dilluns, 7 de gener de 2013

NO ESTABA MUERTO, ESTABA DE PARRANDA


 

Diumenge. Era el dia del seu aniversari. Tot estava llest per a la seva festa i no apareixia. L’Enric feia 65 anys. Una data límit esperada després de passar la seva vida treballant. Portava ja un temps sol i el que tenia previst, el que havia explicat als més propers a ell, era que s’agafaria uns dies de vacances i es jubilaria.  

 

La festa que havia preparat la seva família era una festa sorpresa. Estava la seva filla amb la seva parella, els néts. Estaven les germanes de l’Enric i els seus germans, els seus cunyats, les seves cunyades, nebots, companys de feina, amics… Tota una gentada. Tothom esperant i ell encara no havia arribat.

 

La Pepa, un amor de joventut de l’Enric, també havia estat convocada a la festa. De fet, era la seva cunyada. Sent molt joves havien tingut una turmentosa relació, però ella havia acabat casada feliçment amb son germà, qui li havia donat una pacífica vida. Tot el contrari del que tenia amb l’Enric. Ara, però, estava vídua. Feia mesos que el germà més gran de l’Enric havia mort víctima irremeiable d’un càncer.  Tot i el seu passat en comú, l’Enric i la Pepa havien mantingut sempre una bona relació, una relació respectuosa i adulta.

Ella, aclaparada per tanta gent, s’ho estava mirant tot des de la distància. Bevia un combinat amb palleta i estava al final de la barra de local llogat per a l’esdeveniment.

Cap a l’esquerra, atapeït en un sofà entre més amics, estava el Joan i ella l’observava. El Joan, un vell i gran amic de l’Enric. La Pepa mentre el mirava pensava que el Joan no havia sabut envellir amb dignitat. Es mirava la gran panxa de l'home, amb aquella camisa mig oberta i aquells pels que sortien pels primers botons de la camisa, una camisa grisa amb ratlles blanques a joc amb el seu cabell. El Joan tenia un cabell grisenc i greixós lligat amb una cua baixa, una melena prou llarga per a un home de la seva edat. La Pepa mirava aquella cadena daurada que duia el Joan al coll i no li agradava gens. Ho trobava de poca classe. El Joan també anava bevent un “cubata” i ella seguia observant-lo recelosa. Creia que havia alguna cosa rara en la seva mirada.

El Joan es veia incòmode a la festa. Mirava la porta, es mirava el rellotge i es mirava a la família de l’Enric. I l’Enric que no apareixia. A la Pepa tot plegat li semblava estrany. L’altra gent estava nerviosa. Va començar a córrer el rumor entre els assistents a la festa de què alguna cosa li havia passat a l’Enric. Es podia sentir de tot.

“Doncs, jo fa dies que no sé res de l’Enric. I és estrany perquè de tant en quant me’l trobava al cafè”.

La seva filla, preocupada, el trucava i no contestava. Ella sí que havia parlat amb ell últimament, però s’estava contagiant de la paranoia general. El que sí que era cert és que feia dies que no es veien, però parlar, havien parlat, per telèfon.

“I si truquem a la comissaria per si saben... I si truquem a algun hospital?”

 

“Voleu dir? No ens estarem equivocant?”

“A veure si ficarem la pota...”

“Tu no t’amoïnis...” (a la filla)

La seva filla sí que estava amoïnada i es va girar cap al gran finestral que semblava presidir el saló. Tenia la mirada fixa ens els núvols rosats que s’anaven fonent en aquell cel vespertí. Anava marxant la llum del dia, però ara els dies s’allargaven.

 

 

 

 

 

 

Finalment, l’Enric va aparèixer. Però realment aquell era l’Enric? Era un nou Enric. Un Enric alegre i feliç de la vida. Portava unes noves ulleres de sol. Caminava com al compàs de la música. Sonava la cançó "Viva la Vida" de Coldplay.
Caminava com si ja fes una estona que havia començat la festa, tot i que ell tot just estava entrant per la porta, però l’alcohol ja corria per les seves venes. I mentre caminava i passava la gent es voltava un altre cop per a mirar-se'l bé.
 

En entrar al local, havia de fer-se el sorprès, però el fet de què l’haguessin convocat a aquella hora i en aquell lloc, ja l’havia fet sospitar. Va anar saludant a tota la gent encabida dins el local i amb qui s’anava creuant. Va agafar una copa de cava i llavors la Pepa en topar amb l’Enric, sí que es va quedar ben sorpresa. Es va quedar com hipnotitzada. El seu rostre estava vertaderament rejovenit. Duia un tallat de cabell, tot i que molt curt, molt afavoridor i portava el cabell molt negre... i duia una arracada! Però aquell somriure, aquell somriure continuava sent encisador. La Pepa no podia apartar la seva mirada dels seus ulls clars.
 

 

AQUÍ HO DEIXO DIT

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada