dimecres, 31 de juliol de 2013

I'M FREE






Ara, lliure sí, per a gaudir-lo com he triat. En família.
Farem el que podrem. Intentarem no estressar-nos.
Aquest cop, no tinc gaires objectius. Bé, un: pau i harmonia...
Totes les propostes de blocs que segueixo... doncs, m'agradaria fer-les, però no em vull estressar.
Les altres propostes, les meves, les que tinc guardadetes per a fer, també m'agradaria fer-les. Ja ho veurem!

Però, ara, en aquests moments em sento així:





Yujuuuu!

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 30 de juliol de 2013

DIMARTS BREU

Sprint final.

El que no es faci avui, es farà demà, però ja estarà fora de termini.

Objectius més o menys aconseguits, ja que la feina està feta, però si no et tornen els papers signats... de què ha servit? Es presentarà fora de termini.... Quina poca consideració cap a les meves intenses hores davant l'ordinador, corrent tot el dia, fent alguna que hora extra...

Objectius aconseguits: clients que no pagueu, eh! que no us he fet la feina! 
Lamentablement, són molts els clients que no paguen, per tant el volum de feina, s'ha reduït, però no ha fet això que porti més de tres mesos de cul! 
Però us faré la feina... sí! però quan a mi em vingui de gust.

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 19 de juliol de 2013

ESTIC RECLOSA

Mentre no puc conciliar... estic així ara mateix.


Espero acabar aviat. Però quan comences a veure la llum, has de fer una parada tècnica obligatòria per a actualitzar la versió del programa i seguir treballant i si no, t'apareix més feina, encara...
Espero acabar aviat!

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 17 de juliol de 2013

EL LLIT DEL PAPÀ I LA MAMÀ

Exactament no vull parlar del collit. Nosaltres l'hem practicat involuntàriament, insconscientment, sobre la marxa, guiant-nos amb els nostres instints i sentits. No ens ha desagradat. Tots els cops i estirades de cabells es veuen compensats en veure la careta del nen (o la nena) al matí.

Cada nit tampoc els hem tingut al llit, però sent pràctics... va ser gràcies al collit que vàrem poder descansar una miqueta millor. Sobretot el gran, era un addicte a la popa... Imagineu-vos l'estat de nervis si a sobre no haguéssim descansat com hem descansat...

Ara cada cop venen menys al nostre llit. I la veritat, si hi són, molesten, perquè cada cop són més grans i fa calor! A mesura que passa el temps ens anem oblidant del collit i si venen i molesten i emprenyen (amb les estirades de cabell, insisteixo, per exemple), és fàcil que algú emigri al sofà o al llit que ha quedat buit.
Inclús parlant ara d'això, hi penso i se'm fa estrany... com a la petita des del primer moment la vaig tenir al meu llit i és la que menys incursions nocturnes fa... És una marmota! Tant, que crec que ens costarà treure-li el bolquer de la nit, ja que no s'entera de quan se'l fa a sobre. Al gran l'angoixava tant que tot i portar bolquer es despertava per a fer pipí. I llavors, enlloc de tornar al seu llit... on anava?

Però els meus nens no només venen al nostre llit a dormir amb nosaltres. Crec que no venen per nosaltres. És que deu ser que al nostre llit s'hi dorm la mar de bé...

Dimecres pel matí... 7,15h
Pare i mare dutxats i arreglant-se
L'esmorzar sense fer, encara.

Al bany, jo, pensant si agafava o no l'assecador (fa moooolta calor i amb el cabell xop aniria la mar de fresqueta, però no és realment cool... no estaria ben vist... prfurrfurrrrrrrrfffffffffffffffffffff)
Tinc la sensació d'haver sentit uns peuets descalços caminant pel distribuïdor.
Tinc la sensació d'haver sentit una respiració caminant amb els peus descalços pels distribuïdor.
Però tot i sentir-ho, no he vist a ningú.
Em torno a girar per a pensar si m'asseco el cabell.
No! Millor vaig a veure què passa.
M'assomo i veig al meu fill gran agitant-se al meu llit, buscant la posició adequada per a seguir dormint i acabant-se de tapar.
Quin nen!

Segueix sent dimecres al matí... una mica més tard, vora les vuit. Però això, la veritat, passa molt sovint. Podria ser qualsevol dia.

La nena ja vestida per son pare. La baixa a terra i directament puja al nostre llit, per a seguir dormint.
Avui, com és estiu no s'ha tapat. Temps enrera, et demana (exigeix) que la tapis i segueix dormint...

Aaaai el llit del papà i la mamà.
Ah! i no us he explicat que el llit del papà i la mamà és ideal per a saltar i fer volteretes (tot i que de vegades al llit del papà i la mamà, sobretot el gran que és més cabra, ha patit algun accident... però aquest és un tema del que no m'agradaria parlar ara mateix).

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 12 de juliol de 2013

ENTRADA 100: UNA ENTRADA ESPECIAL

D'un tema especial.
LA CONCILIACIÓ

Avui vull parlar de la conciliació laboral i familiar, un tema que des de sempre m'ha preocupat, però més des de que tinc fills.
Aviso que aquesta entrada 100 pot ser llarga, però a mi em venia molt de gust escriure sobre això.


A mi treballar mai m'ha fet por. Tot i que la meva feina no és vocacional, sembla que més o menys me'n vaig sortint i m'agrada. Si havia de fer hores extres, les feia. Val a dir que sempre he estat ben considerada a les feines on he estat (que tampoc han estat tantes).
Quan el meu company i jo varem anar-nos a viure junts, sortia al migdia puntual per a poder dinar junts i estar una estoneta juntets. El mateix, al vespre. Però al vespre ja anava més relaxada, ja que per aquella època no tenia altres obligacions.
Un dia, el gerent de l'empresa on treballo em va proposar un canvi d'horari que jo al principi no vaig entendre gaire. Em proposava sortir a les 14h. Jo al principi, li vaig dir que aniria més de cul al migdia, però que sí que em donaria temps de dinar, però just dinar i tornar a marxar com aquell que diu. Jo pensava, "bé, si això suposa sortir a les 19h, enlloc de les 20h.." Però "No, no, no, no, no...!" El que m'estaven proposant, sembla, era fer nou hores. No va fer falta discutir gaire. Crec que el gerent es va adonar de què la cosa no anava amb mi i tampoc va insistir massa.
Més tard, vaig ser jo la que vaig proposar aquest canvi horari: el de sortir a les 14h a canvi de sortir a les 19h per la tarda. Properament havia de ser mare i com a que passava una mica d'haver d'anar a buscar al nen al vespre portant un casco amb una llum per il·luminar els foscos i boirosos carrers de la ciutat a l'hivern...
Em van donar aquest canvi. Jo vaig estar "contenta" durant un temps. La meva família em va ajudar molt amb la criança del meu fill, tant que fins i tot em vaig animar amb un nou membre a la família, el que va resultar ser una nena.
Suposo que vaig començar a obrir els ulls durant el meu segon permís per maternitat. Vaig ser tant feliç aquelles setmanes amb els dos. Pels matins, mentre el gran era a l'escola bressol, feia de mami, gaudia de la lactància, d'una nena tranquil·leta... i per la tarda estàvem els tres i si la nena feia una de les seves becaines jo gaudia del joc més coherent, ja, del meu nen de dos anyets.
Tornar a la feina era un suplici, però calia. Com era la meva segona experiència sabia el que em trobaria en tornar a un despatx que no havia acabat de deixar mai (gràcies tele treball!... -mode irònic ON-). Aquella segona vegada no vaig tornar amb un nus a la gola, però aaai! la primera, quin greu separar-me del nen tot i deixar-lo amb les millors mans del món.
I així el temps ha anat passant. El meu capet ha deixat d'estar concentrat en la feina i només pensa amb els nens i el temps que va passant i que es perd. Sovint he tingut moments de tensió, per pensar que no estava fent bé ni una cosa ni una altra.
Així que ara (fa unes setmanes) he estat valenta i li he fet una proposta (indecent?) al meu cap ("jefe")

CAPÍTOL 2

El meu "jefe" no ve molt sovint al nostre despatx, ja que nosaltres som una sucursal. Així que el dia que va venir, quan ja havia decidit fer la proposta (indecent?) em vaig armar de valor que es diu... i vaig entrar al seu despatx dient-li que volia parlar amb ell. Vaig tancar la porta, ens vam assentar a la seva taula i li vaig espetar...

Alguna cosa així com...

"He pensat que hauria d'adaptar el meu horari a les meves circumstàncies personals"

Es va quedar ben parat, pobre home. No s'ho esperava pas. Jo no sé que s'esperava però això no... i jo tampoc m'esperava la seva reacció.

Ell em va escoltar, sí. Jo li vaig proposar fer tot l'horari seguit, parant un quart d'hora al migdia per a dinar i res més. Treballar fins a les 17h per a què, aleshores, pugués anar a buscar als nens al cole i gaudir-los.

Em va venir a dir que s'ho havia de rumiar molt ja que era una proposta inaudita. Jo no li estava demanant una reducció d'horari. NO volia renunciar al meu sou, entre d'altres coses perquè sent la meva feina com és, al final la feina la faig igual i si la feina ha de sortir, ja em veia fent hores extres que potser em costaria cobrar si agafava una reducció d'horari (=reducció de sou).

La gran excusa va ser el què diran les altres companyes. Les més properes, la veritat, sembla que hi estan d'acord. Comparteixen la meva decisió. NO sé si per simpatia/empatia o bé perquè es veuen en un futur més o menys llunyà amb la meva situació o potser perquè pensen que si jo sóc pionera amb això, la situació pot resultar favorable vers elles i potser pensen que podrien canviar d'horari fàcilment després... No sé... El cas és que les companyes de la central, poc tindrien que dir ja que la nostra relació és bàsicament per telèfon o e-mail. I molt poca, ja que jo amb qui tinc relació directa és amb els jefes, no amb les altres companyes que fan feines bastant diferents a la meva.
Fins i tot el meu "jefe" em deia que m'entenia perquè ell a casa (amb la seva dona) es trobava amb la mateixa situació. Però no sé perquè em feia mala espina, tot plegat.

La resposta: (algo així com...) "No sé què dir-te ja que no estic convençut de què hagi de canviar-te l'horari"
Però em va prometre que parlaria amb la resta de jefes.
No sé perquè però jo tot això no ho veia clar. Tantes instàncies i tantes conyes... Si havia de ser que sí, que m'ho digués i si havia de ser que no, doncs també! Però jo ja tenia fets els meus plans de futur. Vaig demanar consell a la meva germana que és assessora laboral, i em va dir que per a demanar reducció de jornada (que no era el que jo estava demanant), el meu horari s'hauria de reduir però dins l'horari habitual de treball. O sigui, que l'alternativa era treballar de 9-14h i de 16-17h si volia perdre els menys diners possibles. Ja em veia passant l'hora de dinar al gimnàs que hi ha al costat de la feina per no haver d'anar a casa i tornar per la tarda només per una hora. A això no es podien negar, ja que entra dins la legalitat. El que jo demanava és un dret, d'acord, però ens havíem de posar, doncs això, d'acord.
 
De totes formes, jo estava a l'espera de la resposta oficial per part de l'empresa, mentre el meu humor anava canviant i afectant encara més a la meva feina. Jo pensava "de què ha servit estar tantes hores a aquesta oficina, patint per acabar les feines i fer-les bé..." Potser sóc injusta, ja que sempre m'han tractat bé, però en aquells moments estava ofuscada i sentenciava que s'acabarien les hores extres, que em cenyiria al meu horari i punt.

CAPÍTOL 3

Setmanes més tard, després d'haver-li demanat també que em digués alguna cosa per a bé o per a mal... ja em va donar la seva sentència.
Quins nervis que vaig passar!
Em concedien la meva petició. Desig complert! Bé, un dels meus desitjos...Què feliç que sóc!

Havíem arribat a un acord, que més enllà de temes legals, crec que ha pogut el tema humà i per tant, l'empresa es beneficiarà d'això. Al cap i a la fi sóc una persona adulta, responsable i agraïda. I també agraïda a la sort que estic tenint. Creuem els dits. Aquest canvi de terç pot suposar un punt d'inflexió a la meva vida molt important.




