ENVEGES

Allà estava ella, tota rossa, tota alta, tota prima, tota tan, com dir-ho? tan magnífica, tan fantàstica. La seva melena al vent, tan llarga, tan llisa... Els seus ulls, tan grans, tan blaus...

La seva vestimenta, elegant, amb alegres colors, i en aquell dia esplèndid d'inicis de primavera, s'accentuava aquella bellesa, física.

Res semblava que havia canviat des de què cadascú havia fet vides diferents. La maternitat, físicament, no l'havia canviada. Vaig veure com dolçament parlava a la seva nena. Em va sorprendre i tot. No la recordava precisament una noia dolça. Amb mi no ho havia estat mai... No la recordava rient. Em preguntava si algun cop l'havia sentit riure. Riure-se'n de la gent, sí, però riure,... riure?

Jo la recordava forta, però dèbil a la vegada, plena de rancúnies, malpensada, contra el món i una exaltada. Fer prevaldre les seves opinions era el seu modus vivendi.

Ella, el melic del món. Tot lo agraciada que podia arribar a ser per fora, però per dins estava, com dir-ho? podrida? O simplement humana, real, amb imperfeccions.

L'aspecte físic no ho era tot. Això em deia a mi mateixa. Era millor que jo? Havia d'haver algú millor? No ho negaré, sóc competitiva, però no em sentia guanyadora o afortunada al seu costat. Així m'ho feien saber les seves cares llargues, moltes indirectes, les seves mirades... Tot això feia que la meva autoestima caigués pel terra.

I aquí estava jo, caminant pel carrer, cap al meu destí, amb el meu cabell sense gràcia, la meva cara rentada, les meves ulleres, la meva alçada mitjana, amb les sabates plenes de pols, però còmodes i arrossegant els peus.

Jo, malauradament, m'havia d'atansar però no tenia gens de ganes de saludar-la. Em saludaria ella? O simularia no veure'm... tot i la vorera tan estreta d'aquell carrer?

No tenia gens de ganes de saludar-la i m'havia d'anar atansant per a seguir el meu camí.

Seguir caminant, m'incomodava. La veritat és que hagués estat més fàcil donar la mitja volta i no són els dos ovaris que tinc... era el fet de no voler arribar tard a buscar el nen. Això m'incomodava més. Només el micro-segon en què aquest pensament havia estat al meu cap, em va fer suar de mala manera. Que toqués aquell bat de sol al carrer, no ajudava. I que ella estigués allà plantada... tampoc! O sigui, que a sobre de què no tenia ganes de trobar-me-la... a sobre! hauria de passar tota suada pel seu costat... Ai! quines coses!

Però mentre m'apropava anava pensant que alguna cosa no quadrava. La darrera vegada que l'havia vista anava amb dos fills, una nena i un nen. Jo anava amb tota la meva panxa a les classes de preparació al part i ens varem creuar en un semàfor. Dos simples hola i adéu, la seva cara de sorpresa, un tartamudeig i res, cadascuna va seguir, novament, el seu camí. És a dir, que el seu petit era més gran que el meu fill, per tant, ja no anava a l'escola bressol...

Doncs, no podia ser ella, començava a pensar aliviada. Estava davant la porta d'una escola bressol... A no ser que hagués tingut un altre... Tot podia ser! O fos casualitat que s'hagués quedat plantada allà per un moment donant-li el berenar a la criatura.

Però no! No era ella.

Les meves obsessions, que creia oblidades, m'estaven jugant una mala passada i ressorgien. Havia de seguir endavant i oblidar-me de tot això.

Vaig seguir el meu camí, recordant aquella etapa juntes. No sabia si sentir-me trista per la mala relació que havíem acabat tenint o pensar que tanta enveja em va fer forta, afalagada per tota l'enveja que em va arribar a tenir. Crec que millor acabar pensant això. Però tampoc entenc el motiu de la suposada enveja, els motius del despreci.

Ella era una persona amargada. Veia només els defectes dels demés. Analitzava totes, però totes les frases dels demés i sempre treia conclusions... Estava bé conèixer el seu punt de vista. Jo sóc molt més simple, innocent i mai dels mais hagués tret aquelles conclusions. Però va resultar ser una persona tòxica.

Sort que el destí ens va separar. No està bé estar a prop de quelcom tòxic.

Ja era difícil demostrar alguna cosa en aquella nova feina, aquells nous reptes i noves expectatives com per a sobreviure o més aviat treballar a l'ombra d'aquella paia. Sort que no devia ser tant intel·ligent. O sort, simplement va ser sort, però el dia que vaig sentir com el seu cap la feia passar al seu despatx, durant una llarga estona i aquella tarda ja no va tornar... vaig respirar. I tal dia, farà un any!

Sé que ella va entrar a treballar a una Administració Pública. Si jo hagués estat una persona com ella, l'hagués odiat per la sort que havia tingut. Jo no la vaig arribar a odiar, però sí tenia aquell punt d'enveja... Però ben mirat, no sé si ella es deu sentir tan afortunada ara, amb els temps que corren...

AQUÍ HO DEIXO DIT