divendres, 8 de març de 2013

DIVENDRES MUSICALS I NOSTÀLGICS

A les darreres entrades musicals parlava amb certa nostàlgia d'alguns dels concerts als que havia anat o dels propers que es faran a la ciutat de Lleida.
I amb certa nostàlgia, també, vull recordar aquí el primer concert al que vaig anar.

Va ser al Velòdrom, de Lleida, per unes festes de maig. Diria que va ser el 1993. Amb les amigues de llavors, vam anar a veure Sau. No és que m'agradés especialment el grup, però va ser una excusa per sortir.


Aquesta cançó, "No he nascut per militar", ara potser no té massa sentit, però a l'edat en què jo l'escoltava, sí.
Al final, els meus amics no van fer la mili, per diferents motius: de salut, pròrrogues d'estudis i llavors ja va coincidir amb la supressió del servei militar obligatori, per que van optar per fer objecció de consciència... Altres, coneguts, sí que la van fer. Era una cosa ben normal, llavors.
Jolín... però havia de ser obligatori?! És que llavors, havia noiets que fent la mili els havien enviat a la guerra del Golf. "enemigo, ¿Dónde está el enemigo?"
Era el temps, també de les historietes "Historias de la puta mili". Eren ben divertides. Van fer una pel·lícula i tot, però recordo que era una sèrie que feien a la tele, però tot això eren adaptacions d'un còmic que sortia a la revista "El Jueves". Jo, personalment, no la comprava, però sí que era més o menys partícip dels comentaris que feien alguns companys de classe. I rèiem, com rèiem...
Aquella època, no és que la recordi amb especial nostàlgia, però era un temps en què vivíem bastant despreocupats i les preocupacions que teníem... buf! què voleu que us digui? Eren realment preocupacions? Estudiàvem i començavem a treballar per a construir-nos un futur, sí, però volíem divertir-nos i xocàvem, amb els pares, amb els professors, amb els adults, amb les autoritats! Volíem formar part d'un grupet i agradar als demés, quan el principal és agradar-se un mateix. I deixem-nos d'històries, és lleig dir-ho, però les preocupacions moltes vegades eren mirar-se al mirall, patint perquè aquell dia no ens agradàvem, patir per aquell nou gra que sortia just aquell divendres que volies sortir, provar nous pentinats, començar a maquillar-nos, aprendre a maquillar-nos per a dissimular l'acné...
Vam tenir una adolescència fàcil, no? Bé, potser no tots, però nosaltres vam superar-la. O això depèn de les hormones de cada adolescent?


Ara, crec que no ho tenen tant fàcil. No conec molts adolescents ara mateix i  no tinc una opinió ferma, però veig el panorama i fa mal. M'agradaria que els meus fills visquessin tant bé com ho vaig poder fer jo. També m'agradaria que els meus fills fossin prou responsables per a no només tenir preocupacions frívoles a la vida, per a què sapiguin afrontar reptes i vèncer temptacions. Però tot això depèn de nosaltres i part, molta part, de mi. Sabrem acceptar la normal rebel·lia d'un adolescent si ja es fa difícil conduir la rabieta d'un infant?

Se'm fa difícil i estrany pensar ara amb això quan el que depèn de nosaltres, realment, són dos petites personetes, que se t'agafen a la cama si veuen un perill, si ploren i busquen consol en la mamà o el papà i que aquests plors, sí, tenen un motiu, però moltes vegades els adults no el sabem comprendre.
Se'm fa difícil i estrany pensar que els meus fills no voldran que els acaronin. Se'm fa difícil i estrany pensar que ja no voldran estar a la meva falda.
Se'm fa difícil i estrany pensar que els meus fills ja no voldran estar amb mi.


Sí, sé que falta molt... però passa tan ràpid el temps. Fa quatre dies jo era una adolescent i ara... ja no!



AQUÍ HO DEIXO DIT

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada