Amb un nus a la
gola l’Hilda va adentrar-se a l’estància on la Bruixa Murana l’esperava. Els
ulls de la donota anaven perdent llum. L’iris cada cop era més blanc. La
ceguesa que s’anava apoderant d’ella no se sabia si podia ser degut a una
enfermetat, física, o bé és que tot el mal que tenia dins la cegava i no podia
veure ja més enllà del que eren els seus capricis.
Arrugant el nas,
l’Hilda va adentrar-se a l’estància on la Bruixa Murana l’esperava.
L’Hilda la volia
entendre. Volia entendre la maldat d’aquell monstre i els motius que la
portaven a maltractar-la d’aquella manera. Ella no volia patir de cap de les
maneres. Mentre la mirava, s’adonava de la tristesa dels seus ulls. A la
Bruixa, el voler intentar guanyar aquella guerra provocava que dels seus ulls s’escapessin
les llàgrimes. La vida que havia après a viure l’estava colpejant, al final
dels seus dies, fortament.
L’Hilda, lluny de
sentir cap pena per ella, sentia odi, aversió, es sentia violentada.
Apretant els
punys i tractant de contenir tot aquell odi i aversió, l'Hilda va adentrar-se a l’estància
on la Bruixa Murana l’esperava.
En els darrers
temps, les lluites de la Bruixa Murana pujaven de to. Aquesta esperava que l’Hilda
renunciés a tot per a quedar-se amb tota la seva força i llum. L’Hilda no volia
donar-li el gust de veure-la plorar. Així que les llàgrimes alimentaven tota la
ràbia que començava a tenir dins.
Tot i que l’Hilda
sabia què era realment la Murana, com de dolenta podia arribar a ser, la Bruixa
era intel·ligent i la guerra semblava no tenir final. Una batalla guanyada, una
altra de perduda. Però cada batalla les alimentava, a totes dues.
L’Hilda volia
lluitar i la violència la tornava una persona diferent. La maldat dels demés se
li va contagiar i el voler defendre el seu li donava força també. Una força de
lloba.
Suspirant,
tractant de relaxar-xe, l’Hilda va adentrar-se a l’estància on la Bruixa Murana
l’esperava.
Coneixia a la
Bruixa Murana i sabia què podia esperar d’ella. El seu embruix havia estat tal
que havia de complir les seves ordres. Ho havia de fer si, qual heroïna, volia
evitar el patiment de la gent que l’envoltava. Si no ho feia així, ella mateixa
acabaria sola i no ho volia. No era una heroïna. En el fons era una egoista.
Dedicant-li una mirada d'odi, l'Hilda va adentrar-se a
l’estància on la Bruixa Murana l’esperava. L’Hilda es va deixar caure sobre el
sofà. Es va tapar la cara amb les mans. Estava tan desesperada... Allà asseguda,
així com estava, es va deixar caure sobre els genolls, com un titella abandonat pel titellaire. Ja no tenia força i allà
esperaria el que el destí aquest cop tenia guardat per a ella. Només esperava
sortir d’allà amb vida per a explicar-ho.
AQUÍ HO DEIXO DIT
AQUÍ HO DEIXO DIT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada