DIMARTS BREUS

200 entrades al bloc!!!

AQUÍ HO DEIXO DIT

CANVIS

Ja feia més de deu anys que havia marxat de l'empresa. Necessitava un canvi. Tenia motivacions i metes a la vida. Encara era jove, havia estudiat i no em podia passar la resta dels dies fent aquella feineta.

Però arrel d'un viatge a Castelló, vaig passar pel poble i pel davant d'aquell polígon.Vaig voler entrar i recordar temps passats que ja em venien rodant al cap.

En deixar la rotonda i veure la primera nau industrial em vaig sentir estranya. Aquell camí que tant temps havia fet i que m'havia de resultar tan familiar estava molt canviat. Havia noves naus, nous negocis, restes de negocis ja tancats i cartells agències immobiliàries de "nau en lloguer" o "en venda".

En arribar i aparcar el cotxe, novament, em vaig sentir estranya. No podia aparcar a la meva antiga plaça d'aparcament. Vaig deixar el cotxe a un lloc on no molestés i vaig baixar a veure si veia algú.

Vaig passejar amb cura per la zona ajardinada. No sabia si anar directament cap a les oficines, però vaig veure moviment d'obres i vaig anar a treure el cap.

Allà vaig veure al Joan. Estava atrafegat però va venir a saludar-me, tot i excusant-se una mica per no poder prestar-me atenció. En aquell moment no va ser la típica salutació de "quant de temps...". Em va llençar una mirada sorpresa i vaig veure que s'afanyava a acabar el que tenia entre mans per a venir a parlar amb mi.

Molts operaris, molta feina i em va anar explicant que estaven a punt d'acabar una nova sala a l'escorxador. Però és més, estaven a punt d'obrir un restaurant.

Quan el Joan va estar més tranquil, m'hi va acompanyar.

Als baixos del centre cívic del poble, ells s'havien encarregat de construir un restaurant. Allà vaig descobrir les instal·lacions d'un restaurant dedicat a la cuina italiana. La primera sensació que vaig tenir era la d'un local buit i fosc, però quan en Joan va engegar les llums... "Ooooh!"- havia d'exclamar...

Era elegant, sí senyor. I tot i la sensació inicial, em va semblar un lloc confortable.

L'emoció va ser màxima quan em va mostrar el gran piano que havia al fons del local. Em va explicar que la seva germana Paula, la petita de la família, aquella pre-adolescent que vaig deixar quan vaig marxar, amenitzaria alguna vetllada vespertina. Havia estudiat piano i era mestra de música, però de tant en tant li agradava pujar-se a algun escenari. Com l'oferta cultural local era reduïda, va apuntar-se al carro del negoci d'aquesta manera. Vaig trobar que era una idea encantadora.

També em va explicar que la capacitat era per a unes 30 persones. No esperaven organitzar grans celebracions, si més no, pel moment, però sí havien pensat en instal·lar una pantalla gran per a "lo que se tercie" em va dir, i a mode d'exemple, doncs, "lo típic, veure algun partit de futbol" o en el cas de celebracions familiars, "saps quan posen fotos de quan eres petit?", em va dir.

En definitiva, el local em va semblar un bon lloc per a fer dinars de negocis com per a anar a passar una vetllada tranquil·la un dissabte per la nit.

Estava contenta, ja que els somnis d'aquesta família s'havien anat complint. La veritat, és que s'ho mereixen.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS I D'ANTICICLÓ

Diuen que farà bon temps aquest cap de setmana, que per fi arriba l'anticicló. iupi!!!

Tot i això, aquest matí el nen es queixava del fred. Si és que ja comencem a estar-ne farts.

I em preguntava que quan s'acabaria. Jo li deia que aquest mes ja començaria la primavera, el dia 21 i que per a això faltaven unes dues setmanes. Ell m'ha dit que era massa.

Però res, que si la primavera ja està aquí i tenint en compte el temps boig de Lleida, d'aquí a poc l'estiu també...

I per no avançar-me tant en el temps, torno enrere i recordo la cançó de l'estiu passat, que a més a més, és com a molt festiva.

AQUÍ HO DEIXO DIT

LA VICTÒRIA

Estava molt contenta. Cofoia.

La Victòria és una vella amiga meva... Fa més de trenta anys que ho som. I sembla que va ser ahir que estàvem assegudes a la taula del parvulari juntes. Sí, va ser a l'escola que ens vàrem conèixer. Ella era nova a la ciutat. Al seu pare l'havien destinat a Lleida i venien d'un poble de Granada.



La Victòria venia a passar uns dies a Catalunya i volia aprofitar per a veure-la. Des de que va marxar a fer l'Erasmus ha voltat molt, però la nostra relació d'amistat sempre ha estat molt intensa.
Sé que ella s'enyorava, però tenia una nova vida i no era tan fàcil ser radical, deixar-ho tot i tornar. Però ara, ara, venia a passar uns dies a Catalunya.
Potser la convidaria a passar uns dies a la casa de la platja i així podríem fer alguna sortideta juntes, podríem parlar extensament assegudes a la taula davant un cafè, compartir inquietuds... Podríem seure al banc aquell del passeig marítim que m'inspira, on acostumo a treure una llibreta i escriure o dibuixar, aquell dia, però, ens dedicaríem a observar el mar i les onades bategant el diumenge a la tarda sota un cel rogent, a observar els nens fent volar els seus estels, hi haurà un vent que remourà els nostres cabells i me'n adono de què no sé si la Victòria porta el cabell llarg o curt ara... Ens dedicaríem a observar l'horitzó i, somrient, aniríem recordant temps passats i parlaríem d'aquests temps passats amb sinceritat i valentia... Podríem seure al banc aquell sense treure la llibreta, aquest cop, perquè ja em sentiria prou acompanyada.
Podríem passejar fins a casa pel camí més llarg tot rient, tot recordant les batalletes i els drames de la joventut, que tampoc n'hi havia per tant...

Podríem anar a sopar, podríem preparar nosaltres els sopars...

Després d'esmorzar el dilluns, la podria acompanyar a casa i... la Victòria aviat haurà de tornar a marxar, però tinc moltes ganes de veure-la.

Feia molt temps que no ens vèiem però gràcies a les xarxes socials estàvem al dia de les nostres vides. Temps enrere no havíem tingut secrets, però ara mateix feia molts nadals que ja no tornava a casa. La Victòria tenia una altra vida fora, però la vida dona mil voltes i la seva vida, allà lluny, també havia canviat i necessitava reprendre el contacte amb la gent que l'estimava des de feia tant temps: els seus pares, la seva família, la gent del barri, alguns ex-companys de feina, els seus amics i amigues... Quan ella va marxar, la meva vida ordinària i monòtona, també va canviar. La trobava molt a faltar i ara estava commoguda pels darrers esdeveniments.

Feia molt temps que no ens vèiem i tenia moltes ganes de veure-li la cara a la Victòria.

AQUÍ HO DEIXO DIT

EL MESTRE DE SUPORT

El nen ja sortia de classe. Venia tot despentinat i amb cara de cansat. La jornada devia haver estat dura, tant a nivell físic com psíquic.

El mestre de suport ajudava al nen perquè aquell dia anava molt carregat amb el material que havia portat per a exposar el seu treball sobre el cos humà i els sentits. La maqueta era tot un artefacte. Havia explicat el funcionament de l'olfacte i el sistema respiratori i el material emprat bàsicament eren globus i ampolles, però també portava una altra carpeta amb fotos. Evidentment, tot allò ocupava lo seu.

La mare, en veure-ho, es va afanyar a anar a recollir-ho i a carregar ella amb tot aquest material. Va agrair l'amabilitat del noi, qui es va excusar dient que no volia que es fes malbé l'obra que havia portat a l'escola.

La tutora del nen, la que mai reia, la que estava amargada com ella sola i que embadalia en secret pel noiet que l'ajudava, no va poder evitar treure les urpes i tirar-li una mirada assassina a la mare... La mare ja patia també per si aquella bruixa havia qüestionat l'exposició del nen... perquè mira que hi havien passat hores preparant-ho a casa.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

D'anècdotes. Dels nens, és clar.

La nena... que resulta que s'havia tirat un pet i son pare li diu:

-T'has petat?

- Nooooooo -contesta ella- que no sóc un globus!!!

El nen... que resulta que no agafar el son si no està acompanyat. Jo estava amb ell al llit i em vaig enrecordar de què havia de posar la rentadora i com tenia por de quedar-me adormida jo també li vaig dir que anava a posar la rentadora i tornava. Quan vaig tornar estava tranquil·let al llit. Em va semblar que no dormia, més que res perquè tenia els ulls oberts. Li vaig dir que em semblava que es podria dormir sol i em vaig contestar que ja estava adormit. I i dic:

- Per què em parles?

- Per a què ho sapiguis (que estic dormit, vaja)

AQUÍ HO DEIXO DIT

UN RETROBAMENT

Vaig anar reduint la marxa perquè ja estàvem arribant al destí. Vaig posar l'intermitent dret.
Vaig aparcar el cotxe i ara havia d'anar ajudant als meus fills a baixar, amb cura. Ells ja estaven irritats perquè em va costar aparcar... Sort, que el meu cotxe és un cotxe i no un vaixell.
Si no fos perquè estaven lligats, haguessin baixat del cotxe quan encara no havia acabat d'aparcar.

Primer vaig fer baixar el nen, que estava més a prop de la vorera i després la nena. La nena seguia al seu seient mirant els cotxes que passaven. Jo m'embotia dins el cotxe i feia les mil i una contorsions per a descordar-li el cinturó i fer-la baixar.

Faltava treure altres artefactes, com el cotxet, del maleter i ja podríem anar cap a la Biblioteca.

La nena, trapella com ella sola, mentre estava als meus braços es dedicava a tirar la joguina que tenia a les mans: un nou descobriment. Ella es veia il·lusionada per poder palpar la llibertat. Jo respirava.
Respirava, perquè realment jo m'estava començant a airejar, però, al cap i a la fi, intentava pensar, la cosa no tenia més importància i em vaig dedicar a recollir la joguina cada cop que la tirava. La nena, com no, reia.

En una d'aquestes, tot recollint la joguina la meva mirada es va creuar amb la d'una dona prima, de cabells  negres molt llargs, d'edat indefinida, però volent aparentar menys de la que realment tenia, que travessava el carrer. La dona va murmurar quelcom que no vaig arribar a entendre. No suporto tota aquesta mena de comentaris, perquè em sento qüestionada. M'ho prenc com atacs a la meva persona. Així que no em vaig poder estar de contestar-li, o més aviat preguntar-li:

- Què has dit?

La dona va seguir murmurant i jo, realment, no arribava a entendre el que em deia. Així que em vaig fer meva  aquella expressió de "a oídos sordos..." i vaig seguir amb els nens i l'aventura de sortir del cotxe i descarregar el maleter.

Sentia una presència darrera meu, però no vaig voler fer-li cas. No entenia que pretenia aquella dona.

Quan ja vaig acabar i em dirigia a seguir el meu camí, però aquest cop ja caminant, em vaig adonar de qui era la presència que sentia al darrera. Aquella dona estranya ja havia marxat.

Era la Núria, que amb el seu bon humor característic em va espetar:

- Dona, per fi et dignes a mirar-me. Em sembla mentida que...

- Ai no! que no saps que m'ha passat! -i vaig intentar explicar-li l'anècdota de la dona "metomentodo".

Ella semblava no escoltar o no entendre, tampoc sabria dir-ho bé. El cas és que m'anava dient:

- Com pot ser que no vulguis dirigir-me la paraula? Amb tot el que hem viscut juntes i tot el que hem arribat a confiar l'una amb l'altra i ara no vols saber res de mi...

Les seves paraules anaven ressonant i jo vaig parar d'escoltar-la... Jo estava tirant la tovallola perquè la Núria no entenia res... i jo tampoc, sincerament.

Vàrem seguir juntes el camí i vàrem intentar tenir una petita conversa de l'estil... "i així, tu quants nens tens?" "i els teus? ja deuen estar grans" "i ara què fas?" "a què et dediques". Ella m'anava preguntant i jo intentava no donar massa detalls de la meva vida. Sabia que qualsevol cosa que digués no li agradaria. No estaria d'acord amb què a mi les coses m'haguessin anat més o menys bé. Que no era per a tirar coets, però ella, com dir-ho? m'envejava.
Jo, a ella, la veia, si més no en aquell moment, gris. O sèpia o marró o beige. Potser el dia no acompanyava, però no estava esplendorosa. Anava amb el cabell molt despentinat. Vaig pensar que jo  no era ningú per a criticar, que vaja una sóc jo! que vaig deixada... però ella no havia estat així temps enrere. Quan les nostres vides es varen creuar, ella era una dona segura de sí mateixa, creguda... Jo molts cops l'escoltava embadalida, però a fi de mantenir una bona salut mental vaig deixar de prestar atenció a tot el que deia. Bajanades, molts cops.

Vaig intentar no donar massa més detalls de la meva vida i li vaig explicar que anava a la Biblioteca amb els nens, a una sessió infantil... i ella es va apuntar.

Què malament ho vaig passar!

Perquè un cop allà, ella asseguda al meu costat, només feia que preguntar-me coses i no guardava silenci, com seria d'esperar. A més... què hi pintava ella sense nens?

Em va semblar que havia perdut molt aquesta xiqueta...

La sessió a la biblioteca no va durar massa més i, al final, vaig aconseguir escapolir-me.

AQUÍ HO DEIXO DIT