Ara estic a l'espera de què arribi el dia en què pugui començar el meu nou horari. Jo vaig demanar-ho per a començar al setembre, junt amb el curs escolar. Però és probable que durant el mes d'agost ja pugui gaudir-ne, donada la baixada de feina que hi ha al despatx en aquest mes.

Amb la bona notícia, vaig moure una altra fitxa: canviar a la petita d'escola. Amb tota la meva pena, perquè mira que estàvem bé a l'escola bressol! Però a l'escola del gran surten a les 17,30h. Hi ha llar d'infants a partir dels dos anys... Total, la nena ha d'anar a la mateixa escola quan comenci P3 i següents cursos... Què hi feia? Doncs, pena, molta pena feia. Però si vull ocupar-me dels nens per les tardes, prescindint d'ajuda o millor dit, demanant ajuda quan realment faci falta (aquells -tants- dies que els nens es poden posar malalts...), és la millor decisió.

Així que a partir de setembre comencem vida nova. Estic molt il·lusionada, sento que seré una persona més completa i més equilibrada. ESPERO NO DESIL·LUSIONAR-ME...


AQUÍ HO DEIXO DIT


dimarts, 9 de juliol de 2013

DIMARTS BREU

Donat que no tinc inspirada (i no tinc temps... aix què pesada sóc amb això del temps...)
No tinc cap frase, cap sentència digna de ser gravada en marbre, però aquí estic, com cada dimarts, des de fa uns quants, per a donar-li vida al bloc.
I jo em pregunto... estarà content el bloc per això? o vivia millor aletargat i amagat de la calor...?

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 5 de juliol de 2013

DIVENDRES MUSICALS I AGRADABLES

Tot i l'estrés habitual a casa meva pels matins, aquest divendres ha de ser agradable, ja que és el primer de l'estiu en què faig jornada intensiva. Això significa, més temps per a fer coses i estar amb els petits:
* Després de dinar ràpid i recollir als nens...
* Passar per la perruqueria a què li tallin el serrell a la nena
* Depenent de l'hora que s'hagi fet, anar a preparar el berenar o...
* Passar a encomanar les bates dels nens pel curs vinent
* Aprofitant això últim... mirar a la mateixa botiga a veure si gaudim de les rebaixes ;)
* I ja està. Obligacions acabades, aprofitar del cap de setmana que sembla que farà bon temps.

Apa, una cançó avui sobre un home encantador:


I pels que sortiu aquest dissabte a la nit, no patiu que si no teniu res que posar-vos, doncs aquí estan les rebaixes!

AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 4 de juliol de 2013

HISTÒRIA D'UN PARAIGUA

Quan vàrem anar a viure al pis on vivim, sovint baixava la veïna a buscar alguna peça de roba que se li havia caigut mentre estenia.
No sé si és que després li va agafar vergonya o potser baixava i no hi érem o potser no se'n adonava de què li havia caigut la roba, però després, com dic, apareixien les peces de roba penjades a la porta de casa meva, dins una bosseta, pensada del pom. I és que seguien caient però potser ja no feien parada i fonda a casa meva i la veïna o veïnes de sota nostre m'ho pujaven a mi. He de dir que el 75 % de les vegades que em trobo roba, no és meva i jo el que faig és acte seguit, pujar-ho a dalt. Mai trobo a la veïna de dalt, per tant, també ho deixo penjadet a la seva porta.

Bé, ja us he posat en antecedents per a què pugueu anar entenent la història d'un paraigua.

Farà cosa de dos mesos, més o menys, havia estat plovent a Lleida. Un dijous d'aquests va venir la dona de fer feines a casa i tot semblava normal, un dijous normal. En tornar a casa, al migdia, ella ja no hi era i em vaig trobar un paraigua penjat a la maneta de la porta de casa. A dins de casa!
El primer que vaig pensar és que se l'havia descuidat l'assistenta, però després vaig pensar que no podia ser tan despistada. Si poses el paraigua a la maneta de la porta (que l'has de tocar per obrir la porta, vaja...) és per a no oblidar-te'l. Llavors vaig pensar... "No, això és que li deu haver caigut a la veïna de dalt i la veïna de baix l'ha pujat (com fa altres vegades amb la roba). La Maria (la dona que ens ajuda), en això que ho haurà vist o vés a saber què i l'ha entrat a dins de casa. Com haurà estat al marxar, carregada amb les bosses de les deixalles, doncs ho ha deixat aquí"
També vaig pensar en la possibilitat de què fos dels meus sogres, que dimecres havien estat a casa i potser se l'havien deixat. I la Maria, potser l'havia vist en algun lloc que no és lloc per a paraigües i el va deixar allà, a la porta, que tampoc és lloc per a paraigües... Però, en fi, que no era d'ells.


Bé, vaig ser prudent i el vaig deixar a l'entrada, a un lloc que no molestés, esperant que algú el reclamés.
Va passar una setmana. Vaig dir-me "ja li preguntaré a la Maria sobre el paraigua". Però amb les presses del matí, no ho vaig fer.
Un altre cop, torno a casa i em trobo el paraigua al mateix lloc on jo l'havia deixat quan vaig ser prudent.
"Doncs no deu ser de la Maria!"
I ja amb una barreja de prudència i deixadesa el paraigua es va quedar TRES SETMANES!!! al mateix lloc. Al final, em vaig cansar de veure el paraigua allà arraconat. No era just deixar-lo a casa, de reserva, ja que aquell paraigua era d'algú i algun altre dia hauria de fer la seva feina...
Doncs, vaig agafar i vaig pujar al pis de dalt. Vaig trucar al timbre, ningú em va contestar i allà el vaig deixar, recolzat a la paret i ja la veïna se'n faria càrrec.

Fa uns dies, casualment, em vaig creuar amb la veïna. Jo anava de bòlit, que anava a buscar al nen al cole. Al principi no vaig reaccionar, però després la vaig voler fer parar per a preguntar-li pel paraigua. El cas és que ella ja havia apretat el botó de l'ascensor i anava pujant i em deia una veueta "Espera que ara baixo" i jo "Nooo, que tinc pressa... és iguaaal"


La cosa va quedar així i no li vaig donar més importància al tema del paraigua, pensant que ja estava solucionat. Quan aquella mateixa setmana, arriba la dona de fer feines i lo primer que em diu "ese paraguas..." (Quèeeee?!?! Vaig pensar jo). "sí, lo subí arriba pensando que era de la vecina como estuvo aquí tres semanas" blablabla. I ella m'explicava que se l'oblidava cada vegada i que fins i tot el va estar buscant per casa. (Coi! que havia estat les tres setmanes allà al raconet i si neteges el veus!!!! Vamos que molesta per escombrar i fregar el terra)
Total, que li vaig dir "No te preocupes, ya iré a pedírselo a la vecina".
Apa! Ara puja cap a dalt, però mai la trobo a aquesta noia. Fins que finalment la vàrem veure divendres al vespre i li vaig preguntar.
Al principi va ser tot un seguit de "què? un paraigua? ai, no sé... ja ho miraré" i el seu company "Sí, un paraigua que estava penjat de la maneta, aquí" i jo una mica contrariada, ja que estàvem al parking... "Bé, juraria que el vaig deixar recolzat a la paret, però si te'l vas trobar a la maneta, ai no sé, potser sí" (pensant que el personal de neteja de la comunitat hauria passat aquell dia i al molestar l'hauria mogut). I ell em deia que si era un paraigua de quadres i jo "sí sí, verd i amb quadres". I ell em va dir que sí que l'havia pujat (com que pujat? pensava jo... l'havia pujat jo). Allò ja començava a semblar una pel·lícula de "Los hermanos Marx". I seguia dient el noi "Sí, sí, que el vaig deixar al rebedor, a la cadira".

I la veïna de dalt dient-li al seu company "Vols dir que no era el meu paraigua?... I treu el seu paraigua del maleter del cotxe. El noi es queda parat i ella em diu que no li sona haver-lo vist. "Ai! a veure si la nostra dona de fer feines també l'haurà mogut." "Doncs, l'haurà mogut, però que sí dona, que està a dalt a casa". I el noi em torna a mirar i em diu que si el vaig deixar a la porta del seu traster i jo "Què? Nooo!, us el vaig pujar a dalt. Vaig trucar i no havia ningú i el vaig deixar recolzat..." a lo que la veïna em talla i diu "Nooo! que el paraigua que havia aquí era el meu" blablabla... "ai, potser sí que en vaig trobar un a dalt" tic, tic, tic, tic.

Total, que ja em veia comprant-li un paraigua nou a la dona de fer feines. I ens varem acomiadar dels veïns. El noi em va assegurar que estava a dalt estava el paraigua. Però jo estava contrariada pel fet de què me'n recordaria d'haver trobat un paraigua a la porta de casa.

Un parell o tres de dies més tard, truquen a la porta i era la veïna de dalt amb el famós paraigua. Em va explicar que resulta que se l'havia endut la seva dona de fer feines. I jo la vaig acomiadar amablement, pensant que per fi teníem el paraigua i que al dia següent venia la Maria i ja se'l podria agafar.
El meu company i jo ens vàrem mirar i vàrem dir-nos "Què ha dit? Que se l'havia endut la seva dona de fer feines? Però bueno quant mangui que hi ha pel món"

I aquesta és la història d'un paraigua, d'un objecte inanimat, però qui sap si realment el que volia era passar a millor vida i viure tranquil·lament la resta dels seus dies i jo, farta de veure'l al meu rebedor, l'empés a tornar a treballar o bé és cosa del govern que vol allargar-nos la vida laboral?

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 3 de juliol de 2013

REGALS IN PROCESS


Avui és l'aniversari de la meva mare. No pensava regalar-li res. Té tot el meu amor ja!
A la meva mare sempre acabem comprant-li coses típiques, que ella agraeix igual, però estic farta de regalar sempre el mateix.
De sobte em vaig recordar de què tinc una llista d'idees de regals que se'm van acudint durant l'any i vaig anar a consultar-la i va sortir aquesta: regalar una tassa de disseny, dibuixada pels nens.
Voi-là!
En aquest cas són dues tasses: una per a la meva mare i l'altra pel meu pare, que va ser el seu aniversari fa un mes i tampoc li vaig regalar res. Si regalar-li alguna cosa a ma mare és difícil, a mon pare encara més.
Així que, tard, però tindran un regalet.

Sort del basar xinès aquell que està a prop d'on aparco el cotxe, on vaig trobar tasses blanques i llises i sort d'una tenda de manualitats que hi ha a prop de la feina, on vaig trobar els retoladors especials per a porcellana. Ah! i sort de la predisposició del nen a fer dibuixos tan ben fets. La de vermell és la meva mare i el de blau el meu pare.
Des d'ahir al vespre que la pintura l'he deixat assecant-se. Ara falta que la petita faci uns gargots dels seus a l'altra banda de tassa per a què deixi la seva empremta també. Ho vaig intentar ahir, però tenia por que fes malbé els dibuixos que havia fet son germà.
Un cop la petita hagi aportat el seu gra de sorra, (i quatre hores més tard, quan la seva pintura estigui també ben sequeta), les tasses aniran al forn on els dibuixos hauran de quedar permanentment a les tasses.
Espero que funcioni!

I aprofitant aquesta via, felicito a la meva mare (tot i que ella no ho llegirà... després ja la trucarem!!! -la visita i el regal hauran d'esperar una micona més)

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 2 de juliol de 2013

DIMARTS BREU

UN INSPECTOR D'HISENDA, IMPOSA. PERÒ SI A SOBRE ESTÀ CATXES, I PORTA BIGOTI... MÉS.
O sigui, que ahir quan tornant de la feina amb el cotxe el vaig veure corrent pel carrer (running es diu ara?), tot i que ho vaig dubtar durant un microsegon, em vaig aturar, tot i tenir ell el semàfor en vermell (per a vianants) i el vaig deixar passar. No fos cas...

Ara, resta de persones que no sou inspectors d'hisenda... no patiu! que si us trobo pel carrer, també intentaré no atropellar-vos.


AQUÍ HO DEIXO DIT