diumenge, 15 de desembre de 2013

EN SORTIR A FUMAR

L'Hilda fumava.
Algun cop pensava en deixar-ho. Però tenia un no sé què, un glamour... No sabia què fer amb les mans, ja li anava bé fumar.
Sortia a la terrassa a fumar, quan li convenia socialitzava i quan no, fumava i fumava i tornava a dins a fer feina.
Algun cop s'havia mirat aquelles cigarretes electròniques.
Però seguia fumant aquells Ducados que havia heretat del seu pare.
Algun cop pensava en deixar-ho i tenir un millor destí que el del seu pare.
Però seguia fumant aquells Ducados. Al calaix del despatx guardava encenedors i caixes de llumins.

Aquella nit de Cap d'Any, va sortir a la fredor de la nit a fumar.
Feia fred, però volia sortir de les aclaparadores companyies d'aquelles festes.
Va seure's al porxo, amb l'anorak ben posat i cordat, la bufanda, sobretot i sobretot, sobretot, la caputxa. Però el que no podia faltar era la cigarreta. La va encendre i va seure a un dels butacons que havia. Les seves llargues cames, amb les seves llargues botes de xarol descansaven sobre la taula, bruta per la pols, per haver de passar tot l'hivern allà fora a l'espera de reviure les revetlles d'estiu.
Es mirava el porxo. Realment es veia trist. Aquell espai es podia gaudir amb el bon temps. La família havia tingut a bé a decorar-lo amb llumetes de Nadal. Podia veure encara alguna fulla caiguda d'algun arbre, pel terra...
Xuclava la cigarreta, mig tancava els ulls, s'empassava el fum. No ho hauria de fer, però ella es sentia com respirant aires nous.
Es va esvair, pensant amb les coses bones que deixava l'any que acabava d'acabar, però encara havia petiteses que la feien infeliç. Estava trista, encara. Es sentia sola.

Es mirava la cigarreta, a la foscor, veia la llumeta vermella que desprenia l'extrem d'aquella cigarreta. Només es veien les llumetes de la decoració nadalenca i el seu puntet vermell, el de la cigarreta. I el fum.

El fum s'anava esvaint també. Ella imaginava que la Bruixa Murana podia anar muntada a la seva escombra seguint aquell fum. S'imaginava que podia marxar lluny, tan i tan lluny que no pogués tornar, que no trobés la forma de tornar, que es quedés lluny per sempre o que es desintegrés com la cendra que queia de la cigarreta. Que el sol, al que encara li quedaven unes hores per sortir, al que encara li quedaven uns mesos per a ser un sol fort, assassí... que la cremés amb tot el calor... a la bruixa. L'Hilda va desitjar trepitjar a la Bruixa Murana igual que podia xafar aquella burilla. Només podria agrair això, ara per ara. De moment li quedava un petit raconet d'infelicitat i es deia Bruixa Murana.
L'Hilda va estussegar i va tornar a la reunió, a la festa, on els amfitrions ni se'n havien adonat de què no hi era. Aquells amfitrions que tot ho feien bé i anaven atabalats intentant afalagar a tothom, o gairebé tothom.



AQUÍ HO DEIXO DIT

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada