dijous, 13 de juny del 2013

EXQUISIDESES DISFRESSADES

O, novament, rebosteria creativa. Intentant fer art a la cuina.
Tal i com em passa amb els nens, amb qui també intento fer art de tant en quant i com vaig explicant al bloc, altres vegades intento fer art a la cuina (també he anat escrivint sobre això, també).


Fa uns dies vaig voler experimentar amb el fondant líquid.
Tal que això...
Segons vaig llegir, no és una cosa massa complicada de fer. Es tracta d'agafar fondant i calentar-lo al microones per a què es desfaci, però evitant que bulli per a què no es cremi.
Se li posa una mica d'aigua (una cullerada, per exemple, depenent de la quantitat de fondant) i es remena per a què quedi ben integrat i lligat.
Vaig agafar un tros de fondant blanc que tenia i vaig provar. Volia banyar una mena de cake balls o cake-croquetes, perquè volia donar-los-hi forma allargada...
-La meva experiència amb cake-pops: aquí-
Vaig banyar aquesta mena de croquetes de pastís (per dir-ho d'alguna manera, vaja... a veure si m'enteneu) i vaig deixar-los sobre la reixa del forn. No tinc cap altra reixa i ara penso que potser també hauria pogut provar deixant-ho sobre paper de forn. Potser no s'hagués quedat enganxat. O probablement, el problema era la proporció d'aigua i fondant...

Suposo que la proporció de la mescla no era la correcta i va quedar com un glacejat semblant al dels "donuts". Em va quedar més claret que el de la foto que he posat a dalt, però més espés que el dels "donuts".

El bany no va quedar del tot dur, si no més aviat empegalós. Però bo, això sí...!
Com ja dic, el glacejat no era dur i era enganxifós i va quedar tota la marca de la reixeta marcada a la base de les "croquetes".

La imatge és aquesta:
I mentre anava fent aquests experiments, apareix el nen i em pregunta: "Què són?, meduses?" UAHAHAHHAHAHAA
Quina gràcia!!! Crec que el Bob Esponja està fent molt mal al nen...
Meduses amb pèsols, semblen... (el nen em va ajudar amb la decoració).








I un altre dia vàrem anar a veure meduses de veritat... A l'Aquàrium de Barcelona. Tota una experiència. Vàrem fer de turistes totals!
Vàrem anar a Barcelona en cotxe, això sí... però aparcant a la Zona Universitària i des d'allà agafant el metro. Ja ho havíem fet una altra vegada amb els nens, lo d'anar a Barcelona i pujar al metro, però a mesura que van creixent, si més no el gran, són més conscients de les experiències i la del metro, potser feia un any just que havia estat, però sembla que ara molt més intensa, o potser és perquè és recent. Recordo que l'any passat, li vam explicar que era un tren que va per davall del carrer... però ara ja li havíem explicat que aquest tren que va per sota terra es diu metro. Parlem amb propietat!
 
Vam aprofitar una oferta d'internet que ens deixava el preu de les entrades al 50 %. Ideal, perquè si no, ho trobo un robatori. Jo vaig quedar una mica desil·lusionada. No sé què m'esperava o potser tenia unes expectatives molt altes. Els nens, això sí, s'ho van passar pipa. Al principi estaven molt emocionats. Després estaven ja pesadets. L'hora de dinar s'acostava i tot i que els havíem entretingut amb galetes i un petit entrepà, necessitavem un parèntesi. En acabar la visita a la primera planta i passant pel restaurant/cafeteria vàrem parar a dinar, no sense abans estar-nos un munt d'estona trastejant per un submarí.
Vam dinar, amb els nervis a flor de pell. Per a posar-nos en situació... nosaltres dos, els grans, intentant triar el dinar. La paella no feia mala pinta, però jo estava veient patates fregides (mmmmmm  paaataaatees) i el nen havia vist una magnífica foto de Hot Dog. I tota l'estona el tenia cridant-me "vull un entrepà de frankfurt, patates i beguda" i així repetidament. Jo intentava dir-li tranquil·lament que ara ho demanaríem, però ell insistia i insistia buf! Jo al final vaig agafar mig pollastre rostit amb patates amb idea de compartir-lo amb la nena, qui (li vindrà de família) va començar a atiborrar-se de patates i a sobre em deia que volia ketchup (tomate que diu ella). Apa! Aixeca't, ves a buscar ketchup... ah! i una altra forquilla, que li ha caigut al terra... Torna a aixecar-te...
Al final vaig poder seure i començar a dinar. Amb la panxeta plena, la situació ja era més sostenible.
El nen, tan deliri que havia tingut amb el frankfurt i es va menjar un terç, l'altre terç, la nena, però amb poc pà. Després, A SOBRE, els vam comprar un gelat. Sí, som uns tous, però un dia és un dia. Jo no em podia acabar el pollastre. Estava tipa i no només dels nens ;)
Sorprenentment, ens van deixar prendre el cafè bastant pausadament.
Visita als lavabos i seguim amb la visita.
Faltava veure els pingüins, els peixos pallasso (Nemos) i una altra cosa que li va encantar al nen va ser entrar a la "cova", que deia ell a veure les meduses. I junt amb les corredisses per aquest espai, que si meduses avall, Nemos amunt, i l'espai infantil que hi havia a la vora, vam acabar la visita a l'Aquàrium.

Intent de foto a les meduses de l'Aquàrium de Barcelona
Preciosa foto d'una medusa, que no he fet jo. L'he tret de la pàgina de l'Aquàrium de Barcelona
http://www.aquariumbcn.com

Ja més tranquils vam sortir i vam anar passejant fins al Carrer Ample on el meu company va firar. Després vam anar a buscar la botiga dels Donuts de Colors...
Ai la història dels donuts de colors...! Una vegada, no sé a "cuento" de què venia... li vaig explicar al nen que "una vegada el papà i la mamà vam anar a Barcelona i ens vam menjar uns donuts de colors". Ell estava contrariat ja que no ho recordava (evident, va ser quan feia pocs mesos que el meu company i jo sortíem junts). Érem joves, teníem uns tipets... i ens vàrem permetre el luxe de menjar uns (quants) Dunkin Donuts. Vaig voler ensenyar-li aquests donuts al nen i ens vàrem arribar fins al local que hi ha al costat del Born. Fent de turistes, eh?





Oooooh està clar quin agafaria el nen!

Baaarça!!!
Vàrem agafar una caixeta de sis, tot i que agafar una de dotze era molt temptador. La diferència de preu era insignificant, però... no! que algun dia haurem de començar l'operació bikini!!! I enara recordem l'infart que gairebé ens dona el dia que els vam menjar... Jo encara vivia a casa dels meus pares i quan vaig tornar a casa, de Barcelona, ma mare era incapaç d'entendre perquè no podia sopar. Si és que estava tan farta d'haver menjat com a dues o tres o quatre hores abans aquells donuts... Però, no li vaig fer un lleig a la truita de patata que havia fet per sopar i me'n vaig menjar una miqueta (una miqueta...) i apa! a dormir-la.

AQUÍ HO DEIXO DIT

3 comentaris:

  1. Què bé ho vàreu passar! M'encanta la història dels donuts...Una entrada ben dolça.

    ResponElimina
  2. Sí, venir de tant en tant a la capital és tota una experiència. Sempre diem d'anar-hi més sovint...
    Al nen me'l menjaria quan li explico alguna cosa de quan no havia nascut i em pregunta on estava ell hihihii
    Gràcies per passar-te

    ResponElimina
  3. Ostres sí, el meu gran sovint em pregunta coses de quan no havia nascut...Quina gràcia! Una abraçada!

    ResponElimina