dimarts, 24 de desembre del 2013

dissabte, 21 de desembre del 2013

REGALS

Encara no heu sucumbit a la febre consumista del Nadal? REGALS, REGALS, REGALS, REGALS... Doncs a hores d'ara comenceu a fer tard.


Sabeu què pot ser un regal ideal? El millor regal, cal recordar, sempre pot ser una mica de respecte, que últimament se'n troba a faltar, així com amor, paciència, temps, un somriure... Però si voleu regalar alguna cosa material, prémer "Regals" al núvol d'etiquetes d'aquí mateix a la dreeeeeeeeeeetaaaaaaaaaaa........ i tindreu alguna idea, per si us heu quedat en blanc. Un grapadet de propostes, econòmiques, per gastar-se una mica de calerets, per manetes o per a anar a la botiga i comprar-ho...









O un conte personalitzat. Us agradaria un conte personalitzat?
D'això últim, jo no en faig, però conec una persona de confiança total que ho fa i com encara no està posada en això del món 2.0... Si algú ho llegeix i li interessa, que m'ho digui.

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 20 de desembre del 2013

DIVENDRES MUSICALS DE NADAL

Vinga, que això ja està aquí...
Els 2013 anys de Jesús els celebrem amb consumisme. Apa-li, fot-li... i els perjudicats, els innocents... aclaparats amb tant de paquets amb tant de dolços... uf! On està el fre?



I avui ho celebro amb cançó d'anunci...




BON NADAL i gaudiu del vostre personal Nadal i si us plau, gaudiu-lo amb els que més us estimeu...




AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 19 de desembre del 2013

FUTUR INCERT

L’Hilda estava nerviosa. El futur el tenia a sobre i no sabia com reaccionaria.
La incertesa, l’aclaparava de mala manera. Es sentia desbordada. Mancada de temps per a assolir tot el que tenia al seu voltant.



Però el fet d’haver-se aturat a pensar per una llarga estona, va fer que tot l’excés de càrrega emocional s’esvaís. Potser va marxar per avorriment, però es va adonar que qui menys oferia ho feia des de tot el respecte i amor i això la va tranquil·litzar i novament la va tornar a omplir d’amor i novament es va trobar a gust amb ella mateixa.



AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 18 de desembre del 2013

BOGERIA LATENT

La gent que no coneixia la veritable història de la Bruixa Murana, molts cops, es preguntava pels motius del seu comportament.
Molta gent la ignorava, però altres, des de la distància, l'observaven.
Aquesta gent es pensaven que els motius del seu comportament podien ser deguts a una enfermetat que més o menys en silenci patia, a problemes psicològics, depressions... Ningú sabia del cert els motius del seu comportament. Només els que veritablement sabien la seva història.
En els fons tothom tenia por de la Bruixa Murana. El seu voltant estava preocupat per les seves bogeries, però no deien res. Per por... 


AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 17 de desembre del 2013

DIMARTS BREU

Aquella olor que es queda impregnada a les mans.
L'olor a plastilina després d'haver jugat amb els nens una estona...

AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 16 de desembre del 2013

TOT ERA UNA COMPETICIÓ

Quina necessitat té una vella de fer de tot una competició?
Això es preguntava l’Hilda…

Era normal veure-ho en nens de tres anys, suposava. Sovint ho veia.
Al cap i a la fi, era divertit per a un nen, devia formar part de l’aprenentatge. Tenir motivacions a la vida… Però veure-ho en una vellota? Quin sentit tenia? De moment, només pensava en veure-ho com ridícul, perquè d’una altra forma, s’encenia.
L’encenia sentir-se derrotada. Ja no es sentia encoratjada... potser era ella la que vivia en una competició sense fi... però contra la Bruixa Murana.
Ella, que sempre havia pensat que era tan equilibrada, potser sí que estava arribant a un punt de desequilibri i ja s’estava manifestant. Això li feia por. Veure fantasmes on potser no n’hi havia.
Potser era una cosa comú entre els éssers humans aquesta competitivitat, de la que ella moltes vegades, a la recerca de l’equilibri, havia fugit.
El problema és que l’Hilda tenia la impressió que aquesta competitivitat innata... en el cas de la Bruixa Murana estava envoltada de trampes, maleficis, falsedats, beuratges emmetzinats, provocacions, baralles i metamorfosis.

A l’Hilda li feia mal el cap. Tots aquests records rondant la seva ment la posaven malalta.



AQUÍ HO DEIXO DIT

diumenge, 15 de desembre del 2013

EN SORTIR A FUMAR

L'Hilda fumava.
Algun cop pensava en deixar-ho. Però tenia un no sé què, un glamour... No sabia què fer amb les mans, ja li anava bé fumar.
Sortia a la terrassa a fumar, quan li convenia socialitzava i quan no, fumava i fumava i tornava a dins a fer feina.
Algun cop s'havia mirat aquelles cigarretes electròniques.
Però seguia fumant aquells Ducados que havia heretat del seu pare.
Algun cop pensava en deixar-ho i tenir un millor destí que el del seu pare.
Però seguia fumant aquells Ducados. Al calaix del despatx guardava encenedors i caixes de llumins.

Aquella nit de Cap d'Any, va sortir a la fredor de la nit a fumar.
Feia fred, però volia sortir de les aclaparadores companyies d'aquelles festes.
Va seure's al porxo, amb l'anorak ben posat i cordat, la bufanda, sobretot i sobretot, sobretot, la caputxa. Però el que no podia faltar era la cigarreta. La va encendre i va seure a un dels butacons que havia. Les seves llargues cames, amb les seves llargues botes de xarol descansaven sobre la taula, bruta per la pols, per haver de passar tot l'hivern allà fora a l'espera de reviure les revetlles d'estiu.
Es mirava el porxo. Realment es veia trist. Aquell espai es podia gaudir amb el bon temps. La família havia tingut a bé a decorar-lo amb llumetes de Nadal. Podia veure encara alguna fulla caiguda d'algun arbre, pel terra...
Xuclava la cigarreta, mig tancava els ulls, s'empassava el fum. No ho hauria de fer, però ella es sentia com respirant aires nous.
Es va esvair, pensant amb les coses bones que deixava l'any que acabava d'acabar, però encara havia petiteses que la feien infeliç. Estava trista, encara. Es sentia sola.

Es mirava la cigarreta, a la foscor, veia la llumeta vermella que desprenia l'extrem d'aquella cigarreta. Només es veien les llumetes de la decoració nadalenca i el seu puntet vermell, el de la cigarreta. I el fum.

El fum s'anava esvaint també. Ella imaginava que la Bruixa Murana podia anar muntada a la seva escombra seguint aquell fum. S'imaginava que podia marxar lluny, tan i tan lluny que no pogués tornar, que no trobés la forma de tornar, que es quedés lluny per sempre o que es desintegrés com la cendra que queia de la cigarreta. Que el sol, al que encara li quedaven unes hores per sortir, al que encara li quedaven uns mesos per a ser un sol fort, assassí... que la cremés amb tot el calor... a la bruixa. L'Hilda va desitjar trepitjar a la Bruixa Murana igual que podia xafar aquella burilla. Només podria agrair això, ara per ara. De moment li quedava un petit raconet d'infelicitat i es deia Bruixa Murana.
L'Hilda va estussegar i va tornar a la reunió, a la festa, on els amfitrions ni se'n havien adonat de què no hi era. Aquells amfitrions que tot ho feien bé i anaven atabalats intentant afalagar a tothom, o gairebé tothom.



AQUÍ HO DEIXO DIT

dissabte, 14 de desembre del 2013

PACIÈNCIA

Paciència, li va demanar.
I ella li va demanar que com es tenia paciència.

Ser escoltada, ella va desitjar.

I l’altra va canviar de tema.
També volia ser escoltada.

I entre tot això… ninguna es sentia reconfortada.
No hi havia diàleg. Cada una deia la seva. Cada una tenia un problema.

Fins que va donar per acabada la “conversa”.

Després li seguia donant voltes: paciència, paciència, paciència... i... una til·la?



Va llegir això: “La paciència comença amb llàgrimes i, al final, somriu.

Doncs així es sentia ella... en aquell moment de tancament interior es va sentir reconfortada, però no sabia com estaria al sortir a l’exterior, a la fredor, al tornar a ser ningú.
Va decidir que millor posar-se música, intentar no pensar-hi més, fer alguna cosa de profit i si havia de pensar... pensar en el dia en què al final arribaria el somriure. El seu somriure.


AQUÍ HO DEIXO DIT


divendres, 13 de desembre del 2013

DIVENDRES MUSICALS I CONSULTEM

Voleu que "aquí ho deixo dit" esdevingui un bloc? En cas que respongui... bla bla bla...
;)

No. No parlaré de política. Però sí d'un tema recurrent: el dormir.


