dimecres, 30 d’octubre del 2013

EL DESTÍ (II)

Aquest estiu que tot just acaba de passar, els nens al casal on anaven, un parell de dies van fer una manualitat que consistia en fer un collar o una polsereta. A través d'un escubidú de fer pulseres, anaven passant una mena de tubets gairebé minúsculs de colors, com quan es fan els collars amb macarrons...

Quedaven vistoses les joies aquestes.

Per cert, que arrel d'això vaig ensenyar al nen a fer nusos, que encara no en sabia. S'enfadava perquè no li sortia a la primera, però armant-me de paciència li vaig explicar que al principi no les sabem fer totes les coses i que després les aprenem a fer a base d'anar provant i equivocar-nos. Aquell dia devia tenir la vena sermonera... Total, que al final va aprendre ;)

I tornant al destí uhuhuhuh....

Doncs els tubets aquests de colors, que resulta que es diuen "Hama Beads", em resultaven familiars en veure'ls en forma de polsera, ja que el mateix dia, vaig veure aquesta entrada al "Blog de los Bombones" (clicar per a veure, ja que ella explica amb pels i senyals què és això amb un nom tan estrany).



La veritat es que em sonaven molt també, perquè una companya meva de feina té un "posagots" fet amb Hama Beads. No sé d'on el va treure ella, però ara sé que es pot fer a casa senzillament.
A l'enllaç que us he posat està molt ben explicat. 
La idea, la proposta, em va semblar molt atractiva i no me'n vaig poder estar de guardar-me la idea per a futur regal. Així que un dia que em vaig apropar a l'Abacus i vaig veure que n'havia, vaig emportar-m'ho.
Ho tenia guardat. A l'estiu no vàrem fer gaires activitats d'interior, però ara ja comencem a fer alguna coseta.
Una de les que hem fet ha estat oferir aquesta joguina nova, intentant crear expectació...

Al principi el nen no es va interessar massa i la pega és que al paquet que havia comprat només anava una base. La meva proposta inicial era que el nen fes alguna figureta amb els Hama Beads i la nena ho enfilés als escubidús, així estaria entretinguda una estona fent polseres i collars.

Per cert, vàrem tornar a practicar nusos amb el nen...

Doncs, com deia, el nen va passar una mica del tema i em vaig quedar amb la nena, qui anava posant peces a la base. No seguia cap pauta més que anar posant en filera peces de colors, colors i més colors. Ja estava bé... Era una manera de treballar la motricitat fina ;)
Al cap d'una estona va tornar a aparèixer el nen i ja va mostra més d'interés...
Li vaig ensenyar les mostres que anaven al paquet i li vaig explicar què podíem fer.
Les mostres eren plantilles de lletres i va voler fer la seva lletra.

Vaig començar a fer-ho jo, seguint exactament aquesta mostra, però el nen va voler fer la seva i posar els colors que va voler. No importava. Vaig trobar interessant que, a part de treballar la motricitat fina, podíem treballar el comptar, ja que comptaven quants "hama beads" anaven a cada línia que estàvem muntant.
A mesura que anàvem acabant vaig aconseguir que fes una mica de cas a la mostra que teníem i va traçar l'ombra que representa que tenia la lletra, mitjançant "hama beads" negres.

Quan vàrem acabar de muntar, li vaig dir que el que seguia ho havia de fer jo, ja que necessitava la planxa. Al paquet venien unes instruccions molt senzilles. La qüestió és no posar la planxa amb massa temperatura.

En un tres i no res, les peces es van anar unint fruit de l'efecte de la calor de la planxa. Abans de desenganxar-ho, vàrem veure com el que eren formes circulars, s'havien unit quedant formes quadrades.




I ben content que es va quedar el nen amb la seva lletra!

La següent vegada, hem fet dibuixos més divertits amb idees que vaig trobant per internet. Ja he comprat un parell de bases més i jo ho he trobat divertit, interessant i addictiu. Mentre els nens han anat remenant amb els Hama Beads jo he fet aquesta Hello Kitty:


S'ha de tenir en compte una cosa. Si es fa servir alguna mostra, cal preveure si s'ha de girar o no. És a dir, si ara es copia tal qual aquesta Hello Kitty, al planxar i donar-li la volta, el llaç quedarà a l'altre costat. No sé si m'explico... I vigilar, perquè si salta un hama bead...ai ai ai... En el cas de la Kitty i amb ganes d'acabar, vaig col·locar un on no tocava... Però és igual... els nens van flipar quan la van veure acabada.


I una altra cosa: per a fer posagots, caldria una base circular. Amb les bases quadrades i rectangulars, no me'n he acabat de sortir i vaig veure, crec que a l'Abacus també, que hi ha bases rodones.



AQUÍ HO DEIXO DIT






dimarts, 29 d’octubre del 2013

DIMARTS BREU

Sona el despertador. Et despertes, contrariada, no saps quin dia és. Penses... "és el dia aquell que tenia festa però m'havia d'aixecar aviat igualment?" No... Encara no ho és. És el dia aquell que no tens festa i t'has d'aixecar aviat, igualment.

Sona el despertador i et sents abraçada.
Vols dormir, però t'encanta l'abraçada.
Acte seguit, uns peuets descalços entren a l'habitació. Es fa lloc al llit.
Torna a sonar el despertador.
Vols seguir dormint, però serà millor llevar-se i començar la rutina.

Els dos nens avui s'han llevat molt aviat i tot és molt més fàcil. Gràcies també a la inestimable ajuda del que m'abraça.
Llàstima del pipí fet a sobre a última hora (la nena... aix!)
I llàstima, també, de la noia GROLLERA que ha cridat darrera meu a l'autobús: "muévanse, vamos!"

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 25 d’octubre del 2013

DIVENDRES MUSICALS EN COTXE

És que és pujar al cotxe i sentir la veueta dels nens "cançons de nenes, piplau"
Nosaltres som els únics responsables d'haver habituat als nostres fills a sentir cançons infantils al cotxe.
Però quan es passen tantes hores al cotxe, com les que vàrem passar les darreres vacances... és una agonia anar sentint tota l'estona les mateixes cançons. Inclús si és aquesta...
És una llàstima però també els estem avorrint.

Un dia vàrem intentar canviar. Ens vàrem arriscar. I si... (no!, vols dir?) I si posem un altre disc?
Nosaltres li vàrem posar tanta, tanta il·lusió... que els nens es varen emocionar amb nosaltres.
Va ser tanta la eufòria que vàrem anar ballant dins el cotxe (amb el cinturó de seguretat i asseguts, però ballant).
Inclús la veueta del nen es va sentir dient... "aquesta m'agrada, mamà..."

El canvi va venir de la mà de...




I ens vàrem sentir tant "lucky... so so lucky"

Està clar que a casa (o al cotxe) ens agrada els "du-du-ru-du-du-ru"...

Ah! i no... no són alemanys, són escocesos... (Oh Escòcia... m'agradaria que fos un proper destí turístic...)


AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 22 d’octubre del 2013

DIMARTS BREU

Conversa breu de dimarts al matí...

Els petits estrenen sabates.
Els "keds" de la nena, fan molt soroll. És a dir, la nena va caminant fent molt soroll amb els "keds" nous. S'ha de notar que són nous, però la veritat és una altra. Segons la nena, camina així per a espantar al monstre.

- Quin monstre?
- El monstre que ve a casa...
- Eh? A casa ve un monstre?
- Sí, va a l'habitació del meu germà i es posa les joguines a la boca.
- Puaaaaaaaj! El monstre xupa les joguines del teu germà?... i les teves no?
- Noooo, perquè jo no tinc joguines a la meva habitació.

Acabáramos!!!

La nena té molt integrat el que és el joc simbòlic i ja no considera joguines a tot allò que hi ha a la seva habitació.

AQUÍ HO DEIXO DIT


divendres, 18 d’octubre del 2013

DIVENDRES MUSICALS I MELOSOS

En un to poc melós, dic...:
NO, no vull baixar més al súper, perquè ahir ja hi vaig anar dues vegades:
A comprar el pa i alguna coseta més i després perquè no havia llet i me'n vaig adonar a darrera hora.
Avui no vull baixar més al súper.
I l'altre dia el meu company em va dir que no havia mel. S'ha acabat, però jo no me l'he acabat que no m'agrada... Ho haurem d'apuntar a la llista de la compra si volem tenir-ne, perquè si no és d'aquesta manera, jo no compraré mel... (AI, Santa LLista!), però avui... avui, no vull baixar més al súper.

La mel... la mel deu estar al sol:


AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 14 d’octubre del 2013

EL DESTÍ (I)

Fa uns dies faltaven uns quants dies per l'aniversari de la filla d'una cosina meva. (Cinc anys, jo... com passa el temps!).
I fa uns dies pensava en el seu regal.
Fa un temps que vaig apuntant idees que durant l'any se'm passen pel cap i que podrien ser un regal per a alguna de les persones que m'envolten.
Fa un temps vaig veure en un bloc idees per a regalar i vaig veure una que em va agradar. De seguida vaig pensar en la filla de ma cosina...

Del que vull parlar avui és d'una noia que fa rèpliques dels dibuixos dels nostres nens en forma de ninot. Només s'ha d'enviar el dibuix i respectant al màxim possible la mostra, ho converteixen amb un ninot de tela.

Podeu veure les seves feines aquí:


I aquí una mostra del seu treball... El treball que vaig encarregar jo:

























Doncs aquesta noia de "Oh! My Neko" és la que m'ho va fer a mi. Crec que hi ha més gent que ho fa o fins i tot si una tingués traça... O el dibuix no fos gaire complicat...



I per què l'entrada està titulada com a "El destí"?

Doncs aquí va la història:

A una entrada de "Dimarts Breu", concretament la del dia 24 de setembre, penjava un dibuix del meu gran. Un secret:
Era una entrada-esquer, per dir-ho d'alguna manera. En realitat, estava provocant a la meva cosina, per si llegia el bloc, a que col·laborés penjant una foto. Jo sabia de l'afició de la seva nena gran a dibuixar i, com deia, tenia en ment fer-li aquest regal a la nena. Però em faltava el dibuix.

Jo ja havia contactat amb la noia de Oh! My Neko per a preguntar algun detall sobre la comanda. Però no havia enviat cap dibuix. Volia esperar-me a veure si podia aconseguir un dibuix més actual. També volia que tot plegat fos una sorpresa.
Podia agafar algun dibuix dels que ma cosina havia penjat al Facebook, però ja tenien un temps. El destí va fer que el dia 28 de setembre, ma cosina pengés al Facebook, tota orgullosa de l'artista que té a casa, el dibuix que us he posat aquí. No m'ho podia creure. Així que vaig reprendre el fil de la conversa amb la noia de Oh! My Neko i li vaig enviar la comanda.
Tenia el temps just però es va poder fer càrrec de la comanda. Fins i tot va avançar un dia la tramesa, ja que tenia por de què no arribés a punt pel dia de la celebració. Ho vaig tenir sense cap problema. Va enviar-m'ho per correu urgent. Va sortir tot molt bé.
La nina ja ha estat entregada. La nena, emocionada pel seu dia i obrint regals, suposo que no va adonar-se ben bé de què era allò. Però sé que sa mare sí i potser quan sigui més gran ho guardarà amb molt carinyo.

Aviso: tinc en ment una segona entrada sobre el destí i que segurament es titularà "El destí (II)", però no té res a veure amb això...


AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 11 d’octubre del 2013

DIVENDRES MUSICALS I A LA MODA

Sempre que arriba aquesta època de l'any m'agobia (per dir-ho d'alguna manera, ja que agobio, agobio,... això...).
Deia, que sempre que arriba aquesta època de l'any m'agobia obrir l'armari i buscar roba que posar-me.
Vestits, no em ve de gust, per si tinc fred a les cames.
No vull portar el coll massa descobert, ja que sóc propensa a patir mal de gola amb nefastes conseqüències.
Si passes calor al migdia i a sobre portes roba sintètica, fa pudor.
Ja se sap, fresqueta al matí, caloreta al migdia i ja no saps on posar tanta roba. I al recollir als nens, ja no saps on posar la jaqueta, la meva bossa amb la carmanyola, el berenar dels nens, l'ampolleta d'aigua, les seves motxilles... aaaaaaaaaaaah!

Doncs sí, tot això ho penso al matí, davant l'armari. Intento preparar la roba la nit abans, però moltes vegades no ho acabo fent per motius X.
L'altre dia vaig fer una mica de neteja. Vaig agafar roba que ja no m'anava bé (Bàsicament era aquest el motiu, potser era roba de fa una anys, però no estava feta malbé) i la varem portar a un contenidor de roba.
Encara queda una quantitat important de samarretes que ara, a l'estar tot més ordenat, sabré aprofitar.
No passa el mateix amb els pantalons. No en tinc molts i no sé què els hi ha passat a alguns d'ells que ara són més petits que fa un temps...
Així que ahir me'n vaig anar al carrer Major i vaig firar.
La nena també. Me'n vaig adonar que potser li faria falta algun conjunt més i que fos fàcil de combinar...
Aquesta vegada el nen no va tenir sort. Dies abans, havia ordenat les seves samarretes i va més que servit. Potser li farà falta algun pantaló més. En el seu cas, me'n he adonat que tenia molts pantalons trencats per la part del genoll. Els varem allargar fins que va arribar l'estiu. Després els hem reconvertit en shorts per a la nena. Altres pantalons s'estan començant a quedar curtets i d'altres que tenia guardats, encara li van grans (bastant). Tres dies a la setmana va amb xandall, però inclús així, potser em farà falta algun xandall més ja que moltes vegades acaba brut de fang o del verd de la gespa/herba del pati i hem d'aprofitar per a omplir bé la rentadora. Sabates també faran falta...
Un altre dia li tocarà a ell. No tenia temps per a més. Jo volia buscar algun jersei gruixut en color blau marí o en el seu defecte una jaqueta de llana. No vaig trobar res que em fes el pes i, a més, havia quedat. 


Aquí deixo un enllaç a un bloc que miro de tant en quant que parla sobre moda. Ni de lluny el segueixo amb afició, però m'agrada mirar què és el que pot ser tendència en un determinat moment o simplement abstraure'm.




dimecres, 9 d’octubre del 2013

UN CONTE TÍPIC: DESENCONTRES ENTRE ELS PERSONATGES

Amb un nus a la gola l’Hilda va adentrar-se a l’estància on la Bruixa Murana l’esperava. Els ulls de la donota anaven perdent llum. L’iris cada cop era més blanc. La ceguesa que s’anava apoderant d’ella no se sabia si podia ser degut a una enfermetat, física, o bé és que tot el mal que tenia dins la cegava i no podia veure ja més enllà del que eren els seus capricis.

Arrugant el nas, l’Hilda va adentrar-se a l’estància on la Bruixa Murana l’esperava.
L’Hilda la volia entendre. Volia entendre la maldat d’aquell monstre i els motius que la portaven a maltractar-la d’aquella manera. Ella no volia patir de cap de les maneres. Mentre la mirava, s’adonava de la tristesa dels seus ulls. A la Bruixa, el voler intentar guanyar aquella guerra provocava que dels seus ulls s’escapessin les llàgrimes. La vida que havia après a viure l’estava colpejant, al final dels seus dies, fortament.
L’Hilda, lluny de sentir cap pena per ella, sentia odi, aversió, es sentia violentada.

Apretant els punys i tractant de contenir tot aquell odi i aversió, l'Hilda va adentrar-se a l’estància on la Bruixa Murana l’esperava.
En els darrers temps, les lluites de la Bruixa Murana pujaven de to. Aquesta esperava que l’Hilda renunciés a tot per a quedar-se amb tota la seva força i llum. L’Hilda no volia donar-li el gust de veure-la plorar. Així que les llàgrimes alimentaven tota la ràbia que començava a tenir dins.
Tot i que l’Hilda sabia què era realment la Murana, com de dolenta podia arribar a ser, la Bruixa era intel·ligent i la guerra semblava no tenir final. Una batalla guanyada, una altra de perduda. Però cada batalla les alimentava, a totes dues.
L’Hilda volia lluitar i la violència la tornava una persona diferent. La maldat dels demés se li va contagiar i el voler defendre el seu li donava força també. Una força de lloba.

Suspirant, tractant de relaxar-xe, l’Hilda va adentrar-se a l’estància on la Bruixa Murana l’esperava.
Coneixia a la Bruixa Murana i sabia què podia esperar d’ella. El seu embruix havia estat tal que havia de complir les seves ordres. Ho havia de fer si, qual heroïna, volia evitar el patiment de la gent que l’envoltava. Si no ho feia així, ella mateixa acabaria sola i no ho volia. No era una heroïna. En el fons era una egoista.


Dedicant-li una mirada d'odi, l'Hilda va adentrar-se a l’estància on la Bruixa Murana l’esperava. L’Hilda es va deixar caure sobre el sofà. Es va tapar la cara amb les mans. Estava tan desesperada... Allà asseguda, així com estava, es va deixar caure sobre els genolls, com un titella abandonat pel titellaire. Ja no tenia força i allà esperaria el que el destí aquest cop tenia guardat per a ella. Només esperava sortir d’allà amb vida per a explicar-ho.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 8 d’octubre del 2013

DIMARTS BREU

Ja ha arribat la fresqueta! Però ara de veritat. I progressivament arribarà el fred i la boira més encastada, però ara encara no!


Les finestres estan més estones tancades i aviat rescatarem la manteta al sofà. 
Les jaquetes ja comencen a no molestar tant. I els que quedaran nus seran els arbres. Els demés anirem posant, poc a poc, o de sobte com passa a aquesta Terraferma, capes i capes de roba. I botes d'aigua!

