PA

Recentment hem pogut provar un nou producte. Al seu dia, quan el vàrem aconseguir era un producte que estava en fase de proves. Però ara mateix m'han dit que una gent de Barcelona ho ven. 

Es tracta d'una barreja de farines, un preparat, per a fer pa.

Sempre havia tingut ganes de fer pa, però em feia una mica de pressa, sobretot el tema del temps per a deixar fermentar la massa i tal, però ara he tingut l'excusa perfecta i ens hem atrevit a posar-nos-hi. A més, que està de moda. Trending topic :)

Sempre és agradable, satisfactori, compartir aquesta experiència amb els nens: el combinat de farina, sal, aigua i paciència, que de vegades falta. Als nens i a mi. La veritat, és que el procés és fàcil, però s'ha d'esperar a obtenir el resultat i cansa. I si a sobre ho volem tocar tot... buf! salten xispes. Però, sobretot el gran, va voler estar atent en la mesura que li va resultar possible.

Així doncs, amb l'ajuda de la maquineta, vàrem barrejar la mescla de farina (500 g), 285 ml. d'aigua i una culleradeta de postre de sal.
La màquina aquesta del Lidl, es fantàstica, treballa sola i té el bol el suficientment gran com per a treballar a gust.



















També ens vàrem ajudar una miqueta amb les mans per a amassar.
Crec que és important amassar i amassar. També reconec que el resultat final queda lluny de la perfecció, perquè vàrem considerar que era més divertit treballar-ho amb les mans i les mans de nens, són lo que són, tenen molta energia ells, però encara no tenen la traça que caldria (bé, jo tampoc tinc la traça que faria falta).

Estant la barreja dureta, fem una bola i ho deixem reposar durant una hora i mitja.
Després, seguim sobre la taula espolvorejada de farina, que sembla més professional i tornem a treballar la massa i donem forma de pa. Fem els talls, que sempre queda com a més rústic...

Una estona més deixant reposar (20 minuts o així) i després al forn que estarà ben calent.
Ho fornejarem a uns 230-240 graus i quedaran com a la foto.

Després de tastar-ho...

Hem pensat que un ratet més al forn, no hagués estat malament...

No som professionals del tema, però tot i no ser un pa perfecte, si més no pel que fa a la seva execució, el vàrem trobar bo, comestible. Vale! sí! a mi el pa em fascina... soc una gran devoradora de pa: aquelles torradetes de l'esmorzar, entrepans variats, pa amb tomàquet sal i oli, mmmmmmmmm....

Reconec que el resultat queda lluny de ser un pa artesanal, d'aquells de forn de llenya, però si al final serveix per a què els nens se'n adonin de tot el procés, que treballin amb les mans, que sembli màgia... (i evitem, de pas, tenir-los avorrint-se davant la caixa tonta)... súper bé! :D 

I què dir de l'oloreta que queda a la casa?!

Però quin goig!

AQUÍ HO DEIXO DIT

UN SOMNI MOLT REAL

era l'hora aquella en la que el despertador estava a punt de sonar. encara no havia sonat i el son era lleuger, allò que el subconscient ho nota però el cos, físicament, no.

L'arma poderosa de la bruixa Murana va aprofitar aquell moment per entrar dins la ment de l'Hilda.

La noia no sabia ben bé què passava. Va sentir unes paraules, una veu d'home familiar que es dirigia a ella i de cop una porta que es tancà.

De sobte, es va despertar. Esverada, no sabia si havia estat real o un somni, però va tenir por, molta por. Era com una senyal.

Temps enrere, l'Hilda havia somiat que trobava el seu moment. Li havia semblat una via d'escapament i es va aferrar a aquella idea, a aquell desig, més aviat, que no s'havia complit. No es va voler esfonsar i va tirar endavant, com sempre intentava fer. Pensava que algun dia arribaria el seu moment i podria escapar.

De moment, però, havia de seguir amb la seva rutina. Era dilluns i s'havia d'aixecar, això sí, amb una sensació estranya i que no sabia explicar bé. I junt amb aquesta sensació... mal humor, molt mal humor. Potser necessitava dormir més, però en aquell moment, el llit li feia por. Algú havia osat entrar a la seva ment

DIMARTS BREUS

Ahir vaig confirmar una cosa. Em faig gran.
Per un moment vaig sentir com si jo mateixa hagués sortit del meu cos i em veia en la distància.

distància la que vaig haver de deixar entre els meus ulls i el terminal de telèfon mentre marcava per a fer una trucada...

M'estic fent gran i m'haig de fer mirar la vista.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS I AL DIA

Al dia amb això de la música ens hem de posar...

Aquesta setmana hem rebut una proposta per a acompanyar a un amic al concert dels Crystal Fighters a Saragossa i, malhauradament, no l'acompanyarem.

I no és només perquè és l'Aplec Modernista de Ponent.

O vulguem aprofitar el 2x1 a les firetes de Lleida

O perquè fan la festa dels Moros i Cristians

O haguéssim previst fer una escapadeta per a canviar d'aires

No.

És que ni punyetera idea de qui són els Crystal Fighters.

Ay cómo nos hemos de ver...........

Sona modern, no?
Sona bé.


AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

I 13...

imatge trobada a Google images

DIVENDRES MUSICALS I FESTIVALERS

I no ho dic perquè demà és Eurovisión.

Ho dic perquè la Festa Major de Lleida ha començat ueueeeeeeeeeeeeee!!!

Aquest any amb una mica de polèmica, per allò de que ve el Paquirrin a punxar. Discos, a punxar discos!

Bueno, o CDs o emepetres o fer veure que ho fa ;)

Però bé, a banda d'això, fiestuqui de la bona aquesta nit a la Glorieta (després dels "petardos"): Black Party amb, entre d'altres, "The Excitements". 

O a Ricardo Vinyes bona música amb Renaldo i Clara.

Natros gaudirem més de la festa diürna amb el parc dels Somriures; les mostres de cultura popular, com per exemple els Castellers o altres mostres de cultura popular com la d'aquesta iniciativa:

http://lasirollada.wordpress.com/

Segur que no ens perdem la multitudinària i alegre batalla de les flors (kilos de confetis i serpentines...), les tres voltes. Serem uns més entre els milers que es congregaran a la Rambla Ferran per a gaudir del goig de veure la via plena de paperets. Serà molt divertit tirar-nos-els a sobre.

I, a sobre!, diuen que farà bon temps. (Vols dir? mira que és la Festa Major...)

AQUÍ HO DEIXO DIT

GUARDAR LA COMPOSTURA

Nerviós. Intentant guardar la compostura. Més blanc que un paper de fumar. Intentant pentinar-se amb les mans per a semblar una persona pulcra, neta i polida.

Ell, que sempre havia tingut aquell "savoir faire", aquell saber estar...

Es mirava al mirall i ja no veia a aquell jove que irradiava vida temps enrere, ara semblava que veiés una persona embogida, però que, això, intentava guardar la compostura. Aquella compostura que ja feia temps havia perdut.

Els ulls, vermells.

Es va rentar la cara amb aquella aigua gelada que rajava per l'aixeta.

Va sortir del lavabo.

Caminava, però sense ganes. Intentant guardar la compostura, la poca que li quedava. Si més no, pel temps que li quedava per endavant, que no era poc. El dia s'estava fent massa llarg.

Havia de sortir a atendre la sala de premsa. Ho havia de fer, però intentant guardar la compostura. Tot i la vergonya que sentia. Tot i les ganes de plorar que sentia. Tampoc li sortia cap llàgrima, però tenia ganes de plorar. Se sentia una ruïna amb cames.

Tenia les emocions a flor de pell. Les emocions ascendien pel seu torrent sanguini. Es sentia alterat i allà es van quedar a la gola, en forma de nus i les llàgrimes no acabaven de sortir. Havia d'ignorar aquestes emocions ja que havia de sortir a la sala de premsa a donar la cara, la seva cara més amable.

Feia cinc mesos que no consumia.

Ja no estava enganxat? Ja no estava enganxat a l'heroina?

Va mirar-se els braços.

Es preguntava si ja arribava al final del calvari.

Aquest calvari havia començat arrel d'un gran èxit professional. Arrel d'aquell cas que el va catapultar a l'èxit professional.

Ja se sap, quan a un les coses li van bé apareixen tota mena de maldats en els altres. Enveges. Sabotatges. Va patir un munt. Això i junt a la seva feblesa -en el fons era feble-, l'havien portat on era. Havia passat del tot al no res. Allà estava. A la misèria absoluta. Envoltat de dimonis. I envoltat de deutes.

Abandonat per la seva família.

Abandonat per la seva professió.

I no només és que fos feble. Ell tenia uns ideals que no havia sabut defensar, ja que es va haver de dedicar a defensar els "ideals" dels que més tenien. Total, era la seva feina. I això també se sap, "qui paga, mana".

Necessitava, ara, estar en pau amb ell mateix.

Però era una figura pública i no se li perdonava res. No obstant, el seu assessor li havia recomanat sortir i donar explicacions davant un ampli grapat de periodistes.

Lluny quedaven els dies aquells en què les reunions amb els periodistes ho eren per a parlar del seu gran èxit, de la seva gran professionalitat, dels enfrontaments que li donaren aquella fama... Ara, havia de donar la cara.

Va passar a la sala de premsa i es va asseure a l'endimoniada cadira a la taula llarga. Ja notava el mal d'esquena. Potser eren els nervis.

Tot i els col·legues que l'acompanyaven, tot i el públic que l'esperava, es sentia sol. 

Havia d'intentar guardar la compostura, en tot moment., per a mostrar una bona actitud i fer veure que tot havia passat. Perquè tot havia passat ja, no?

Una copa hi ajudaria, va pensar. Però només li faltava fer la roda de premsa borratxo. Que això sí que ja ho tenia superat. Que el temps de les bogeries havia passat.

Volia tornar a treballar, a la vida activa, i no sabia si ho aconseguiria.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

"En casa del herrero, cuchillo de palo"

AQUÍ HO DEIXO DIT

IA

IA, podria ser intel·ligència artificial. Però jo, que no sóc experta de res, no sóc experta en sistemes d'intel·ligència artificial. I menys en intel·ligència, que una és bastant simple.

No.

El IA és un senyor.

Com el vàrem conèixer?

Passant en cotxe a prop de la presó.

.

.

.

M'explico. Traurem dramatisme a l'assumpte:

el nen està molt conscienciat en què no s'ha de córrer per la carretera anant en cotxe. Certes experiències de les que no vull parlar i que són d'aquelles que toquen la butxaca i fins aquí puc llegir... i el fet de què a Lleida proliferin els radars com si fossin bolets i que fins i tot n'hi ha un a la cantonada de casa anant cap al "cole"... han conscienciat al nen.

A més, que el nen, sord no és. I l'altre dia, estic segura, que va sentir com li explicava al meu company el cas d'un senyor que conec que va passar la nit a comissaria pel simple fet d'haver sortit a sopar un divendres per la nit. Al cas aquest li vaig afegir detalls tals com, "a aquest tio l'han vist a aquell bar de La Bordeta", o tals com "aquell tio estrenava un cotxàs que no vegis", o tals com "aquest tio, a més, és reincident, que sí, que li havien tret punts ja", "i a més, aquest tio, aquest dimarts ha hagut d'anar a un judici ràpid, que ho sé de bona tinta", "aquest tio, ja veuràs com a la propera vegada va a la presó".

Doncs això, que anant en cotxe i passant a prop de la presó de Lleida, el nen la va assenyalar. Però el fet de què es fixés en ella, tenia un motiu, no ho era per la novetat, ja que estem farts de passar per allà.

Era un avís.

- "Papà, no corris que si no aniràs aquí a la presó"

Ens vàrem quedar una mica parats, però vàrem entendre el seu raonament. I mira que ell poc sap de les desventures de l'Ortega Cano i la presó de Zuera.

Però el comentari no es va acabar així. Va continuar

- "Et portaran davant del IA"

El pare i jo ens vàrem mirar els dos amb una cara... una cara de no entendre res.

- "De quí??" -vàrem preguntar estranyats.

- "Del IA!" - va dir el nen súper contundent o més aviat ofès.

Com podia ser que no coneguéssim a l'IA.

Però davant la nostra insistència es va explicar millor.

Que es veu que un dia el Bob Esponja no sé què devia fer, però alguna de forta i el van portar davant el IA.

Menys mal que el pare ho va pillar ràpid, perquè jo no en treia l'aigua clara.

El IA és.. el senyor IA és a dir SEÑORÍA. Vamos, lo jutge, que es coneix...

Trobat aquí: http://spongebob.wikia.com/wiki/File:Judge_sardine.jpg

Juasssssssssssssss! quin fart de riure.

I llavors et quedes pensant que això no té preu i que dóna gust tenir nens. (Encara que siguin nens que vegin molt la tele, sí...)

AQUÍ HO DEIXO DIT