POP ART

Tenim aquest llibre, gràcies a la recomanació de l'Onavis del Bloc "aprenent a ser mare".

http://aprenentasermare.blogspot.com.es/2013/06/llibres-infantils-pels-pares.html

I és que el vaig comprar perquè jo sento predilecció per l'obra de l'Andy Warhol, principal representant del Pop Art i un revolucionari, convertint en art coses que en principi no es veien massa artístiques...

A la nena, li encanta el llibre aquest, tot i que no és gaire adequat per a la seva edat. Moltes vegades me'l demana i anem obrint solapes i pestanyes i passant les pàgines.

Com aquí

L'altre dia, la tenia asseguda a la falda i l'anàvem mirant abans d'intentar anar a dormir i, ho sento, però jo anava una mica avorrida amb la situació... i se'm va ocórrer una cosa: un dia faríem un retrat pop art, així com els de la Marilyn...

La veritat, és que les fotos que han fet als nens a l'escola estan donant molt de sí (que sí carnet del Club Súper 3, Club Banyetes, copies per a la família...) i ara en faríem retrats pop-art.

Com tenia les fotos escanejades, les vaig imprimir en blanc i negre. Vaig intentar aclarir-les una mica per a què no quedessin molt fosques. M'interessava que la cara es veiés més aviat blanqueta.

Després vaig agafar uns draps finets i vaig calcar les cares dels nens.

La idea era que pintessin els draps tenint a sota el foli amb la fotografia impressa d'ells.

Imaginava que la pintura aniria traspassant al paper, d'una manera no gaire regular i que el resultat seria un quadre d'aquests pop-art de l'estil de l'Andy Warhol.

La pintura no va traspassar la tela tal i com jo m'havia imaginat. Per tant, no predomina molt el color a les nostres obres. Suposo que hauríen d'haver apretat una mica més quan pintaven. Si la pintura hagués estat més líquida hagués traspassat però em feia por que el paper de davall quedés massa desfet.

Però ha estat una experiència per ells.

Pintar sobre tela, amb els colors que han volgut... l'única condició era que no podien utilitzar el negre per a la cara, que més aviat un color claret, però que no calia que fos color rosa o color carn.

Vàrem deixar secar el drap abans de descobrir com havia quedat el foli. No volia  muntar massa merder... Al matí següent el nen estava ansiós per anar a veure si ja s'havia assecat la tela i podia veure com havia quedat el paper.

Tot i que a mi no m'acabava de fer el pes el resultat, als nens sí. Amb la nena, que l'altre dia tenia ganes de pintar amb les aquarel·les de la Minnie que li varen regalar pel seu aniversari vàrem acabar enllestint l'obra.

Vale, sí... el cabell i els llavis els vaig pintar jo...

I repassar la careta amb retolador també va ser idea meva. Pensava que donaria encara un aire més pop, però no sé... no ho acabo de veure clar...

Un cop vist el resultat, al nen, que no domina tant el tema Andy Warhol, li vaig ensenyar les pàgines del llibre que m'interessaven per a què veiés com s'assemblava el que havíem fet nosaltres amb el que havia en aquell llibre.

Sí, vaig notar certa emoció, sorpresa i interès. Només per això ja havia valgut la pena el que havíem fet tot i que no fos una obra molt colorida.

AQUÍ HO DEIXO DIT

"MARE IMPLICADA I GUAI" I... VELLA...

No havia explicat com continuava la història dels meus botins amb el tacó més que gastat.

Sí. Efectivament, vaig anar al sabater a què fes una reparació del tacó en qüestió.

En portar el calçat, el noi que havia al taulell ja em va mirar raro. Em va dir que si havia cremat els tacons. (hahaha)

Jo intentant guardar la compostura, és clar... i pensant "no mira, és que camino raro, què vols que et digui" i tot i seguint pensant estranyada "com pot ser que no hagin vist mai un cas com el meu...?" 

Bé, passant del tema, vaig deixar les botes i les vaig anar a recollir el dissabte següent al matí.

El sabater em va semblar un senyor molt amable. Em va fer cinc cèntims de la reparació i em va estar explicant quelcom que sonava  a "les sabates d'ara no són com les d'abans". Bé, em deia que ara tot i que el tacó era de fusta, no és una fusta molt bona i que un cop gastes la tapeta és qüestió de quatre dies menjar-se també el següent.

El meu company, va voler ficar cullerada i va fer com si li interessés realment la reparació i la feina del sabater. Aquesta intromissió, m'ho veia venir, em perjudicaria... perquè sí, camino raro... I QUÈ?!?!?!

El que no em podia arribar a imaginar és el que vindria a continuació:

El senyor sabater va continuar explicant coses que no m'interessaven gaire sobre aquest tipus de reparacions. Ens explicava que és molt més fotut quan venen a reparar tacons finets, que no entén com les noies joves no se'n adonen  perquè realment s'ha de fer equilibris per a caminar d'aquesta manera. Jo assentia amb el cap i ell seguia parlant dient que qui se'n adona sempre són les mares... i va i em pregunta: perquè aquestes sabates són de la teva filla, no?

NO, vaig contestar mig rient, com si realment em fes gràcia el que em deia. "Són meves".

Jo no sabia on posar-me...

Per què a veure, a veure, a veure... tan gran semblo com per a tenir una filla diguem adolescent que gasta un 39 de peu? Perquè és que a sobre jo faig un peu gran!

I aquell nen i aquella nena que voltaven pel local qui eren? els meus néts?!?!?!

aiiiiiiiiiiiii on anirem a parar!?! Quin fàstic de vida!!! Sé d'algú que s'ha d'operar de la vistaaa... i com pot ser? anant amb la cara rentada i ni una gota de maquillatge?! serà aquest el problema? O el problema està al cabell? Si només tinc una o dues canes!!! li falta vida al meu cabell? el meu somriure amb dents irregulars no em fa semblar més jove?   O potser és que vaig cansada... què és què és?? bueno, no sé... intentaré hidratar més la pell, a veure si el problema ve per aquí...

En fin... que no em vaig quedar gaire encantada amb la situació, tot s'ha de dir.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

I tant que són breus!
Més que res perquè no sé què escriure...

Només tinc al cap la notícia amb la que m'he llevat: què diu que s'obre el termini per a confirmar esborranys de la renda? Jolíiiiiiiiiiiiiiiiiin!!! si aquí al despatx encara no he acabat amb els tancaments de 2013. uf uf uf uf
I el dia 15... inspecció! Jolíiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiin

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS I PARAPARAPARAPARAPARAPAAA

Fa uns dies vaig enxampar a la meva filla cantant una cançó. 

Oh! Quina novetat, no?

Cantava això:

paraparaparapara

i de seguida em va venir al cap una melodia més o menys coneguda. Però m'estranyava que ella l'estigués cantant. Més que res perquè no la coneix la cançó aquesta, però ves a saber si la Maite també li ha ensenyat i la Maite ha sofert una evolució culturo-musical-ultra-ràpida.

i de seguida vaig agafar l'I-pad i li vaig buscar la cançó d'avui. 

Quina injecció de bon rotllo.

Quin paraparaparaparaparapaaaaaaaaaa més enganxifós. (Què guai).

Entrada relacionada: http://aquihodeixodit.blogspot.com.es/2014/01/divendres-musicals-i-cantarins.html



AQUÍ HO DEIXO DIT

WE DID IT

"Sí, lo hicimos"...

Hicimos las pulseritas de gomitas que están tan de modita... ¡Lo hicimos, lo hicimos!

(música de la Dora Exploradora per a entendre la frase aquesta tan absurda).

Hi ha gent que és (o som) allò que es diu "culo veo, culo quiero". I el meu fill, com no, no ha de ser menys que els demés.

Fa uns dies vaig descobrir al parc un parell de nenes enfeinades amb les polseretes. Jo encara no les havia vist mai i en veure el resultat em va semblar... curiós? No sé com definir-ho.

Em va recordar la meva infància i les polseres d'escubidú, etc. etc. etc.... aquelles modes, aquelles febres, que no se sap com arriben però que envaeixen cada punt de la geografia mundial. Fa 30 anys ja havia globalització...

Dies més tard, em fixava en què tota l'escola n'anava plena. Ja està. Ja ens havien envaït definitivament. Bé, definitivament... ho va ser quan el meu fill me'n va començar a demanar. Però no! definitivament podem dir que ho va ser quan va arribar a casa amb una polsereta. I és que la setmana passada, en sortir del cole, el nen venia amb una de les polseres en qüestió. Resulta que una nena de classe li havia regalat.

No sóc gaire amiga de què es deixi regalar coses. Però si es tracta d'un cromo o alguna cosa que no té massa valor, però que pel nen sí, l'aviso i ja està, i intento que torni el regalet. En aquest cas, vaig considerar oportú que el nen li fes una altra polsereta a la seva amiga. Les polseres aquestes, vaig considerar, podien donar-nos una lliçó important: fer regals a gent que estimem o apreciem.

Però tenint en compte que jo encara no sabia fer polseres de gometes... i a data d'avui, tothom, però tothom en sap fer...

Com coi quedaven tan xules aquelles polseres fetes amb unes gometes que semblen les del cabell de les nenes??

Google??? On eeeets????

Recerques al google o youtube tals com "pulseras gomitas", "polseres gometes"... em van donar la solució i dijous, tot sortint de la feina, vaig parar a la botiga multipreu més propera i vaig agafar una bosseta de gometes de colors variats.

Divendres, ja a casa, ens vàrem posar mans a l'obra i, la veritat, difícil no és i enganxa. (a adults també).

Vaig encoratjar a què el meu fill aprengués a fer les polseres i així va ser.

Fins i tot el pare va voler apuntar-se

M'ho vaig prendre en plan: són exercicis de motricitat fina, seriacions com les que fan a matemàtiques al cole i una activitat artística, perquè això de combinar els colors, al final és art.

I al final, és una estona que no estem mirant ni la tele i oblidem altres distraccions poc constructives. És a dir, fem tot el contrari, ens concentrem i aprenem què és la paciència.

A més, és barat: 0,85 € em va costar la primera bosseta, però en vàrem comprar altres per 0,60 €. A cada bossa hi van unes 200 gometes més unes quantes tanques en forma de "S" i una bossa portava inclús una agulla d'aquelles de ganxet.

Total, que això de les polseres em va semblar fantàstic, però més després de provar-ho jo mateixa.

Així doncs, vaig deixar que el nen triés els colors que volia (coneixent-lo era fàcil encertar quins colors agafaria: sí, els del Barça)

Polseres blau-grana i amb els colors de la segona equipació i una que vaig fer jo que també se la va quedar el nen

I apa! Classifica. Li vaig dir que fes línies de 5 gometes de cada color. Ell anava comptant i controlant. Al final vàrem aconseguir 30 gometes (6 línies de 5 gometes cada una).

I vàrem començar la seriació seguint l'ordre de la de més amunt a la de més avall i treballant-ho tot amb els seus ditets. Al principi el vaig ajudar aguantant una mica les gometes per a què no se li soltessin, però va haver alguna estona que va continuar solet. Però, com sempre, necessita companyia. I allà estàvem, "mano a mano" amb les nostres polseretes a mig confeccionar.

Al principi feia una cara rara perquè allò no semblava una polsera, però li anava explicant que a mesura que anés avançant veuria clar com sí. I sí, sí, unes quantes passades més i la polsera anava prenent la forma desitjada.

Doncs això, com tothom en sap fer, passo de fer un tutorial... hehehe i deixo uns enllaços interessants sobre aquest tipus de polseres:

https://www.youtube.com/watch?v=QPd9asGo5f8

http://aratitosperdidos.blogspot.com.es/2014/03/tutorial-pulsera-de-gomitas.html

http://elblogdebombones.com/2014/03/25/pulseras-de-loom-bands-con-bolitas/

http://descobrintiexperimentantcreixem.blogspot.com.es/2014/03/polseres-de-gomes.html

Un altre dia ja intentaré buscar variacions a aquests tipus de polseres... que enganxa que dóna gust.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

Per casualitat vaig trobar l'altre dia això per internet:

http://descobrintiexperimentantcreixem.blogspot.com.es/2013/11/piruletes-casolanes.html

I potser no són les més boniques del món, però l'activitat, força interessant, sí que em va semblar.

I em vaig posar a mirar més per internet:

http://minibu.me/2012/03/25/como-hacer-piruletas-caseras/

http://www.thanksmailcarrier.com/2012/02/homemade-jolly-rancher-lollipops-recipe.html

http://www.directoalamesa.com/piruletas-caseras-con-caramelos-de-calidad/

Aixxxxxxx, ja tinc ganes de provar-ho amb els nens. 

Anem demanant hora al dentista??

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS I CONGELATS

Portem uns dies amb una caloreta... que fa gust estar pel carrer. Per a més inri, ha arribat la primavera, l'equinocci.

Comencem a regar unes llavoretes que tenim al balcó i, esperem, que arribin les nostres flors aviat.

Peeeròo! diuen els homes i dones del temps que això s'acaba, gent! que arriba el cap de setmana i haurem de tornar a agafar els abrics i els buffs i els guants i les bufandes i... aixxxxxxx quina mandra!

Apa... a tornar a encendre calefaccions ... o com acabarà tot plegat?

De tota manera, el flaire de primavera ja no ens el treu ningú. Al súper està d'oferta la nata per a acompanyar les maduixes.

D'acord, potser exagero i no ens congelarem aquest primer cap de setmana de primavera, així rotllo Frozen... No haurem d'anar a rescatar cap princesa per a què torni el bon temps, que tot això que passa deu ser del tot normal, que de repent fa una calor que te mueres i a l'altre dia et torna a moquejar el nas..  

No i tampoc acabarem fets uns "rollitos de primavera congelats"... no em vull referir a tot això quan parlo de primavera, rotllos i congelats.. Es que... avui portava un grupet de noies darrera mentre anava caminant cap a la feina i parlaven de lo "súper fuerte" (però SÚPER FUERTE, EH?) que és lo ràpid que passa el temps. Que aquest curs els hi ha passat més ràpid que els demés. 

Bé, pensava jo, no sé de quin curs parlen, però si és d'un curs normal d'aquells que comencen al setembre i acaben al juny... normal que els hi hagi passat ràpid, ja que tenint en compte que encara no s'acaba el curs...

I jo he tornat amb les meves cabòries i lo típic que pensa una mare, que sí, que passa el temps ràpid. Que els nens ja tenen 5 i 3, que fa quatre dies ens plantejàvem ser pares, que fa cinc dies anàvem de solters per la vida el meu company i jo, que fa sis dies ens coneixíem i que tot just la setmana passada acabava l'EGB...

Quan s'inventarà una màquina per a congelar el temps?