Època de bolets...

Al súper del costat de casa, es salten tot això i ja han començat a posar torrons i passen bastant de la castanyada i decoraven un racó amb motius de Halloween... I jo em preguntava, tornaran a passar per casa uns nens (una mica notes, tot s'ha de dir...) demanant "truco i trato"? Perquè la resposta serà la mateixa: aquí celebrem la castanyada. I que no em tornin a dir que "però Halloween també", que els hi tiro una castanya o un panellets d'aquells durs com a pedres que només sé fer jo.


I això és el que es fa quan no se sap que dir... parlar del temps.



AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 4 d’octubre del 2013

DIVENDRES MUSICALS I ENSUCRATS

Els meus nens són els nens més dolços del món mundial. I totes les mares del món mundial, estic segura, podrien haver escrit això. N'estic més que segura.

I no dic que siguin dolços perquè de sobte, enfeinada per la cuina a l'hora de sopar, senti la veueta del nen que diu: "qui és la mare més guapa?" (del món mundial afegiria jo, però crec que va dir de casa...).
I tampoc ho dic perquè sent que la nena està en una fase de plena negació del món mundial i de tot, però tot!, doncs es dedica també a portar-me la contrària i discutim sobre qui és la guapa i qui és la guapíssima. Jo li dic que ella és guapíssima i jo sóc guapa i ella em retorna un "No" i em diu que ella és guapa i jo guapíssima  (que davant dels seus ulls segur que sí... eh?)

No dic que els meus nens són dolços per això... ho dic per les cullerades de sucre que s'empassen. Però cullerades en el sentit literal.
I és que el nen desitja que jo em faci un cafè per a ajudar-me a posar el sucre. Jo, pensant que pot afavorir la seva motricitat fina, el deixo, però sempre es regala una cullerada de més (o més) a la boca. Vinga a dins!
I la nena, com no se'n refia de què li hagi posat cacau a la llet i per a no estar discutint caaaada matí pel mateix, ara es posa ella mateixa la cullerada de cacau a la seva tassa (per allò de facilitar l'autonomia personal). Però més d'un matí hem acabat amb la llet completament blanca, la cullera tota bavada i la prova de tot, només mirant-la a la cara o més concretament els seus "morritos". 

Sí, molt divertit i a l'hora una càrrega de consciència per a mi.
Lo del sucre, no passa cada dia. Amb els nens davant només prenc cafè els caps de setmana.
Lo del cacau... brrrrr... La majoria de dies ja li poso jo el cacau a la llet i li explico que la llet ja en porta, que remeni, que veurà que es torna més marroneta. Però si la nena està creuada..., tot i ser la nena més dolça del món mundial, pot arribar a ser la nena més tossuda del món mundial i la que crida més del món mundial.
Doncs, pel que deia i a mode d'excusa, li planto el cacau a la taula amb la cullera i apa!

I el cas, és que a part d'això, els meus nens no són gaire de dolços. 

Mengen "danoninos" abans que iogurts naturals. Els sucs, molt socorreguts també per l'esmorzar de l'escola o el berenar (ja intento comprar-los d'aquells que són "exprimidos directamente" o sense sucres afegits). Els agrada la crema de cacau. A qui no? Les xuxes, però evitem tenir-ne... Però poca cosa més... algun gelat a l'estiu, algun donut de tant en quant i para de comptar. No els comprem mai pastissets, ni bollicaus ni coses d'aquestes. Quan he fet algun pastís o coca a casa, no li fan gaire cas. Les galetes sembla que sí que agraden (m'encanta que els hi agradin les casolanes, però mai falten galetes a casa: que si Maries, Dinosauris, Tostaricas...)

O sí que són gaire de dolços?

Apa, apa... no ens amarguéssim tant! (Però cal vigilar!)








AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 3 d’octubre del 2013

ENVEGES

Allà estava ella, tota rossa, tota alta, tota prima, tota tan, com dir-ho? tan magnífica, tan fantàstica. La seva melena al vent, tan llarga, tan llisa... Els seus ulls, tan grans, tan blaus...
La seva vestimenta, elegant, amb alegres colors, i en aquell dia esplèndid d'inicis de primavera, s'accentuava aquella bellesa, física.



Res semblava que havia canviat des de què cadascú havia fet vides diferents. La maternitat, físicament, no l'havia canviada. Vaig veure com dolçament parlava a la seva nena. Em va sorprendre i tot. No la recordava precisament una noia dolça. Amb mi no ho havia estat mai... No la recordava rient. Em preguntava si algun cop l'havia sentit riure. Riure-se'n de la gent, sí, però riure,... riure?
Jo la recordava forta, però dèbil a la vegada, plena de rancúnies, malpensada, contra el món i una exaltada. Fer prevaldre les seves opinions era el seu modus vivendi.
Ella, el melic del món. Tot lo agraciada que podia arribar a ser per fora, però per dins estava, com dir-ho? podrida? O simplement humana, real, amb imperfeccions.

L'aspecte físic no ho era tot. Això em deia a mi mateixa. Era millor que jo? Havia d'haver algú millor? No ho negaré, sóc competitiva, però no em sentia guanyadora o afortunada al seu costat. Així m'ho feien saber les seves cares llargues, moltes indirectes, les seves mirades... Tot això feia que la meva autoestima caigués pel terra.







I aquí estava jo, caminant pel carrer, cap al meu destí, amb el meu cabell sense gràcia, la meva cara rentada, les meves ulleres, la meva alçada mitjana, amb les sabates plenes de pols, però còmodes i arrossegant els peus.

Jo, malauradament, m'havia d'atansar però no tenia gens de ganes de saludar-la. Em saludaria ella? O simularia no veure'm... tot i la vorera tan estreta d'aquell carrer?
No tenia gens de ganes de saludar-la i m'havia d'anar atansant per a seguir el meu camí.
Seguir caminant, m'incomodava. La veritat és que hagués estat més fàcil donar la mitja volta i no són els dos ovaris que tinc... era el fet de no voler arribar tard a buscar el nen. Això m'incomodava més. Només el micro-segon en què aquest pensament havia estat al meu cap, em va fer suar de mala manera. Que toqués aquell bat de sol al carrer, no ajudava. I que ella estigués allà plantada... tampoc! O sigui, que a sobre de què no tenia ganes de trobar-me-la... a sobre! hauria de passar tota suada pel seu costat... Ai! quines coses!


Però mentre m'apropava anava pensant que alguna cosa no quadrava. La darrera vegada que l'havia vista anava amb dos fills, una nena i un nen. Jo anava amb tota la meva panxa a les classes de preparació al part i ens varem creuar en un semàfor. Dos simples hola i adéu, la seva cara de sorpresa, un tartamudeig i res, cadascuna va seguir, novament, el seu camí. És a dir, que el seu petit era més gran que el meu fill, per tant, ja no anava a l'escola bressol...

Doncs, no podia ser ella, començava a pensar aliviada. Estava davant la porta d'una escola bressol... A no ser que hagués tingut un altre... Tot podia ser! O fos casualitat que s'hagués quedat plantada allà per un moment donant-li el berenar a la criatura.

Però no! No era ella.
Les meves obsessions, que creia oblidades, m'estaven jugant una mala passada i ressorgien. Havia de seguir endavant i oblidar-me de tot això.


Vaig seguir el meu camí, recordant aquella etapa juntes. No sabia si sentir-me trista per la mala relació que havíem acabat tenint o pensar que tanta enveja em va fer forta, afalagada per tota l'enveja que em va arribar a tenir. Crec que millor acabar pensant això. Però tampoc entenc el motiu de la suposada enveja, els motius del despreci.
Ella era una persona amargada. Veia només els defectes dels demés. Analitzava totes, però totes les frases dels demés i sempre treia conclusions... Estava bé conèixer el seu punt de vista. Jo sóc molt més simple, innocent i mai dels mais hagués tret aquelles conclusions. Però va resultar ser una persona tòxica.
Sort que el destí ens va separar. No està bé estar a prop de quelcom tòxic.

Ja era difícil demostrar alguna cosa en aquella nova feina, aquells nous reptes i noves expectatives com per a sobreviure o més aviat treballar a l'ombra d'aquella paia. Sort que no devia ser tant intel·ligent. O sort, simplement va ser sort, però el dia que vaig sentir com el seu cap la feia passar al seu despatx, durant una llarga estona i aquella tarda ja no va tornar... vaig respirar. I tal dia, farà un any!
Sé que ella va entrar a treballar a una Administració Pública. Si jo hagués estat una persona com ella, l'hagués odiat per la sort que havia tingut. Jo no la vaig arribar a odiar, però sí tenia aquell punt d'enveja... Però ben mirat, no sé si ella es deu sentir tan afortunada ara, amb els temps que corren...




AQUÍ HO DEIXO DIT