Dónde está el enemigo?"
Era el temps, també de les historietes "Historias de la puta mili". Eren ben divertides. Van fer una pel·lícula i tot, però recordo que era una sèrie que feien a la tele, però tot això eren adaptacions d'un còmic que sortia a la revista "El Jueves". Jo, personalment, no la comprava, però sí que era més o menys partícip dels comentaris que feien alguns companys de classe. I rèiem, com rèiem...
Aquella època, no és que la recordi amb especial nostàlgia, però era un temps en què vivíem bastant despreocupats i les preocupacions que teníem... buf! què voleu que us digui? Eren realment preocupacions? Estudiàvem i començavem a treballar per a construir-nos un futur, sí, però volíem divertir-nos i xocàvem, amb els pares, amb els professors, amb els adults, amb les autoritats! Volíem formar part d'un grupet i agradar als demés, quan el principal és agradar-se un mateix. I deixem-nos d'històries, és lleig dir-ho, però les preocupacions moltes vegades eren mirar-se al mirall, patint perquè aquell dia no ens agradàvem, patir per aquell nou gra que sortia just aquell divendres que volies sortir, provar nous pentinats, començar a maquillar-nos, aprendre a maquillar-nos per a dissimular l'acné...
Vam tenir una adolescència fàcil, no? Bé, potser no tots, però nosaltres vam superar-la. O això depèn de les hormones de cada adolescent?


Ara, crec que no ho tenen tant fàcil. No conec molts adolescents ara mateix i  no tinc una opinió ferma, però veig el panorama i fa mal. M'agradaria que els meus fills visquessin tant bé com ho vaig poder fer jo. També m'agradaria que els meus fills fossin prou responsables per a no només tenir preocupacions frívoles a la vida, per a què sapiguin afrontar reptes i vèncer temptacions. Però tot això depèn de nosaltres i part, molta part, de mi. Sabrem acceptar la normal rebel·lia d'un adolescent si ja es fa difícil conduir la rabieta d'un infant?

Se'm fa difícil i estrany pensar ara amb això quan el que depèn de nosaltres, realment, són dos petites personetes, que se t'agafen a la cama si veuen un perill, si ploren i busquen consol en la mamà o el papà i que aquests plors, sí, tenen un motiu, però moltes vegades els adults no el sabem comprendre.
Se'm fa difícil i estrany pensar que els meus fills no voldran que els acaronin. Se'm fa difícil i estrany pensar que ja no voldran estar a la meva falda.
Se'm fa difícil i estrany pensar que els meus fills ja no voldran estar amb mi.


Sí, sé que falta molt... però passa tan ràpid el temps. Fa quatre dies jo era una adolescent i ara... ja no!



AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 7 de març del 2013

ENTRADA BREU

"RIIIIIIING" Ha sonat el despertador i em costa aixecar-me, em dono la volta i noto una cosa estranya. Un buit. Obro els ulls. Sorpresa i estranyada.

"Carinyo", dic, "avui hem dormit solets (tu i jo)"
"Ooooh, què bé!", exclama.


I m'aixeco feliç. La vida es veu d'una altra manera havent dormit tota la nit (del tirón, que es diu).
I el nen, minuts més tard, s'aixeca, solet i feliç també.
A la nena li ha costat més, però també, feliç.

Avui hem tingut un somni reparador.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 6 de març del 2013

QUÈ ENS PORTA A DETERMINADES COSES?


Sí, què porta a una persona a gravar en vídeo (i a sobre penjar-ho al Youtube)... a gravar un vídeo de més de set minuts, on es veu com obre cinc ous kinder i munta les sorpreses que hi van a dins...?
I què fa que aquest vídeo porti més de set milions de visites?

A nosaltres ens va portar aquí això...

