dimecres, 9 d’octubre de 2013

UN CONTE TÍPIC: DESENCONTRES ENTRE ELS PERSONATGES

Amb un nus a la gola l’Hilda va adentrar-se a l’estància on la Bruixa Murana l’esperava. Els ulls de la donota anaven perdent llum. L’iris cada cop era més blanc. La ceguesa que s’anava apoderant d’ella no se sabia si podia ser degut a una enfermetat, física, o bé és que tot el mal que tenia dins la cegava i no podia veure ja més enllà del que eren els seus capricis.

Arrugant el nas, l’Hilda va adentrar-se a l’estància on la Bruixa Murana l’esperava.
L’Hilda la volia entendre. Volia entendre la maldat d’aquell monstre i els motius que la portaven a maltractar-la d’aquella manera. Ella no volia patir de cap de les maneres. Mentre la mirava, s’adonava de la tristesa dels seus ulls. A la Bruixa, el voler intentar guanyar aquella guerra provocava que dels seus ulls s’escapessin les llàgrimes. La vida que havia après a viure l’estava colpejant, al final dels seus dies, fortament.
L’Hilda, lluny de sentir cap pena per ella, sentia odi, aversió, es sentia violentada.

Apretant els punys i tractant de contenir tot aquell odi i aversió, l'Hilda va adentrar-se a l’estància on la Bruixa Murana l’esperava.
En els darrers temps, les lluites de la Bruixa Murana pujaven de to. Aquesta esperava que l’Hilda renunciés a tot per a quedar-se amb tota la seva força i llum. L’Hilda no volia donar-li el gust de veure-la plorar. Així que les llàgrimes alimentaven tota la ràbia que començava a tenir dins.
Tot i que l’Hilda sabia què era realment la Murana, com de dolenta podia arribar a ser, la Bruixa era intel·ligent i la guerra semblava no tenir final. Una batalla guanyada, una altra de perduda. Però cada batalla les alimentava, a totes dues.
L’Hilda volia lluitar i la violència la tornava una persona diferent. La maldat dels demés se li va contagiar i el voler defendre el seu li donava força també. Una força de lloba.

Suspirant, tractant de relaxar-xe, l’Hilda va adentrar-se a l’estància on la Bruixa Murana l’esperava.
Coneixia a la Bruixa Murana i sabia què podia esperar d’ella. El seu embruix havia estat tal que havia de complir les seves ordres. Ho havia de fer si, qual heroïna, volia evitar el patiment de la gent que l’envoltava. Si no ho feia així, ella mateixa acabaria sola i no ho volia. No era una heroïna. En el fons era una egoista.


Dedicant-li una mirada d'odi, l'Hilda va adentrar-se a l’estància on la Bruixa Murana l’esperava. L’Hilda es va deixar caure sobre el sofà. Es va tapar la cara amb les mans. Estava tan desesperada... Allà asseguda, així com estava, es va deixar caure sobre els genolls, com un titella abandonat pel titellaire. Ja no tenia força i allà esperaria el que el destí aquest cop tenia guardat per a ella. Només esperava sortir d’allà amb vida per a explicar-ho.

AQUÍ HO DEIXO DIT

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada