Moments de video - whatsapps, vermuts en línia i, també, perquè no?, escriure cartes.
La nena gairebé cada dia a les 19,30 h monopolitza el meu telèfon i parla per video-trucada amb les seves amigues. Fins que s'han enfadat, per no sé quin motiu, però que per a elles és molt greu. No es que es diguin moltes coses, però no han perdut el contacte i són uns minuts que necessiten. Em semblen adorables.
Ara la tinc davant meu escrivint una carta a una persona especial: la seva millor amiga. Una antiga forma de comunicació i així, de pas, la tinc distreta, practicant cal·ligrafia i redacció ;)
Escriure una carta hauria de ser una activitat a fer de forma íntima, solitària, però tota l'estona m'està preguntant... "i ara que fico?" -així, plantant-me tota la cara al damunt-
La vida ha canviat un 150 % com a mínim des de que estem confinats, el coronavirus pulula per la vida i no sap què dir.
Si fa gairebé un mes que no la veu i tot i les video trucades, no sap què dir!
Com se sent davant aquesta nova situació?
Què troba a faltar de la seva vida normal?
Com és la relació amb la seva família ara que estan tantes hores junts tancats?
Quines afició té estant tancada a casa?
Està fent molts deures?
A quina hora s'aixeca pel matí si no ha d'anar a l'escola?
Li podria enviar un dibuixet, posar unes enganxines al paper...
Un altra activitat que estan fent, relacionada amb l'escriptura, és un diari. Però com cada dia és igual a l'anterior, poca cosa expliquen. Encara no estan fets a expressar sentiments en un paper.
Penso que pot ser un record molt valuós d'aquesta experiència i pal·liar la tediositat el tenir un diari... Pot amenitzar una mica més el confinament.
Junt amb la música...
De banda sonora tenim al nen tocant la guitarra, practicant aquesta cançó:
De tota manera, avorrir-se també està bé. Sobretot quan es viu tan estressat com venia sent habitualment.
Feliç confinament!
Tot i que el temps no acaba d'acompanyar, són les coses que té la primavera.
Jo, a la zona comunitària, vaig intentar fer de runner el primer dissabte, és a dir, una setmana des de la decretació de l'estat d'alarma.
Ok Ok Ok ja sé que no es podia, però estava sola...
Doncs uns veïns van sortir a les seves finestres i balcons a increpar-me. No sé què em deien, perquè com a bona runner posturera portava els auriculars posats, però vaig notar que em cridaven...
Quina vergonya que vaig passar, però clar, vaig tornar amb la cua entre les cames cap a casa... 11 minuts va durar la sessió.
Segurament més que la d'una altra gent confinada.
Una estona més tard, vaig veure una altra veïna que va sortir a caminar per la zona comunitària. Amb els seus auriculars i la seva mitja horeta. La vaig estar espiant, tal "vieja del visillo". A ella ningú no li va dir res. Vés, què hi farem...
Aquell mateix dilluns els Administradors de Finques tornaven a enviar un e-mail recalcant la prohibició.
La veritat és que van sortint alternatives d'esport indoor, jo mateixa, el diumenge, vaig fer veure que corria damunt una cinta de córrer, però sense cinta, només fent el trote. Suposo que alguna caloria vaig cremar. El que passa que les cremo a baix ritme. Això d'estar confinada fa que obri armaris que no caldria...
Tornant al tema fauna, animal...
Doncs vaig veure que a la tele deien que ara, a causa d'aquest estat de reclusió humana, molts animals estan arribant fàcilment a zones on habitualment no hi arriben. Seria el cas dels porcs senglars. Segur que hi ha més casos: dofins arribant a zones més pròximes de la costa, cabres...
Què lliures que es senten ara aquests animals sense la propera presència dels humans!
Després també vaig veure per la tele, uns altres casos, de gent que es disfressa d'animal i surt al carrer... una altra fauna.