Imagineu-vos la situació, hem acabat de sopar i llavors el nen pot veure una pel·lícula a la tele, o dibuixos i altres vegades opta per que li posem alguna cosa al Youtube. Ahir ens va demanar els Gegants de Solsona. Hi ha un vídeo on es veu una representació del carnestoltes de Solsona fet amb miniatures. D'aquí vam saltar a veure uns ninots de Lego jugant a un minigolf i després repartint pizza. Després un dels suggeriments va ser un vídeo del Mack (personatge de Cars, el camió) i el següent que el nen va prémer va ser aquest que us he posat.
Jo estava preparant la roba de l'endemà i quan em vaig adonar vaig seure sorpresa al sofà davant la tele, fent-me aquestes preguntes que us posava al començament.
El nen estava meravellat amb els regalets dels ous kinder i es preguntava que perquè el senyor no se'ls menjava (mmmmmmmmm ous kindeeeeeeeeer, xocolaaaataaaa). Ens van venir ganes rabioses de menjar ous kinder, però encara estem empatxats de la xocolata del Nadal.

Ah! i parlant de xocolata!
L'altre dia vam pintar amb xocolata, sí sí!
Va ser un diumenge. Vam esmorzar xocolata amb xurros i vaig guardar-ne una mica per a fer guarrades per la tarda.
L'activitat la vam fer a la cuina, a la taula, coberta amb un plàstic, però no vam embrutar tant com pensava.
Els hi vaig deixar un parell de safates de pastís, bé, eren d'unes coques... de forma rectangular i bastant grans.
Vam pintar amb la xocolata desfeta del matí, però a la nevera tenia unes restes de ganatxé de xocolata. Estava dur, així els hi vaig ensenyar als nens que ho podíem posar al microones i es desfaria. També vam utilitzar fideuets i boletes de colors de vés a saber quant temps feia que les tenia i uns mini núvols.
Al principi em miraven amb una cara rara, però després es van animar i anaven fent. Ho van voler fer amb pinzell, tot i que la idea inicial és que ho haguessin fet amb les mans. Només vaig oferir el pinzell pel ganatxé, ja que no volia que es cremessin.
Us ho creieu veritat que realment pintar, el que és pintar, van pintar poc? Quin berenar! tota l'estona el pinzell a la boca i els dits als platets amb el "material per a pintar" i... a la boca!
Quan es van cansar i jo creia que no ho havien gaudit prou, els hi vaig canviar les safates per folis normals.
Vaig abocar la xocolata i vaig voler fer un dibuix amb els dits, però no me'n vaig sortir, la xocolata era massa líquida i si intentava fer un puntet amb el dit, no es quedava prou marcat.
La idea era fer un dibuix amb els dits i posar-hi un altre paper a sobre per a què quedés imprès a aquest segon paper.

Llavors, ahir, vaig fer una cosa similar.
Vaig retallar una safata alimentària, vaig deixar només la base. Vaig dibuixar un dofí (Per allò de què estan treballant els dofins a P3) i el nen ho va resseguir amb una eina, semblant a un ganivet, que té per a modelar la plastilina.
Amb un rodet (nou regalat per una amiga nostra arrel dels passats aniversaris), vam pintar completament el retall de safata. La idea era crear una mena de tampó, així que vam provar d'estampar-ho en un paper. No va quedar tan bé com imaginava. Suposo que havia un excés de pintura, però lo important, lo important, és que vam passar una estona entretinguda.

No vaig fer fotos, però he buscat per internet i mireu, he aprés una cosa. Resulta que aquesta tècnica té un nom: Monotip. Ho he trobat aquí:
i també estampant amb safates...



I així és com parlant d'ous kinder hem acabat parlant de dofins!

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 1 de març del 2013

DIVENDRES MUSICALS VERSIONATS

És freqüent per Lleida veure els anuncis d'un local nocturn, la Sala Manolita, on de tant en tant hi fan actuacions i sovint de grups "añejos". Dius... La Frontera!? Dover!? Los Mojinos Escozíos?! Cómplices!?
i ara... Seguridad Social (CHIQUILLAAAAAAAAAA)
Quins records de joventut, no?
I, ja dic, fa uns dies, en veure-ho em va fer gràcia.
Seguridad Social tocaran a La Manolita el divendres que ve (el 8 de març). I jo em quedaria amb una cançó (per quedar-me amb alguna), que és una versió d'una cançó del Nino Bravo.



AQUÍ HO DEIXO DIT