dijous, 4 de juliol de 2013

HISTÒRIA D'UN PARAIGUA

Quan vàrem anar a viure al pis on vivim, sovint baixava la veïna a buscar alguna peça de roba que se li havia caigut mentre estenia.
No sé si és que després li va agafar vergonya o potser baixava i no hi érem o potser no se'n adonava de què li havia caigut la roba, però després, com dic, apareixien les peces de roba penjades a la porta de casa meva, dins una bosseta, pensada del pom. I és que seguien caient però potser ja no feien parada i fonda a casa meva i la veïna o veïnes de sota nostre m'ho pujaven a mi. He de dir que el 75 % de les vegades que em trobo roba, no és meva i jo el que faig és acte seguit, pujar-ho a dalt. Mai trobo a la veïna de dalt, per tant, també ho deixo penjadet a la seva porta.

Bé, ja us he posat en antecedents per a què pugueu anar entenent la història d'un paraigua.

Farà cosa de dos mesos, més o menys, havia estat plovent a Lleida. Un dijous d'aquests va venir la dona de fer feines a casa i tot semblava normal, un dijous normal. En tornar a casa, al migdia, ella ja no hi era i em vaig trobar un paraigua penjat a la maneta de la porta de casa. A dins de casa!
El primer que vaig pensar és que se l'havia descuidat l'assistenta, però després vaig pensar que no podia ser tan despistada. Si poses el paraigua a la maneta de la porta (que l'has de tocar per obrir la porta, vaja...) és per a no oblidar-te'l. Llavors vaig pensar... "No, això és que li deu haver caigut a la veïna de dalt i la veïna de baix l'ha pujat (com fa altres vegades amb la roba). La Maria (la dona que ens ajuda), en això que ho haurà vist o vés a saber què i l'ha entrat a dins de casa. Com haurà estat al marxar, carregada amb les bosses de les deixalles, doncs ho ha deixat aquí"
També vaig pensar en la possibilitat de què fos dels meus sogres, que dimecres havien estat a casa i potser se l'havien deixat. I la Maria, potser l'havia vist en algun lloc que no és lloc per a paraigües i el va deixar allà, a la porta, que tampoc és lloc per a paraigües... Però, en fi, que no era d'ells.


Bé, vaig ser prudent i el vaig deixar a l'entrada, a un lloc que no molestés, esperant que algú el reclamés.
Va passar una setmana. Vaig dir-me "ja li preguntaré a la Maria sobre el paraigua". Però amb les presses del matí, no ho vaig fer.
Un altre cop, torno a casa i em trobo el paraigua al mateix lloc on jo l'havia deixat quan vaig ser prudent.
"Doncs no deu ser de la Maria!"
I ja amb una barreja de prudència i deixadesa el paraigua es va quedar TRES SETMANES!!! al mateix lloc. Al final, em vaig cansar de veure el paraigua allà arraconat. No era just deixar-lo a casa, de reserva, ja que aquell paraigua era d'algú i algun altre dia hauria de fer la seva feina...
Doncs, vaig agafar i vaig pujar al pis de dalt. Vaig trucar al timbre, ningú em va contestar i allà el vaig deixar, recolzat a la paret i ja la veïna se'n faria càrrec.

Fa uns dies, casualment, em vaig creuar amb la veïna. Jo anava de bòlit, que anava a buscar al nen al cole. Al principi no vaig reaccionar, però després la vaig voler fer parar per a preguntar-li pel paraigua. El cas és que ella ja havia apretat el botó de l'ascensor i anava pujant i em deia una veueta "Espera que ara baixo" i jo "Nooo, que tinc pressa... és iguaaal"


La cosa va quedar així i no li vaig donar més importància al tema del paraigua, pensant que ja estava solucionat. Quan aquella mateixa setmana, arriba la dona de fer feines i lo primer que em diu "ese paraguas..." (Quèeeee?!?! Vaig pensar jo). "sí, lo subí arriba pensando que era de la vecina como estuvo aquí tres semanas" blablabla. I ella m'explicava que se l'oblidava cada vegada i que fins i tot el va estar buscant per casa. (Coi! que havia estat les tres setmanes allà al raconet i si neteges el veus!!!! Vamos que molesta per escombrar i fregar el terra)
Total, que li vaig dir "No te preocupes, ya iré a pedírselo a la vecina".
Apa! Ara puja cap a dalt, però mai la trobo a aquesta noia. Fins que finalment la vàrem veure divendres al vespre i li vaig preguntar.
Al principi va ser tot un seguit de "què? un paraigua? ai, no sé... ja ho miraré" i el seu company "Sí, un paraigua que estava penjat de la maneta, aquí" i jo una mica contrariada, ja que estàvem al parking... "Bé, juraria que el vaig deixar recolzat a la paret, però si te'l vas trobar a la maneta, ai no sé, potser sí" (pensant que el personal de neteja de la comunitat hauria passat aquell dia i al molestar l'hauria mogut). I ell em deia que si era un paraigua de quadres i jo "sí sí, verd i amb quadres". I ell em va dir que sí que l'havia pujat (com que pujat? pensava jo... l'havia pujat jo). Allò ja començava a semblar una pel·lícula de "Los hermanos Marx". I seguia dient el noi "Sí, sí, que el vaig deixar al rebedor, a la cadira".

I la veïna de dalt dient-li al seu company "Vols dir que no era el meu paraigua?... I treu el seu paraigua del maleter del cotxe. El noi es queda parat i ella em diu que no li sona haver-lo vist. "Ai! a veure si la nostra dona de fer feines també l'haurà mogut." "Doncs, l'haurà mogut, però que sí dona, que està a dalt a casa". I el noi em torna a mirar i em diu que si el vaig deixar a la porta del seu traster i jo "Què? Nooo!, us el vaig pujar a dalt. Vaig trucar i no havia ningú i el vaig deixar recolzat..." a lo que la veïna em talla i diu "Nooo! que el paraigua que havia aquí era el meu" blablabla... "ai, potser sí que en vaig trobar un a dalt" tic, tic, tic, tic.

Total, que ja em veia comprant-li un paraigua nou a la dona de fer feines. I ens varem acomiadar dels veïns. El noi em va assegurar que estava a dalt estava el paraigua. Però jo estava contrariada pel fet de què me'n recordaria d'haver trobat un paraigua a la porta de casa.

Un parell o tres de dies més tard, truquen a la porta i era la veïna de dalt amb el famós paraigua. Em va explicar que resulta que se l'havia endut la seva dona de fer feines. I jo la vaig acomiadar amablement, pensant que per fi teníem el paraigua i que al dia següent venia la Maria i ja se'l podria agafar.
El meu company i jo ens vàrem mirar i vàrem dir-nos "Què ha dit? Que se l'havia endut la seva dona de fer feines? Però bueno quant mangui que hi ha pel món"

I aquesta és la història d'un paraigua, d'un objecte inanimat, però qui sap si realment el que volia era passar a millor vida i viure tranquil·lament la resta dels seus dies i jo, farta de veure'l al meu rebedor, l'empés a tornar a treballar o bé és cosa del govern que vol allargar-nos la vida laboral?

AQUÍ HO DEIXO DIT

2 comentaris:

  1. Quina sort aquest paraigua: viatja més ell en tres setmanes que jo en un any! ;)

    ResponElimina
  2. Bé, Elisabetsalie, espero que quan tu viatgis ho puguis fer sense paraigua. La pluja, tot i que romàntica és enutjosa i caminar amb paraigua, carritos i nens encara més ;)

    ResponElimina