divendres, 28 de juny de 2013

DIVENDRES MUSICALS JOVES I GUAPOS

L'altre dia, abans d'anar a dormir, teníem la ràdio del despertador posada i sonava la canço "Blaze of Glory" de Jon Bon Jovi (en solitari).

Per cert, que avui he vist a l'Aruscitis (gran programa), que com el Jon Bon Jovi estava per Madrid, una de les germanes del Rei, ha anat amb la seva brusa estampada a veure el concert. I és que resulta que n'és fan!

Un acord tàcit, entre la meva parella i jo, va fer que no apaguéssim la ràdio fins que no acabés la cançó en qüestió. (No marxeu, encara que us mireu el vídeo... Llegiu, llegiu)



Em vaig traslladar uns quants anys enrera, quan aquesta cançó sonava cada X temps a los 40 principales, ja que un estiu d'aquests quants anys enrera (vint-i-tants?), era el número 1.
Formava part de la banda sonora de la pel·lícula "Young Gun", que relatava les aventures d'uns paios guapots de l'oest americà. Representa que un era Billy The Kid i si no recordo malament, era l'Emilio Estévez. També hi sortia el seu germà, Charlie Sheen, el Kieffer Sutherland i algú més, suposo...
"Hijos de" (dels seus pares, vaja) aquests.

Arribada en aquest punt, podria parlar del que significa ser fill d'algú, però com resulta que no ho visc en primera persona. Bé, sí! sóc filla dels meus pares. Però com tothom, vaja! No he hagut de viure patint per haver de demostrar res a ningú. I com puc viure així de dignament, em fa molta però molta ràbia, veure com puja (o ha pujat) segons quin jovent.
És que, mireu, al meu despatx mateix, el meu cap és "fill de" son pare, qui a la vegada també és "fill de" son pare. I aquest últim, ja no sé si ho era per mèrits propis o també era fill d'algú més important d'aquella època. Però en fi, la veritat, és que no tinc massa queixes. Bé, alguna sí, és normal, no? Però, per aquí el despatx veus com alguns fills de clients pares fan i desfan i no tenen seny! I és una pena, la veritat...
I veus les oportunitats que tenen alguns i és una llàstima que moltes vegades el poc coeficient intel·lectual tingui aquestes oportunitats. I  a sobre, quan veus a les noietes, tan mones, tan ben vestides, tan de perruqueria i que tot i els hi senta tan bé... (grrrr).
I una va com pot, amb el poc temps al matí, amb una samarreta i uns pantalons, arreglant-se una mica més si ha d'haver visita, però coi! que si no em dóna temps d'assecar-me el cabell (llarg), doncs una cua i vinga (marxem nens, que és tard...)
I no vull dir que jo en tingui més, d'intel·ligència... NO! Jo vaig fer el que vaig poder, i ho segueixo fent i en tots els casos me'n vaig sortir dignament. Però sempre una es queda amb el dubte de "què haguès passat si..." Si el tema econòmic no hagués sigut handicap, vaja!
Però, bé, que més val no capficar-se i ser feliç. I jo escrivint ara mateix al meu humil bloc, ja em sento feliç, com si fos la gran redactora d'un gran diari.
I els somnis, somnis són!

AQUÍ HO DEIXO DIT

2 comentaris:

  1. Ai sí...els fills de "papa" :D
    Molt bona l'entrada. A mi ja m'agrades tal com ets.
    Bon finde!

    ResponElimina