Darrerament, a casa nostra podríem preguntar això:

"On has dormit aquesta nit?"
A casa, segur... però on?
N'hi ha que comença la nit al sofà.
Es trasllada o és traslladat al seu niu.
I alguns, de sobte, tenen la necessitat d'aixecar-se i a la foscor de la nit irrompre a l'habitació de matrimoni i compartir el llit amb els pares. Els pares (nosaltres) ni ens immutem.
Altres, irrompen a l'habitació dels pares, però fan una mica d'escàndol. Es perdona veient la seva careta de satisfacció al tapar-la amb el nòrdic.
I què calentet que s'està a la llauna de sardines o altrament conegut com llit de matrimoni!!!

També pot ser que trobem a faltar algú al llit?
- On està el papà?
- Què? No està aquí?... Doncs, estarà al teu llit... o al sofà...

O també m'he trobat que he anat al bressol a buscar a la nena i (Oh! sorpresa!!) no hi era. Que resulta que havia volgut dormir només amb el seu pare, però ah! al llit del nen i clar, jo al llit de matrimoni amb el nen...

Segur que hi ha més combinacions possibles, però diria que de les que hem practicat nosaltres, no em deixo cap.

Podríem dir que ens dediquem a jugar a una versió horitzontal del joc de les cadires.





AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 12 de desembre del 2013

RESTAR

Ahir parlava del càlcul mental amb el nen i la seva confusió amb el fumar.
Però la gràcia del nen va seguir.
Ja que en el moment de restar...

- A veure, si tens cinc "xuxeries" i li dones tres a ta germana, quantes te'n queden?
- Dos!
- Molt bé i si li dones aquestes dos també a ta germana... què fas?
Jo el que esperava és que em digués que ara estàvem restant, i va contestar.
- Em queden zero i ploro.

Propera assignatura: aprendre a compartir.

AQUÍ HO DEIXO DIT


dimecres, 11 de desembre del 2013

SEMBRAT!!!

El nen, sembrat està!!!
Quins moments!!!

L'altre dia, no sé a "cuento" de què venia, vàrem començar a practicar càlcul mental amb el nen.
Quan vàrem acabar de sumar i restar li vaig preguntar si això ho feien a l'escola.
Em va dir que sí, que allò era "Fumar"
SUMAAAR -vaig replicar
i altre cop... riure, riure i més riure.

Aiiiii, no sé si sumarà massa si continua fumant aquest nen!!!

AQUÍ HO DEIXO DIT



dimarts, 10 de desembre del 2013

DIMARTS BREU

El nen va aprenent més coses a P4...

- Mamà, saps com es diu un nen acabat de néixer?
Jo sí que ho sé, però vull que m'ho digui ell.
- Com? -li contesto.
- "Nadador"

Portada del disc Nevermind de Nirvana
(Rises)
- Nadóooo -li contesto jo...
- NADÓ -repeteix ell.

Jo crec que al nen li ha influenciat una de les samarretes que li vaig comprar al Zara a principis de temporada...
;)

www.zara.com

AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 9 de desembre del 2013

FINDE

Com mola passar un cap de setmana llarg fent el gos. Havent planificat activitats amb els nens, però... dóna igual perquè hem fet el que hem volgut, però ho hem passat al sol. Hem recarregat l'energia:




Veure el sol a Tarragona és sempre un plaer. Caminar sense jaqueta... fuá!
Descobrir una fira de Nadal a Tivissa, amb passeig a cavall pels més valents, visita de mascotes de Disney, vermut a la fresca i mandarines d'Alcanar. Brutal!
Prendre el sol asseguda al banc d'un parc.
Dir això mateix al facebook.
Dir-ho amb anglès i tenir dubtes de si ho he escrit bé...


Anar amb bicicleta.
Passejar per la platja.
Tornar a casa i seure al sofà.
Descansar pel plaer de descansar.
Estar amb els nens.
Fer coses normals.
Intentar fer un instrument de picarols DIY pel festival de Nadal del nen.
Considerar que ha quedar horrible i anar a l'Abacus a comprar-ne un... :S


Posar l'arbre de Nadal.

No haver dormit gaire bé aquesta nit, però tapar als nens abans de sortir de casa amb un somriure i que ells et retornin un somriure...
I tornem a ser dilluns... Cinc al "cole" i dos a casa, com diu la cançó... però passaran els cinc i arribaran els dos

AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 5 de desembre del 2013

COMPTADOR A ZERO

Que ja tenim la boira aquí i ja tenim els tòpics aquí.

Però si no fos per la boira, de què parlaríem avui?



Jo, avui, em poso a recordar el camí cap al cole, però de quan jo era petita, una mica més gran que el meu gran. I passant per on està ara el Funatic, mirar cap a la Seu Vella i no veure-la. La boira se l'havia endut...



Per a saber més:
https://www.facebook.com/laboiralleida

Pels que poden viure l'altra cara de l'anticicló... felicitats (però dit amb la boca molt petita). El vostre aire calent pujant ens està provocant la boira a la nostra freda ciutat.

AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 4 de desembre del 2013

SANTA ADA

Aquest any sí! (No com l'any passat...)
Aquest any només veure el dia en el que vivim m'he enrecordat de què avui és Santa Ada!!!

MOLTES FELICITATS!!!

I l'Ada, és veritablement una Santa?
Temps enrere, sí, sense lloc a dubtes.
Ara cada cop és més diablillo...

L'altre dia vàrem descobrir una paret amb dos solets dibuixats amb plastidecors. 

Està clar qui ha estat! La Santa!!! L'artista!!! La petita!!! La germana del nen!!! La més guapa!!! La que sempre té un somriure preparat!!! La que sempre canta!!! La que embogeix amb la xocolata!!!







AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 3 de desembre del 2013

DIMARTS BREU

NEN: - La plastilina és com el cul
JO: - COM?!?
NEN: - Sí... toveta.
JO: - AHhhh! (aliviada)

AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 2 de desembre del 2013

MENJAR

Ja quan era nena em preguntava... què passaria amb els meus fills quan veiessin que no m'agrada res de menjar.
I és que de petita, amb prou feines m'asseia a la taula amb gana i a més... que no m'agradava res.
Arribant ja a una edat adulta, vaig començar a tastar nous aliment i resulta que m'agradaven, ves quina cosa. Però encara ara hi ha coses que no suporto, com simplificant: la carn processada. "Léase": hamburgueses, frankfurts... la carn picada, en general, en concret...

I avui va i el nen em pregunta:
- Mamà, a tu quin menjar no t'agrada?
I jo, automàticament he contestat
- La carn picada. I a tu, què el que no t'agrada?
Ell va ser molt més explícit que jo...
- Les pilotetes aquelles verdes de la verdura ("Léase": pèsols)

Ha!
Ni els pèsols, ni la pastanaga. Ara resulta que el peix espasa, tampoc. Amb lo "guai" que li semblava això de què un pes tingués una espasa, per lluitar, és clar, deia ell.
Ni el pernil dolç, ni el salat.
Ni les mandarines.

Això, dins la partida de menjars que abans engolia i ara detesta.
Però ni l'enciam, que mai l'ha provat. Ni els tomàquets. Ni les gambes, ni les cloïsses, ni els musclos.

Que tot això, es nega a provar-ho.

Tot i així, el nen està fort i no voldria preocupar-me, perquè és un nen que té gana, però s'ha tornat selectiu, mira. Potser amb el temps, com jo, canviarà i només seran els pèsols el que no li agradi.
Això no treu, que hi hagi discussions a la taula, sobretot quan el cansament dels vespres passa factura. Tenim certes normes establertes i quan, veritablement, es nota que el que vol és una dosi de protagonisme (tal com, "dona-m'ho tu", "m'ho vull menjar a la teva falda"...), llavors, sí que l'obliguem a menjar. Per altra banda, sé que no és bo forçar-lo a menjar, però també intento valorar cada àpat (si ha estat picant per la tarda, si hem fet aperitiu i ja no té gana, si no ha esmorzat i a sobre es nega a dinar, si està cansat, si li ronda alguna cosa...). Clar, cal valorar.

I dic als vespres, perquè a l'escola sempre ha estat un nen que ha menjat. Tan a l'escola bressol, com ara a l'escola de grans. Fins i tot em diuen que repeteix. I també, quan hi ha alguna cosa que no li agrada de veritat (com per exemple poden ser les llegums), es nota i aquell dia no ha menjat tant. Sempre et queda el dubte de si és veritat o mentida el que diu el paperet, però davant el dubte, el nen ho explica, també.
I clar, no volem forçar, però sempre s'escapa un "va, que si no, no et faràs gran"
Però això, el nen, no ho acaba de pillar. I tot i el projecte del cos humà a P4, no pilla que per molt que mengis, que per molt que beguis llet, arriba un punt que deixes de créixer (si més no, "a lo alto").
Perquè l'altre dia deia que el "papà aviat tocarà al sostre".
I llavors li vaig explicar, que havia menjar i beure molta llet per a créixer, però que arribava un moment, quan tens 18 anys o així, que ja no et fas més alt.
Jolín, què parat que es va quedar el nen!

;)

Això també forma part de l'aprenentatge: aprendre a menjar de tot (sí, sí, té "guasa" que ho digui jo), intentar explicar-li la funció de cada aliment o posar-li imaginació tal que aquí:

(M'encanta!!! L'altre dia el vàrem llegir a la biblioteca)



AQUÍ HO DEIXO DIT