dimarts, 20 de maig de 2014

DIMARTS BREUS

Ahir vaig confirmar una cosa. Em faig gran.
Per un moment vaig sentir com si jo mateixa hagués sortit del meu cos i em veia en la distància.

distància la que vaig haver de deixar entre els meus ulls i el terminal de telèfon mentre marcava per a fer una trucada...

M'estic fent gran i m'haig de fer mirar la vista.

AQUÍ HO DEIXO DIT

5 comentaris:

  1. Sí, noia, tots ens fem grans... ho noto en mi però sobretot sóc conscient del pas del temps quan veig com evolucionen els nens. És una sensació agredolça... desitjada i no desitjada alhora. L'únic antídot o atenuant: carpe diem! Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, és veritat, es nota més en els nens. Tot i veure'ls cada dia, sempre hi ha un moment al dia que els mires i penses, "què grans estan". Ja pot ser perquè es veuen més estirats, més grassos... o pels raonaments que fan, pels coneixements adquirits...

      Elimina
  2. Manetesicosetes totalment d'acord amb tu. Yolanda, el més important és que podem fer-nos grans juntes a través dels nostres blocs :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) Sí, m'agrada anar veient les evolucions de la gent a qui segueixo pels blocs. I sobretot, al teu, veure com us heu anat introduint a la cultura noruega, sembla que amb èxit, no? (tot i les enyorances) i, com els nens ho porten bé, també, no? Una abraçada

      Elimina
    2. Els nens estan molt contents. Ells sí que són l'exemple del "carpe diem". El meu home i jo també bé, tret del que comentes de les enyorances i el tema laboral en el meu cas que hi ha dies que es fa dur. No obstant, anem coneixent moltes costums i formant part d'elles i això dóna estabilitat i alegria. Una abraçada

      Elimina