divendres, 26 d’abril del 2013

DIVENDRES MUSICALS I AIGUALITS

Quan sembla que comença el bon temps i ja vas fent plans pel cap de setmana... Oh-Oh...! Arriba la pluja.
Ara que ja començàvem a remenar l'armari buscant les mànigues curtes, les gorres, les cremes solars... haurem de seguir remenant l'armari per a buscar els paraigües i les botes d'aigua. També pot ser divertit, també! Diria que als meus nens els hi fa més gràcia treure això, els paraigües i les botes d'aigua...

L'aigua, tan present en les nostres vides, no? Que si estem fets d'aigua, que si la major part de la terra és aigua... Però després ens trobem amb la paradoxa: l'aigua és un bé escàs.
De fet, la tenim tan present que és una de les primeres paraules que els nens acostumen a aprendre a dir. Jo recordo a ma cosina dient "baba" i jo rectificant-la "Aigua!" o a la gent de Barcelona dient "aiga" (aiga?) o als meus nens "abba" o "awa", tot agafant el got i apropant-se a l'aigüera. O els anglesos "wata". O els químics "H2O"

O els crits a la foscor de la nit "AAGUAAAA"...

L'aigua insípida, però... Aigua! no t'ho prenguis com un insult, és que si l'aigua té gust (a alguna cosa que no sigui gust d'aigua...), malament aniríem! i si tens color... doncs no sé què és pitjor!




Doncs aquí avui teniu un altre Pau parlant d'aigua:


L'aigua, ideal a l'estiu per fer xip-xap, o a la banyera, si no és estiu també. I si ho deixem tot mullat, després de "l'enfado" inicial, ja ho recullirem amb la "fregona". (sí, estic narrant una experiència, bastant habitual a casa meva...)
O per a experimentar (si afegim sal que passa... i què passa si afegim sucre... i oli?... i si ho posem al congelador? i si després d'estar al congelador la deixem al balcó? i si, i si la posem dins una olla i al foc? i si reguem aquesta llavor que hem plantat?)

Ahir a la nit, abans d'anar a dormir, vaig veure la darrera entrada de l'Elisabetsalie al seu bloc i ja tinc ganes d'experimentar també amb això. Mireu: http://manetesicosetes.wordpress.com/2013/04/25/experimentacio-amb-perles-daigua-primer-contacte/

Haurem de passar pels xinos ;)


AQUÍ HO DEIXO DIT

dissabte, 20 d’abril del 2013

SANT JORDI ARRIBA...




De més petita/jove m'agradava molt llegir. Els llibres, els devorava. Després, en plena adolescència i matxacada pels apunts de la "Uni", la veritat és que ho vaig deixar de banda, ja que entre la feina i els estudis acabava exhausta. Així que puc dir que no sóc una gran lectora a l'actualitat. No obstant, i donat que darrerament he estat recordant als Brighton 64, us poso un parell de llibres que tinc d'ells:

Bola y Cadena (Ricky Gil), Editorial Milenio.


Podríem dir que és un llibre autobiogràfic del cantant dels Brighton 64. Una autobiografia escrita amb 36 anys. Un resum de la seva vida artística, com una mena de diari personal del Ricky Gil i una descripció de la cultura mod des del seu punt de vista i la seva vivència com a testimonis excepcionals d'una època. Llegireu les seves vivències exitoses en alguns casos i penoses en altres.
Llegireu sobre la seva joventut, sobre els seus concerts, viatges, discs, farres... Sobre relacions, amistats que apareixen i desapareixen.
I una persona que s'esmenta poquíssim en aquest llibre, va servir per a què el seu nom es quedés retingut a la meva memòria i li posés així a la meva filla.
Comentat això amb en Ricky Gil l'altre dia al concert dels Brighton a Lleida, ens va dir que havia sigut la seva primera núvia (cosa que no sé, no sé, perquè repassant el llibre, parla de relacions amb noies i no l'esmenta...) i que ja li explicaria a la susodicha.






El cas del serrell (Albert Gil), Editorial Base



Aquest llibre encara no me l'he llegit, però crec que pinta bé. I no només perquè la portada sigui bonica.
Me'l vaig comprar l'altre dia al concert.
És el segon llibre de l'elegant Albert Gil i fins ara només m'he llegit i en diagonal, la biografia de l'autor...
El primer llibre que es va publicar es titula "Pista Lliure", però no tinc cap referència.
Pel que em va semblar, "El cas del serrell" és una novel·la policíaca, però hi té cabuda a la trama la música i el rock and roll i tot aquest ambientillo. Ummmmmmm
Basada en personatges la novel·la no deixa de ser un relat fictici, tal com apunta l'autor: "Qui s’hi reconegui, felicitats. I que no s’ofengui, perquè aquesta és una obra de ficció, i hom no es mescla cada dia amb el món imaginari de ningú, a no ser que sigui per una bona causa”.
40 mods de les nostres terres (Robert Abella), Editorial Base

Aquest llibre recentment ha caigut a les meves mans i l'he pogut fullejar. Si esteu interessats en el moviment mod, hi trobareu la descripció de 40 personatges, més o menys anònims de l'escena. I segurament potser podreu trobar algunes cares conegudes, com l'anteriorment citat Albert Gil, però també altres mods locals, com el lleidatà Gumer Manso, el d'Amposta Jordi Besalduch i un llarg etcètera, bé fins a 40 personatges, com dic.


A Lleida es presentarà aquest llibre en el marc de l'Aplec Modernista de Ponent que es celebrarà d'aquí un mes escàs.

facebook.com/natrosSols




I si llegir no us apassiona però la música sí, una alternativa seria regalar un disc. Hi ha moltes novetats musicals dignes de ser regalades en format CD o vinil pels més mitòmans, estrangera o nacional, des dels Yeah Yeah Yeah fins als New Kids on The Block, des de la Carla Bruni als Strokes, però consumiu música i celebreu Sant Jordi!



AQUÍ HO DEIXO DIT.

divendres, 19 d’abril del 2013

DIVENDRES MUSICALS I HIPPIES

Avui és divendres i Sant Jordi ja arriba. Avui he volgut triar una cançó que parla de dracs:


La recordeu?
Però segueixo...


És així una mica hippie, no? Fins i tot a Lleida, havia un bareto, molt cuco ell, així hippiós: El Drac Màgic.
Novament, les males llengües parlen de referències a drogues a aquesta cançó, tot i que els autors van negar-ho.
El vídeo que he penjat és dels autors (originals) de la cançó, tot i que és una cançó, podríem dir, àmpliament versionada. Jo la recordo com a cançó infantil, d'aquests que canten els nens quan van de colònies.
Els del vídeo són "Peter, Paul and Mary" (originals també amb el nom), un grup folk dels 60. Dic que són originals amb el nom, però es veu (es veu a la wikipedia, si voleu) que el tal Paul no era un tal Paul si no un Noel.
La veritat, és que és una cançó molt bonica.



AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 16 d’abril del 2013

LLET + SECADÈLICA

Buscant noves formes de pintar amb els nens vaig trobar una amb resultats molt vistosos: pintar sobre llet.

Ingredients:

- Un plat de llet, esencial,  ja que hi pintarem a sobre.


- Sabó (rentavaixelles), un bastonet (de les oïdes, per exemple) i colorant alimentari (secció rebosteria supermercats)


Preparació:


- Tireu unes gotetes de colorant a la llet, per exemple tres de groc a la dreta, tres de blau a l'esquerra i tres de vermell a dalt.
- Agafeu el bastonet i suqueu-hi la punteta al sabó.
- Deixeu lliurement als nens que posin el bastonet a dins del plat de llet.
- Mireu què passa!

Quin resultat més màgic!


vertadera obra d'art, la que vam fer


Una obra d'art psicodèlica.

I parlant de secadèlia, en aquest cas.
S'està forjant l'aplec modernista de ponent del 2013, on hi haurà prevista una escuterada "secadèlica" per Les Garrigues, el proper 25 de maig.


Font: facebook.com/NatrosSols

Aniré informant.

AQUÍ HO DEIXO DIT


dilluns, 15 d’abril del 2013

CAMINANT

Pels matins vaig caminant i per la tarda, poc. Sempre he estat bastant caminadora. De fet, podríem dir que és l'únic exercici que faig.
Caminant, te'n adones d'algunes coses de la ciutat o bé, vas absorta en els teus pensaments, et creues amb gent i això, sense voler, m'ha fet partícep de les seves vides durant breus segons.
La setmana passada, portava darrera dos homes. Un em va semblar de la meva edat, l'altre més gran. La situació que explico comença havent sentit el que deia el més gran:

- Pues, hoy... HOY mi hija cumple 24 años.
- Ah, ¿Sí? ¡Qué bien! -o alguna cosa així devia contestar l'altre.
Uns mini segons de silenci... jo els seguia portant darrera perquè torno a sentir parlar al més gran:
- Mi hija es muy guapa
I jo vaig pensar, l'amor de pare pot durar fins i tot quan la nena tingui 24 anys. Em vaig treure un pes de sobre, perquè no sé si quan els meus arribin a certes edats també els consideraré tan guapos com ara. SUPOSO QUE SÍ...
Però l'altre noi, va semblar quedar-se una mica parat i va contestar alguna cosa semblant a:
- Sí, cuando yo la ví hace tiempo, sí... eh...
Uns altres minisegons de silenci i continua el jove:
- ¿Todavía va con ese chico?
Aquí ja vaig començar a perdre el fil de la conversa, però sí que segueix amb el mateix noi i jo anava pensant i posant-me en la pell del més jove. És que, clar..., si et diu això el senyor de què és tant guapa així sense anestèsia ni res..., potser el jove es va pensar que el pare estava buscant xicot per la filla. I el jove es va quedar tan parat que va voler esbrinar més o menys indirectament què estava passant. Jo què séeeee!!!

I una altra vegada...

Aquí no sé en quin percentatge hi ha imaginació meva o realitat, però...
Vaig sentir una senyora que parlava pel mòvil:
- Oye! Ven a buscarme que necesito que me abras la puerta, que me han caído las llaves al contenedor!
I com li van caure les claus al contenidor? Sí, podia ser una pobra dona que no té per a viure i es veia obligada a buscar el que fos per portar-se a la boca o poder revendre-ho fotent el cap al contenidor, però tampoc ho semblava. No de la jet-set, tampoc, però bé,... el meu cap donava voltes.

Altres històries per a no dormir es poden sentir a l'autobús i vigileu amb l'autobús avui. No us dormiu! que avui entren en servei les noves línies de bus urbà a Lleida. A veure com anirà la cosa...

AQUÍ HO DEIXO DIT


divendres, 12 d’abril del 2013

DIVENDRES MUSICALS GRANS I PETITS

Als meus fills els agraden els gegants.
Recentment, quan va ser ell el protagonista de la seva classe, va portar un llibre que parla sobre els Gegants de Lleida i Lo Marraco, els Capgrossos, junt amb altres bestiaris de la ciutat que es veuen en els Seguicis Populars de la ciutat.
I és que els Gegants que tenim a Lleida, són veritablement bells.


Foto extreta de http://cultura.paeria.es/ca/culturaPopular/capgrossosGegants/index.aspx, on hi trobareu informació sobre cada un dels nostres Gegants i Capgrossos, a més d'informació cultural relacionada amb la ciutat.

Tot va començar arrel d'un dels primers llibres que va tenir el nen. De fet, crec que és el primer amb lletres: El Gegant del Pi.
Tot i que no sé si va ser primer el conte o la cançó. De fet, segurament, primer va conéixer la cançó. Qui no coneix la cançó del Gegant del Pi?

Tot va seguir arrel del descobriment del Youtube. El nen pensava que podia veure qualsevol cosa a l'ordinador. I li preguntàvem "Què vols veure?" i ell deia "el gegant del pi". Aquelles obsessions que tenen els nens...
I a mi va i em dóna per buscar al Youtube "Gegant del Pi" i sí apareixen cançons, el conte... i gegants dels de veritat. És a dir, gegants que surten destacadament per les festes majors.
A partir d'aquí, va conéixer la música dels grallers i certes melodies que acompanyen les dances dels gegants.

Alguna vegada hem vist algun vídeo de gegants on sona "El ball de la civada".
Aquesta cançó la podem trobar també a un disc de Cantajocs, en català. El porto al cotxe junt amb dos discs més de música infantil i tres més de música de la que a mi m'agrada, però si vaig en companyia dels nens... Bé, només posar en marxa el cotxe, ja sento unes veuetes "cançons de nenes, piplau"
I després ja saben fins i tot quin disc prefereixen o quina cançó, com la dels gegants, que si és la del disc de Cantajocs que us deia és aquesta:



I els Cantajuegos aquest diumenge a la Llotja:

Però, un espectacle més econòmic serà el que hi haurà al Cafè del Teatre de Lleida, a les 12 del migdia (Diumenges a tot ritme, amb l'escola de música "L'intèrpret). Mireu la programació aquí (sempre hi ha coses interessants):

Durant tot el cap de setmana, la fira Petitàlia i Mascota'm, a la Fira de Lleida (Camps Elisis):

I si voleu gaudir i fer altres coses el cap de setmana a Lleida, segur que fa bon temps i podem estar pels carrers i places de la ciutat, o passejant o per una terrasseta, o per la canalització...

AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 11 d’abril del 2013

TRENCACLOSQUES

A l'escola del nen estan treballant amb un nou projecte. Aquest trimestre: els conills.
Com altres vegades, vaig estar pensant quin material podríem portar.
Dimarts, tornant cap a casa, li vaig dir al nen que en arribar ens posaríem a buscar coses sobre conills. De seguida, com si m'hagués llegit el pensament... em va dir que una altra nena de la seva classe, la Paula, havia portat un trencaclosques de conill com el que tenia ell (Quèeeeee?). Ja havíem badat!
No pot ser, no pot ser... em deia a mi mateixa. I de quin color és? "Com el nostre, mamá... Taronja la mare i marró el conill petit"
"Cagondena!", vaig pensar jo.

Però ràpidament vaig dir-li. "Doncs en farem un nosaltres de trencaclosques".


La idea, ho sento, no recordo de quin bloc la vaig treure o de quina pàgina web. Ho vaig veure tafanejant, cercant idees pel dia del pare. No la vaig usar aquesta idea, però ho vaig trobar original. Però, bé, que buscant pel nostre amic google, segur que trobeu idees similars.

El que jo havia vist estava fet amb palets més amples, com els dels metges per a mirar la gola. Enganxaven una fotografia i després ho retallaven resseguint els pals amb un cúter. És una bona idea de regal, la veritat. Inclús, si us agraden els trencaclosques, resseguint diferents peces d'un altre puzzle que ja tingueu, també ho podríeu fer, penso... O fent retalls a l'atzar, quadrats... però lo dels palets era molt més fàcil pel que havia de fer jo.



Anem al "lío".

Vaig agafar uns palets de fusta (els de les piruletes, recordeu?), un retolador, cel·lo i el trencaclosques nostre, com el de la Paula...
El resultat, aquest:


S'intueix fàcilment el que vaig fer.
Vaig apilar tots els palets de fusta. Hi vaig posar una mica de cel·lo per a què no es moguessin els papers mentre dibuixava. Ah! I vaig ADVERTIR als nens que era un moment delicat i que no podien tocar-me. (No tinc gaire pols, jo...)
Amb el retolador vaig resseguir la figura del conill petit. Però si sabeu dibuixar bé aquí cadascú que faci la seva. Obtindreu trencaclosques únics!

Vaig numerar les palets, perquè si la mestra del nen veia els palets barrejats, evidentment, no sabria que es tractava d'un conill, ni d'un trencaclosques segurament... A més, vaig trobar interessant numerar-ho, no només per a tenir una guia del muntatge del trencaclosques, si no perquè me'n vaig adonant de l'interés que desperten els números entre el nen. Tot ho compta ara. I, com no, em va comptar els palets ;)
Una altra passió, que segurament hem d'incentivar-li són els trencaclosques. Els fa molt ràpidament. Haurem d'anar pujant el nivell de dificultat... El del conillet, el fa però ràpid, ràpid... ;)

Més coses. Quan el vaig tenir fet, vaig pensar que havia de posar-li el nom ja que tot el material dels conills anirà al racó pertinent de la classe i quan acabin el projecte li tornaran. Llavors, vaig crear un altre puzzle al darrera. Vaig posar el nom del nen el lletres molt grans i les vaig pintar d'un color diferent al negre (en verd). Doncs, mira! dos trencaclosques en un!


AQUÍ HO DEIXO DIT



dimarts, 9 d’abril del 2013

PRIMAVERA DE XOCOLATA

La primavera de xocolata va arribar dissabte a casa nostra, l'altra, la de veritat, ja fa dies que ha arribat, però a casa nostra aquest any ha arribat una mica disfressada... de xocolata!


De xocolata i colors vius, com els dels aparadors de les botigues de roba que podem anar veient ara mateix.

No celebràvem res en especial. M'havia sobrat xocolata de la Kitty i dissabte al matí, com estàvem per casa, vam posar-nos a la cuina!

Vàrem començar posant un paper de forn damunt la taula, vaig deixar a mà uns palets d'aquests de fusta com els de gelat, però que serveixen també per manualitats... i vaig treure la xocolata fondant de la nevera. Un cop més,  vaig explicar-los que podiem desfer aquella xocolata tan dura al microones, que l'escalfor faria que es desfés. Un altre dia a veure si penso a explicar-los-hi que si remenem la xocolata, a més, es reparteix la calor acumulada i es pot acabar de desfer...

Jo mateixa vaig posar després la xocolata a dins d'un biberó de cuina (també serviria una mànega) i els hi vaig a ensenyar a fer la flor en qüestió. El nen ho va intentar, però no va tenir molta traça. La nena, menys. A més, ella, volia que s'encarregués d'anar repartint els "lacasitos" (en aquest cas, M&M's) per les piruletes i se les cruspia totes!!!

La qüestió era començar a dibuixar la flor marcant un centre sobre el palet i a partir d'aquí anar formant els pètals de la flor. Fet això, posar un lacasito al centre de la flor. Però... escolteu! que surti el que surti... que estarà bo igual!!!


Què us he de dir? Va ser divertit posar-nos a la cuina, espatxurrar el biberó, sentir com es tirava pets jajajjaa, fer diferents "formes", esperar que s'assequessin i menjar-no-les... i rentar-nos la cara i les mans perquè vam acabar ben empastifats (bé, els nens...).


Piruletes de xocolata en acció i repartides per la superfície de treball

Com veieu, les piruletes estaven damunt del paper vegetal i un cop més o menys sec és fàcil de desenganxar.



Piruletes de xocolata

Una bona manera de passar-nos-ho bé. Menjar xocolata ens fa ser més feliços.



AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 5 d’abril del 2013

DIVENDRES MUSICALS I MODS

We are the mods, we are the mods, we are, we are, we are, we are the mods!

Això passava a Brighton, al 64, segons la pel·lícula Quadrophenia dels Who. Mentre el Jimmy Cooper i els seus amics (bé els seus amics..., un centenar de companys més per dir una xifra) anaven per una mena de passeig marítim a Brighton cridant això de "We are the mods" i es creuen amb els rockers (un altre "tanto" de rockers...). Un d'ells, dels rockers, prèviament havia tingut un altercat amb un dels personatges mods i en aquell moment, buscant revenja, es va liar unaaa... Una batalla èpica entre dues tribus urbanes i reflexada en una pel·lícula de culte! (Es veu que els mods i els rockers, amb els seus tupés, no es portaven massa bé entre ells.).
Aquesta pel·lícula la vaig veure per primer cop doncs potser farà 10 anys. A unes sessions que feien al Caixa Fòrum. Un dia vam anar a veure Quadrophenia un altre dia Easy Rider. Molt mítiques elles!



Avui, per lligar una mica el concert de demà, he triat aquest grup, ja que diria que si una cosa podria tenir jo amb els Brighton 64 és que ens agraden els Who...


També he triat la cançó que crec que és més coneguda. La que podríem considerar himne generacional (amb permís de Los Planetas i el seu Himno generacional #83). Vinga i seguiu llegint!



Ai, els mods! Joves de classe obrera-mitja, a l'Anglaterra dels 60, amb els seus trajes entallats, trajes per lluïr i sobretot, sobretot, les seves parkes. No! Però sobretot, sobretot, les seves Vespes i Lambrettes... Recordo amb certa gràcia una escena de la pel·lícula QUADROPHENIA, on el Jimmy es posa uns pantalons encara humits perquè així queden més cenyits... Uuuuf! Què voleu què us digui...? Amb lo fredolica que sóc jo... Sort de la assecadora ara, perquè quin suplici haver de recollir la roba estesa als hiverns lleidatans on per culpa de la boira no s'asseca mai la roba. Ara que si ho mireu pel costat bo, doncs sí, els pantalons podien quedar més cenyits..., però quan s'arriba a certa edat o a certs kilos concentrats en certes parts, no cal portar pantalons tan cenyits...
A la pel·lícula també veureu cert consum d'anfetamines. Al cap i a la fi és una descripció d'uns joves que només vivien pel cap de setmana, les festes, anar a l'última... En aquest tema de les drogues jo no hi estic d'acord, no combrego, perquè no m'agrada el que ho envolta i perquè no en prenc i perquè tot va envoltat d'il·legalitat. Llavors, tampoc podria explicar massa cosa. De tota manera, a l'època de la pel·lícula suposo que tot això estava menys controlat. Posant una mica d'humor i evitant posar-me transcendental... Amb els meus amics tenim una teoria: és que, us heu fixat? els Mods són molt prims, no? Doncs la nostra teoria és que esmorzen un porro i una birra i només mengen enciam...
Tampoc és que jo sigui una modette, no... si jo no formo part de cap tribu urbana, però sento certa simpatia vers el moviment Mod.







I també a la pel·lícula, no us penseu, que sona "My Generation"!, tot i que no formi part de l'Òpera Rock o Disc Conceptural, Quadrophenia. Estan a una festa (el que seria un guateque dels d'abans) i bé, els joves van ballant, però quan sona "My Generation" explota el que seria la pista de ball.

I també a la pel·lícula, no té desperdici el As de Oros, un jove Sting:

De la pel·lícula Quadrophenia, l'Sting
... I amb estil.
Tots els Mods que surten a la pel·lícula van en Lambretta i l'Sting causa sensació amb la seva Vespa. De fet, li causa molta sensació a la noia que li agrada al Jimmy i això l'enerva. Fins que descobreix que aquest paio no és més que el noi dels encàrrecs d'un hotel i li roba la Vespa. Ara, el final de la pel·lícula no l'explicaré!
Si heu vist la pel·lícula, sabeu que aquí hi ha cert debat. És real? o es metafòric?

Ara, jo crec que al protagonista no li passa res, mireu! s'ha fet gran:


Passa de ser un mod a la seva joventut a escoltar brit-pop als 90?

Apa, avui divendres musical doble, a part de mod... I una mica britànic o anglesot, m'ha quedat, no?

The Who ataviats amb la "Union Jack"
Aquí us poso l'enllaç a una entrevista que han fet als Brighton 64 en motiu del concert de demà a Lleida:

http://www.bondia.cat/apunts/157-entrevista/21134-entrevista-a-brighton-64


AQUÍ HO DEIXO DIT

dijous, 4 d’abril del 2013

TRUITA D'ESPINACS DE BALCÓ

A principis d'hivern vaig demanar als meus pares que em donessin llavors, d'alguna verdura, la que fos. Ells tenen espai a casa i tenen un hort urbà a la terrassa.
Jo per la meva part, volia que els nens experimentessin el que és fer-se càrrec de la planteta.
Vam anar fins i tot al "xino" del costat de casa a comprar una regadora. Una altra tarda vam agafar un test i terra i les vàrem sembrar. Tots tres.


Les llavors que em van donar els meus pares eren d'espinacs. Els hi va costar, però, finalment, les llavors van començar a brotar. I farà cosa d'un mes vàrem sopar truita d'espinacs de balcó!


Al principi, el fet de tenir el test al balcó ens va crear una petita obligació. Cada dissabte al matí, regaríem la planteta. Però al final, no tots els dissabtes recordàvem la nostra obligació... Però jo era conscient de què la cosa s'havia d'anar a regar i ho feia tot i quan els nens no hi eren.
Quan al cap d'un temps, els primers brots verds van començar tímidament a sortir els hi vaig ensenyar als nens i, sobretot el gran, semblaven emocionats. Suposo que sí, que realment era conscient del canvi que s'estava produint.
Un altre dia, els hi deia "Ooooh! què grans que s'estan fent els espinacs"
I un altre dia els hi vaig dir que faríem truita d'espinacs.
Doncs, vinga, nens! A collir espinacs. I ens vam anar a collir els espinacs. Bé, vaig arrencar primer jo les fulletes i el nen em va ajudar. Li vaig dir que ho fes amb cura. Volia saber si tornarien a brotar. I sí, sí... Ara ens espera una segona tongada d'espinacs de balcó.
Després de rentar-los, els vam tallar a trossets petits. Els hi vaig deixar les tisoretes per a què ho fessin.


I els nens em van ajudar a seguir amb la truita. Vaig pensar que així se la menjarien més a gust.


    

I el resultat va ser aquest:


(Molt ou per tan poquets espinacs... xdddddddd) En realitat, és una truiteta de dos ous, però com veieu, al final el color verd no abunda. Els espinacs es queden en no res quan es couen, perden molt volum, però a part si són uns espinaquets de test...
La idea original era fer dues truites individuals, com si fossin a la francesa, però posant els espinacs dins, però al final vaig posar els dos ous a la paella i no em vaig veure en cor de doblar-la com si fos a la francesa. Així que no me la vaig acabar de jugar i la vaig acabar fent com una truita d'espinacs de les de tota la vida.

Als nens, el puré d'espinacs també els agrada, però no donava per a fer una ració en condicions... je!

Però tot s'ha de dir, els nens, la truita, se la van menjar tota i van dir que els havia agradat. Fins i tot el nen em va tirar una floreta i em va dir "Aquesta sí que sembla la que feia la Montse!" Ohhh! La Montse, la Montse... la cuinera de la Grimm. Tot el que feia la Montse era boníssim, sempre s'ho menjava tot el nen. I la nena també... Però a nosaltres ens agrada posar més coses a la truita d'espinacs, que si ceba o que si panses i pinyons, o que si pernil dolç o salat o que si gambetes o que si nous. I és clar, al nen no li agrada trobar-se tants regals entre el menjar. Així que a casa, si fem truita per sopar, normalment se la mengen a la francesa, però sovint amb formatge.


I és que si menja truita d'espinacs és truita d'espinacs! (i ja està i que faci profit!)




AQUÍ HO DEIXO DIT