dimecres, 10 de desembre de 2014

TERRATRÈMOL

Era una nit freda, tranquil·la.
L'Hilda intentava dormir, estava morta del cansament, però el fred no la deixava. Estava tota encongida i amb el pes de les mantes al damunt. Tot i així, l'Hilda no podia dormir.


Sembla que la Murana estava fent de les seves.
La vida havia anat passant pausadament i la bruixa, s'avorria. Darrers esdeveniments de la seva penosa vida la pertorbaven i buscava altre cop desfogar-se amb l'Hilda.
Li encantava, com a bona bruixa que era, moure el dit índex de la seva arrugada mà i fer fluir la seva malèfica màgia a través d'ell. Dirigia el moviment del seu llarg dit observant a través dels seus petits ulls, per damunt de les seves ulleres, recolzades sobre la punta del puntiagut nas.
Sobretot tot això li provocava grans riallades si la víctima era la seva odiada Hilda.

I l'Hilda, acurrucada al seu llit, sentia la fredor que la màgia negra de la bruixa li provocava.
Pensava que s'estava posant malalta. Pensava que estava agafant febre.
De sobte, va sentir una tremolor, però no era la provocada pel fred. Una sacsejada. D'un costat a l'altre.
Sentia trons. Sentia els porticons de la finestra. 

Un gran soroll.

Sentia que tot sota seu, llit inclòs, trontollava i no podia cridar. No li sortia la veu. I aquell gran soroll que l'envoltava era esgarrifós.
Tenia por. Li feia mal la panxa. Es sentia fràgil i estava perdent el coneixement.

La llum del sol entrava tímidament per la finestra. Els porticons havien quedat mig oberts i la llum il·luminava la cara de l'Hilda.
En despertar-se, va notar una sensació inexplicablement, de tranquil·litat.





AQUÍ HO DEIXO DIT


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada