divendres, 17 de gener de 2014

DIVENDRES MUSICALS I RETROS

És que ahir em vaig reunir amb una vella/bella amiga i els bons minuts de gran conversa van anar derivant en un comentari tal que "aquest any fa 20 anys que em vaig matricular per primer cop a la Universitat".
Toma ya!
No hi havia caigut en això...
I continua
"és que fa 20 anys érem joves, ara ja no... ara som senyores"
I jo que no em veig senyora, discrepo. 
També ens vàrem imaginar com seríem d'aquí uns anys. Seguiríem sent així de guays? (hehe). Seríem bruixes? Seríem dolentes? Seríem bones?

I vàrem continuar parlant i recordant... Jolín! si és que nosaltres ara ja gairebé tenim l'edat que tenien les nostres mares quan nosaltres ens vàrem conèixer. I en plena adolescència-joventut-edat del "pavo", les mares... són senyores.
Horror...
Estic descobrint la crua realitat...
El dia del meu cumple, va un i em diu... "Hace 20 años tenías 18"
Els 18... la plena efervescència, la Universitat, el sortir de nit, les amigues, els amics, l'estudiar, l'estiu, les crisis existencials, maquillar-se, riure, pixar-se de riure, no poder respirar perquè estàs rient, les confessions, els desenganys, les pors, les aparences i escoltar música:




I per a acabar-ho de rematar el grup de whatsapp del cole... Uf! què dur!!!
Per a mi, els millors dies de la meva vida (més jove), els darrers de la secundària i tots els de la Uni, tot i lo dur que era estudiar i treure's les assignatures... Una barreja de sentiments: el sentir-se una miqueta més lliure i la búsqueda de llibertat més absoluta. Potser es podria resumir en això... la llibertat com a finalitat de la vida en aquells dies. El tastar-la, donava felicitat i les limitacions que hi havia, treien el pitjor d'una.
I viure en la incertesa de saber què ens esperava en un futur, em donava embranzida.
Recordo una tarda d'estiu intentant estudiar i no podia. El meu cap fugia. Els apunts de Dret Mercantil no em motivaven a estar atenta... El meu cap estava dins una botiga de discos... la meva botiga de discos. En aquell moment era el meu somni. Acabar la carrera i muntar un negoci. Una botiga tipus el Satchmo de Lleida. Ens faríem competència... però jo, amb la meva gran cultura musical (ehem), tindria lo més alternatiu de tot...
Mesos més tard coneixeria el que són els MP3... Uns altres mesos més tard Napster entrava a les nostres vides... Uns altres mesos més tard la indústria discogràfica se'n anava en orris.

Menys mal que no vaig seguir el meu somni...

Ara, que el futur més proper ha arribat, puc dir que tinc una vida més o menys còmoda. De moment. Que la vida, puc constatar, dona moltes voltes. I també puc dir que sóc feliç amb el que tinc... i que duri! que la vida dóna moltes voltes.




AQUÍ HO DEIXO DIT

2 comentaris: