dilluns, 26 d’agost de 2013

PROPÒSITS I DESPROPÒSITS

No és que haguem fet grans coses aquest estiu/vacances...

Mentre encara hem estat treballant, la rutina era més o menys la mateixa que a l'hivern. Arribàvem a casa i intentàvem fer alguna activitat junts, tot i que moltes vegades ha estat la de menjar bastonets de pa perquè arribàvem afamats després de la llarga i dura jornada laboral.

El quadern de vacances de P3, el nen, el va agafar amb moltes ganes. Jo el vaig aturar perquè volia que fes la feina poc a poc i bé. Tan poc a poc ha estat que encara no l'hem acabat. Mentre hem estat fora me'l vaig deixar oblidat i ja hagués anat bé tenir-lo. Lo bàsic ho hem practicat igualment (escriure paraules molt bàsiques com els noms, papà, mamà, hola, Lleida... poc més! els números, comptar, dibuixar... sort de la pissarra i alguns papers en blanc).
Però segons em va comunicar una veïna... en tornar al cole, haurem d'entregar al quadern. O sigui, que ens haurem de posar les piles.
És que hem fet el vago. Ens hem banyat a la piscina. Hem pres el sol. Hem menjat patates. Hem begut llimonada (i cervesa). Hem vist la tele (massa). No hem estat al "tanto" de les notícies del 3/24 ni res per l'estil.

Hem, hem, hem estat de vacances.

I és que voldria creure que els nens també necessiten desconnectar. Que tot i que jo pensi que és bonic arribar a casa i fer alguna manualitat junts, algun dibuix, parlar de com ha anat el dia... Ells estan farts de tot això. Imagino que també deuen voler desconnectar.
Així que no ens hem estressat. O hem intentat viure més tranquils. No sempre passa i estar les 24 hores al tant d'ells cansa també. Costa pensar al moment que és un temps que després passarà i el trobarem a faltar. Ho penso. Estic convençuda, però davant un "calentón", allò que no fan mai cas de res... Crit al canto. Després te'n penedeixes, recapacites i sort d'un dia que vaig llegir aquest article:

(gràcies Lídia...)
La veritat és que el podria perfectament haver escrit jo, amb més o menys gràcia, però el podria haver escrit jo...

De moment no estic seguint gens al peu de la lletra cap mètode. Només sé que vull cridar menys i no vull ser la veïna Alfonsa. És difícil. I tot i que és bonic veure a la nena com "perd el temps" mirant-se una estàtua, com de camí al "cole" ha de pujar i baixar tots els graons dels locals, com hem de parar cada dia a trepitjar aquella tarima, com hem d'entrar cada dia al pàrking descobert del supermercat a fer de cambrers i emportar-nos un imaginari gelat de maduixa i unes monedes de xocolata... Tot això i més, és molt bonic, però quan vas amb presses, no tens ganes. Però poc a poc vull aconseguir mirar-ho tot des d'una altra perspectiva i gaudir del que mira una nena de dos anys i mig, de les curses d'un nen de quatre i mig, etc. Estic aprenent (ja era hora) a identificar els moments d'estrés, a saber en quin moment arribarà el crit, però no és fàcil.


Però no tot han estat crits aquest estiu. Tampoc han sigut tants. El viure desconnectada de la feina, sense gaires obligacions, ha fet que els crits no fossin la tònica de cada dia.

També ha sigut molt divertit veure com la nena aprèn a pronunciar la lletra "F".
- "Dofí" 
- "Dopí" 
- "Dofí"
- "ffffffffffdopí"
- "Dofí"
- "Ffffffffdofí"
- "Molt bé, bravo"
- "Ho he dit molt bé: fffdofí!"
- "Sí, ara digues Feo"
- "Peo"
- "Feo"
- "Fffffffeo"
- "Girafa"
- "fffffGirafa"
- "cafè"
- "FfCafè"
- "Feo"
- "Feo"
- "Molt bé, eh? Ho dius molt bé. Ves a dir-li feo al papà"
I corredisses per casa...
- "feo"
hahahah
vàrem riure molt fent-li dir paraules amb "F" a la nena i com el pare estava a una altra habitació corria i tornava i em deia una paraula amb "F" prèvia instrucció meva o del pare. I així "correveidile"
Es va unir el nen i al final ja no eren capaços de dir cap paraula ja que corrien, reien i tornaven a marxar.
Són moment divertits.
D'aquests n'hi ha molts, també, no tot són crits.


Si és que són...
El nen sempre està ocupat. És molt i molt tímid i si ens creuem amb algú conegut pel carrer no saluda. Jo tampoc li insisteixo massa perquè sé què és la vergonya. Però quan ja seguim el nostre camí li pregunto perquè no ha saludat i sempre està fent alguna cosa. O mirant un paper o l'altre dia és que s'estava mirant les mans.

Crec que inauguraré etiqueta nova i a veure si deixo escrites aquestes ocurrències. Serà bonic recordar-ho, tenir-ho present a mesura que els nens vagin creixent.

AQUÍ HO DEIXO DIT


2 comentaris:

  1. Em semblen perfectes les vostres vacances! Jo també sóc del parer que els nens han de desconnectar de la rutina. En quant al tema dels crits, una també està intentant millorar, però hi ha dies complicats. Poc a poc. No obstant, també m'apunto al canvi d'òptica que proposes. Una abraçada!

    ResponElimina