dimarts, 21 de febrer de 2017

ÍNDIA

Com passa el temps!
Molt temps sense posar-me a escriure al bloc i tenia pendent escriure una vivència molt important. El nostre viatge a l'Índia. Tot just farà dos anys...


Sempre havia somiat viatjar a l'Índia i el febrer de fa dos anys, coincidint amb que volíem gaudir d'un viatge de noces, ens hi vam anar cap allà, després d'unes quantes hores en avió, aperitius variats (gaudint-los...), voler dormir i no poder, llegir la guia i veure pelis...
L'Índia. La vàrem conèixer amb els nostres propis ulls.



Guardo records i sensacions molt especials i difícils d'explicar. Moltes, contradictòries. El xoc cultural és obvi, és un tòpic, tot i que no m'esperava tant xoc, la veritat.



Vam recórrer part de l'estat de Rajasthan i fins i tot vam poder arribar fins a la ciutat sagrada de Varanasi.

Tot i recórrer la part més típica del que seria un viatge a l'India, reitero que no em va deixar indiferent en cap moment:
Des de la primera impressió, el primer que ens sorprèn i que és la ciutat que primer coneixem, la sorollosa Delhi i la seva boira especial, passant per les olors a espècies (masalas varis) i gustosa cuina (em va encantar), els colors del Holi



i fins a l'espiritualitat de la ciutat sagrada de Varanasi, tot i el seu brut riu Ganges... i les divinitats infinites que et vas trobant per tot el recorregut.

Tot i això... Sí, vaig tenir la sensació de què ho vivia tot molt des de la perspectiva de la distància. Era una espectadora privilegiada que visionava íntimament el paisatge des de la finestreta d'un cotxe, com si d'una pantalla de televisió es tractés. Una turista, al cap i a la fi, que no té res a veure amb la gent que està fora del cotxe.
Una noia que en prou feines havia sortit de casa i allà estava:
A L'INDIA!!!
Mirant per la finestra del cotxe el paisatge va canviant: ciutats més grans, més petites, autopistes, el desert i tota mena d'animals passegen com si res, sense avisar, pel que es podria dir que és un asfalt, pels carrers... "L'Índia és un zoo", acostumava a dir el nostre conductor.
També recordo els colors de les vestimentes de les dones, dones valentes que travessen distàncies segurament llarguíssimes, prop del desert, per a anar a buscar aigua, càntir al cap o dones que anaven pel carrer, dones una mica més modernes, però que igualment vestien amb els seus saris.



Però fins i tot des d'aquest primer pla, però a distància, penses. Penses en lo privilegiada que ets. Saps que oblidaràs el viscut aviat quan tornis a la teva rutina, però aquella gent seguirà vivint fora del cotxe en el que viatjàvem, allà entre muntanyes de brossa i la seva pobresa, entre el soroll i el tràfic desordenat, però és al que estan acostumats i sembla que ja els hi estigui bé. La gent amb qui vam topar, en tot moment va ser encantadora. Fins i tot malpenses, com pot ser que siguin així?

Potser no coneixen res més. Què lleig que sona pensar això, no? és difícil d'explicar i entendre...
Bé, això són divagacions vàries... Com dic, és difícil, difícil d'explicar.


Ara sí, especialment encantadors el nostre conductor i la seva companya: l'Anil i la Mònika. Eren ells els qui capitanejaven el viatge mitjançant la ruta que havien dissenyat i el seu cotxe. Anar amb conductor per l'Índia ens va donar certa llibertat que, creiem, amb un circuit no haguéssim tingut. Tot i haver de complir amb el pla de cada dia, podíem parar si ens venia de gust fer algun mos o beure alguna coseta. O fer fotos al paisatge.


Van fer que estiguéssim còmodes en tot moment. No em puc imaginar, ara, el viatge sense ells.
Bé, què dic? Conductor? Molt més que això!!! Grans companys de viatge, ambdós. Grans conversadors.  Un llarg viatge dóna per a molta conversa i a més l'Anil parla una espanyol perfecte. -Cosa que una noia com jo que té rovellat l'anglès i a més una sí que és poc conversadora... agraeix.-
 

L'Anil és una persona discreta, amable i amb molt sentit de l'humor. No t'agobia en cap moment, té solucions per a tot...
Al final van resultat fins i tot consellers... Amics!


