dimarts, 31 de març del 2020

CORONAVIRUS 3

El meu marit va ser qui va inaugurar la setmana de confinació teletreballant. Jo, dilluns, encara vaig anar a l'oficina. Com tenia intenció d'anar-hi abans de que esclatés el tema de l'estat d'alarma, hi vaig anar igualment. Aprofitaria per a avançar feina amb els papers que tenia allà i, en adonar-me que els d'Hisenda ja estaven teletreballant, vaig accelerar la recopilació de papers ja que jo volia fer el mateix a partir de dimarts.
L'anada a la feina de dilluns la vaig fer caminant. Normalment és com em desplaço per a anar al despatx. Arribant a la zona alta vaig començar a veure més moviment. Prèviament, res. Alguna cara coneguda, d'aquelles amb qui coincideixes als matins. Cap de les famílies que porten als nens al cole, els majoritaris, en condicions normals.
De camí, vaig veure algun autobús i coincidint amb que jo passava per una parada de bus vaig observar que a la porta d'entrada havia un cartell que indicava que s'havia de pujar per la següent porta (la de baixada) i només es podia pagar amb tarja-bus. És a dir, que no es podia mantenir cap mena de contacte amb el conductor. De fet, el pas des de la part de darrera fins a la màquina de clicar la tarja estava precintat. A part, sé que no es podia omplir el vehicle a més d'un terç de la capacitat.
 
L'ambient, que recordava a una pel·lícula de terror, es va manifestar més inquietant al mateix carrer de la feina. La pastisseria a la que habitualment encomano el pa de motlle tenia la zona de la cafeteria a les fosques. La dependenta, allà la teníem, servint pa a una senyora gran amb tota mena de precaucions. Quina imatge! amb aquell caràcter tan dinàmic que té ella...
A la feina, xerradeta de rigor amb les companyes i a avançar feina. Jo diria que, a part dels nostres jefes, no va trucar ningú. (normal).
La tornada cap a casa, tota carregada amb la documentació dins el maletí va ser molt... tètrica?
Pel carrer, la poca gent que vaig creuar-me,... no sé com dir-ho... no feien bona pinta. Gent marginal, per dir-ho d'alguna manera. No voldria semblar ni racista ni classista, però... buf!
A sobre, en un moment del trajecte un paio que portava al davant es va posar a tosir molt fort. (Diosss! Jo volia arribar a casa i descarregar tot el pes que portava, el material i l'immaterial).
Dilluns a la tarda em vaig trobar als nens preparant una massa de pizza
En aquell moment vaig tenir clar del tot, si és que ho havia dubtat algun moment, que després del període covid19 acabaria amb més kilos del compte. Evidentment, vaig sopar la pizza que em tocava. I, evidentment, va sobrar. Amb les quantitats de la recepta surten com a cinc pizzes!!!
Una de les cinc pizzes la vam fer tipus coca de recapte
Com a casa no agraden gaire les manualitats, el temps de distracció que estem organitzat pels nens bàsicament consisteix en la realització de receptes de cuina (galetes, xuxes casolanes...).



Però també alguna altra activitat com revisar fotos que tenim impreses en paper, fer un mikado DIY...
 


Pel matí els nens havien estat fent una mica de deures, llegint, tocant els seus respectius instruments...
La nena, degut a la immediatesa de la decisió de suspendre les classes, no tenia més deures que els habituals d'un dijous i ja els havia fet. Però havíem preparat una activitat. Se'm va ocórrer diumenge quan ella es va ficar a fer un puzzle que tenim amb el mapa d'Europa. Quan va acabar (ella és una crack dels puzzles) vam buscar un mapa interactiu amb les afeccions del coronavirus i vam anar anotant els països aleatòriament amb les seves dades. La feina seria:
- Sumar quants països hi ha a Europa
- Quants afectats havia en total
- Ordenar en funció de l'afecció els països
- Ordena alfabèticament els països d'Europa.
- I algun petit problema, com calcular el número d'afectats d'algun país en concret tenint en compte les altes i les baixes.
Molta feina que es va prenent en calma. Més tard ens arribaria la feina de l'escola i també la de música. No... si distrets, si volen, ho estan.
I els pares, també. Molt. El món sembla que es para, però jo em sento igual d'hiperactiva. Més potser.
 
Ens distreuen, no diré que no. Però quan la interrupció és en motiu d'una abraçada... ¡muero de amor!



AQUÍ HO DEIXO DIT

2 comentaris:

  1. Bonica, tot anirà bé. Què bé que hagis recuperat el bloc (tot i les circumstàncies)

    ResponElimina
  2. Bonica, tot anirà bé. Què bé que hagis recuperat el bloc (tot i les circumstàncies)

    ResponElimina