dilluns, 21 de desembre del 2015

QUÈ VOLS SER DE GRAN?

Jo, de petita, devia tenir uns tres o quatre anys... pensava que per a ser "senyoreta" (mestra) s'havia de fer una carrera. Però una carrera corrent i la primera que arribava a la meta es feia senyoreta. Això era una mena d'examen final. No recordo haver pensat que s'havia d'estudiar res. Suposo que amb lo que ensenyaven al cole n'hi havia prou. Tampoc sabia, a aquella edat, quants anys durava el cole. Les nenes de BUP eren mooooooooolt grans sota el meu punt de vista.


Jo, com altres nenes, recordo que volia ser "senyoreta" de gran.
Crec que durant bona part de la meva infantesa és el que volia. Era una feina que em tocava de prop, però pel simple fet de ser una nena que va al cole cada dia i les mestres ser figures de referència. Res més que això.

Però vaig passar per diverses etapes.



Després, quan ja s'atansa el moment de deixar l'EGB vaig canviar de parer i vaig decidir que volia ser arquitecta o dissenyadora. Eren els 80 i estava de moda el disseny gràfic.
També locutora de radio, però mai he tingut molta facilitat de paraula. Però com m'agradava tant la música, tenia la radio posada tot el dia i m'agradava sentir aquelles veus i imaginar-me com eren els locutors. Escriure se'm donava millor, era com una passió. De fet, el bloc d'ara es una via d'escapament... Em premiaven les redaccions, sempre m'havia agradat llegir i treia bona nota a català i castellà, a les llengües en general.
Tenia clar que ser periodista seria una bona sortida.



Però les notes no acompanyaven i vaig tirar cap a la FP, buscant, mig obligada per no disgustar-los a casa, aquella sortida laboral més segura. La informàtica m'apassionava, però el programar amb aquells llenguatges inintel·ligibles era dur.

Després, les notes van acompanyar i vaig seguir estudiant. Em vaig decantar per les ciències empresarials. M'apassionava el poder ser "jefe"...

Després vaig descobrir que estudiar ciències empresarials no suposava exactament ser "jefe".

I allà fruïa amb l'assignatura de marketing i somiava en obrir un negoci propi: volia tenir una botiga de discos. De tant en tant anava al Satchmo de Lleida i jo volia ser una mena de successora del Satchmo o la competència. Així estava jo, als núvols. No estudiava aquells apunts perquè tenia el cap a la botiga de discos (i merchandising) i les notes ja van tornar a anar molt malament, però molt... Em vaig intentar posar les piles. La meva motivació era la botiga de discos i a més, per aquella època, també, independitzar-me... Els quadrimestres anaven passant com podien i els mp3 també. I napster...!!! HORROR!!! Sembla el conte de la lletera, però el meu somni, la meva botiga de discos se'n havia anat en orris,... abans de començar. Junt amb els estudis de periodisme, que es van quedar allà, a l'imaginari individual.


Finalment, la meva professió és la d'assessora tributària. Una feina que fa que pensi que mai tocaré sostre. El dret tributari és una matèria tan canviant que, crec, mai arribaré a dominar-la i m'ho passo bé, contenta, quan els clients em plantegen alguna situació i m'endinso dins les bases de dades, articles i consultes vàries buscant una resposta.

Això i el ser mare i compartir la vida amb una persona molt especial, fan que tot arribant als 40 anys, pensi que sí, que m'he fet gran, però que és guay.

Però de gran, segurament hauré canviat una miqueta més. Tindré més arrugues per tot arreu, potser m'hauré engreixat (espero que no), tindré canes, però arribarà un moment en què serà inevitable tenyir-se i no es notaran...
D'aquí a uns anyets, ens plantejarem més seriosament què seran els nens de grans. Però la vida dóna tantes voltes...! Què qui sap lo que seran? El nen, ja fa temps que diu que serà futbolista i corredor de Moto gp i fórmula 1.
La nena, de moment, no es preocupa gaire del seu futur. Però sí que té molt clar què no li dirà als seus fills i que els hi deixarà fer (és a dir, no repetirà els meus sermons i els hi deixarà fer tot el que no els hi deixo fer a ells ... ja!). De moment, juga, i és un plaer veure-la jugar i participar en els seus jocs.

De gran, vull ser com ara.
Feliç.
I qui sap?
... encara falta per a fer-me més gran i potser sí que acabo sent periodista... 


AQUÍ HO DEIXO DIT





2 comentaris:

  1. Preciosa i exquisida entrada. Em sento bastant identificada jeje, especialment en el tema del bloc, la ràdio i en el musical. Ser jefa, crec que no m'agradaria. He nascut més per passar desaparcebuda jijij. Celebro molt la teva felicitat i desitjo que la segueixis gaudint sempre. Un petó i bons Reis des de Noruega.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Lidia! No et pensis jo també he nascut per a passar desaparcebuda. De vegades massa i tot...
      Bé, espero que ho hagis passat molt bé per Barcelona i que la tornada a Noruega hagi estat satisfactòria. Un petó ben gran!

      Elimina