Des d'aquí vull aprofitar i recomanar-los, sens dubte. No és com anar en un circuit prefixat, tot i tenir el viatge programat des d'aquí, dóna lloc a la improvització, ja que ell, millor que nosaltres, sabia què veure, com arribar als llocs... Fins i tot sabia a quin hotel portar-nos i a quin no, en funció de les nostres expectatives, pressupost... No ens va forçar a res, nosaltres érem qui al final decidíem si ens quedàvem a l'hotel o no.

https://anilconductorindia.wordpress.com/

I aquí les opinions a tripadvisor (certificat d'excel·lència): tripadvisor


I després d'aquesta petita introducció... parlem de gastronomia. De cuinetes.
Sí, ara que molta gent ha aprofitat el nou any per a començar-lo amb nous i bons propòsits, sí... ara.

De l'Índia guardem molt bons records de la cuina vegetariana en general, els talis, el pollastre tandoori, els lassis i el pa chapati (mmmmmmmmmmmm)
I un dia vaig tenir un antull. Tenia al congelador una bossa de verduretes congelades d'aquelles per a fer "fajitas mexicanes" i la volia gastar. I com no teníem "fajitas" i sempre recordaré el chapati indi, vaig fer-ne uns quants en un plis plas.
Amb els meus pinxes, és clar.



No és gens complicat. Fer el chapati està a l'abast de qualsevol rebost: farina de blat, aigua, sal i oli.

Jo, mirant ràpidament per internet, vaig adequar la recepta de manera que tal que així varen quedar vuit chapatis:

250 g de farina de blat
125 ml d'aigua
2 cullerades d'oli
1 culleradeta de sal

Ho vàrem barrejar tot al robot de cuina: primer la farina amb la sal, a continuació l'oli i per últim l'aigua, molt poquet a poquet per a veure si la massa començava a convertir-se en una mena de plastilina. Tot barrejat ho vàrem treballar una mica amb les mans. Va fer falta afegir una miqueta més de farina. Un cop vàrem aconseguir la consistència desitjada, és a dir, que no s'enganxés a les mans, vàrem deixar reposar la massa. (Ens vàrem anar a jugar una estona).

I després d'una estona ja ens vàrem jugar, però aquest cop amb la massa. Més divertit que jugar amb la plastilina, on va a parar!

Es juga així: fem un cilindre (vamos lo que vindria a ser un xurro dels de tota la vida)
Després petites esferes que amb l'ajuda del rodet convertirem en cercles (bé, cercles perfectes, perfectes, no).


El que sí s'ha de vigilar és en evitar que els chapatis crus entrin en contacte els uns amb els altres perquè s'enganxen (buuuuuuuuuuu)

Per últim, a una paella ben calenta i coure. Amb uns 30 segons per cada cara pot ser suficient.



Bé, lo últim, lo últim és menjar-se'ls mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm


Nosaltres en aquest cas amb les verduretes. Jo hi vaig afegir l'adob mexicat, que ja de per sí és una mica picant (cuina de fusió)


Pels amants de les emocions fortes (com el meu marit), una mica de salsa tandoori.
O com un àpat que recordaré sempre. Va! una de les anècdotes del viatge...
Havíem portat uns obsequis per l'Anil. Un d'ells era uns sobres de pernil salat, però resulta que no li agrada massa i ens vam quedar per a nosaltres un dels sobres, per un possible cas d'emergència, ja se sap. El que passa és que emergència no en va haver cap ja que menjàvem de fàbula. El cas és que no volíem que el sobre de pernil viatgés més, ja que la següent parada era a Udaipur per a celebrar el Holi i després ja agafaríem un avió per a anar a Varanasi. Vam decidir, que aquell vespre, donat que no era tard, ens el soparíem. Estàvem a Jodhpur. Després de visitar el llac a la posta de sol, li vàrem demanar a l'Anil que ens acompanyés a comprar unes chapatis i unes birres. segur que ell sabia on aconseguir-les. Mmmmmmm quin sopar més bo! Dutxadets i descansadets al llit mateix unes xapatis amb pernil salat i unes Kingfishers.

Exquisit!






AQUÍ HO DEIXO DIT





2 comentaris:

  1. Quin gust llegir-te de nou i quin viatge! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Lidia! M'agradaria escriure més sovint però mai sé sobre què, però aquesta experiència no es podia quedar sense contar-la aquí. Una abraçada.

      Elimina