divendres, 12 de juliol de 2013

ENTRADA 100: UNA ENTRADA ESPECIAL

D'un tema especial.
LA CONCILIACIÓ

Avui vull parlar de la conciliació laboral i familiar, un tema que des de sempre m'ha preocupat, però més des de que tinc fills.
Aviso que aquesta entrada 100 pot ser llarga, però a mi em venia molt de gust escriure sobre això.


A mi treballar mai m'ha fet por. Tot i que la meva feina no és vocacional, sembla que més o menys me'n vaig sortint i m'agrada. Si havia de fer hores extres, les feia. Val a dir que sempre he estat ben considerada a les feines on he estat (que tampoc han estat tantes).
Quan el meu company i jo varem anar-nos a viure junts, sortia al migdia puntual per a poder dinar junts i estar una estoneta juntets. El mateix, al vespre. Però al vespre ja anava més relaxada, ja que per aquella època no tenia altres obligacions.
Un dia, el gerent de l'empresa on treballo em va proposar un canvi d'horari que jo al principi no vaig entendre gaire. Em proposava sortir a les 14h. Jo al principi, li vaig dir que aniria més de cul al migdia, però que sí que em donaria temps de dinar, però just dinar i tornar a marxar com aquell que diu. Jo pensava, "bé, si això suposa sortir a les 19h, enlloc de les 20h.." Però "No, no, no, no, no...!" El que m'estaven proposant, sembla, era fer nou hores. No va fer falta discutir gaire. Crec que el gerent es va adonar de què la cosa no anava amb mi i tampoc va insistir massa.
Més tard, vaig ser jo la que vaig proposar aquest canvi horari: el de sortir a les 14h a canvi de sortir a les 19h per la tarda. Properament havia de ser mare i com a que passava una mica d'haver d'anar a buscar al nen al vespre portant un casco amb una llum per il·luminar els foscos i boirosos carrers de la ciutat a l'hivern...
Em van donar aquest canvi. Jo vaig estar "contenta" durant un temps. La meva família em va ajudar molt amb la criança del meu fill, tant que fins i tot em vaig animar amb un nou membre a la família, el que va resultar ser una nena.
Suposo que vaig començar a obrir els ulls durant el meu segon permís per maternitat. Vaig ser tant feliç aquelles setmanes amb els dos. Pels matins, mentre el gran era a l'escola bressol, feia de mami, gaudia de la lactància, d'una nena tranquil·leta... i per la tarda estàvem els tres i si la nena feia una de les seves becaines jo gaudia del joc més coherent, ja, del meu nen de dos anyets.
Tornar a la feina era un suplici, però calia. Com era la meva segona experiència sabia el que em trobaria en tornar a un despatx que no havia acabat de deixar mai (gràcies tele treball!... -mode irònic ON-). Aquella segona vegada no vaig tornar amb un nus a la gola, però aaai! la primera, quin greu separar-me del nen tot i deixar-lo amb les millors mans del món.
I així el temps ha anat passant. El meu capet ha deixat d'estar concentrat en la feina i només pensa amb els nens i el temps que va passant i que es perd. Sovint he tingut moments de tensió, per pensar que no estava fent bé ni una cosa ni una altra.
Així que ara (fa unes setmanes) he estat valenta i li he fet una proposta (indecent?) al meu cap ("jefe")

CAPÍTOL 2

El meu "jefe" no ve molt sovint al nostre despatx, ja que nosaltres som una sucursal. Així que el dia que va venir, quan ja havia decidit fer la proposta (indecent?) em vaig armar de valor que es diu... i vaig entrar al seu despatx dient-li que volia parlar amb ell. Vaig tancar la porta, ens vam assentar a la seva taula i li vaig espetar...

Alguna cosa així com...

"He pensat que hauria d'adaptar el meu horari a les meves circumstàncies personals"

Es va quedar ben parat, pobre home. No s'ho esperava pas. Jo no sé que s'esperava però això no... i jo tampoc m'esperava la seva reacció.

Ell em va escoltar, sí. Jo li vaig proposar fer tot l'horari seguit, parant un quart d'hora al migdia per a dinar i res més. Treballar fins a les 17h per a què, aleshores, pugués anar a buscar als nens al cole i gaudir-los.

Em va venir a dir que s'ho havia de rumiar molt ja que era una proposta inaudita. Jo no li estava demanant una reducció d'horari. NO volia renunciar al meu sou, entre d'altres coses perquè sent la meva feina com és, al final la feina la faig igual i si la feina ha de sortir, ja em veia fent hores extres que potser em costaria cobrar si agafava una reducció d'horari (=reducció de sou).

La gran excusa va ser el què diran les altres companyes. Les més properes, la veritat, sembla que hi estan d'acord. Comparteixen la meva decisió. NO sé si per simpatia/empatia o bé perquè es veuen en un futur més o menys llunyà amb la meva situació o potser perquè pensen que si jo sóc pionera amb això, la situació pot resultar favorable vers elles i potser pensen que podrien canviar d'horari fàcilment després... No sé... El cas és que les companyes de la central, poc tindrien que dir ja que la nostra relació és bàsicament per telèfon o e-mail. I molt poca, ja que jo amb qui tinc relació directa és amb els jefes, no amb les altres companyes que fan feines bastant diferents a la meva.
Fins i tot el meu "jefe" em deia que m'entenia perquè ell a casa (amb la seva dona) es trobava amb la mateixa situació. Però no sé perquè em feia mala espina, tot plegat.

La resposta: (algo així com...) "No sé què dir-te ja que no estic convençut de què hagi de canviar-te l'horari"
Però em va prometre que parlaria amb la resta de jefes.
No sé perquè però jo tot això no ho veia clar. Tantes instàncies i tantes conyes... Si havia de ser que sí, que m'ho digués i si havia de ser que no, doncs també! Però jo ja tenia fets els meus plans de futur. Vaig demanar consell a la meva germana que és assessora laboral, i em va dir que per a demanar reducció de jornada (que no era el que jo estava demanant), el meu horari s'hauria de reduir però dins l'horari habitual de treball. O sigui, que l'alternativa era treballar de 9-14h i de 16-17h si volia perdre els menys diners possibles. Ja em veia passant l'hora de dinar al gimnàs que hi ha al costat de la feina per no haver d'anar a casa i tornar per la tarda només per una hora. A això no es podien negar, ja que entra dins la legalitat. El que jo demanava és un dret, d'acord, però ens havíem de posar, doncs això, d'acord.
 
De totes formes, jo estava a l'espera de la resposta oficial per part de l'empresa, mentre el meu humor anava canviant i afectant encara més a la meva feina. Jo pensava "de què ha servit estar tantes hores a aquesta oficina, patint per acabar les feines i fer-les bé..." Potser sóc injusta, ja que sempre m'han tractat bé, però en aquells moments estava ofuscada i sentenciava que s'acabarien les hores extres, que em cenyiria al meu horari i punt.

CAPÍTOL 3

Setmanes més tard, després d'haver-li demanat també que em digués alguna cosa per a bé o per a mal... ja em va donar la seva sentència.
Quins nervis que vaig passar!
Em concedien la meva petició. Desig complert! Bé, un dels meus desitjos...Què feliç que sóc!

Havíem arribat a un acord, que més enllà de temes legals, crec que ha pogut el tema humà i per tant, l'empresa es beneficiarà d'això. Al cap i a la fi sóc una persona adulta, responsable i agraïda. I també agraïda a la sort que estic tenint. Creuem els dits. Aquest canvi de terç pot suposar un punt d'inflexió a la meva vida molt important.




Ara estic a l'espera de què arribi el dia en què pugui començar el meu nou horari. Jo vaig demanar-ho per a començar al setembre, junt amb el curs escolar. Però és probable que durant el mes d'agost ja pugui gaudir-ne, donada la baixada de feina que hi ha al despatx en aquest mes.

Amb la bona notícia, vaig moure una altra fitxa: canviar a la petita d'escola. Amb tota la meva pena, perquè mira que estàvem bé a l'escola bressol! Però a l'escola del gran surten a les 17,30h. Hi ha llar d'infants a partir dels dos anys... Total, la nena ha d'anar a la mateixa escola quan comenci P3 i següents cursos... Què hi feia? Doncs, pena, molta pena feia. Però si vull ocupar-me dels nens per les tardes, prescindint d'ajuda o millor dit, demanant ajuda quan realment faci falta (aquells -tants- dies que els nens es poden posar malalts...), és la millor decisió.

Així que a partir de setembre comencem vida nova. Estic molt il·lusionada, sento que seré una persona més completa i més equilibrada. ESPERO NO DESIL·LUSIONAR-ME...


AQUÍ HO DEIXO DIT


8 comentaris:

  1. M'agrada llegir aquesta entrada ja que m'ajuda a compendre les mares que heu de treballar alhora que crieu els vostres fills. En el meu cas quan em vaig quedar embarazada tenia una feina per a mi poc rellevant i finalitzat el periode de lactància no vaig tenir dubtes en deixar-la per a poder gaudir de la criança del meu fill. El camí no ha sigut gens fàcil, ja que obviament el fet de tenir menys diners que la resta de mares que si treballen i veure que els seus fills crèixen igual de sans i macos a vegades et fa dubtar i et pot arribar a desanimar, però continuo afirmant que no em penedeixo de la meva desició i que ara vaig a repetir la experiència (tot hi que aquest cop encara amb més temor que amb el primer de si podrem continuar vivint de un sol sou).
    Me'n alegro de que ho hagis aconseguit! Tindras díes en que poder desitjaràs no haver fet el canvi de horari :) pero la gran majoria estic segura de que sentiràs que és la millor desició que podies pendre per ells i sobretot per tu perquè el temps que perds de estar amb ells ja mai és pot recuperar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment és un tema complicat, aquest.
      Ets molt valenta i emprenedora, sempre tens el cap treballant. Mentre el Quim sigui més petitet segur que te'n pesques alguna i ho pots compaginar. Tots els teus projectes m'han semblat molt interessants. Segueix així! i a gaudir del que et queda, del nou membre i la resta d'aventures en família

      Elimina
  2. Felicitats pels canvis propers. Segur que tots en sortireu beneficiats. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies! Sembla mentida però m'ho estic agafant com un tercer part això. És un gran canvi i també sóc conscient de què em faran falta GRAAAANS dosis de paciència. Però en tinc ganes!

      Elimina
  3. enhorabona per la valentia i la iniciativa !! Un pas endavant per a molta gent!
    espero que vagi molt bé

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies! M'ha costat ser valenta, però no podia ser d'altra forma si volia el que volia... M'he passat pel teu bloc. Després t'escriuré una coseta ;)

      Elimina
  4. Respostes
    1. Gràcies! Espero poder anar desfogant-me al bloc ;)

      Elimina