I emocionants!
Avui és un dia estrany.
És el darrer dia d’una etapa, a banda de ser el primer dia d’estiu i no fa gaire bon temps...
FOTO GOOGLE ESTIU
El gran avui acaba el seu primer curs al “cole” dels grans. Ja se sent gran perquè el curs que ve farà P4. Tot i que com encara no és gaire conscient del que suposa el temps en global, em pregunta si demà ja farà P4.
- Nooo, que demà és dissabte. És festa! I diumenge tirarem petards…
- I a l’altre ja aniré a P4?
- Nooo, quan s’acabin les vacances. Quan el papà i la mamà tindran molts dies de festa. Llavors, quan s’acabin les festes, tornaràs al cole i aniràs a P4.
De fet, ara entrarem a una nova rutina, la de casal d’estiu… D’això sí que n’és conscient. Ho recorda de l’estiu passat.
A sobre, ara fa uns dies que li estic dient que l’any que ve (curs que ve), sa germana anirà al “cole” amb ell. Ja l’hem embolicat més, perquè representa que la petita no hauria de començar al cole fins que ell fes P5. I em diu "Noooo, que jo encara no faré P5, que faré P4..."
Però hi ha hagut un canvi a les nostres vides, del que vull parlar aquí extensament, quan tingui temps! i ens veiem “obligats” a canviar d’escola a la petita. Aprofitant que al cole del gran ofereixen servei de Llar d’Infants, començarà el que seria el “P2” allà.
Estan sent uns dies en els que sento una barreja d’emocions. Per una banda, molt contenta per aquest canvi (d’horari) que vindrà. Però trista perquè si vull compaginar-m’ho bé, la petita havia de canviar d’escola.
Fa uns dies no m’hagués pensat mai que aquell dinar de germanor entre pares i escola bressol no es repetiria el curs vinent.
Fa uns dies no m’hagués pensat mai que aquella exhibició a la piscina no es repetiria el curs vinent.
Fa uns dies no m’hagués pensat mai que la petita no passaria per la classe dels Gegants…
Quin batibull d’emocions!
Plorant mentre prenia la decisió, conscient dels canvis, però contenta.
Plorant a cada comiat amb mestres i pares. No he pogut fer-me la forta.
FOTO ESCOLA FFC
Hem estat tant bé aquests anys a l’escola bressol…! Han estat quatre anys amb un regust dolç. Molt contenta d’haver conegut aquesta escola, de veure com els nens aprenien, es feien autònoms, hi anaven contents, s’embrutaven de pintura, tastaven les seves cuinetes, feien amistats, s’abraçaven a les Mestres quan ja eren conscients de què jo havia de marxar a treballar… Molt bé a l’escola bressol!
Però avui, primer dia d’estiu, hem de seguir endavant. Els nens estan creixent. La petita dimarts coneixerà a la seva nova tutora. Aviat el record de l’escola bressol quedarà lluny. Més tard s’oblidarà. Bé, ells ho oblidaran, nosaltres no! perquè es faran grans. I segur que un dia ens asseurem al sofà i agafadets i mimosets els nens voldran que els expliqui coses de quan eren petits i segur que sortirà el tema i mirarem fotos i fotos i vídeos, i espero recordar tots els noms dels nens i sobretot els de les Mestres.
I perquè no deixo aquesta melangia?
O podria parlar d’uns altres temps. D’un final de curs, del principi d’un estiu que vaig viure jo en primera persona. Amb la carrera acabada, sense obligacions a l’estiu d’haver d’estudiar per a recuperar assignatures. Havent acabat quart d’anglès a l’EOI. Un company de classe m’havia passat música i per aquell estiu sonava bastant al meu cotxe, al meu “súper 5”, això:
Per cert…
AQUÍ HO DEIXO DIT
Yolanda, una de les meves cançons preferides. Pixies are great!Sens dubte, tenim telepatia musical jeje.
ResponEliminaAprofito per enviar-te molts ànims en aquest batibull d'emocions que descrius. A mi em va passar el mateix quan ens vam acomiadar de les escoles dels petits.
El més important és que reduiràs el teu nivell d'estrés i segur que l'Ada i el Pau estaran ben feliços de tenir abans la mama a casa. Petons
Ei. Lídia! Em sembla que sí que tenim gustos musicals bastant comuns.
ResponEliminaAiiii gràcies pels ànims! Sé que m'entens. El meu canvi al costat del teu, no és res... No puc evitar estar així de trista, però en contraposició amb l'alegria que sento perquè d'aquí a poquetes setmanes la meva vida canviarà i espero ser més feliç encara! També sé que quan els nens em facin enrabiar només hauré de pensar que si no fos d'altra manera, en aquell moment estaria davant d'un ordinador esperant arribar a casa per estar amb ells i pensant en coses a fer amb ells. Espero que a partir d'ara tots els temps seran més profitosos.
Un petó.
El temps que passem amb els nostres fills és tan intens que de veritat et sents viva perquè tot és molt real.
EliminaMíriam, sí... per a bé o per a mal, el temps amb els fills és viu molt intensament. Quan estan mimosets, voldries parar el temps i quan s'enrabien, es fan mal o pateixen per alguna cosa, voldries que passés ràpid i tornar a la normalitat... o tranquilitat, vaja! Perquè al final, la normalitat és això, rialles, petons, abraçades, però també plors, baralles (entre germans, ja ho veuràs d'aquí un temps)...
Elimina