dijous, 8 de maig de 2014

GUARDAR LA COMPOSTURA

Nerviós. Intentant guardar la compostura. Més blanc que un paper de fumar. Intentant pentinar-se amb les mans per a semblar una persona pulcra, neta i polida.
Ell, que sempre havia tingut aquell "savoir faire", aquell saber estar...

Es mirava al mirall i ja no veia a aquell jove que irradiava vida temps enrere, ara semblava que veiés una persona embogida, però que, això, intentava guardar la compostura. Aquella compostura que ja feia temps havia perdut.

Els ulls, vermells.
Es va rentar la cara amb aquella aigua gelada que rajava per l'aixeta.
Va sortir del lavabo.

Caminava, però sense ganes. Intentant guardar la compostura, la poca que li quedava. Si més no, pel temps que li quedava per endavant, que no era poc. El dia s'estava fent massa llarg.



Havia de sortir a atendre la sala de premsa. Ho havia de fer, però intentant guardar la compostura. Tot i la vergonya que sentia. Tot i les ganes de plorar que sentia. Tampoc li sortia cap llàgrima, però tenia ganes de plorar. Se sentia una ruïna amb cames.
Tenia les emocions a flor de pell. Les emocions ascendien pel seu torrent sanguini. Es sentia alterat i allà es van quedar a la gola, en forma de nus i les llàgrimes no acabaven de sortir. Havia d'ignorar aquestes emocions ja que havia de sortir a la sala de premsa a donar la cara, la seva cara més amable.






Feia cinc mesos que no consumia.
Ja no estava enganxat? Ja no estava enganxat a l'heroina?
Va mirar-se els braços.



Es preguntava si ja arribava al final del calvari.

Aquest calvari havia començat arrel d'un gran èxit professional. Arrel d'aquell cas que el va catapultar a l'èxit professional.
Ja se sap, quan a un les coses li van bé apareixen tota mena de maldats en els altres. Enveges. Sabotatges. Va patir un munt. Això i junt a la seva feblesa -en el fons era feble-, l'havien portat on era. Havia passat del tot al no res. Allà estava. A la misèria absoluta. Envoltat de dimonis. I envoltat de deutes.
Abandonat per la seva família.
Abandonat per la seva professió.


I no només és que fos feble. Ell tenia uns ideals que no havia sabut defensar, ja que es va haver de dedicar a defensar els "ideals" dels que més tenien. Total, era la seva feina. I això també se sap, "qui paga, mana".




Necessitava, ara, estar en pau amb ell mateix.

Però era una figura pública i no se li perdonava res. No obstant, el seu assessor li havia recomanat sortir i donar explicacions davant un ampli grapat de periodistes.
Lluny quedaven els dies aquells en què les reunions amb els periodistes ho eren per a parlar del seu gran èxit, de la seva gran professionalitat, dels enfrontaments que li donaren aquella fama... Ara, havia de donar la cara.
Va passar a la sala de premsa i es va asseure a l'endimoniada cadira a la taula llarga. Ja notava el mal d'esquena. Potser eren els nervis.
Tot i els col·legues que l'acompanyaven, tot i el públic que l'esperava, es sentia sol. 
Havia d'intentar guardar la compostura, en tot moment., per a mostrar una bona actitud i fer veure que tot havia passat. Perquè tot havia passat ja, no?
Una copa hi ajudaria, va pensar. Però només li faltava fer la roda de premsa borratxo. Que això sí que ja ho tenia superat. Que el temps de les bogeries havia passat.
Volia tornar a treballar, a la vida activa, i no sabia si ho aconseguiria.


AQUÍ HO DEIXO DIT








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada