dilluns, 2 de desembre de 2013

MENJAR

Ja quan era nena em preguntava... què passaria amb els meus fills quan veiessin que no m'agrada res de menjar.
I és que de petita, amb prou feines m'asseia a la taula amb gana i a més... que no m'agradava res.
Arribant ja a una edat adulta, vaig començar a tastar nous aliment i resulta que m'agradaven, ves quina cosa. Però encara ara hi ha coses que no suporto, com simplificant: la carn processada. "Léase": hamburgueses, frankfurts... la carn picada, en general, en concret...

I avui va i el nen em pregunta:
- Mamà, a tu quin menjar no t'agrada?
I jo, automàticament he contestat
- La carn picada. I a tu, què el que no t'agrada?
Ell va ser molt més explícit que jo...
- Les pilotetes aquelles verdes de la verdura ("Léase": pèsols)

Ha!
Ni els pèsols, ni la pastanaga. Ara resulta que el peix espasa, tampoc. Amb lo "guai" que li semblava això de què un pes tingués una espasa, per lluitar, és clar, deia ell.
Ni el pernil dolç, ni el salat.
Ni les mandarines.

Això, dins la partida de menjars que abans engolia i ara detesta.
Però ni l'enciam, que mai l'ha provat. Ni els tomàquets. Ni les gambes, ni les cloïsses, ni els musclos.

Que tot això, es nega a provar-ho.

Tot i així, el nen està fort i no voldria preocupar-me, perquè és un nen que té gana, però s'ha tornat selectiu, mira. Potser amb el temps, com jo, canviarà i només seran els pèsols el que no li agradi.
Això no treu, que hi hagi discussions a la taula, sobretot quan el cansament dels vespres passa factura. Tenim certes normes establertes i quan, veritablement, es nota que el que vol és una dosi de protagonisme (tal com, "dona-m'ho tu", "m'ho vull menjar a la teva falda"...), llavors, sí que l'obliguem a menjar. Per altra banda, sé que no és bo forçar-lo a menjar, però també intento valorar cada àpat (si ha estat picant per la tarda, si hem fet aperitiu i ja no té gana, si no ha esmorzat i a sobre es nega a dinar, si està cansat, si li ronda alguna cosa...). Clar, cal valorar.

I dic als vespres, perquè a l'escola sempre ha estat un nen que ha menjat. Tan a l'escola bressol, com ara a l'escola de grans. Fins i tot em diuen que repeteix. I també, quan hi ha alguna cosa que no li agrada de veritat (com per exemple poden ser les llegums), es nota i aquell dia no ha menjat tant. Sempre et queda el dubte de si és veritat o mentida el que diu el paperet, però davant el dubte, el nen ho explica, també.
I clar, no volem forçar, però sempre s'escapa un "va, que si no, no et faràs gran"
Però això, el nen, no ho acaba de pillar. I tot i el projecte del cos humà a P4, no pilla que per molt que mengis, que per molt que beguis llet, arriba un punt que deixes de créixer (si més no, "a lo alto").
Perquè l'altre dia deia que el "papà aviat tocarà al sostre".
I llavors li vaig explicar, que havia menjar i beure molta llet per a créixer, però que arribava un moment, quan tens 18 anys o així, que ja no et fas més alt.
Jolín, què parat que es va quedar el nen!

;)

Això també forma part de l'aprenentatge: aprendre a menjar de tot (sí, sí, té "guasa" que ho digui jo), intentar explicar-li la funció de cada aliment o posar-li imaginació tal que aquí:

(M'encanta!!! L'altre dia el vàrem llegir a la biblioteca)



AQUÍ HO DEIXO DIT


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada