Diumenge. Era el dia del seu aniversari. Tot estava llest per a la
seva festa i no apareixia. L’Enric feia 65 anys. Una data límit esperada després de
passar la seva vida treballant. Portava ja un temps sol i el que tenia previst, el
que havia explicat als més propers a ell, era que s’agafaria uns dies de
vacances i es jubilaria.
La festa que havia preparat la seva família era una festa sorpresa.
Estava la seva filla amb la seva parella, els néts. Estaven les germanes de
l’Enric i els seus germans, els seus cunyats, les seves cunyades, nebots,
companys de feina, amics… Tota una gentada. Tothom esperant i ell encara no
havia arribat.
La Pepa, un amor de joventut de l’Enric, també havia estat convocada
a la festa. De fet, era la seva cunyada. Sent molt joves havien tingut una turmentosa
relació, però ella havia acabat casada feliçment amb son germà, qui li havia
donat una pacífica vida. Tot el contrari del que tenia amb l’Enric. Ara, però,
estava vídua. Feia mesos que el germà més gran de l’Enric havia mort víctima
irremeiable d’un càncer. Tot i el seu
passat en comú, l’Enric i la Pepa havien mantingut sempre una bona relació,
una relació respectuosa i adulta.
Ella, aclaparada per tanta gent, s’ho estava mirant tot des de la distància.
Bevia un combinat amb palleta i estava al final de la barra de local llogat per
a l’esdeveniment.
Cap a l’esquerra, atapeït en un sofà entre més amics, estava el Joan i
ella l’observava. El Joan, un vell i gran amic de l’Enric. La Pepa mentre el
mirava pensava que el Joan no havia sabut envellir amb dignitat. Es mirava la
gran panxa de l'home, amb aquella camisa mig oberta i aquells pels que sortien pels
primers botons de la camisa, una camisa grisa amb ratlles blanques a joc amb el
seu cabell. El Joan tenia un cabell grisenc i greixós lligat amb una cua baixa,
una melena prou llarga per a un home de la seva edat. La Pepa mirava aquella
cadena daurada que duia el Joan al coll i no li agradava gens. Ho trobava de
poca classe. El Joan també anava bevent un “cubata” i ella seguia observant-lo
recelosa. Creia que havia alguna cosa rara en la seva mirada.
El Joan es veia incòmode a la festa. Mirava la porta, es mirava el
rellotge i es mirava a la família de l’Enric. I l’Enric que no apareixia. A la
Pepa tot plegat li semblava estrany. L’altra gent estava nerviosa. Va
començar a córrer el rumor entre els assistents a la festa de què alguna cosa
li havia passat a l’Enric. Es podia sentir de tot.
“Doncs, jo fa dies que no sé res de l’Enric. I és estrany perquè de
tant en quant me’l trobava al cafè”.
La seva filla, preocupada, el trucava i no contestava. Ella
sí que havia parlat amb ell últimament, però s’estava contagiant de la paranoia
general. El que sí que era cert és que feia dies que no es veien, però parlar,
havien parlat, per telèfon.
“I si truquem a la comissaria per si saben... I si truquem a algun
hospital?”
“Voleu dir? No ens estarem equivocant?”
“A veure si ficarem la pota...”
“Tu no t’amoïnis...” (a la filla)
La seva filla sí que estava amoïnada i es va girar cap al gran
finestral que semblava presidir el saló. Tenia la mirada fixa ens els núvols
rosats que s’anaven fonent en aquell cel vespertí. Anava marxant la llum del
dia, però ara els dies s’allargaven.
Finalment, l’Enric va aparèixer. Però realment aquell era l’Enric? Era
un nou Enric. Un Enric alegre i feliç de la vida. Portava unes noves ulleres de
sol. Caminava com al compàs de la música. Sonava la cançó "Viva la Vida" de Coldplay.
Caminava com si ja fes una estona que
havia començat la festa, tot i que ell tot just estava entrant per la porta,
però l’alcohol ja corria per les seves venes. I mentre caminava i passava la gent es voltava un altre cop per a mirar-se'l bé.
En entrar al local, havia de fer-se el sorprès, però el fet de què
l’haguessin convocat a aquella hora i en aquell lloc, ja l’havia fet sospitar.
Va anar saludant a tota la gent encabida dins el local i amb qui s’anava
creuant. Va agafar una copa de cava i llavors la Pepa en topar amb l’Enric, sí
que es va quedar ben sorpresa. Es va quedar com hipnotitzada. El seu rostre
estava vertaderament rejovenit. Duia un tallat de cabell, tot i que molt curt,
molt afavoridor i portava el cabell molt negre... i duia una arracada! Però aquell somriure, aquell somriure
continuava sent encisador. La Pepa no podia apartar la seva mirada dels seus ulls clars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada