divendres, 30 de novembre de 2012

BYE BYE CHUPETE

Els nens se’ns fan grans.
Prova d’això, la història que us explicaré ara. VA! No us adormiu…

Fa unes setmanes, a l’Ada li va sortir una granissada al voltant de la boca. En un principi em vaig pensar que era algun brot de pell atòpica. Fins ara ella no havia patit d’aquest mal, però coincidint amb això sí que vaig veure que al dors de les cames li havien començat a sortir aquestes plaques, que ja conec pel seu germà.
Li vam començar a posar crema, sobretot a la cara, que pobreta! està feta un cromo.
Donada la forma que anava adquirint la granissada, també vaig pensar que venia donat pel xumet. Reconec que el xumet la calma i molt, però també que n’estava fent un ús il·lògic. Però jo sucumbia a la primera de canvi... També se’m va passar pel cap que no fos un fong, ja que allò no marxava ni a la de tres.
Total, que me’n vaig anar al metge i em va dir una de les coses que suposava. Que era una irritació provocada pel xumet i les babes... Em va donar una crema i em va dir que mentre no eliminéssim la causa que provocava això, s’aniria repetint el tema.
Em devia agafar amb més força de voluntat que de costum. Així que aquella mateixa nit, l’Ada se’n va anar a dormir sense xumet. Com era divendres a la nit, vaig deixar que anés a dormir més tard. Tot i així, li va costar molt agafar el son. Jo en tot moment li vaig anar explicant que no li podia donar el xumet ja que li estava sortint mal a la boca. Ella semblava que ho entenia i que li feia molta ràbia.
I així es va anar repetint durant les següents nits. Durant el dia, si ho demanava li anava recordant que tenia mal a la boca per culpa del xumet i fins i tot la vaig posar davant un mirall per a què ho veiés. Aparentment, ho entenia.
La nit de dimarts va ser molt dolenta. Li va costar gairebé una hora adormir-se, i quan ja la son arribava ella estava molt rabiosa. Que si papà cap aquí, que si mamà cap allà, que si el conte dels bitxos, que si en braços, que si a la cadira i tot això amb els seus crits i plors. Em feia molta pena i m’estava plantejant tornar a donar-li un xumet, però també vaig pensar que quan li volguéssim tornar a treure, de nou, ens trobaríem amb el mateix drama. El que tenia clar és que no volia provocar un trauma ni fer patir a la nena.

Del que em vaig adonar era que necessitava tornar a ensenyar a l’Ada a dormir.
Curiosament, sembla que les migdiades a l’escola bressol han estat molt més pacífiques, tot i que veu que altres nens encara porten xumet. De fet, diumenge va veure a son cosí, més petitet ell, amb el xumet i ni el va anomenar.
La nit de dimecres va ser molt més pacífica. Ella se’n va anar a dormir més tard q de costum. No va ser una cosa planificada, però com son germà estava veient una pel·lícula de dibuixos a la “tele”, ella es va quedar amb ell. Jo aprofitava per a fer una mica de feina. Però quan ja vaig considerar que era suficient, li vaig dir “anem a dormir?” i va dir que sí.
Me la vaig assentar a la falda a una cadireta al costat del seu bressol i li anava cantant cançons. Mireu, vaig recordar una que cantàvem al “cole” i sembla que li va agradar. I després una altra de la meva joventut. L’Ada preguntava, “què cantes, mamà?” mentre anava agafant el son.
Al primer badall, cap al bressol. Ben tapadeta. Em vaig quedar al seu costat. Ja li vaig dir. “Em quedaré aquí fins que t’adormis”. Però com a molt devia quedar-me cinc minuts.
Ahir vaig repetir la sessió, tot i que es va allargar una mica ja que havia d’acabar de recollir l’enrenou de l’habitació...

Aquí us deixo enllaços de les cançons que us deia. La primera, no la canto sencera. En primer lloc perquè no la recordava sencera, però també perquè sabia que en realitat no és una cançó de bressol. Però això de "duerme, duerme negrito... a l'Ada li va agradar i sempre me la demana"

Aquesta segona, ni molt menys és una cançó de bressol, però cantada suaument a l'Ada la va reconfortar.




Quan l’Ada va néixer, el Pau encara portava xumet. Mesos més tard, vam aconseguir que ho deixés. (un altre dia ja us explicaré com ho vam fer). Estava molt viciat i així que vaig decidir que el xumet de l’Ada seria jo mentre pogués. Durant les primeres setmanes l’Ada no portava xumet. La consolava jo amb el meu pit. El vam començar a agafar quan sortíem al carrer per si es posava a plorar desconsoladament. El fet de portar-lo a mà va fer que poc a poc li anéssim introduint. Però no em penedeixo, no! Gràcies al xumet s’han pogut salvar moltes situacions. Jo no estic en contra d’ell, en absolut. Tot a la seva mesura. Les primeres setmanes no em volia desvincular d’ella donant-li un xumet perquè plorava. De cop, vaig veure que era molt més fàcil tot. Jo li vaig ensenyar i jo li he tret. Ella ha estat una víctima, per dir-ho d’alguna manera.
L’Ada i els xumets han tingut una relació curiosa. En un principi no era una nena massa de portar xumet. Tot és així que hem perdut infinitat d’ells. De vegades han aparegut en els llocs més inversemblants, d’altres vegades els hem trobat pel carrer aixafats o intactes, tot i haver passat hores des de la pèrdua...
A més, últimament ha aparegut un sentiment de possessió molt fort. Tot és “mío”. Així, en castellà que sembla que soni contundent. Vaig insinuar-li que li donaríem al Tronc de Nadal i em va dir taxativament que “No. És Mío!!!!!”

(vaaaaaaaaaaaale)

Ara, podem dir que porta tota una setmana sense xumet. Espero no estar cantant victòria massa aviat.
Hauria estat millor una cosa més paulatina? En el nostre cas, ho hem anat intentat i no ha funcionat.

AQUÍ HO DEIXO DIT.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada