dijous, 28 de febrer de 2013

IOGA

A través de l'escola de la petita em va arribar una proposta de "Happyoga"... (taller de ioga amb nens).
Com aquell dissabte no teníem res especial per a fer i l'activitat era gratuïta, ens hi vam apuntar.
Èxit i Fracàs.
Vam arribar més o menys puntuals, però ja hi havia gent a la sala on es feia l'activitat (bebeteca de la biblio).
Els pocs matalassets que havia ja estaven ocupats. La nostra família va decidir separar-se, per a col·locar-se ens els buits que quedaven. Primer em vaig quedar jo amb la nena, i el meu company amb el nen i després vam canviar. Però posteriorment, els que vam fer ioga vam ser els adults.
De seguida la nena se'n va anar a mirar els contes i el nen, que no participava en absolut de l'activitat, la va seguir.

Per a nosaltres era la primera experiència "ioguística". A mi, personalment, em va agradar tot i aquests petits fallos de logística. L'activitat, pensava, anava encaminada a fer ioga en família. No sé com ho havia idealitzat... La meva idea era poder aprendre una manera de contrarrestar la "hiperactivitat" dels nens en moments puntuals, que aprenguessin tècniques de relaxació... i em sembla que al final la que va aprendre alguna tècnica de relaxació més, vaig ser jo i ells no...

Els nens per als qui anava adreçada la proposta havien de ser menors de cinc anys, tot i que havia nens més grans a la sala. Doncs precisament aquests nens una mica més grandets són els que van fer mínimament cas al responsable.

Què vam fer?

Primer, primer de tot, descalçar-nos.


Las sessió de ioga va començar així:
Ens vam estirar, com vam poder (ja que havia molta gent i pocs matalassets, com deia) i el responsable de l'activitat ens anava parlant. Havíem de tancar els ulls i imaginar-nos que el nostre cos era una estrella de mar. El cap és una punta, les mans ben esteses, unes altres i les cames unes altres... I amb la nostra ment aniríem surant damunt l'aigua del mar. Imaginem-nos que estem a una platja i el sol calenta la nostra cara, el nostre cos. Quin plaer!
Fet això, ens vam convertir en unes llavors.

trobada a través de Google Imatges a http://full-moon-yoga.com
Quatre tímids voluntaris eren els encarregats de fer créixer aquesta planta, aquest arbre, fent de pluja i sol. Uns copets amb quatre o cinc dits sobre les esquenes de cada un representaven el reg i els raigs del sol que ens farien créixer. Així, poc a poc ens vam anar estirant i creixent.

També vam practicar algun altre exercici de relaxació, com va ser l'imitar el so (brunzit) d'una abella.
Ens tapem les orelles amb dos dits, tanquem els ulls i... Bbzzzzzzzzzzzzzz
Només ens sentim a nosaltres.

I un mantra, Ooooooooooooooooooooooooooommmmmmmm
Un secret... m'estava agradant i m'hagués passat una llarg estona fent ioga, cremant encens i sentint música de sitar.

Vam respirar, o millor dit vam "observar" la respiració. En parelles o individualment, posàvem les mans a la zona del tòrax per a anar sentint la respiració.


També vam practicar altres exercicis bàsics on es va posar de manifest l'equilibri, que sempre està present en el ioga, en cos i ment.

Buscat per google i trobat a la pàgina http://www.yoga-atmadharma.cl
I parlant d'equilibri... també aquesta postura:

Buscat per google i trobat a la pàgina http://www.xarxafarma.com
I aquest exercici:

Buscat per google i trobat a la pàgina  http://www.yogajournal.com

Aquest exercici va ser divertit. El nen es va involucrar una mica i va riure molt ja que al final semblava que acabaríem fent un nus
I aquest altre encara més, però la timidesa extrema dels nens va fer que no en gaudissin prou.
Buscat per google i trobat a http://www.yogawarrior.co.za
Es tractava de què els adults féssim aquesta mena de túnel i els nens havien de passar per davall arrossegant-se com cuquets. Després vam fer el mateix però a la inversa, és a dir, els adults ens estirem al terra, tocant l'esquena al terra i anem aixecant l'esquena de manera que quedi aquest espai per a què els nens passin.
La sessió de ioga va acabar amb uns minuts de relaxació. NO ens vam adormir, però gairebé. El responsable de l'activitat ens anava parlant amb veu clara i alta, mentre nosaltres estavem tots estirats (nens no...). Va demanar silenci i va estar a punt a punt d'aconseguir-ho. Sempre es sentia de fons la veueta d'algun nen, però quedava neutralitzada amb la música suau que havia posat.
Un exercici de relaxació com aquest requereix una preparació. Per tant, respirem profundament i escoltem el que ens diu el "guia".

Ell anava dient-nos que ens havíem d'imaginar estesos damunt d'una catifa. Una catifa màgica. Amb la qual podríem començar a elevar-nos. Com la catifa era màgica podríem atravessar el sostre de la biblioteca i seguiríem pujant, pujant, amunt i sense por, segurs de què no cauríem, amb confiança i tranquilitat.
I així tots tranquils miraríem els paisatges que hi hauria davall nostre. Els sostres s'anirien fent petits, tot el paisatge vist des d'allà dalt seria petit, petit... El "guia" anava descrivint tot el que podíem observar i percebre.

Bé, imagineu-vos fluint pel cel i després poc a poc hauríem d'anar tornant, gradualment, al nostre punt de partida. I tranquil·lament, prenent-nos el nostre temps, ens aixecaríem i ja aniríem recollint per a marxar a casa a dinar.

Bé, imagineu-vos uns nens inquiets, parats, estirats al terra i relaxats, en silenci, en pau... Ooooh! Quina utopia! Si algun dia em decideixo a provar això a casa, fent lloc al menjador, amb la tele apagada o com a molt amb música suau (en tenim d'això a casa?), posant el puzzle de foam al terra... i ho aconsegueixo! l'experiència es mereixerà una entrada al bloc.

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 22 de febrer de 2013

DIVENDRES MUSICALS I CATALANS

Ahir us parlava dels Brighton 64, però no us penseu que no haurà Divendres Musicals.
Em vaig posar a escoltar el nou disc a través d'Spotify. No vaig acabar, però quina va ser la meva sorpresa quan vaig trobar una cançó en català i que a més em va agradar molt.

I això em va fer pensar que és que jo no sóc una asidua consumidora de música en català, però va haver una època en la que Sopa de Cabra sonava a totes hores. N'estava enamorada. No va ser ben bé en els principis dels Sopa que els vaig seguir. Va ser més endavant, a partir del 1993, més o menys. Recordo que els primers anys d'universitat els escoltava a totes hores. El disc "La nit dels anys" sonava i sonava. Tota una simfonia. Aquesta és una de les cançons del disc:



Tot un poeta, el Gerard Quintana.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 21 de febrer de 2013

BRIGHTON 64 A LLEIDA

És normal anar a la perruqueria i escoltar mil i una xafarderies. La meva perruquera i perruquer em fan molta gràcia quan entre ells es comencen a explicar coses, ja que cada un d'ells té el seu peculiar punt de vista. Però anar al barber a què li talli el cabell al nen i assabentar-se d'aquest noticióooooooooooooon!!!
Brighton 64 estarà en concert al Cafè del Teatre el proper dia 6 d'abril!

He fet un "barrido" per la xarxa i sembla que és cert. És que si veguéssiu al barber en qüestió, molta credibilitat no té...

I arribada a aquest punt, m'he posat a recordar com vaig conèixer als Brighton 64.

El primer contacte va ser el televisiu. En programes musicals de ben entrats els 80 era freqüent veure aquest vídeo:



Brighton 64 neixen l'any 1981. Fa més de trenta anys d'això
A Lleida es vivien amb afició les sortides scooteristes i els festivals sixties.
I jo era molt joveneta...

I el temps va anar passant.
I no és que em dediqués precisament a seguir la pista d'aquest grup.
Brighton 64 després es convertirien en Brigatones i Matamala. Recordo vagament haver-los vist/sentit de lluuuuny a un dels festivals Doctor music a Escalarre.
I el temps segueix passant i s'intensifica la meva afició per la música dels anys 60 i els mods. 
I s'intensifica l'afició a les vespes i Quadrophenia, quan per les acaballes del juliol de 2006 anem a Saragossa al concert dels Who.
I al nostre costat tenia uns paios que em sonaven molt. Clar! És que un parell de mesos abans, al maig, els vam veure a Barcelona (2on Festival de Cultura Mod), a la Sala La Paloma. Molta gent i molt divertit. Darrera actuació? Doncs, no ho sé. Crec que després d'aquest concert, encara en va haver més i el cas és que sembla que tornen, a Lleida.

Però deixeu-me acabar de repassar la meva trajectòria amb Brighton 64, vaixell insígnia de l'etiqueta Revival Mod.

Ho havíem deixat al juliol de 2006 a Saragossa. Dies més tard estàvem a Gijón, a l'Euro Ye-Ye, on vam coincidir amb l'Albert Gil, un dels components del grup (guitarra), amb la seva Lambretta. No ens movíem pels mateixos ambients, però vam coincidir, sí.
I per aquella època eren freqüents les actuacions de grups com els Top Models o els Chest (Castellar del Vallés, Lleida...), "alters egos" de Brighton 64.

Recordo una nit memorable a "La Boite"...
I el temps seguia passant.
I una es retira d'aquest món (sembla com si hagués estat la gran cosa jo, eh?) i només es reserva per a anar a veure actuacions molt i molt triades.
Una serà aquesta del dia 6 d'abril, presentant a Lleida el seu nou disc "Esta vez va en serio"

I us parlava dels Who, Quadrophenia... molt relacionat amb Brighton 64, ja que el nom del grup ve a "rememorar" aquelles batalles, lluites, entre Mods i Rockers tan famoses i habituals per aquella a època.
I és el que il·lustra precisament també la pel·lícula produïda pels Who.
I parlant de robar noms... Els Brighton 64 són famosos també per la cançó "La casa de la Bomba".
I és que els habituals de la nit de Lleida, coneixeran bé aquest nom, ja que es tracta d'un local mític de la ciutat.

I els hi tinc carinyo als Brighton 64 i en especial al Ricky Gil, perquè em van regalar el seu llibre "Bola y cadena" -Editorial Milenio, 2003- (llibre, per cert que prestat i no m'han retornat, eh? Dit amb tot lo carinyo del món...). En ell, fa un repàs a la seva vida personal i artística. Recordo que apareixia una tal Ada. Va ser llavors quan se'm va quedar al cap aquest nom... Recordo baixar a la piscina i estar llegint aquest llibre i com el nom Ada, Ada, Ada, es quedava gravat al meu cap.

Per cert, l'Albert i Ricky Gil són germans i també germans de l'Ariadna Gil.
L'Albert Gil tenia un segell musical "Bip Bip records" a través del qual grups com Sidonie van gravar discs i és un segell que també ha tret recopilatoris com un de tribut a "Los Flechazos".




AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 18 de febrer de 2013

A SEGUIR CREIXENT




S'han acabat les celebracions. Senzilles, amb els quatre nens de sempre, sense trucs de màgia, però amb la màgia que és veure als nens emocionats i contents. Ja hi haurà temps per a altres coses.

Hem petat els globus i hem menjat pastís ... i marranades vàries! Que un dia és un dia (o dos o tres... el 12... el 15... i el 16 i el 17 i el 18). Però ara sí que sí, les festes s'han acabat. Els nens han de seguir creixent i tirar endavant.
I tot i que no sigui febrer, seguirem pensant de tot i més per a fer-ho amb ells i que el créixer sigui feliçment.
S'han acabat les celebracions, però jo cada dia celebro que sóc la mare dels meus nens.
(Pares i mares del món! Enteneu? veritat?... aquesta sensació... com honora ser mare o pare...)

AQUÍ HO DEIXO DIT


divendres, 15 de febrer de 2013

DIVENDRES MUSICALS DE FEBRER I VERMELLS






Aquest somriure fa dos anys.













Avui, 15 de febrer és un altre dia festiu per a mi.
Està clar que el febrer és un mes clau per a mi i la meva família.

És per això que avui poso una cançó que es titula "Febrero" i que vull dedicar aquest divendres a tots els que han nascut en un mes de febrer.

És de La Habitación Roja i lliga el color vermell avui perquè he convertit la foto en color vermell i perquè l'Ada avui va vestida de color vermell. Tot conjuntat avui.



AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 14 de febrer de 2013

SAN VALENTINO

Ahir a la bústia de casa vaig trobar una propaganda d'una empresa que fa pizzes i les porta a domicili si vols.
"Díselo con ****pizza", en clara al·lusió a la celebració de SANT VALENTÍ. Unes pizzes en forma de cor pots menjar-te.
O te les pots fer a casa:

Dilluns per la tarda estàvem lliures i havíem pensat fer una pizza casolana amb els nens.
Amb els ingredients que poso a continuació surt una pizza enorme o bé dues mitjanes:

200 g. d'aigua
300 g. de farina
1/2 culleradeta de sal
25 g. de llevat fresc
15 g. d'oli d'oliva

Preparació:

Vam agafar un bol gran i vam abocar la farina, la sal i el llevat desfet amb l'aigua. Vam fer un volcà i vam tirar-hi l'oli. Amb una forquilla vam anar remenant.
Quan ja vam veure que la massa es desenganxava de les parets del bol ens en vam anar cap a la taula per a amassar.

Nosaltres vam utilitzar farina normal,
amb un molt bon resultat,
però si teniu farina de força, millor
L'amassar té la seva tècnica, però és igual, si es fa amb nens és súper divertit tocar i tocar la massa.

Si la massa queda molt enganxifosa es pot anar tirant farina, però en petites quantitats per a què no quedi molt seca després.

I seguim estirant la massa i fent xurros i estirant i tirant-la de cop a la taula...


Un cop fet tot això, s'hauria de deixar reposar per a què fermentés, però treballant amb nens ja se sap que la paciència brilla per la seva absència.

O sigui, que vam passar d'aquest pas. I quan ja van veure el corró es van posar súper contents, emocionats.


Així que ens posem a estirar la massa.

Massa estirada

La massa estirada damunt de la safata del forn devia fermentar una miqueta, ja que mentre li anàvem posant els ingredients ja va passar mitja horeta ben bona.

La calor del forn també va ajudar i ens va quedar una pizza molt flonja, d'aquelles tipus pa. Em recordava molt i molt a la pizza al taglio que tant havíem menjat a Roma.

La veritat, un resultat de professional.
I si voleu celebrar així Sant Valentí, doncs això, doneu-li forma de cor .


AQUÍ HO DEIXO DIT



dimecres, 13 de febrer de 2013

DIMECRES DE CENDRA

Avui s'enterra la sardina. El Carnestoltes s'acaba, està a punt de marxar. Però fins l'any que ve!
S'acaba la disbauxa... i comença la Quaresma. Quin avorriment!!! Vosaltres sou de menjar peix per Quaresma?


Velles tradicions a part, ara us explico la tradició d'enterrar la sardina a l'escola dels petits. Temps enrera, havíem de portar una arengada ben mudadeta.




Els nens surten, fan un passeig pel barri i enterren la sardina, sí. Fan un passeig i "l'enterren".

Però és una pena fer malbé el menjar d'aquesta manera i més en els temps que corren. Per tant, aquest any la sardina, s'enterrarà, sí, i els nens aniran de negre (tot i que els nens no faran cap penitència), però la sardina havia de portar-se feta amb materials com el cartró, per exemple. Nosaltres hem optat per fer-la de paper maixé (tires de pasta de paper). Ha estat una nova aventura, desconeguda tant pels nens com per mi. Només ens sonava per haver-la vist a l'Art Attack...
Vaig mirar una mica pel "youtube" i ho vaig posar en pràctica amb els nens. Em van ajudar força, però vaig "perfeccionar" la forma de la sardina per a què no acabessin desanimats. La pintura, això sí, va ser cosa d'ells.
En principi, la sardina només l'ha de portar la petita a l'escola, però el Pau també va voler participar-hi.
És molt fàcil, no cal ser molt hàbil (de veritat, que si ho he fet jo...):

El que hem fet no és més que agafar la silueta, en cartró, d'una sardina. Això ens ha servit de base i a partir d'aquí ens hem dedicat a anar afegint paper de diari. Primer, per tal de donar volum, vam anar arrugant trossos de paper, fent boletes, i els vam anar muntant sobre la sardina de cartró retallada. I així, anant donant volum al gust del consumidor.

Ho vam enganxar amb cel·lo. Després vam anar afegint tiretes de paper, esquinçat amb les mans, ben mullat amb una barreja de cola i aigua, amb l'ajuda d'un pinzell. Al quedar tan humit el paper, queda molt mal·leable i és fàcil acabar de donar forma. Un cop sec, ho vam pintar i el resultat, aquest:

Una sardina ben grassa, mireu, mireu quin volum... en 3D!!!

La veritat és que ens ho vam passar molt bé i aquests dies de festa els hem pogut aprofitar de forma creativa. Ens ha agradat treballar amb paper maixé i ja vaig pensant altres idees... titelles? barrets? un marc per posar fotos? unes galetetes de paper maixé? mmmmmmmmm

AQUÍ HO DEIXO DIT


dimarts, 12 de febrer de 2013

12 DE FEBRER


 

Quatre anys “caminant” junts i que siguin molts més.

Des d'un 12 de febrer que sóc mare i d'això avui fa quatre anys.

AQUÍ HO DEIXO DIT

diumenge, 10 de febrer de 2013

CREPS


Avui hem passat el dia a Solsona, celebrant el carnestoltes. Hi hem dinat, però hem arribat per la tarda amb gana.

Hem esperat a què els nens es despertessin de la migdiada (el cotxe, "mano de santo", perquè si no… “de què”? aquests nens fan migdiada… uf!)… Doncs això, en despertar-se, ens hem posat a fer creps i a passar una bona estona.

 

Amb un ou, una mica de Farina, llet i mantega, ens hem posat a la cuina.
 
 
Tot barrejat a la batedora, amb l’ajuda inestimable del nen, i supervisant-lo a fi de què no quedés cap grumoll a la mescla, hem fet creps dolços (de crema de cacao) per a berenar i una segona tongada (el pare) per a complementar el sopar, de creps salats (de pernil i formatge).
 
 


La nena farcint el seu crep
 

Realment hauríem d’haver deixat reposar la barreja, però les ganes d’estar a la cuina i la gana! apretaven.

I així, gràcies al cullerot i la paella gairebé nova (important per a què no es quedin enganxats i lletjos els creps) hem fet aquesta activitat culinària. També cal dir que millor que la paella tingui un diàmetre gran.

 

Amb un ou surten just quatre creps. El primer sempre queda més greixós i lleig i sovint es tira… És per això que al final hem fet aquestes dos tongades de creps.

 

En resum, nosaltres ho hem fet així per a fer entre sis i vuit creps:

 

-          Dos ous

-          Quatre cullerades de farina

-          100 ml (o potser una mica més) de llet

-          Dues cullerades de mantega

 

Per a anar bé, el farcit s’hauria de posar mentre la crep està a la paella i tancar-lo. A nosaltres ens agrada donar-los-hi forma de "triangulet".

 

 

Ja veieu que és una recepta fàcil i ràpida. Segur que molts ja coneixeu la recepta del crep, no és cap secret, però he pensat que seria una entrada interessant pel bloc.

Quins farcits hi podríem posar més?

 

 

AQUÍ HO DEIXO DIT

dissabte, 9 de febrer de 2013

CARNESTOLTES

Com està anant el carnestoltes?
Ei, si dilluns encara teniu festa, podeu seguir gaudint de la festa i xerinola a Solsona amb activitats pels més petits ;)


http://www.carnavalsolsona.com/

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 8 de febrer de 2013

DIVENDRES MUSICALS I GROCS

Groc, groc, groc és el color d'avui... Perquè groc és el color del panís, del panís que mengen els pollets. De pollets aniran els més petits (a l'escola bressol) i els "més grans", els de P3, d'estrella, però ja ahir. Avui amb ressaca groga... Sí, sí, els meus nens, els dels cabells grocs es disfressen de pollet i estrella. Tot i que el Pau avui pot anar amb la seva disfressa de cavaller.
Ja tinc ganes de veure'ls en acció.
I, així doncs, groga és la cançó d'aquest divendres. Un divendres que enceta uns dies molt festius per a mi.



AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 7 de febrer de 2013

PREPARANT EL CARNESTOLTES

A la nena li han regalats uns accessoris de fada. Així ja tenim excusa per a disfressar-nos, per casa i ja mateix, per carnestoltes. Quina il·lusió que em farà veure a la nena tan i tan guapa. Per a complementar la disfressa ;) he preparat una faldilla de tutú.
Em vaig posar a buscar per internet. Segur que havia d'haver una manera fàcil de disfressar a l'Ada, a part de les ales, vareta i corona que portarà. I així va ser. Vaig trobar això (bloc de la Chica Perika):

I això:


Jo m'he decantat per aquesta segona opció. Potser ha quedat una mica xurro... No sé, però tant dóna... Si és carnestoltes!!!

Vaig agafar una cinta que ja tenia, molt de fada, ella, ja que és blanca però transparent, no sé si m'explico... i presa de les ganes de fer la faldilla ja, però sense tul per casa vaig recordar que tenia un fulard que havíem començat a pintar amb els nens, però que no va quedar bé. Allà el tenia guardat per si algun dia aconseguia arreglar-lo. Era com de gasa, blanc, vaig agafar i el vaig tallar més o menys com diu el tutorial. No m'he dedicat a fer vores ni res. No tinc temps. Ha quedat vaporós i amb filets, això sí... Com no tenia prou tela per a cobrir tota la faldilla, vaig comprar tul gris, que així fa conjunt amb els complements que ja tenim. He hagut d'esperar uns quants dies fins que no ha arribat la tela a la botiga. A més, va arribar i es va esgotar ràpidament, degut a les dates en què estem.

Aquest és el resultat. Val a dir, que amb la perxa de la nena, que no la de la foto, la cosa millorarà. Com sempre, perdoneu les fotos.


I si busqueu idees de barret...

aquesta de l'Elisabetsalie

i aquesta de la Míriam de Somnis Creatius i que m'encanta

Tant en el bloc de l'Elisabetsalie, com en de la Míriam, com a la pàgina de la Chica Perika, trobareu més idees per a preparar el carnestoltes, que arriba de forma imminent!!! Sí, perquè ja toca donar la benvinguda al Rei Carnestoltes (a l'escola per a fer-ho com cal ens demanen un fulard........ que encara no tinc preparat..........toma rodolí!!! Però sí que tinc pensat deixar-li un mocador de quan feia dansa del ventre, vermell, per a què la nena doni la nota)

I dissabte, a Lleida, gran rua de carnaval, surten des dels Camps Elisis, totes les carrosses i comparses. A veure si el temps acompanyarà... Així, cap a les 17,45h estigueu preparats per a sentir el pregó del Pau Pi i a les 18h admirar la desfilada.
Diumenge al matí, a la plaça Sant Joan també hi ha animació infantil. A les 11,30h.




AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 6 de febrer de 2013

MAL DESPERTAR

Un relat sobre la ira:

http://relatsencatala.cat/relat//1043230

Imatge trobada a internet que podria acompanyar al relat.

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 1 de febrer de 2013

DIVENDRES MUSICALS I ANIMATS

A la meva filla li encanta cantar. Ens ha sortit cantarina. Tot i que penso que és bastant normal en una nena de gairebé dos anys, a mi el que m'encanta és que li encanti cantar. A mi m'encanta la música. Jo no canto bé. Per això em fa molta gràcia quan en sortir de la banyera i topem amb la làmina que tenim penjada dels Beatles (la del Sgt. Pepper's), diu: "Mira els Bítez. Canta mamà". I jo no sé ben bé que cantar-li.
Foto extreta d'internet

Un dia vaig pensar que havia d'adoctrinar millor a la meva filla en quan a cultura musical... De fet, gairebé només escoltem cançons populars catalanes, però ella no li fa cap lleig a qualsevol música que li vulgui posar. Per a què li cridés l'atenció vaig buscar al Youtube la cançó de Yellow Submarine perquè sabia que la trobaria amb dibuixos animats. La veritat, una mica sí que li va cridar l'atenció, però jo esperava més emoció...
Deixant de banda temes més controvertits, com el saber si realment la composició de la cançó té realment a veure alguna cosa amb les drogues... mal no us farà escoltar i veure el vídeo.




AQUÍ HO DEIXO DIT